Vaig viure l’excitació, l’entusiasme, la petita fama que em procuraren aquells premis i la publicació dels primers llibres. Llavors tot començava: l’experimentació amb la llengua, el tractament que era capaç de fer de la matèria narrativa de què disposava, sovint històries que tenien un rastre autobiogràfic en el sentit que m’havien succeït a mi, molt a prop meu, o me les havien contat en secret, l’afany de construir els personatges que es configuraven en la representació dels meus desassossecs, els universos interiors d’aquelles ànimes. Homes i dones que amaguen una certa fascinació pel vertigen. Se’m despertaven totes les imaginacions i dirigia cap a la vida la mirada expectant de l’home que, ni que fos arribat de lluny, no era capaç d’entendre el món, obscur i rar. Una tarda d’hivern en què la policia havia prohibit una conferència de Nicolau Llaneras a l’Estudi General Lul·lià i dispersà els que havíem acudit a sentir-la, ens disseminàrem pels vells carrers del barri de la Seu, però ens concentràrem de bell nou rere el jardí del bisbe, en una raconada del carrer, i ens asseguérem a terra. El conferenciant féu: «Hem de matar el pare! No us oblideu de matar el pare!».

De les paraules de Nicolau Llaneras, pronunciades una nit entre boires a l’ombra de la Seu, en sorgí la primera idea, la cèl·lula primera d’Han plogut panteres. Havíem de matar el pare, qui en podia dubtar? El pare sistema, el pare que vigila i controla, el pare repressor, el pare que et coacciona, que et castiga, el pare sinistre que cerca integrar-te a les estructures del seu món de misèria moral i corrupte. Hem de matar el pare. No us n’oblideu. Josep M. Huertas m’havia dit: «Escrius perquè el món en què vius no t’agrada».

I vaig contar-ho durant l’acte d’entrega del premi de novel·la breu Les Illes d’Or, que l’editorial Moll tot just acabava de crear, enduts potser per l’eufòria narrativa que se’ns havia despert. Era la tarda del 15 de febrer del 1972 a la sala de festes La Bitàcora, de l’hotel Jaume I. M’havien demanat que hi pronunciàs una conferència que vingués a encetar l’acte. Vaig posar-hi aquest títol: Consideracions sobre la narrativa insular contemporània, i vaig fer-hi algunes afirmacions que després han marcat el meu quefer literari al llarg de molts d’anys. Encara avui pens que «la novel·la és la representació del món, d’un món al qual l’escriptor ha afegit: el seu ressentiment, la seva nostàlgia, la seva crítica, la seva rebel·lia». També vaig dir «No estam disposats a escriure per a una clientela que fa badalls» i, al final, vaig tornar a parlar de «la insuportable neurosi de la impotència».^[65] Defensava una literatura compromesa amb la realitat del temps en què és escrita, que desvetlli la consciència del lector, rebel enfront de les mentides que la societat dóna per certes. Però no es tracta de reproduir la realitat, sinó de tornar-la a inventar per mitjà de la imaginació, d’interrogar-la. Rilke, a les seves Cartes a un jove poeta, aconsellava al seu amic que aprengués a estimar les preguntes, a viure amb les preguntes. També vaig dir que els joves narradors illencs érem els hereus de les velles bruixes, decidits a exorcitzar el temps. D’elles havíem heretat la puteria i la granera. Aquella tarda el jurat decidí premiar El pallasso espanyat, de Llorenç Capellà, i deixar finalista Contes menorquins, de Pau Faner. De sobte afloraven dos grans narradors. Molts em felicitaren per la conferència. D’altres no. Partiren sense dir res, com emprenyats. Xim Rada, que aleshores era el redactor en cap del Diario de Mallorca, em va dir que l’havia entusiasmat, aquell text, que li semblava un manifest generacional, que l’hi deixàs llegir. Quedàrem que ho passaria a màquina i que li ho enviaria. També em va demanar que en fes un extracte amb la finalitat de publicar-lo al diari. Deia: «És un manifest dels escriptors sorgits a Mallorca amb el boom turístic. Un manifest de la jove narrativa illenca».^[66] Després de la festa anàrem al Delta. Hi havia Llorenç Capellà i Carme Simó, Marià Villangómez, Andreu Murillo, Francesc de B. Moll i els seus fills Xesc i Aina, Josep M. Llompart, Encarnació Viñas… També hi era n’Alícia.

I vaig anar a tots els llocs que em demanaven que acudís. Sempre ho organitzava un col·lectiu de joves inquiets, disposats a reunir-se amb un jove com ells que els contava per què havia decidit fer servir la llengua del poble a l’hora d’escriure les històries de la seva vida, parlar per primer cop de la guerra civil des del punt de mira dels perdedors, contar-los que el sexe podia esser, a vegades, una revolta, i que, de sobte, l’illa s’embrancava en una aventura econòmica i social d’imprevisibles conseqüències, alhora que s’esbucava el món injust que ens havia abrigat. Porreres, Montuïri, Muro, Sant Llorenç, sa Pobla, Campos, Santa Maria, Inca, Manacor, Llucmajor, Sóller, Selva, Ciutat… Guard en un àlbum els fulls de propaganda que feien servir per anunciar la meva intervenció, gairebé sempre integrada en el programa d’unes jornades culturals, d’un cicle de conferències que la censura havia d’autoritzar. Ens obligaven a remetre-hi un esquema, i a vegades, encara que haguéssim obtingut el permís, enviaven un delegat perquè, amb el paper a les mans, comprovàs si el conferenciant s’ajustava a la sinopsi que havien aprovat. Ara els records d’aquell temps se’m presenten com un tot de primers plans, sense profunditat. I veig les cares dels joves, expectants, i una certa angoixa a la mirada. Sartre encara proposava el compromís, l’engagement, la responsabilitat de l’escriptor de filtrar el temps que li és propi en cada un dels seus textos —perquè un text mai no és neutre i sempre escrivim contra algú—, i de defensar la terra, i de fer servir un llenguatge lúcid i lliure —Damià Pons, en un acte de presentació d’una de les primeres novel·les, havia atribuït un «lirisme lúcid» a la meva prosa, i a mi em va agradar—, i de trobar un sentit a l’experiència de viure, i de resistir a totes les formes d’opressió, reclamaria Camus, perquè la indiferència és una forma de complicitat i el silenci esdevé significatiu. Més tard he après —m’ho han ensenyat Milan Kundera, Aleksandr Soljenitsin, Thomas Mann, Italo Calvino, William Faulkner, Virginia Woolf, Gabriel García Márquez— que, mitjançant la ficció, és possible defensar la llibertat.

Sovint em cansava. Havia fet classe durant tot el dia, arribava a casa i molt aviat tornava a partir. Hi posava el cotxe, la gasolina i, com els vells mestres de l’antiga Grècia, no cobrava res per la lliçó. A vegades em regalaven un plat de terrissa amb l’escut del municipi o em convidaven a sopar, però em resultava pesat perquè derivava en un col·loqui que m’exigia un esforç afegit.

19 de febrer

L’Obra Cultural Balear ha organitzat un sopar d’homenatge per celebrar els meus premis a l’hotel Jaume I. Hi he anat amb n’Alícia i érem molts, gairebé tots amics. N’Aina Moll, en Llompart, n’Encarna, en Climent Garau i na Camil·la Blanes, en Miquel Duran Ordinyana, en Toni Serra, fins a un centenar. Hi he conegut Andreu Crespí i Maria Plaza, que han volgut assistir-hi, i m’ha commogut que hi fossin. Andreu Crespí i Salom és un polític i un pedagog prestigiós. L’any 1922 va fundar amb Francesc de Sales Aguiló el Col·legi Cervantes, que partia dels mètodes actius i explorava el coneixement des del raonament científic i la recerca, en la línia de la Institución Libre de Enseñanza. En diverses ocasions vaig sentir parlar del Col·legi Cervantes a en Cion Rosselló, que n’havia estat alumne, i ho feia amb entusiasme com si parlàs d’un centre modèlic. Hi havia conegut en Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí, que també n’era alumne, i hi feren amistat per a tota la vida. El mes de juliol del 1936, don Andreu fou empresonat al castell de Bellver. Cada nit s’emportaven un camió ple d’homes a un cementiri —podia esser el de Porreres, el de Son Coletes de Manacor, el de Santa Maria del Camí: els grans cementiris sota la lluna— i els executaven. A alguns d’aquests indrets es posaven a matar prest, just a entrada de fosca, i fins a mitjanit. Quan els treien de Bellver, un rere l’altre, passaven per davant una taula i allí un escrivà els feia una fitxa. Els preguntava el nom i els llinatges, l’edat que tenien, el poble d’on eren, la religió que professaven… Una nit s’emportaren n’Andreu Crespí i, en passar per davant l’escrivà, aquest li féu les preguntes de rigor. Josep M. Llompart contava que, en demanar-li per la religió que seguia, els mirà fixament a la cara i va dir: «Posau budista».

Després, algú que intervingué en el darrer moment l’alliberà de pujar al camió, el carro dels morts. Però arribà a passar per un seguit de presons, després de la de Bellver: el portaren al camp de concentració de Sant Joan de la Font Santa, llavors a Can Mir, llavors a la presó provincial…

Quan estudiava al Liceu Espanyol, vers els catorze anys, vaig tenir un professor de francès, don Bernat Frontera, que havia fet classes al Col·legi Cervantes. En quedava aquell estil que Cion Rosselló havia qualificat de modèlic. Era rigorós i afable, exigent i capaç d’ajustar les seves exigències a les capacitats d’esforç dels seus alumnes.^[67]

Ens reuníem la gent del consell de redacció de la revista Lluc. Rebíem moltes queixes. No era atrevida, ni crítica, ni dinàmica. Climent Garau no parava de dir-nos:

—Volem més pebre de cirereta. Si no posau més pebre de cirereta, retirarem la subvenció de l’Obra.

Tothom en parlava malament. Llompart deia:

—És un vici, parlar malament de la revista. Un vici local.

I un altre:

—No és suficient editar-la en català. I, a més, fa olor de frare, de sagristia.

—Però el ministeri no donaria permís per fer una publicació periòdica en català si no estigués vinculada a un orde religiós.

I el pare Ramon Ballester, representant de la congregació al consell de redacció:

—Vivim en una situació anormal, és comprensible que les accions culturals que sorgeixen també ho siguin.

Tots donàvem la culpa a Miquel Gayà, que exercia de secretari de redacció. La revista era la seva joguina, l’entreteniment en què ocupava els horabaixes.

—Sí, en Gayà és responsable de les collonades que es publiquen.

Damià Ferrà-Pons volia forçar esser el secretari, i cobrar uns diners de l’Obra Cultural, i manejar la revista, i fotre conya… Algú, sarcàstic, va dir:

—I per què no li oferim la secretaria a Llorenç Villalonga, que en la seva joventut va dirigir Brisas?

Llompart va acceptar finalment d’esser-ne el cap de redacció, però va estipular que jo acceptàs de compartir el càrrec amb ell. Va parlar de Roma, de l’època del consolat, i va dir que era millor que el poder recaigués sobre dues persones. Damià Ferrà seria el secretari, el que faria la revista. Potser la sortida de Miquel Gayà fou lamentable, tot i que havia fet molta destrossa; però fins que no va fer-ne amb un article d’un frare no es decidiren a treure’l. El pare Ramon Ballester va redactar un text per esser publicat en què donava compte de la nova situació. Semblava una oració fúnebre. Llompart va dir, però ho deia en veu baixa:

—Els frares, sempre que poden, aprofiten per fer la seva feina.

Miquel Gayà, que va adonar-se del to paternalista de l’escrit, el va refusar alhora que demanava que no es fes públic.