Un matí, escoltant la ràdio per casualitat —no ho havia fet des de feia uns tres anys pel cap baix—, en Jed va saber que havia traspassat Frédéric Beigbeder, amb setanta-un anys. Havia mort a la seva residència de la costa basca, envoltat, segons la ràdio, de «l’afecte dels seus». En Jed va creure en la sinceritat d’aquelles paraules. Pel que recordava, hi havia hagut en aquell home alguna cosa que podia suscitar l’afecte, i d’aquí el sol fet de l’existència dels «seus»; una cosa que no era present en el cas d’en Houellebecq, ni tampoc en el seu cas: com una mena de familiaritat amb la vida.

Va ser d’aquella manera indirecta, lligant caps, que es va adonar que acabava de fer seixanta anys. Era sorprenent: no era conscient d’haver envellit tant. Es pren consciència del propi envelliment a través de les relacions amb els altres i per mitjà d’ells; un mateix sempre tendeix a veure’s amb l’aparença de l’eternitat. És clar que se li havien emblanquinat els cabells, se li havia arrugat la cara, però tot havia sigut imperceptiblement, sense que res no el confrontés directament amb les imatges de la joventut. Llavors es va adonar d’una incongruència xocant: ell, que havia fet, al llarg de la seva vida d’artista, milers de negatius, no tenia ni una sola fotografia seva. Tampoc no s’havia plantejat mai fer un autoretrat, no s’havia considerat mai, per poc que fos, com un subjecte artístic vàlid.

Feia més de deu anys que no accionava la reixa sud de la finca, la que donava al poble. Tot i així, es va obrir sense cap dificultat, i en Jed es va felicitar per haver contractat una empresa de Lió que li havia recomanat un antic col·lega del seu pare.

Només tenia records vagues de Châtelus-le-Marcheix. El recordava com un poblet decrèpit, vulgar i corrent de la França rural, i prou. Però, així que va començar a passejar pels carrers del poblet, el va envair l’estupefacció. Per començar, el poble havia crescut molt, hi havia pel cap baix el doble o potser el triple de cases. I les cases feien goig, guarnides de flors i construïdes amb un respecte maniàtic per l’habitatge tradicional llemosí. Pertot arreu del carrer principal s’exhibien els aparadors de botigues de productes regionals, d’artesania, en cent metres va comptar tres cafès que oferien connexió a internet a baix preu. Un visitant podria pensar que estava a Koh Phi Phi, o a Saint-Paul-de-Vence, més que no pas en un poble rural de la Creuse.

Una mica atordit, es va aturar a la plaça principal, i va reconèixer el cafè de davant de l’església. Va reconèixer més aviat l’emplaçament del cafè. L’interior, amb els seus llums Art Nouveau, les taules de fusta fosca amb els travessers de ferro forjat, les banquetes de cuir, era evident que volia evocar l’ambient d’un cafè parisenc de la Belle Époque. Amb tot, cada taula estava equipada amb una base de connexió per al portàtil amb pantalla de 21 polzades, preses de corrent amb les normes europea i americana, un tríptic amb les instruccions per connectar-se a la xarxa Creuse-Sat; el consell general del departament havia finançat el llançament d’un satèl·lit geostacionari per tal de millorar la rapidesa de les connexions a internet al departament, va llegir en Jed al tríptic. Va encarregar una copa de Menetou-Salon rosat, que va beure pensativament tot rumiant sobre aquelles transformacions. A aquella hora del matí, hi havia poca gent al cafè. Una família de xinesos acabava el seu breakfast limousin, ofert a 23 euros per cap, va constatar en Jed consultant la carta. Més a prop seu, un barbut corpulent, amb els cabells recollits en una cua de cavall, consultava distretament el seu correu; va fer una mirada intrigada a en Jed, va arrufar les celles, va dubtar d’adreçar-se-li i, finalment, va tornar al seu ordinador. En Jed es va acabar la copa de vi, va sortir, es va estar uns minuts pensatiu al volant del seu Audi esportiu; havia canviat tres vegades de cotxe en el decurs dels últims vint anys, però s’havia mantingut fidel a la marca al volant de la qual havia conegut els seus primers autèntics plaers automobilístics.

Durant les setmanes següents, va explorar de mica en mica, en petites etapes, sense sortir de fet del Llemosí —tret d’un breu pas per la Dordonya, i un altre encara més breu per les muntanyes de Rodez—, aquell país, França, que era indiscutiblement el seu. Era evident que França havia canviat molt. Es va connectar a internet, moltes vegades, va tenir algunes converses amb hotelers, restauradors, amb altres prestadors de serveis (un treballador d’un garatge de Périgueux, una noia de companyia de Llemotges), i tot plegat li va confirmar la primera impressió, fulgurant, que havia tingut en travessar el poble de Châtelus-le-Marcheix: sí, el país havia canviat, i els canvis eren profunds. Els habitants tradicionals de les zones rurals gairebé havien desaparegut. Els havien substituït uns nouvinguts procedents de les zones urbanes, moguts per un afany empresarial i de vegades per conviccions ecològiques moderades, comercialitzables. Havien dut a terme una repoblació del hinterland, i aquella iniciativa, després de molts altres intents infructuosos, basada aquest cop en un coneixement precís de les lleis del mercat, i en la seva acceptació lúcida, havia reeixit plenament.

La primera pregunta que es va fer en Jed, manifestant en això un típic egocentrisme d’artista, va ser si la seva «sèrie d’oficis simples», més o menys vint anys després de concebre-la, continuava sent pertinent. De fet, no del tot. «Maya Dubois, assistenta de telemanteniment» ja no tenia cap raó de ser: el telemanteniment s’havia externalitzat al cent per cent, bàsicament a Indonèsia i al Brasil. En canvi, «Aimée, noia de companyia» conservava tota la seva actualitat. La prostitució havia conegut fins i tot, en el pla econòmic, una veritable revifalla, deguda a la persistència, en particular als països de l’Amèrica del Sud i Rússia, d’una imatge fantasiosa de la parisenca, com també a la infatigable activitat de les immigrants de l’Àfrica occidental. França, per primera vegada des dels anys 1900 o 1910, tornava a ser un destí privilegiat del turisme sexual. També havien aparegut noves professions, o més ben dit, antigues professions actualitzades als gustos moderns, com la forja artística, el treball de l’aram, i havia tornat el conreu en camps inundats. A Jabreilles-les-Bordes, un poble a cinc quilòmetres del d’en Jed, s’hi havia instal·lat un ferrador; la Creuse, amb la seva xarxa de senders ben mantinguts, els boscos, les clarianes, es prestava admirablement a les passejades eqüestres.

Més en general, França, en el pla econòmic, funcionava bé. Convertida en un país sobretot agrícola i turístic, havia demostrat una solidesa remarcable durant les diferents crisis que s’havien produït, si fa no fa ininterrompudament, al llarg dels últims vint anys. Aquestes crisis havien sigut d’una violència creixent, d’una imprevisibilitat burlesca (burlesca si més no des d’un punt de vista d’un Déu burleta, que s’hauria divertit sense fre amb les convulsions financeres, que empenyien de cop a l’opulència, i tot seguit a la fam, entitats de les dimensions d’Indonèsia, de Rússia o del Brasil: poblacions de centenars de milions d’homes). En no tenir gaire més a vendre que hotels amb encant, perfums i rostes de llardons (el que s’anomena art de viure), França havia resistit sense dificultats a totes les vicissituds. D’un any per l’altre la nacionalitat dels clients canviava, i això era tot.

De tornada a Châtelus-le-Marcheix, en Jed es va acostumar a fer una passejada diària, a última hora del matí, pels carrers del poble. Solia prendre un aperitiu al cafè de la plaça (que, curiosament, havia conservat l’antic nom de Bar des Sports) abans d’anar a dinar a casa. De seguida es va adonar que molts dels nouvinguts semblava que el coneixien, o si més no que n’havien sentit a parlar, i se’l miraven sense cap animositat. De fet, els nous habitants de les zones rurals no s’assemblaven gens als seus predecessors. No era la fatalitat el que els havia empès a dedicar-se a la cistelleria artesanal, la renovació d’una casa rural o l’elaboració de formatges, sinó un projecte empresarial, una decisió econòmica, sospesada, racional. Instruïts, tolerants, afables, convivien sense cap mena de dificultat amb els forasters presents a la regió; hi tenien prou interès, perquè constituïen la base de la seva clientela. La majoria de les cases que els antics propietaris de l’Europa del nord no es podien permetre de mantenir, en efecte, s’havien venut. Els xinesos formaven certament una comunitat una mica replegada sobre si mateixa, però, ben mirat, no pas més, menys i tot, que els anglesos d’abans; si més no, no imposaven l’ús de la seva llengua. Manifestaven un respecte excessiu, gairebé una veneració pels costums locals, que al principi els nouvinguts coneixien molt poc, però que s’havien aplicat a reproduir mitjançant una mena de mimetisme adaptatiu; d’aquesta manera, s’assistia a un retorn cada vegada més clar de les receptes, les danses i fins i tot dels vestits regionals. Dit això, eren indiscutiblement els russos els que formaven la clientela més ben valorada. No discutien mai el preu d’un aperitiu, ni del lloguer d’un 4x4. Gastaven amb munificència, amb generositat, fidels a una economia del potlatch que havia perviscut sense problemes al llarg dels règims polítics successius.

Aquella nova generació es mostrava més conservadora, més respectuosa amb els diners i les jerarquies socials establertes que totes les que l’havien precedit. Era encara més sorprenent el fet que la taxa de natalitat havia tornat a augmentar a França, fins i tot sense tenir en compte la immigració, que de tota manera quasi s’havia reduït a zero des de la desaparició dels últims llocs de treball en el sector industrial i la reducció dràstica de les mesures de protecció social aplicada al principi dels anys vint del segle XXI. Els emigrants africans, que es dirigien cap als nous països industrialitzats, s’exposaven ara a un viatge ben perillós. En travessar l’oceà Índic i el mar de la Xina, les seves barques patien sovint l’assalt dels pirates, que els arrabassaven els pocs béns que els quedaven, si no els llançaven simplement al mar.

Un matí, mentre en Jed degustava a petits glops una copa de vi de Chablis, se li va acostar el barbut amb cua de cavall, un dels primers habitants que havia vist al poble. Aquest, sense conèixer exactament la seva obra, l’havia identificat com a artista. Ell també pintava «una mica», va confessar, s’oferia a mostrar-li les seves obres.

Havia sigut mecànic en un taller de Courbevoie i havia decidit d’instal·lar-se al poble, on havia muntat una empresa de lloguer de quads; en Jed va pensar fugaçment en el croat de l’avinguda Stephen-Pichon i en les seves motos aquàtiques. A títol personal, era un apassionat de les Harley-Davidson, i durant un quart d’hora en Jed va haver d’aguantar la descripció d’una màquina que presidia el seu garatge, i de com l’havia personalitzat. Dit això, els quads, a parer seu, eren unes «bones màquines», que permetien fer «excursions agradables». I, quant al manteniment, va remarcar amb bon criteri, era de fet menys costós que un cavall. En fi, el negoci rutllava, no se’n podia queixar.

Els seus quadres, inspirats clarament en la heroic fantasy, representaven majoritàriament un guerrer barbut, amb cua de cavall, que cavalcava un destrer mecànic, una evident reinterpretació space opera de la seva Harley. Combatia de vegades contra tribus de zombis llefiscosos, de vegades contra robots militars. Altres teles, que representaven més aviat el repòs del guerrer, desplegaven un imaginari eròtic típicament masculí a base de porques golafres, de llavis assedegats, que generalment anaven de dues en dues. En fi, es tractava d’autoficcions, d’autoretrats imaginaris; la seva tècnica pictòrica, vacil·lant, no li permetia per desgràcia arribar al nivell d’hiperrealisme i de perfeccionament que solia requerir la heroic fantasy. En conjunt, en Jed havia vist poques vegades una cosa tan lletja. Va buscar un comentari escaient durant més d’una hora, mentre l’altre, infatigablement, anava traient les teles de les carpetes, i finalment va balbucejar que es tractava d’una obra «d’un gran poder visionari». De seguida va afegir que no havia conservat cap contacte amb el món de l’art. Cosa que, de fet, era del tot certa.