VIII

Després d’un estira-i-arronsa, es va fixar la inauguració per a l’11 de desembre, un dimecres; era el dia ideal, segons la Marylin. Impresos urgentment en una impremta italiana, els catàlegs van arribar just a temps. Eren objectes elegants, fins i tot de luxe; no era qüestió d’escatimar recursos, havia decidit categòricament la Marylin, a qui en Franz se sotmetia cada vegada més, i era ben curiós, la seguia pertot arreu, d’una sala a l’altra, com un gosset, quan feia les trucades.

Després de dipositar una pila de catàlegs al costat de l’entrada, d’haver verificat que les teles estaven ben fixades, no havien de fer res més fins a l’obertura, prevista a les set del vespre, i el galerista va començar a donar senyals palpables de nerviosisme. S’havia posat una curiosa brusa brodada de pagesa eslovaca per damunt dels texans Diesel negres. La Marylin, molt relaxada, verificava alguns detalls al seu mòbil, anava d’un quadre a l’altre, estalonada per en Franz. It’s a game, it’s a million dollar game.

Cap a dos quarts de set, en Jed es va començar a cansar de les evolucions dels dos comparses, i va anunciar que anava a fer un tomb.

—Només un tomb pels carrers, no us hi amoïneu, va bé caminar una mica.

El comentari pecava d’un optimisme exagerat, se’n va adonar des que va trepitjar el bulevard Vincent-Auriol. Els cotxes passaven ràpids i l’esquitxaven, feia fred i plovia a bots i barrals; això era tot el que oferia, aquell vespre, el bulevard Vincent-Auriol. Un hipermercat Casino, una estació de servei Shell eren els únics centres d’energia perceptibles, les úniques propostes socials susceptibles de provocar el desig, la felicitat, l’alegria. Aquests focus de vida, en Jed ja els coneixia: de l’hipermercat Casino, n’havia sigut un client habitual, durant anys, abans de canviar pel Franprix del bulevard de l’Hôpital. I l’estació de servei, també la coneixia bé: molts diumenges havia agraït poder-se proveir de Pringles i ampolles d’Hépar, però aquell vespre no tocava, evidentment hi havia previst un còctel, havien contractat un càtering.

Malgrat tot, va entrar, enmig de desenes d’altres clients, a la gran superfície i, de seguida, va poder constatar-hi diverses millores. Al costat de la secció de llibreria, un prestatge destinat a la premsa oferia ara un ventall important de diaris i revistes. L’oferta de pasta fresca italiana s’havia enriquit encara més; era evident que res no semblava poder aturar l’avanç de la pasta fresca italiana. I les propostes de food court de l’establiment s’havien enriquit amb un magnífic Salad Bar d’autoservei, que exposava una quinzena de varietats, algunes amb un aspecte deliciós. Allò feia venir ganes de tornar-hi; feia venir unes ganes tremebundes de tornar-hi, hauria dit en Houellebecq, de qui tot d’una en Jed va lamentar dolorosament l’absència, davant del Salad Bar, on algunes dones de mitjana edat avaluaven, dubitatives, les calories dels combinats proposats. Sabia que l’escriptor compartia el seu gust per la gran distribució, l’autèntica distribució, com li agradava dir, que com ell expressava el desig que, en un futur més o menys utòpic i llunyà, es fusionessin les diferents cadenes de supermercats en un hipermercat total, que cobrís el conjunt de les necessitats humanes. Hauria estat bé visitar plegats aquell hipermercat Casino renovat, donant-se copets de colze i assenyalant l’un a l’altre l’aparició de segments de productes inèdits, o un nou etiquetatge nutricional particularment exhaustiu i clar!…

Que potser l’estava envaint un sentiment d’amistat per en Houellebecq? La paraula era exagerada i, en tot cas, en Jed no creia que estigués en condicions de tenir un sentiment d’aquesta mena: havia travessat l’adolescència, la primera joventut sense quedar atrapat en amistats intenses, malgrat que aquests períodes de la vida es consideren particularment propicis a l’eclosió d’aquest lligam; era poc probable que ara li arribés l’amistat, a una edat avançada. Amb tot, finalment havia apreciat el fet que es coneguessin i, sobretot, li agradava el text, el trobava d’una qualitat d’intuïció sorprenent i tot, tenint en compte l’absència evident de cultura pictòrica de l’autor. Evidentment l’havia convidat a la inauguració; en Houellebecq havia respost que «miraria de passar-hi», cosa que volia dir que les possibilitats de veure’l eren més o menys nul·les. Quan hi havia parlat per telèfon, l’havia vist molt excitat pel trasllat a la seva nova casa; quan dos mesos enrere havia tornat al poble on havia passat la infantesa, en una mena de pelegrinatge sentimental, la casa on havia crescut estava en venda. Ho havia considerat un fet «absolutament miraculós», un senyal del destí, i de seguida l’havia comprat, sense ni tan sols regatejar-ne el preu, hi havia traslladat les seves coses —la major part de les quals, tot sigui dit, no les havia tocat de les caixes—, i ara l’estava moblant. En fi, no havia parlat de res més, i el quadre d’en Jed semblava que fos l’última de les seves preocupacions. Tot i així, en Jed li havia promès que l’hi duria, un cop passats la inauguració i els primers dies de l’exposició, quan es presentaven de vegades alguns periodistes tocatardans.

Cap a les set i vint, en el moment que en Jed va tornar a la galeria, va veure per les vidrieres una cinquantena de persones que circulaven pels passadissos entre les teles. La gent havia arribat puntual, probablement era un bon senyal. La Marylin el va veure de lluny, va agitar el puny dirigint-lo cap a ell, en senyal de victòria.

—Hi ha peixos grossos… —va dir ella quan en Jed se li va acostar—. Molt grossos.

En efecte, a pocs metres, va veure en Franz parlant amb François Pinault, acompanyat d’una jove encantadora, probablement d’origen iranià, que li feia d’assistent en la seva fundació artística. El seu galerista semblava que estava patint, agitava els braços d’una manera desordenada, i en Jed va tenir ganes, fugaçment, d’anar-lo a socórrer, però va recordar el que sabia de sempre i que la Marylin li havia repetit uns dies abans: el millor que podia fer era estar en silenci.

—Això no és tot… —va continuar la cap de premsa—. Veus aquell paio de gris, allà? —Va assenyalar un jove d’uns trenta anys, de cara intel·ligent, extremament ben vestit, amb uns pantalons, una jaqueta i una corbata que formaven un mostrari de tons grisos clars. S’havia aturat davant d’«El periodista Jean-Pierre Pernaut animant una reunió de redacció», un quadre relativament antic d’en Jed, el primer en què havia representat el seu protagonista en companyia de col·legues de feina. Havia sigut, se’n recordava, un quadre particularment difícil d’executar, no li havia resultat fàcil reproduir l’expressió dels col·laboradors de Jean-Pierre Pernaut escoltant les directrius del seu líder carismàtic amb una curiosa barreja de veneració i de fàstic; s’hi havia passat ben bé sis mesos. Però aquell quadre l’havia alliberat, i de seguida es va llançar a «L’arquitecte Jean-Pierre Martin abandonant la direcció de l’empresa» i en realitat a totes les grans composicions que s’emmarcaven en el món del treball.

»Aquell paio és el comprador de Roman Abramóvitx a Europa —va precisar la Marylin—. Ja l’havia vist a Londres, a Berlín, però mai a París; si més no, mai en una galeria d’art contemporani.

»És bo si tens una situació de competència potencial a partir del vespre mateix de la inauguració —va continuar—. És un món reduït, es coneixen tots, començaran a fer càlculs, a imaginar-se preus. Per tant, evidentment, calen almenys dues persones. I aquí… —Va fer un somriure encantador, murri, que la feia semblar una noieta jove, fet que va sorprendre en Jed—. Aquí n’hi ha tres… Veus aquell tipus d’allà, davant del quadre Bugatti? —Assenyalava un home gran, amb cara de fatiga i lleugerament inflada, amb un bigotet gris, que duia un vestit negre mal tallat—. És en Carlos Slim Helu. Un mexicà d’origen libanès. Ja sé que no fa gaire bona fila, però ha guanyat un munt de calés en les telecomunicacions; segons els rànquings, és la tercera o quarta fortuna mundial. I és col·leccionista…

El que la Marylin designava amb el nom de quadre Bugatti era en realitat «L’enginyer Ferdinand Piëch visitant els tallers de producció de Molsheim», on efectivament es produïa el Bugatti Veyron 16.4, el cotxe més ràpid —i més car— del món. Dotat d’un motor de setze cilindres en forma de W d’una potència de 1.001 cavalls, completat per quatre turbopropulsors, passava de 0 a 100 km/h en 2,5 segons, i assolia una velocitat màxima de 407 km/h. Cap dels pneumàtics disponibles al mercat no era capaç de resistir aquella acceleració i Michelin havia hagut de fabricar unes gomes específiques per a aquest cotxe.

Slim Helu es va estar davant del quadre durant uns cinc minuts, pel cap baix, desplaçant-se molt poc, distanciant-se’n i apropant-s’hi uns quants centímetres. Havia triat, va observar en Jed, la distància de visió ideal per a aquell format de tela; sense cap mena de dubte, era un autèntic col·leccionista.

Llavors, el milionari mexicà es va girar i va enfilar cap a la sortida; no havia saludat ni parlat amb ningú. En passar pel seu costat, François Pinault li havia deixat anar una mirada acerada; davant d’un competidor com aquell, en efecte, l’home de negocis bretó no tindria prou pes. Sense tornar-li la mirada, Slim Helu va pujar al darrere d’una limusina Mercedes negra estacionada davant de la galeria.

L’enviat de Roman Abramóvitx es va apropar llavors al quadre Bugatti. Era, efectivament, una obra curiosa. Unes setmanes abans de posar-s’hi, en Jed havia comprat als encants de Montreuil, per un preu ridícul, el preu d’un paper gastat i prou, unes caixes d’antics números de Pékin-Information i de La Chine en construction, i el tractament de la imatge hi tenia un punt d’ample i aeri que l’acostava al realisme socialista a la xinesa. La formació en V ampla del grupet d’enginyers i de mecànics seguint en Ferdinand Piëch durant la visita dels tallers recordava molt, tal com anotaria més endavant un historiador de l’art especialment tenaç i ben documentat, la del grup d’enginyers agrònoms i de pagesos de classe mitjana i baixa que acompanyaven Mao Tse-tung en una aquarel·la reproduïda al número 122 de La Chine en construction, intitulada: «Endavant amb els conreus d’arròs de regadiu a la província de Hu Nan!». Era, a més, l’única vegada que, com ho havien observat de feia temps altres historiadors de l’art, en Jed havia provat la tècnica de l’aquarel·la. L’enginyer Ferdinand Piëch, dos metres per davant del grup, semblava flotar més que no pas caminar, com si levités uns centímetres per damunt del terra d’epòxid clar. Tres estacions de treball acollien els xassís del Bugatti Veyron en diferents fases de la fabricació; en un segon terme, les parets, formades completament per vidrieres, s’obrien a un panorama dels Vosges. Per una coincidència graciosa, subratllava en Houellebecq en el seu text del catàleg, el poble de Molsheim, i els paisatges dels Vosges que l’envoltaven, ja eren al centre de les fotografies, del mapa Michelin i de satèl·lit, amb què en Jed havia triat, deu anys enrere, obrir la seva primera exposició individual.

Aquesta simple observació, en què Houellebecq, d’esperit racional i fins i tot estret, sens dubte no veia més que la relació d’un fet interessant però anecdòtic, havia de dur Patrick Kéchichian a la redacció d’un article encès, més místic que mai: després d’haver-nos mostrat un Déu que coparticipa amb l’home en la creació del món, escrivia, l’artista, finalitzant el seu moviment cap a l’encarnació, ara ens mostrava Déu descendit entre els homes. Lluny de l’harmonia de les esferes celestes, Déu havia vingut a «posar-se mans a l’obra» per tal que es retés homenatge, amb la seva plena presència, a la dignitat sacerdotal del treball humà. Ell mateix autèntic home i autèntic Déu, havia vingut a oferir a la humanitat laboriosa el do sacrificial del seu amor ardent. En l’actitud de mecànic d’esquerres que abandona el seu lloc de treball per seguir l’enginyer Ferdinand Piëch, com no veure-hi, insistia, l’actitud de Pere deixant les xarxes en resposta a la invitació de Crist: «Vine i et faré pescador d’homes»? I fins i tot, en l’absència del Bugatti Veyron 16.4 en la seva fase final de fabricació, hi discerneix una referència a la nova Jerusalem.

Le Monde va rebutjar l’article; la Pépita Bourguignon, la cap de la secció, havia amenaçat amb la dimissió si es publicava aquella «cursileria beata»; però havia d’aparèixer a Art Press el mes següent.

—De tota manera, la premsa, a aquestes altures, se’ns ens refot una mica. Ja no és decisiva —va resumir la Marylin al final de la vetllada, quan en Jed s’inquietava per l’absència repetida de la Pépita Bourguignon.

Cap a les deu, després que se n’haguessin anat els últims convidats, quan els del càtering recollien les tovalles, en Franz es va deixar caure en un seient de plàstic tou prop de l’entrada de la galeria.

—Collons, estic rebentat… —va dir—. Absolutament rebentat.

S’hi havia escarrassat de valent, descrivint sense cansar-se, per a tots els que s’hi podien interessar, el recorregut artístic d’en Jed o l’historial de la seva galeria, havia xerrat tot el vespre sense parar; en Jed, per la seva banda, s’havia limitat a fer que sí amb el cap de tant en tant.

—Em vas a buscar una cervesa, si us plau? A la nevera del magatzem.

En Jed va tornar amb un paquet de Stella Artois. En Franz se’n va beure una a morro d’una tirada i va continuar parlant.

—Bé, ara només cal esperar les ofertes —va resumir—. En farem balanç d’aquí a una setmana.