X

Certament no pot, com és habitual en ell, va pensar en Jed tot enfilant cap a la plaça Jeanne-d’Arc. El seu pare, al telèfon, li havia semblat completament abatut, i primer havia proposat d’anul·lar el dinar anual. «No vull ser una càrrega per a ningú…». El càncer de recte se li havia agreujat sobtadament, tenia pèrdues de matèria ara, li havia anunciat amb una delectació masoquista, li havien de posar un anus artificial. Després de la insistència d’en Jed, havia acceptat que es trobessin, a condició que el fill el rebés a casa seva. «Ja no puc suportar la presència dels humans…».

En arribar a la plaça de l’església de Notre-Dame de la Gare, va dubtar, i va entrar-hi. L’església li va semblar primer deserta, però, avançant cap a l’altar, va veure una jove negra, d’uns divuit anys a tot estirar, agenollada en un banc, amb les mans juntes, davant d’una estàtua de la Mare de Déu; articulava paraules en veu baixa. Concentrada en la pregària, no li parava gens d’atenció. El cul, arquejat per l’agenollament, se li marcava amb molta precisió gràcies als pantalons de tela fina blanca, va observar en Jed una mica contra la seva voluntat. Que tenia pecats per fer-se perdonar? Els pares malalts? Les dues coses, potser. La seva fe semblava sòlida. Ben mirat, aquella creença en Déu devia ser ben pràctica: quan no es podia fer res pels altres —i passa sovint en la vida, en el fons, gairebé sempre, i especialment pel que feia al càncer del seu pare—, quedava el recurs de pregar per ells.

Va sortir de l’església sentint-se malament. Es feia de nit al carrer Jeanne-d’Arc, els llums vermells dels cotxes s’allunyaven a marxa lenta cap al bulevard Vincent-Auriol. Lluny, la cúpula del Panteó estava impregnada d’una inexplicable llum verdosa, ben bé com si uns alienígenes esfèrics projectessin un atac massiu sobre la regió de París. Probablement hi havia gent que moria, en aquell moment, en diversos racons de la ciutat.

Amb tot, l’endemà, a la mateixa hora, es trobava encenent espelmes decoratives i servint terrines de salmó a la taula amb cavallets, mentre l’ombra s’estenia per la plaça de Les Alpes. El seu pare li havia promès que hi seria a les sis.

Va trucar des de baix a les sis i un minut. En Jed va obrir per l’intèrfon i va respirar fondo, lentament, diverses vegades, durant el trajecte de l’ascensor.

Va fregar suaument i ràpidament les galtes aspres del seu pare, que es va plantar, immòbil, al bell mig de l’estança.

—Seu, seu… —va dir en Jed.

Obeint de seguida, va seure a l’extrem d’una cadira i va llançar mirades tímides al seu voltant. No ha vingut mai, es va adonar de cop en Jed, no ha vingut mai al meu apartament. També li va haver de dir que es tragués l’abric. El seu pare mirava de somriure, una mica com un home que intenta mostrar que suporta valentament una amputació. En Jed va voler encetar una ampolla de xampany, li tremolaven una mica les mans, va estar a punt de tombar l’ampolla de vi blanc que acabava de treure del congelador; estava suant. El seu pare somreia en tot moment, amb un somriure una mica glaçat. Aquell home havia dirigit amb dinamisme, i de vegades amb duresa, una empresa d’una cinquantena de persones, havia hagut d’acomiadar gent, de contractar gent; havia negociat contractes de desenes, en alguns casos de centenars de milions d’euros. Però la proximitat de la mort aporta humilitat, i aquell vespre semblava desitjós que tot anés tan bé com fos possible, semblava desitjós sobretot de no causar cap molèstia, era aparentment la seva única ambició actual sobre la terra. En Jed va aconseguir encetar el xampany, es va relaxar una mica.

—He llegit que has tingut èxit… —va dir el seu pare alçant la copa—. Pel teu èxit.

Era una pista, es va dir de seguida en Jed, una obertura per a una conversa possible, i es va posar a parlar dels seus quadres, de l’obra que havia iniciat feia ja uns deu anys, de la seva voluntat de descriure, a través de la pintura, els diferents engranatges que intervenen en el funcionament d’una societat. Va parlar amb desimboltura, durant gairebé una hora, servint de tant en tant xampany i després vi, mentre menjaven plats preparats comprats el dia abans, i el que deia, se’n va adonar amb sorpresa l’endemà, no ho havia dit mai a ningú. El seu pare se l’escoltava amb atenció, de tant en tant formulava alguna pregunta, feia la cara de sorpresa i curiositat d’un nen, en resum, tot va anar com una seda fins a l’hora del formatge, quan la inspiració d’en Jed va començar a esgotar-se, i el seu pare, com si patís els efectes de la pesantor, es va sumir en un aclaparament dolorós. Tot i així, el sopar l’havia reviscolat una mica i, pròpiament sense una autèntica tristesa, més aviat fent un gest d’incredulitat amb el cap, va deixar anar a mitja veu: «Collons… Un anus artificial…».

—Saps què —va dir amb una veu que traïa una lleugera embriaguesa—, en part estic content que la teva mare ja no hi sigui. Ella que era tan refinada, tan elegant… No hauria suportat la degradació física.

En Jed es va posar rígid. Ja està, es va dir. Ja està, ha arribat el moment; després de tots aquests anys, ara parlarà. Però el seu pare li havia vist el canvi d’expressió.

—No et revelaré aquesta nit per què es va suïcidar la teva mare! —va dir compassant les paraules amb una veu forta, quasi colèrica—. No t’ho diré perquè no en sé res! —Es va calmar gairebé de cop, es va arronsar. En Jed suava. Potser feia massa calor, potser era impossible regular la calefacció, li continuava fent por que s’espatllés, ara que tenia diners es traslladaria, segurament, és el que fa la gent quan té diners, tothom mira de millorar les condicions de vida, però traslladar-se on? No tenia cap desig immobiliari en particular. Es quedaria al pis, potser hi faria obres, en tot cas canviaria la caldera. Es va alçar, va mirar de manipular una mica els comandaments de l’aparell. El seu pare balancejava el cap, pronunciava paraules en veu baixa. En Jed va tornar al seu costat. Li hauria hagut d’agafar la mà, de tocar l’espatlla o alguna cosa, però com? No ho havia fet mai. «Un anus artificial», va tornar a murmurar, amb una veu distreta.

»Sé que no estava satisfeta amb la nostra vida —va continuar—, però és un motiu suficient per morir? Jo tampoc no estava satisfet amb la meva vida, et confesso que, de la meva carrera d’arquitecte, m’esperava una cosa diferent de construir balnearis de merda per a turistes estúpids, a mans de promotors profundament deshonestos i d’una vulgaritat gairebé sense límits. Però, en fi, era la feina, la rutina… Potser és que no li agradava la vida, i punt. El que més em va impactar va ser el que em va explicar la veïna, que l’havia vist just abans. Venia de comprar, probablement acabava d’aconseguir verí; no vam saber mai com, per cert. La dona em va dir que se la veia feliç, increïblement entusiasmada i feliç. Tenia exactament, em va dir, l’expressió d’algú que està a punt de marxar de vacances. Era cianur, devia morir gairebé instantàniament. Estic convençut que no va patir.

Llavors va callar, i el silenci es va allargassar una bona estona. En Jed va acabar perdent lleugerament la consciència. Va tenir la visió de prats immensos, amb l’herba agitada per un vent lleuger i la llum d’una primavera eterna. Es va despertar de cop, el seu pare continuava balancejant el cap i murmurant, prolongant un debat intern penós. En Jed va dubtar, havia previst unes postres: hi havia profiteroles amb xocolata a la nevera. Les havia de treure? O, al contrari, havia d’esperar per saber-ne més del suïcidi de la seva mare? En el fons, gairebé no tenia cap record de la mare. Era sobretot important per al seu pare, probablement. Per si de cas, va decidir esperar una mica abans de treure les profiteroles.

—No he conegut cap altra dona… —va dir el pare amb una veu àtona—. Absolutament cap ni una. Ni tan sols n’he desitjat cap. —Llavors va tornar a remugar i a moure el cap.

En Jed va decidir, finalment, treure les profiteroles. El seu pare se les va mirar estupefacte, com si fossin un objecte del tot nou, per al qual la vida anterior no l’havia preparat. En va agafar una, la va girar entre els dits, observant-la amb el mateix interès amb què hauria observat una caca de gos; però, finalment, se la va posar a la boca.

Van seguir dos o tres minuts de frenesí en silenci, durant els quals van pescar les profiteroles, una rere l’altra, amb ràbia, sense dir ni una paraula, a la safateta que havia preparat el pastisser, i les engolien de seguida.

—Em ve de gust fumar una cigarreta… —va dir—. En tens?

—No fumo. —En Jed va fer un bot i es va posar dret—. Però puc anar a comprar-ne. Conec un lloc a la plaça d’Italie que no tanquen fins ben tard. I ara… —va consultar el rellotge amb incredulitat— només són les vuit.

—Creus que també tindran obert avui, que és Nadal?

—Miraré a veure.

Es va posar l’abric. En sortir, va rebre un cop de vent fred com una bufetada; els flocs de neu s’arremolinaven en l’aire glacial, devien estar a deu graus sota zero. A la plaça d’Italie, estaven tancant l’estanc. El propietari va tornar rere el taulell rondinant.

—Què voldrà?

—Cigarretes.

—Quina marca?

—No ho sé. Unes de bones.

L’altre li va deixar anar una mirada d’exasperació.

—Dunhill! Dunhill i Gitanes! I un encenedor!…

El seu pare no s’havia mogut, continuava ensorrat a la cadira, ni tan sols va reaccionar en sentir la porta que s’obria. Amb tot, va treure una Gitane del paquet, se la va mirar amb curiositat abans d’encendre-la.

—Fa vint anys que no fumo… —va comentar—. Però, ara, quina importància té? —Va fer una pipada, una altra—. Té un gust fort… —va dir—. Està bé. Quan era jove, tothom fumava. A les reunions de feina, a les converses en cafeteries, es fumava contínuament. És curiós com canvien les coses…

Va beure un glop del conyac que el fill li havia posat al davant, va tornar a callar. En el silenci, en Jed va percebre els xiulets del vent, cada vegada més violents. Va fer una ullada per la finestra: els flocs de neu s’arremolinaven, molt densos, s’estava convertint en una autèntica tempesta.

—Sempre he volgut ser arquitecte, crec… —va reprendre el seu pare—. Quan era petit, m’interessaven els animals, segurament com a tots els nens, quan m’ho preguntaven contestava que volia ser veterinari, però, en el fons, crec que ja m’atreia l’arquitectura. Recordo que, amb deu anys, havia intentat construir un niu per a les orenetes que passaven l’estiu a les golfes. Havia trobat en una enciclopèdia l’explicació sobre la manera com les orenetes construïen els nius, amb terra i saliva, m’hi vaig passar setmanes… —Li tremolava la veu lleugerament, va tornar a fer una pausa, en Jed se’l va mirar amb neguit; va engolir de cop un bon glop de conyac abans de continuar.

»No van voler mai fer servir el meu niu. Mai. Fins i tot van deixar de fer niu a les golfes. —Tot d’una, aquell home gran es va posar a plorar, li lliscaven les llàgrimes per la cara i era esfereïdor.

—Pare… —va dir en Jed, completament desemparat—, pare.

Semblava que no podia deixar de sanglotar.

—Les orenetes no utilitzen mai els nius construïts per la mà de l’home. Fins i tot quan una persona ha tocat el seu niu, l’abandonen per construir-ne un de nou.

—Com ho saps, això?

—Ho vaig llegir fa uns anys en un llibre sobre el comportament animal. Em vaig documentar per fer un quadre.

Era fals, no havia llegit res d’això, però el seu pare va semblar alleujat de cop, i es va calmar de seguida. En Jed va pensar que duia aquell pes al cor des de feia més de seixanta anys… Que probablement l’havia acompanyat tot al llarg de la seva carrera d’arquitecte…

—Després del batxillerat, em vaig inscriure a la facultat de Belles Arts de París. A la meva mare no li feia gaire gràcia, s’hauria estimat més que anés a un col·legi d’enginyers; però vaig tenir el ple suport del teu avi. Crec que tenia una ambició artística, com a fotògraf, però mai no va tenir la possibilitat de fer una altra cosa que no fossin casaments i comunions…

En Jed no havia vist mai el seu pare ocupat en coses que no fossin problemes tècnics, i cap al final, cada vegada més, problemes financers. La idea que el seu pare també havia fet Belles Arts, que l’arquitectura pertanyia a les disciplines artístiques, era sorprenent, incòmoda.

—Sí, jo també volia ser un artista… —va dir el seu pare amb acritud, gairebé amb malícia—. Però no me’n vaig sortir. El corrent dominant quan jo era jove era el funcionalisme, que de fet dominava des de feia dècades, no havia passat res en el món de l’arquitectura des de Le Corbusier i Van der Rohe. Totes les ciutats noves, tots els barris que es van construir a les perifèries els anys cinquanta i seixanta en van rebre la influència. A Belles Arts hi havia un grupet que teníem l’ambició de fer una altra cosa. De fet no rebutjàvem la primacia de la funció, ni la noció de «màquina per viure»; però el que posàvem en qüestió era què implicava el fet de viure en un lloc. Com els marxistes, com els liberals, Le Corbusier era un productivista. El que imaginava per a l’home eren edificis d’oficines, quadrats, utilitaris, sense cap mena de decoració; i edificis d’habitatges gairebé idèntics, amb algunes funcions suplementàries, com ara llar d’infants, gimnàs, piscina; entre uns i altres, vies ràpides. A la seva cel·la d’habitatge, l’home havia de gaudir d’aire pur i de llum, era molt important per a ell; i entre les estructures de treball i les estructures d’habitatge, l’espai lliure estava reservat a la natura salvatge: boscos, rius. M’imagino que, en la seva visió ideal, les famílies humanes havien de poder passejar-s’hi els diumenges, sigui com sigui, desitjava preservar aquell espai, era una mena d’ecologista avant la lettre, per a ell la humanitat s’havia de limitar a uns mòduls d’habitatge circumscrits al bell mig de la natura, però que en cap cas no l’havia de modificar. És terriblement primitiu quan hi penses, és una regressió esfereïdora respecte de qualsevol paisatge rural, que és una barreja subtil, complexa, evolutiva de prats, camps, boscos, pobles. És la visió d’una ment brutal, totalitària. Le Corbusier ens semblava una ment totalitària i brutal, empesa per un gust intens per la lletjor; però la seva visió va prevaldre durant tot el segle XX. A nosaltres ens influïa més aviat Charles Fourier… —Va somriure en veure l’expressió de sorpresa del fill—. Sobretot ens van impactar les teories sexuals de Fourier, i és veritat que tenen un punt de burlesc. És difícil llegir Fourier en primer grau, amb les seves històries de remolins, de faquiresses i de fades de l’exèrcit del Rin, fins i tot sorprèn que tingués deixebles, gent que se’l prenia seriosament, que realment pretenia construir un nou model de societat basant-se en els seus llibres. És incomprensible si se’l pretén veure com un pensador, perquè el seu pensament no s’entén gens ni mica, però en el fons Fourier no és un pensador, és un guru, el primer de la seva espècie, i com en tots els gurus l’èxit arriba no pas de l’adhesió intel·lectual a una teoria, sinó, al contrari, de la incomprensió general, associada a un optimisme inalterable, particularment en el pla sexual, la gent necessita optimisme sexual fins a uns límits increïbles. Tot i així, el veritable tema de Fourier, el que li interessa per damunt de tot, no és pas el sexe, sinó l’organització de la producció. La gran pregunta que es planteja és: per què treballa l’home? Què fa que ocupi un lloc determinat en l’organització social, que accepti mantenir-s’hi i complir la seva tasca? Aquesta pregunta, els liberals la responien dient que era l’estímul del guany, purament i simplement; nosaltres pensàvem que era una resposta insuficient. Pel que fa als marxistes, no contestaven res, ni tan sols hi mostraven interès, i de fet això és el que va provocar el fracàs del comunisme: a partir del moment en què es va suprimir l’incentiu financer, la gent va deixar de treballar, el treballador va sabotejar la seva tasca, l’absentisme va créixer en unes proporcions enormes; el comunisme no va ser mai capaç d’assegurar la producció i la distribució dels béns més elementals. Fourier havia conegut l’Antic Règim, i era conscient que molt abans de l’aparició del capitalisme es produïen recerques científiques, progressos tècnics, i que la gent treballava durament, de vegades molt durament, sense ser empesos per l’incentiu del guany, sinó per alguna cosa, als ulls d’un home modern, molt més vaga: l’amor a Déu, en el cas dels monjos, o simplement l’honor de la funció.

El pare d’en Jed va callar, es va adonar que el seu fill ara l’escoltava amb molta atenció.

—Sí… —va comentar—, sens dubte hi ha una relació amb el que has mirat de fer en els teus quadres. Hi ha un gran galimaties en Fourier, és gairebé illegible en la seva totalitat. Amb tot, potser encara se’n pot aprofitar alguna cosa. Bé, això és el que pensàvem llavors…

Va callar, va semblar que tornava a sumir-se en els records. La tempesta s’havia calmat i havia donat pas a una nit estrellada, silenciosa; una capa espessa de neu cobria les teulades.

—Jo era jove… —va dir finalment amb una mena d’incredulitat suavitzada—. Potser no en pots ser del tot conscient perquè vas néixer en una família que ja era rica. Però jo era jove, em disposava a ser arquitecte, i era a París; tot em semblava possible. I no era pas l’únic, París era una ciutat alegre en aquella època, teníem la impressió que podíem reconstruir el món. I va ser quan vaig conèixer la teva mare, que estudiava al Conservatori, tocava el violí. Érem com una banda d’artistes, realment. En fi, ens vam limitar a escriure quatre o cinc articles en una revista d’arquitectura, signats per diverses persones. Eren textos polítics, majoritàriament. Hi defensàvem la idea que una societat complexa, ramificada, amb nivells d’organització múltiples, com la que proposava Fourier, comportava una arquitectura complexa, ramificada, múltiple, que deixés lloc a la creativitat individual. Hi atacàvem amb violència Van der Rohe, que proposava estructures buides, les mateixes que servirien de model als open space de les empreses; i sobretot Le Corbusier, que edificava incansablement espais propis dels camps de concentració, dividits en cel·les idèntiques, que, a parer nostre, només eren útils per a una presó model. Aquells articles van tenir un cert ressò, crec que Deleuze en va parlar, però vam haver de treballar i tots vam entrar en gabinets d’arquitectes, i la vida de seguida va resultar menys divertida. Ben aviat la meva situació financera va millorar, hi havia molta feina en aquella època, França es reconstruïa a gran velocitat. Vaig comprar la casa de Le Raincy, creia que era una bona idea, llavors era una ciutat agradable. I a més la vaig obtenir a molt bon preu, va ser un client qui em va fer arribar l’oferta, un promotor immobiliari. El propietari era un home gran, un intel·lectual, pel que es veia, sempre vestit amb un tern gris, amb una flor al trau, cada vegada que el veia era una flor diferent. Semblava que sortís de la Belle Époque, dels anys trenta a tot estirar, jo no era capaç d’associar-lo amb el seu entorn. Era imaginable trobar-se’l, no ho sé, al Quai Voltaire… en fi, en tot cas, no pas a Le Raincy. Era un antic professor universitari, especialitzat en esoterisme i història de les religions, recordo que era un gran expert en la càbala i la gnosi, però s’hi interessava d’una manera molt particular, per exemple, menyspreava René Guénon. «Aquell imbècil d’en Guénon», és així com s’hi referia, crec que havia escrit algunes crítiques virulentes dels seus llibres. No s’havia casat mai, en fi, havia viscut per la seva obra, com diuen. Vaig llegir un llarg article que havia escrit en una revista de ciències humanes, hi exposava unes consideracions força curioses sobre el Destí, sobre la possibilitat de desenvolupar una nova religió basada en el principi de sincronicitat. Només la seva biblioteca ja hauria valgut el preu de la casa, crec; hi tenia més de cinc mil volums, en francès, en anglès i en alemany. És on vaig descobrir les obres de William Morris.

Es va aturar en observar un canvi d’expressió a la cara d’en Jed.

—Coneixes William Morris?

—No, pare. Però jo també he viscut en aquella casa, em recordo de la biblioteca… —Va sospirar, va dubtar—. No entenc per què has esperat tants anys per parlar-me de tot això —va dir.

—És perquè em moriré aviat, penso —va dir simplement el seu pare—. Bé, no pas de seguida, no pas demà passat, però el cas és que no duraré gaire temps, és una evidència… —Va mirar al seu voltant, va somriure gairebé alegrement—. Que puc beure una mica més de conyac?

En Jed n’hi va servir immediatament. Va encendre una Gitane, va aspirar el fum amb delit.

—I llavors la teva mare va quedar embarassada de tu. El final de l’embaràs va anar malament, li van haver de fer la cesària. El metge li va anunciar que no podria tornar a tenir fills, i a més li van quedar unes cicatrius molt lletges. Va ser dur per a ella, era una dona molt guapa… No érem infeliços, no vam tenir mai cap baralla seriosa entre nosaltres, però el cert és que jo no li parlava prou. També hi ha el violí; crec que no l’hauria d’haver deixat mai. Recordo un vespre, a la porta de Bagnolet, tornava de la feina amb el meu Mercedes, ja eren les nou però encara hi havia embussos, no sé què m’hi va portar, potser els edificis de Les Mercuriales, perquè treballava en un projecte molt a la vora, que em semblava poc interessant i lleig, però em vaig trobar amb el cotxe enmig de les vies d’accés ràpid, davant d’aquells edificis immunds, i de cop em vaig dir que no podia continuar així. Tenia gairebé quaranta anys, la meva vida professional era un èxit, però no podia continuar així. En pocs minuts vaig decidir fundar la meva pròpia empresa, per mirar de fer arquitectura tal com jo l’entenia. Sabia que seria difícil, però no volia morir sense haver-ho intentat si més no. Vaig anar a trobar els antics companys de Belles Arts, però tots estaven ben instal·lats, ells també havien tingut èxit i no tenien gaires ganes d’assumir riscos. Llavors m’hi vaig llançar tot sol. Vaig recuperar el contacte amb en Bernard Lamarche-Vadel, ens havíem conegut uns anys abans, havíem congeniat força, m’havia presentat la gent de la figuració lliure: en Combas, en Di Rosa… No sé si t’he parlat ja de William Morris?

—Sí, pare, me n’has parlat fa cinc minuts.

—Ah, sí? —Es va aturar, va fer una cara de desorientació—. Tastaré un Dunhill… —Va fer unes pipades—. També és bo, diferent de les Gitanes, però és bo. No entenc per què tothom ha renunciat a fumar, de cop i volta.

Va callar, va assaborir la cigarreta fins al final. En Jed esperava. Ben lluny, a l’exterior, un clàxon solitari provava d’interpretar una nadala: «Il est né, le divin enfant», s’equivocava en alguna nota, recomençava. Llavors es va fer el silenci, es va acabar el concert de clàxons. A les teulades de París, la capa de neu ara era espessa, s’havia estabilitzat; hi havia alguna cosa de definitiu en aquell silenci, es va dir en Jed.

—William Morris era afí als prerafaelites —va reprendre el seu pare—, a Gabriel Dante Rossetti al principi, i a Burne-Jones fins al final. La idea fonamental dels prerafaelites era que l’art havia començat a degenerar després de l’edat mitjana, que des de l’inici del Renaixement havia perdut tota espiritualitat, tota autenticitat, per convertir-se en una activitat purament industrial i comercial, i que els pretesos grans mestres del Renaixement, ja sigui Botticelli, Rembrandt o Leonardo da Vinci, es comportaven en realitat purament i simplement com els directors d’empreses comercials; exactament com Jeff Koons o Damien Hirst avui dia, els pretesos grans mestres del Renaixement dirigien amb mà de ferro tallers de cinquanta, fins i tot cent assistents, que produïen en cadena quadres, escultures, frescos. Ells mateixos es limitaven a donar les directrius generals, a signar l’obra acabada i, sobretot, es dedicaven a les relacions públiques al costat dels mecenes de l’època, prínceps o papes. Per als prerafaelites, com per a William Morris, la distinció entre l’art i l’artesania, entre la concepció i l’execució, s’havia d’abolir: tota persona, a la seva pròpia mesura, podia ser productor de bellesa, ja fos en la realització d’un quadre, d’una roba o d’un moble; i tota persona tenia igualment el dret, en la vida quotidiana, d’envoltar-se d’objectes bells. Ell lligava aquesta convicció amb un activisme socialista que el va empènyer, cada vegada més, a comprometre’s en moviments d’emancipació del proletariat; volia simplement posar fi al sistema de producció industrial.

»El que és curiós és que Gropius, quan va fundar el Bauhaus, es trobava exactament en la mateixa línia, potser una mica menys polititzat, amb més inquietuds espirituals, tot i que, de fet, també va ser socialista. En la Proclamació del Bauhaus de 1919, declara la voluntat de superar l’oposició entre l’art i l’artesania, proclama el dret a la bellesa per a tothom; exactament el programa de William Morris. Però, a poc a poc, a mesura que el Bauhaus es va acostar a la indústria, es va anar tornant més funcionalista i productivista; Kandinsky i Klee van ser marginats a l’interior del cos d’ensenyants i, en el moment en què Goering va tancar l’institut, ja havia passat totalment al servei de la producció capitalista.

»Nosaltres tampoc no estàvem realment polititzats, però el pensament de William Morris ens va ajudar a alliberar-nos de la prohibició que havia imposat Le Corbusier sobre tota mena d’ornamentació. Recordo que, al principi, en Combas mostrava força reserves, les pintures prerafaelites no formaven part pròpiament del seu univers; però havia de reconèixer que els motius de paper pintat dibuixats per William Morris eren molt bonics, i quan va entendre bé de què es tractava, s’hi va mostrar del tot entusiasmat. Res no li hauria aportat més plaer que dibuixar motius per a tapisseries, papers d’empaperar o frisos de façanes, que es repeteixen en tot un complex d’edificis. Amb tot, estaven bastant sols en aquella època, els de la figuració lliure, continuava dominant el corrent minimalista, i els grafitis encara no existien, si més no encara no se’n parlava. Llavors vam preparar dossiers per a tots els projectes més o menys interessants que se sotmetien a concurs, i vam esperar…

El seu pare va tornar a callar, va romandre com suspès en els records, llavors es va arrupir, va semblar que s’encongia, que s’empetitia, i llavors en Jed va prendre consciència de la vehemència, de l’entusiasme amb què havia parlat els últims minuts. No l’havia sentit mai parlar d’aquella manera, des que era nen, i de seguida va pensar que no tornaria a sentir mai més un discurs així, acabava de reviure, per darrera vegada, l’esperança i el fracàs que formaven la història de la seva vida. És poca cosa, en general, una vida humana, es pot resumir en un nombre reduït d’esdeveniments, i aquest cop en Jed ho havia entès perfectament, l’amargor i els anys perduts, el càncer i l’estrès, també el suïcidi de la mare.

—Els funcionalistes tenien una posició dominant en tots els jurats… —va concloure el seu pare en un to suau—. Vaig topar contra una paret. Tots vam topar contra una paret. En Combas i en Di Rosa no ho van deixar córrer de seguida, em van telefonar durant anys, per saber si sortia alguna cosa… Llavors, en veure que no hi havia res, es van concentrar en la seva feina de pintors. I jo finalment vaig haver d’acceptar un encàrrec normal. El primer va ser Port-Ambarès, i a partir d’aquí en van sortir d’altres, sobretot instal·lacions de balnearis. Vaig desar els meus projectes en caixes. Encara els tinc en un armari del meu despatx, a Le Raincy, pots anar a donar-hi un cop d’ull… —Es va estar d’afegir: «quan m’hagi mort», però en Jed ho havia entès perfectament.

—És tard —va dir, aixecant-se de la cadira. En Jed va fer una ullada al rellotge: les quatre de la matinada. El seu pare es va alçar, va anar al lavabo i va tornar per agafar l’abric. Durant els dos o tres minuts que va durar l’operació, en Jed va tenir la impressió fugissera, alternativa, que acabaven d’encetar una nova etapa en la seva relació, o al contrari, que no es tornarien a veure mai més. Com que el pare es va plantar finalment davant seu en una actitud d’espera, va dir:

—Et demanaré un taxi.