Les instruccions del testament d’en Houellebecq eren clares: en cas que desaparegués abans que en Jed Martin, el quadre li havia de ser retornat. En Ferber va localitzar fàcilment en Jed per telèfon: era a casa seva; no, no el molestava pas. Bé, de fet, sí, una mica, estava mirant una antologia de Duck Tales al Disney Channel, però es va estar de precisar-ho.

Aquell quadre que ja havia estat present en dos assassinats va arribar a casa d’en Jed sense cap precaució especial, en una furgoneta de la policia ordinària. El va instal·lar al seu cavallet, al centre de l’estança, i va tornar a les feines que l’ocupaven, que de moment eren força tranquil·les: netejava les seves lents addicionals i endreçava una mica. El cervell li funcionava bastant al ralentí, i no va ser fins al cap d’uns dies que va prendre consciència que el quadre el molestava, que la seva presència el feia sentir incòmode. No era només l’olor de sang que semblava flotar al seu voltant, com flota al voltant de certes joies famoses, i en general dels objectes que han desencadenat les passions humanes; era sobretot la mirada d’en Houellebecq, amb una expressivitat enlluernadora que li semblava fora de to, anormal, ara que l’escriptor era mort i que ell havia vist com s’esclafaven una rere l’altra les palades de terra sobre el taüt, al centre del cementiri del Montparnasse. Encara que ja no pogués suportar-la, era sense cap mena de dubte una bona tela, la impressió de vida que donava l’escriptor era esbalaïdora, seria estúpid fer-se el modest. Que costés dotze milions d’euros era una altra història, sobre la qual sempre s’havia negat a pronunciar-se, tret d’una sola vegada que va deixar anar a un periodista especialment persistent: «No s’ha de buscar un sentit a allò que no en té cap», recuperant així, sense ser-ne conscient, la conclusió del Tractatus de Wittgenstein: «Sobre allò de què no puc parlar, tinc l’obligació de callar».

Va telefonar a en Franz aquell mateix vespre per explicar-li el que havia passat i fer-li saber la seva intenció de posar a la venda «Michel Houellebecq, escriptor».

En arribar a Chez Claude, al carrer del Château-des-Rentiers, va tenir la sensació, clara i indiscutible, que era l’última vegada que entrava en aquell establiment; també va saber que era l’última trobada amb en Franz. Aquest seia encongit al seu lloc habitual davant d’una copa de vi negre; s’havia envellit, com si l’haguessin aclaparat grans preocupacions. Tot i que havia guanyat molts diners, es devia dir que, si hagués esperat uns quants anys, n’hauria pogut guanyar deu vegades més; i també devia haver fet inversions, font inevitable de maldecaps. Més en general, semblava que no portava gaire bé el seu nou estatus econòmic, com passa sovint entre les persones provinents d’un entorn pobre: la fortuna només fa feliç els que sempre han conegut un cert benestar, que des de la infantesa hi estan avesats; quan recau en algú que ha conegut uns inicis difícils, el primer sentiment que l’envaeix, que de vegades pot combatre temporalment, però que finalment el sotmet del tot, és senzillament la por. Per la seva banda, en Jed, nascut en un entorn benestant que havia conegut l’èxit molt ràpidament, acceptava sense cap trasbals el fet de tenir un saldo creditor de catorze milions d’euros al seu compte corrent. Ni tan sols se sentia seriosament empaitat pel seu banquer. Des de la darrera crisi financera, molt pitjor que la del 2008, que havia provocat la fallida de Crédit Suisse i el Royal Bank of Scotland, per no parlar de molts altres establiments menys importants, els banquers adoptaven un perfil baix, per dir-ho suaument. Tenien sempre a punt, això sí, la xerrameca que la seva formació els empenyia a utilitzar; però, quan algú els feia saber que no li interessava cap producte d’inversió, hi renunciaven immediatament, emetien un sospir resignat, desaven serenament el petit dossier que havien preparat, gairebé excusant-se; només un últim residu d’orgull professional els impedia proposar un compte corrent a un interès del 0,45%. Més en general, es vivia un període ideològicament estrany, en què tothom a l’Europa occidental semblava convençut que el capitalisme estava condemnat, i fins i tot condemnat a curt termini, que estava vivint els seus últims anys, sense que els partits d’extrema esquerra fossin capaços de seduir ningú més enllà de la seva clientela habitual de masoquistes rabiosos. Era com si un vel de cendres hagués cobert totes les ments.

Van discutir uns minuts sobre la situació del mercat de l’art, que era força demencial. Molts experts havien cregut que el període de frenesí especulatiu precedent aniria seguit d’un període més tranquil, en què el mercat creixeria lentament, regularment, a un ritme normal; alguns fins i tot havien predit que l’art es convertiria en un valor refugi; s’equivocaven. «Ja no hi ha valors refugi», com deia el titular d’un editorial del Financial Times; i l’especulació en el món de l’art s’havia fet encara més intensa, més desordenada i més frenètica, les cotitzacions pujaven i baixaven en un tres i no res, la classificació ArtPrice ara s’establia setmanalment.

Van beure una segona copa de vi, i una tercera.

—Puc trobar un comprador… —va deixar anar finalment en Franz—. No cal dir que trigaré una mica. Amb els preus que has assolit, ja no hi ha gaire gent…

De tota manera, en Jed no tenia cap pressa. La conversa es va anar alentint fins que es va aturar del tot. Es van mirar, una mica desolats.

—Hem fet coses… junts —va intentar dir en Jed en un últim esforç, però la veu se li va apagar abans i tot del final de la frase.

En el moment en què s’alçava per marxar, en Franz li va dir:

—T’hi has fixat… No t’he preguntat què feies.

—M’hi he fixat.

De fet, vagarejava sense fer res, era el mínim que es podia dir. Estava tan desenfeinat que, des de feia unes setmanes, s’havia posat a parlar amb la seva caldera. I el més inquietant, se n’havia adonat la nit abans, era que ara esperava que la caldera li respongués. És cert que l’aparell produïa uns sorolls cada vegada més variats: gemecs, roncs, espetecs secs, xiulets de tonalitat i volum variats; es podia esperar que un dia o un altre accediria al llenguatge articulat. En fi, era el seu company més veterà.