Sis mesos més tard, en Jed va decidir deixar el pis i instal·lar-se a l’antiga casa dels seus avis, a la Creuse. Fent això, era tristament conscient que seguia el camí emprès per en Houellebecq uns quants anys enrere. Es repetia, per convèncer-se, que hi havia diferències importants. D’entrada, en Houellebecq s’havia traslladat al Loiret des d’Irlanda; per a ell, l’autèntica ruptura s’havia produït abans, quan havia marxat de París, el centre sociològic de la seva activitat d’escriptor i de les seves amistats, si més no així es podia suposar, per anar a Irlanda. La ruptura que ara duia a terme en Jed, deixant enrere el centre sociològic de la seva activitat d’artista, era de la mateixa naturalesa. Ben mirat, en els fets ja l’havia dut a terme més o menys. Els primers mesos posteriors a la seva ascensió a la fama internacional, havia acceptat de participar a biennals, assistir a inauguracions, concedir nombroses entrevistes; fins i tot, una vegada, va pronunciar una conferència, que de fet ja havia oblidat completament. Llavors, havia anat reduint l’activitat, havia deixat de contestar les invitacions i els correus, i en poc menys de dos anys, havia recaigut en aquella solitud aclaparadora, però, a parer seu, indispensable i rica, una mica com el no-res «ric de possibilitats innombrables» del pensament budista. Tret que, de moment, el no-res només engendrava el no-res, i era sobretot per això que canviava de residència, amb l’esperança de retrobar aquell afany insòlit que l’havia dut en el passat a afegir nous objectes, qualificats d’artístics, als innombrables objectes naturals o artificials ja presents en el món. No era, com en Houellebecq, per anar a la recerca d’un hipotètic estat d’infantesa. De fet, no havia passat la infantesa a la Creuse, tan sols algunes vacances d’estiu, de les quals no conservava cap record precís, amb prou feines el d’una felicitat indefinida, ferotge.
Abans de marxar de la regió parisenca, havia de dur a terme una última tasca, penosa, que havia ajornat tant com havia pogut. Feia uns quants mesos, havia conclòs un acord de venda de la casa de Le Raincy amb Alain Sémoun, un home que hi volia instal·lar la seva empresa. S’havia enriquit gràcies a un lloc web de descàrrega de missatges de benvinguda i de fons de pantalla per a mòbils. No era gran cosa com a activitat, era més aviat simplista, però, en pocs anys, s’havia convertit en el número u mundial. Havia signat contractes d’exclusivitat amb nombroses personalitats i, mitjançant una quantitat mòdica, era possible, passant pel seu web, personalitzar el mòbil amb la imatge i la veu de Paris Hilton, Deborah Channel, Dmitri Medvédev, Puff Puff Daddy i molts altres. Desitjava fer servir la casa com a seu social (trobava que la biblioteca tenia «molta classe») i construir uns tallers moderns al parc. Al seu entendre, Le Raincy amagava una «energia de bojos», que presumia de canalitzar; era una manera de veure les coses. En Jed sospitava que estava sobreactuant i exagerava el seu interès per les perifèries difícils, però era un home que hauria sobreactuat fins i tot en la compra d’un pack d’aigua mineral Volvic. En tot cas, tenia una xerrameca considerable, i havia gratat el màxim de totes les subvencions locals o nacionals disponibles; fins i tot havia estat a punt d’entabanar en Jed sobre el preu de la transacció, però aquest havia reaccionat i l’altre finalment havia proposat un preu raonable. En Jed evidentment no necessitava aquells diners, però hauria trobat indigne de la memòria del seu pare malvendre el lloc on havia intentat viure; on havia intentat, si més no durant uns quants anys, construir una vida familiar.
Un vent violent bufava de l’est quan va agafar la sortida en direcció a Le Raincy. Feia deu anys que no hi havia vingut. El portal grinyolava una mica, però es va obrir sense cap dificultat. Les branques dels pollancres i dels trèmols s’agitaven al cel d’un gris fosc. Encara es distingia el traçat d’un camí entre les mates d’herba, les ortigues i els esbarzers. Va pensar amb cert horror que era allà on havia viscut els seus primers anys, els seus primers mesos i tot, i va ser com si els embolcalls del temps es tanquessin damunt seu amb un soroll mat; encara era jove, es va dir, encara només havia viscut la primera meitat del seu declivi.
Els finestrons tancats, amb les persianes blanques, no presentaven cap rastre d’efracció, i el pany blindat de la porta principal funcionava sense cap dificultat; era sorprenent. Segurament devia haver corregut la veu, pels barris veïns, que no hi havia res a robar en aquella casa, que ni tan sols justificava un intent de robatori. Era cert, no hi havia res, res que es pogués vendre. Cap aparell electrònic nou; mobles massissos, sense estil. Les poques joies de la mare se les havia endut el pare a la residència de Boulogne i després a la de Le Vésinet. Havien lliurat el joier a en Jed poc després de la mort del seu pare; l’havia desat immediatament a l’altell d’un armari, conscient que faria bé de dipositar-lo al mont de pietat, si no, tard o d’hora el tornaria a tenir a les mans i inevitablement li evocaria pensaments tristos, perquè, si la vida del seu pare no era gaire alegre, com havia de qualificar la de la seva mare?
Va reconèixer sense cap dificultat la distribució dels mobles, la configuració de les estances. Aquella unitat funcional d’habitatge humà, que hauria pogut acollir deu persones sense cap problema, només n’havia allotjat tres, en l’època de màxima esplendor; després dues, després una, i finalment cap. Va rumiar un moment sobre l’escalfador. Durant la infantesa i també l’adolescència, no havia sentit a parlar mai de problemes amb l’escalfador; i en breus estades que, de jove, havia fet a casa del seu pare, tampoc no havia sortit el tema. Potser el pare havia comprat un escalfador «de peus de bronze, amb els membres sòlids com les columnes del temple de Jerusalem», tal com s’expressa el llibre sant per qualificar la dona assenyada.
En un d’aquells canapès fondos de cuir, protegit per les finestres amb vidres catedralicis de la calor d’una tarda d’estiu, devia haver llegit les aventures d’Espirú i Fantàstic, o els poemes d’Alfred de Musset. Llavors va comprendre que s’hauria d’afanyar, i es va dirigir al despatx del seu pare.
Va trobar les carpetes dels dibuixos al primer armari que va obrir. N’hi havia una trentena, de 50 per 80 cm, folrades amb aquella mena de paper amb motius negres i verds tristos que folraven sistemàticament les carpetes de dibuix al segle passat. Estaven lligades amb unes vetes negres desgastades, a punt de trencar-se, i plenes a rebentar de centenars de fulls de format A2; devien representar anys de treball. En va agafar quatre sota els braços, va baixar, va obrir el maleter del seu Audi.
En el moment d’enllestir el tercer viatge, es va adonar de la presència d’un home negre alt que l’observava, des de l’altra banda del carrer, parlant pel mòbil. Era una mola impressionant, amb el cap pelat, que devia fer més d’un metre noranta i pesar uns cent quilos, però tenia uns trets juvenils, no devia tenir més de setze anys. En Jed va suposar que l’Alain Sémoun protegia la seva inversió, va sospesar la possibilitat d’anar a explicar-se, ho va desestimar, esperant que la descripció del negre permetria que el seu interlocutor el reconegués. Així devia ser, perquè el negre no va fer res per interrompre’l i es va limitar a vigilar-lo fins que va acabar de carregar les carpetes.
Es va passejar uns minuts més pel pis sense experimentar cap mena de sentiment, sense ni tan sols recordar res, tot i saber que no tornaria mai en aquella casa, que de tota manera canviaria molt, aquell carallot probablement tiraria envans a terra i ho pintaria tot de blanc, però tant li feia, no sentia cap impressió, caminava pels llimbs d’una tristesa infinita, oliosa. En sortir, va tancar el portal amb compte. El negre havia marxat. Tot d’una, el vent va amainar, les branques dels pollancres no es movien, hi va haver un moment de silenci total. Va fer mitja volta, va enfilar el carrer de l’Égalité, va trobar fàcilment l’accés a l’autopista.
En Jed no estava acostumat a les elevacions, els plans, les seccions amb què els arquitectes especifiquen tots els detalls dels edificis que estan dissenyant; per això, la primera recreació artística que va descobrir, al final de la primera carpeta, li va provocar un xoc. No feia pensar en un habitatge, més aviat recordava una mena de xarxa neuronal, en què les cèl·lules habitables estaven separades per llargs passatges encorbats, coberts o a l’aire lliure, que es ramificaven en forma d’estrella. Les cèl·lules eren de dimensions molt variables, i de forma més aviat circular o ovalada, la qual cosa va sorprendre en Jed; s’imaginava que el seu pare tendiria a utilitzar la línia recta. Un altre aspecte xocant era l’absència total de finestres; en canvi, les teulades eren transparents. D’aquesta manera, un cop a casa, els habitants del complex ja no tindrien cap contacte visual amb el món exterior, tret del cel.
La segona carpeta amb dibuixos estava destinada a unes vistes detallades de l’interior dels habitatges. El que cridava l’atenció en primer lloc era l’absència quasi absoluta de mobles, que era possible gràcies a l’ús sistemàtic de petites diferències de nivell arran de terra. Així, les zones destinades a dormitori eren excavacions rectangulars, d’una profunditat de quaranta centímetres; la persona baixava al seu llit en comptes de pujar-hi. En aquesta mateixa línia, les banyeres eren unes grans piques rodones amb la vora arran de terra. En Jed es va preguntar quins materials tenia la intenció d’utilitzar el seu pare; probablement matèries plàstiques, va concloure, segurament poliestirens, que es podien modelar per termoconformació més o menys sobre qualsevol esquema.
Cap a les nou del vespre, es va reescalfar unes lasanyes al microones. Se les va menjar a poc a poc, acompanyant-les amb una ampolla de vi negre normalet. Es preguntava si el seu pare realment havia cregut que aquells projectes podrien trobar un finançament, que algun dia es durien a terme. Al principi, sí, segurament, i el sol fet de pensar-ho ja era colpidor, perquè a posteriori era evident que no tenia cap possibilitat de reeixir. En tot cas, no semblava que hagués arribat mai a fer cap maqueta.
Es va acabar l’ampolla de vi abans de tornar-se a submergir en els projectes del seu pare, sentint que l’exercici seria cada vegada més depriment. De fet, a mesura que anava entomant els seus fracassos successius, l’arquitecte Jean-Pierre Martin havia emprès una fugida cap endavant en l’imaginari, multiplicant els nivells, les ramificacions, els desafiaments a la pesantor, imaginant, sense amoïnar-se per la viabilitat o pel pressupost, ciutadelles cristal·lines i improbables.
Cap a les set del matí, en Jed va abordar el contingut de l’última carpeta. S’estava fent de dia, encara amb incertesa, a la plaça de Les Alpes; s’anunciava un temps gris, cobert, probablement fins al vespre. Els últims dibuixos realitzats pel seu pare no evocaven en cap cas un edifici habitable, si més no per humans. Unes escales en espiral s’enfilaven vertiginosament cap al cel i connectaven amb unes passarel·les estretes, translúcides, que unien edificis irregulars, lanceolats, d’una blancor enlluernadora, amb formes que recordaven certs cirrus. En el fons, es va dir tristament en Jed tancant la carpeta, el seu pare no havia deixat mai de voler construir cases per a les orenetes.