II

El sushi Warehouse de Roissy 2E proposava una selecció excepcional d’aigües minerals noruegues. En Jed va triar la Husqvarna, millor una aigua del centre de Noruega, discretament picant. Era extremament pura, tot i que, ben mirat, no més que les altres. Totes aquelles aigües minerals només es distingien per un punt de picant, una textura a la boca lleugerament diferents, cap d’elles no era gens salada ni ferruginosa; el punt en comú de les aigües minerals noruegues semblava ser la moderació. Uns hedonistes subtils, va pensar en Jed en pagar la Husqvarna. Era agradable, es va dir també, que hi pogués haver tantes formes diferents de puresa.

El sostre de núvols va arribar ben aviat, i llavors aquell no-res que caracteritza un viatge aeri per damunt del sostre de núvols. Breument, a mig trajecte, va entreveure la superfície gegantina i arrugada del mar, com la pell d’un vell en fase terminal.

L’aeroport de Shannon, en canvi, va encisar en Jed per les seves formes rectangulars i netes, l’altura dels sostres, les dimensions sorprenents dels passadissos; de fet, funcionava a mig gas, perquè només oferia servei a les companyies de baix cost i als transports de tropes de l’exèrcit nord-americà, però era evident que l’havien dissenyat per a un trànsit cinc vegades superior. Amb la seva estructura de pilars metàl·lics, la moqueta rasa, datava probablement del principi dels anys seixanta, o potser de les acaballes dels anys cinquanta. Evocava, millor i tot que l’aeroport d’Orly, aquell període d’entusiasme tecnològic en què el transport aeri era una de les fites més innovadores i prestigioses. A partir del principi dels anys setanta, amb els primers atemptats palestins —posteriorment rellevats, amb més espectacularitat i professionalitat, pels d’Al-Qaida—, el viatge amb avió s’havia convertit en una experiència infantilitzant i pròpia dels camps de concentració, que qui ho vivia desitjava que s’acabés de seguida. Però en aquella època, es va dir en Jed mentre esperava la maleta a l’immens vestíbul d’arribades —els carretons metàl·lics de les maletes, quadrats i massissos, també devien ser d’època—, en aquella època sorprenent dels Trenta Gloriosos, el viatge amb avió, símbol de l’aventura tecnològica moderna, era tota una altra cosa. Reservat encara als enginyers i els directius, els constructors del món del demà, estava cridat, ningú no en dubtava en el context d’una socialdemocràcia triomfant, a fer-se cada vegada més accessible a les classes populars a mesura que augmentaria el seu poder adquisitiu i el seu temps lliure (cosa que finalment s’havia produït, però de resultes d’un viratge per l’ultraliberalisme, adequadament simbolitzat per les companyies de baix cost, i a costa d’una pèrdua total del prestigi de què anteriorment gaudia el transport aeri).

Uns minuts més tard, en Jed va poder confirmar la hipòtesi sobre l’edat de l’aeroport. El llarg passadís de sortida estava decorat amb fotografies de personalitats que havien honrat l’aeroport amb la seva visita, bàsicament, presidents dels Estats Units i papes: Joan Pau II, Jimmy Carter, Joan XXIII, George Bush I i II, Pau VI, Ronald Reagan… no hi faltava ningú. En arribar a l’extrem del passadís, en Jed va constatar amb sorpresa que el primer d’aquells visitants il·lustres no havia sigut immortalitzat per mitjà d’una fotografia, sinó d’un quadre.

Dret a la pista de l’aeroport, John Fitzgerald Kennedy s’havia avançat respecte d’un petit grup d’oficials, entre els quals s’observava la presència de dos eclesiàstics. En un segon pla, hi havia uns homes amb gavardina que pertanyien probablement als serveis de seguretat nord-americans. Amb el braç cap endavant i amunt —en direcció a la multitud amuntegada rere les tanques, pel que es podia imaginar—, Kennedy somreia amb aquell entusiasme i aquell optimisme cretins que resulta tan difícil d’imitar als no americans. Tot i així, la cara semblava patir els efectes del botox. En Jed va recular per examinar detingudament totes les representacions de personalitats. Bill Clinton era tan rodanxó i llis com el seu predecessor més il·lustre; els presidents demòcrates nord-americans, s’havia de reconèixer, semblaven globalment uns personatges lúbrics amb botox.

En tornar cap al retrat de Kennedy, però, en Jed va arribar a una conclusió d’un altre ordre. El botox no existia en aquella època, i el control de les inflors greixoses i de les arrugues, que actualment s’aconsegueix amb injeccions transcutànies, llavors l’assumia el pinzell complaent de l’artista. Així, a les acaballes dels anys cinquanta, i al principi dels anys seixanta, encara era concebible confiar la tasca d’il·lustrar i exaltar els moments decisius d’un regnat a artistes pintors, almenys als més mediocres. Es trobava indubtablement davant d’una pasterada; n’hi havia prou de comparar el tractament del cel amb el que haurien fet Turner o Constable, fins i tot els aquarel·listes anglesos de segona fila se’n sortien millor. Això no treu que hi havia, en aquell quadre, una mena de veritat humana i simbòlica, referent a John Fitzgerald Kennedy, que cap de les fotos de la galeria no assolia, ni tan sols la de Joan Pau II, molt en forma, captat a la passarel·la de l’avió en el moment que estenia els braços ben oberts per saludar una de les últimes poblacions catòliques europees.

La decoració de l’hotel Oakwood Arms també provenia d’aquells períodes inicials de l’aviació comercial: anuncis d’època d’Air France o Lufthansa, fotografies en blanc i negre de Douglas DC-8 i de Caravelle solcant l’atmosfera límpida, de comandants de bord ben uniformats posant orgullosament a la seva cabina. La ciutat de Shannon, segons que havia llegit en Jed a internet, devia la seva creació a l’aeroport. L’havien construït els anys seixanta en un lloc que no havia estat mai habitat. L’arquitectura irlandesa, pel que havia pogut veure, no tenia cap tret específic: era una barreja de casetes de maó vermell, semblants a les que es podien trobar a les perifèries de les ciutats angleses, i de grans bungalous blancs, envoltats d’un espai enquitranat i una parcel·la de gespa, a l’americana.

Ell ja s’esperava més o menys que hauria de deixar un missatge al contestador d’en Houellebecq. Fins aleshores només s’havien comunicat a través del correu electrònic i, al final, amb SMS. Però l’escriptor s’hi va posar després d’uns quants trucs.

—Reconeixerà la casa molt fàcilment, és la que té la gespa més mal cuidada del barri —li havia dit en Houellebecq—. I potser de tot Irlanda —havia afegit.

En un primer moment, en Jed havia pensat que exagerava, però la vegetació, en efecte, assolia una alçada descomunal. En Jed va seguir un camí empedrat que serpentejava uns deu metres entre les mates de cards i esbarzers, fins al terraplè enquitranat on hi havia aparcat un SUV Lexus RX 350. Com era d’esperar, en Houellebecq havia triat l’opció bungalou: era una construcció gran i nova, amb una teulada de pissarra, en realitat, una casa perfectament banal, a banda de l’estat fastigós de la gespa.

Va trucar, va esperar uns trenta segons i l’autor de Les Particules élémentaires va venir a obrir-li en sabatilles, amb uns pantalons de pana i un batí de llana crua confortable. Va observar en Jed una bona estona, pensativament, abans de desviar la mirada cap a la gespa en un estat de meditació ensopida que semblava habitual en ell.

—No sé fer servir un tallagespa —va concloure—. Em fa por tallar-me els dits amb les fulles, es veu que passa sovint. Em podria comprar una ovella, però no m’agraden les ovelles. Són la cosa més estúpida que hi ha.

En Jed el va seguir per les estances enrajolades, sense mobles, amb algunes caixes de trasllat ací i allà. Les parets estaven cobertes d’un paper pintat llis, d’un blanc trencat. Cobria el terra una lleugera capa de pols. La casa era immensa, devia tenir unes cinc habitacions. No hi feia gaire calor, no més de setze graus. En Jed va intuir que totes les habitacions, tret del dormitori d’en Houellebecq, devien estar buides.

—Fa poc que s’hi ha instal·lat, aquí?

—Sí. Bé, de fet, fa tres anys.

Finalment van arribar a una estança una mica més calorosa, una mena de petit hivernacle quadrat, amb vidrieres a tres costats, el que els anglesos anomenen un conservatory. Hi havia un sofà, una tauleta i una butaca; una catifa oriental rebaixada decorava el terra. En Jed havia portat dues carpetes de format A3: a la primera, hi duia una quarantena de fotos que traçaven la seva carrera anterior —extretes bàsicament de la sèrie «quincalleria» i del seu període «mapes de carreteres»—; la segona carpeta contenia seixanta-quatre negatius, que representaven la totalitat de la seva producció pictòrica, des de «Ferdinand Desroches, carnisser de carn de cavall» fins a «Bill Gates i Steve Jobs xerrant sobre el futur de la informàtica».

—Li agraden els embotits?

—Sí… Diguem que no hi tinc res en contra.

—Prepararé cafè.

Es va aixecar amb energia i va tornar al cap d’uns deu minuts, amb dues tasses i una cafetera italiana.

—No tinc ni llet ni sucre —va anunciar.

—No hi fa res. No en prenc.

El cafè era bo. El silenci es va prolongar, absolut, durant dos o tres minuts.

—M’agradaven molt els embotits —va dir finalment en Houellebecq—, però vaig decidir d’estar-me’n. Penso que l’home no hauria d’estar autoritzat a matar porcs; i persisteixo en el meu judici. La vaca, per exemple, i en això estic en desacord amb el meu amic Benoît Duteurtre, em sembla que està molt sobrevalorada. Però el porc és un animal admirable, intel·ligent, sensible, capaç d’un afecte sincer i exclusiu envers el seu amo. I la seva intel·ligència realment sorprèn, ni tan sols se’n coneixen els límits. Sap que se’ls ha pogut ensenyar a dominar operacions simples? Bé, si més no, la suma, i crec que la resta i tot en alguns exemplars molt dotats. L’home té el dret de sacrificar un animal capaç d’elevar-se fins a les bases de l’aritmètica? Francament, crec que no.

Sense esperar cap resposta, es va concentrar en l’examen de la primera carpeta d’en Jed. Després d’observar ràpidament les fotografies de cargols i femelles, es va aturar, durant una estona que a en Jed li va semblar eterna, davant les representacions de mapes de carreteres. De tant en tant, d’una manera imprevisible, passava una pàgina. En Jed va donar un cop d’ull discret al seu rellotge; havia passat una mica més d’una hora des que havia arribat. El silenci era total; llavors, en un punt llunyà, es va desfermar el rum-rum cavernós d’un compressor de nevera.

—Són obres antigues —va aventurar finalment en Jed—. Les he portat simplement per situar el meu treball. L’exposició… se centra únicament en el contingut de la segona carpeta.

En Houellebecq li va adreçar una mirada buida, semblava haver oblidat què feia en Jed a casa seva, el motiu de la seva presència. Tot i així, obedient, va obrir la segona carpeta. Va transcórrer una altra mitja hora fins que la va tancar amb un gest brusc i va encendre una cigarreta. En Jed es va adonar llavors que no havia fumat gens durant tota l’estona que havia estat mirant les fotografies.

—Acceptaré —va dir—. El cas és que no ho he fet mai. Però sabia que, tard o d’hora en la meva vida, passaria. Molts escriptors, si s’hi fixa bé, han escrit sobre pintors; i des de fa segles. És curiós. Hi ha una cosa que em pregunto després d’observar la seva obra: per què va abandonar la fotografia? Per què ha tornat a la pintura?

En Jed va reflexionar una bona estona abans de respondre.

—No estic segur de saber-ho —va confessar finalment—. Però el problema de les arts plàstiques, crec —va continuar, vacil·lant—, és l’abundància dels temes. Per exemple, podria perfectament considerar aquest radiador com un tema pictòric vàlid.

En Houellebecq es va girar sobtadament cap al radiador fixant-hi una mirada suspicaç, com si l’aparell hagués d’esbufegar de joia davant la idea de ser pintat; no va passar res.

—No sé si vostè podria fer alguna cosa, literàriament, amb aquest radiador —va insistir en Jed—. Bé, de fet, hi ha en Robbe-Grillet, que hauria descrit simplement el radiador… Però, no ho sé, no ho trobo gaire interessant.

S’estava fent un embolic, conscient de ser confús i fins i tot maldestre. Si a en Houellebecq li agradava en Robbe-Grillet o no, no ho sabia, però sobretot es preguntava a ell mateix, amb una certa angoixa, per què havia tendit cap a la pintura, que, després de molts anys, encara li plantejava problemes tècnics insuperables, mentre que dominava perfectament els principis i l’instrumental de la fotografia.

—Oblidem-nos d’en Robbe-Grillet —va tallar el seu interlocutor, cosa que el va alleujar enormement—. Sí, eventualment, amb aquest radiador, es podria fer alguna cosa… Per exemple, em sembla que vaig llegir a internet que el seu pare era arquitecte…

—Sí, així és. L’he representat en un dels meus quadres, el dia que va abandonar la direcció de la seva empresa.

—Aquest tipus de radiador no el solen comprar els particulars. Els clients són, en general, empreses de la construcció, com la que dirigia el seu pare, i compren radiadors per desenes o, fins i tot, centenars. Es podria concebre perfectament un thriller amb una operació de compravenda de milers de radiadors —per instal·lar, per exemple, a les aules de tot un país—, amb suborns, intervencions polítiques, l’agent comercial molt sexi d’una empresa de radiadors romanesos. En aquest context, hi podria haver perfectament una llarga descripció, de moltes pàgines, del radiador en qüestió i dels models de la competència.

Ara parlava de pressa, encenia una cigarreta rere l’altra, feia la impressió que fumava per calmar-se, per alentir el funcionament del seu cervell. En Jed va pensar fugaçment que, tenint en compte les activitats del gabinet, el seu pare més aviat es devia haver trobat en la situació de comprar grans quantitats de climatitzadors; segurament ho havia fet.

—Aquests radiadors són de ferro colat —va continuar en Houellebecq en un to animat—, probablement de ferro colat gris, amb un alt índex de carboni, d’una perillositat denunciada repetidament pels experts en nombrosos informes. Es podria considerar escandalós que aquesta casa de nova construcció estigui equipada amb radiadors tan vells, radiadors de saldo, per dir-ho d’alguna manera, i en cas d’accident, per exemple, d’una explosió dels radiadors, jo podria denunciar perfectament els constructors. M’imagino que, en un cas com aquest, el seu pare hi podria tenir alguna responsabilitat, oi?

—Sí, i tant.

—Doncs, ja tenim un bon tema, fins i tot refotudament interessant, un autèntic drama humà! —es va entusiasmar l’autor de Plateforme—. En principi, el ferro colat té un punt de segle XIX, d’aristocràcia obrera dels alts forns, en fi, completament passat de moda, i tot i així encara es fabrica ferro colat, no pas a França, és clar, més aviat en països com Polònia o Malàisia. Es podria traçar perfectament, en una novel·la, el recorregut del mineral de ferro, la fusió reductora del ferro i del coc metal·lúrgic, la fabricació del material, finalment la comercialització; tot plegat podria ser l’obertura del llibre, com una genealogia del radiador.

—En qualsevol cas, em sembla que li calen personatges…

—Sí, és veritat. Encara que l’autèntic tema fossin els processos industrials, sense personatges no podria fer res.

—Crec que aquesta és la diferència fonamental. Mentre em limitava a representar objectes, la fotografia em servia perfectament. Però, quan vaig decidir que el tema fos la representació d’éssers humans, vaig sentir la necessitat de recuperar la pintura; no li podria dir exactament per què. En sentit invers, no acabo de trobar cap interès en les natures mortes; des de la invenció de la fotografia, considero que no tenen cap sentit. En fi, des del meu punt de vista… —va concloure en un to d’excusa.

S’estava fent fosc. Per la finestra que donava al sud, es distingien uns prats que baixaven cap a l’estuari del Shannon; a la llunyania, un banc de boira flotava a les aigües i refractava feblement els rajos del sol ponent.

—Per exemple, aquest paisatge… —va continuar en Jed—. Bé, ja sé que hi ha unes magnífiques aquarel·les impressionistes del segle XIX. Però, si hagués de representar avui aquest paisatge, simplement en faria una foto. Si, en canvi, hi ha un ésser humà en la imatge, encara que sigui un pagès de lluny reparant unes tanques, llavors em veuria temptat de recórrer a la pintura. Sé que pot semblar absurd. Més d’un dirà que el tema no té cap importància, que fins i tot és ridícul pretendre que el tractament depengui del tema tractat, que l’únic que compta és la manera com el quadre o la fotografia es descompon en figures, en línies, en colors.

—Sí, el punt de vista formalista… també existeix entre els escriptors; està més estès i tot en literatura que en les arts plàstiques, em sembla.

En Houellebecq va callar, va abaixar el cap, va tornar a alçar la mirada cap a en Jed; tot d’una va semblar que l’envaïen uns pensaments profundament tristos. Es va aixecar i se’n va anar cap a la cuina. Va tornar al cap d’uns minuts amb una ampolla de vi negre argentí i dos gots.

—Podem sopar plegats, si vol. El restaurant de l’Oakwood Arms no està malament. Hi ha plats tradicionals irlandesos: salmó fumat, Irish stew, més aviat coses força insípides i primàries; però també hi ha kebabs i tandooris; el cuiner és pakistanès.

—Encara no són ni les sis —va dir sorprès en Jed.

—Sí, crec que obren a dos quarts de set. En aquest país se sopa molt d’hora, sap. Però, per a mi, no és mai massa d’hora. El que més m’agrada, ara, és quan s’acaba el desembre; es fa de nit a les quatre. Llavors, puc posar-me el pijama, prendre’m els somnífers i anar-me’n al llit amb una ampolla de vi i un llibre. Així és com visc des de fa anys. El sol surt a les nou; entre que em rento i em prenc uns quants cafès, ja gairebé és el migdia, només haig d’aguantar quatre hores de dia, normalment me’n surto sense grans estralls. A la primavera, però, és insuportable, les postes de sol són inacabables i magnífiques, és com un coi d’òpera, contínuament hi ha nous colors, noves resplendors. Una vegada vaig voler estar-me aquí tota la primavera i tot l’estiu i creia que em moria, cada vespre estava al caire del suïcidi, amb aquella nit que no arribava mai. Des d’aleshores, a l’entrada d’abril, me’n vaig a Tailàndia i m’hi quedo fins a les acaballes d’agost: el dia comença a les sis, s’acaba a les sis, és més senzill, equatorial, administratiu, fa una calor mortal, però la climatització funciona bé, és temporada baixa, els bordells funcionen a mig gas, però no tanquen, i ja em va bé, les prestacions continuen sent excel·lents o molt bones.

—Aquí tinc la impressió que està interpretant el seu propi paper…

—Sí, és veritat —va acceptar en Houellebecq amb una espontaneïtat sorprenent—. Són coses que ja no m’interessen gaire. De tota manera, aviat ho deixaré, tornaré al Loiret. Vaig viure la infantesa al Loiret, feia cabanes al bosc, penso que podria retrobar una activitat d’aquesta mena. La caça del coipú?

Conduïa ràpid i lleuger el seu Lexus amb un plaer ben visible.

—El cas és que te la mamen sense condó, i Déu n’hi do… —va remugar vagament, com recordant un somni esvaït, l’autor de Les Particules élémentaires, abans d’aparcar al pàrquing de l’hotel.

Van penetrar a la sala del restaurant, immensa i ben il·luminada. De primer, en Houellebecq va demanar un còctel de gambes i en Jed va optar per un salmó fumat. El cambrer polonès els va portar un vi de Chablis tebi.

—No hi ha manera… —va rondinar el novel·lista—. No hi ha manera que serveixin el vi blanc a la temperatura idònia.

—Li interessen els vins?

—M’ho prenc com una actitud; fa francès. A més, cal interessar-se per alguna cosa, en la vida, trobo que és útil.

—Estic una mica sorprès… —va confessar en Jed—. Venint a trobar-lo, m’esperava alguna cosa… en fi, diguem-ne, alguna cosa més difícil. Té la fama de ser molt depressiu. Creia, per exemple, que bevia molt més.

—Sí… —El novel·lista tornava a estudiar la carta dels vins amb deteniment—. Si demana cuixa de xai, haurem de triar un altre vi: potser un d’argentí, com abans? Miri, són els periodistes els que m’han creat la fama de borratxo. El que és curiós és que cap d’ells no s’ha adonat mai que, si jo bevia molt davant d’ells, era únicament per poder-los suportar. Com vol que mantingui una conversa amb un marieta com en Jean-Paul Marsouin sense anar completament torrat? Com vol que em trobi amb algú que treballa per a Marianne o Le Parisien libéré sense tenir unes ganes sobtades de vomitar? El cert és que la premsa és d’una estupidesa i un conformisme insuportables, no li sembla? —va insistir.

—No ho sé, francament, no la llegeixo.

—No ha fullejat mai cap diari?

—Sí, probablement… —va dir en Jed amb bona voluntat, però, de fet, no en conservava cap record. Podia visualitzar piles de Figaro magazine dipositades sobre una tauleta, a la sala d’espera del seu dentista, però ja feia molt de temps que havia resolt els seus problemes dentals. En tot cas, no havia sentit la necessitat de comprar cap diari. A París, l’ambient està com saturat d’informació, es vulgui o no, es poden llegir els titulars dels diaris als quioscos i escoltar les converses a la cua dels supermercats. Quan havia anat a la Creuse per a l’enterrament de la seva àvia, s’havia adonat que la densitat atmosfèrica d’informació disminuïa clarament a mesura que s’allunyava de la capital, i que, més en general, les coses humanes perdien importància, de mica en mica tot desapareixia, tret de les plantes.

—Escriuré el catàleg de la seva exposició —va continuar en Houellebecq—. Però, està segur que és una bona idea per a vostè? Els mitjans de comunicació francesos em detesten, fins a uns extrems increïbles. No passa una setmana que no em toquin els pebrots en alguna publicació.

—Ja ho sé. He estat mirant a internet abans de venir.

—No li fa por cremar-se si s’associa amb mi?

—N’he parlat amb el meu galerista. Ell pensa que no té cap importància. L’exposició no està orientada principalment al mercat francès. De tota manera, avui dia, gairebé no hi ha compradors francesos en el món de l’art contemporani.

—Qui compra?

—Els nord-americans. És la novetat de fa dos o tres anys, els nord-americans tornen a comprar, i una mica també els anglesos. Però sobretot els xinesos, i els russos.

En Houellebecq se’l va mirar com si sospesés els pros i els contres.

—Així, doncs, si són els xinesos i els russos els que compten, potser té raó vostè… —va concloure—. Perdoni —va afegir aixecant-se bruscament—, necessito fer una cigarreta, no sóc capaç de pensar sense tabac.

Va sortir al pàrquing i va tornar cinc minuts més tard, en el moment que el cambrer portava els plats. Va atacar el xai Biryani amb entusiasme, però va observar amb suspicàcia el plat d’en Jed.

—Estic segur que han posat salsa de menta a la seva cuixa… —va comentar—. És inevitable, és la influència anglesa. El cas és que els anglesos també van colonitzar el Pakistan. Però aquí és pitjor, es van barrejar amb els autòctons. —Era evident que la cigarreta li havia provat—. Per a vostè, aquesta exposició és molt important, oi? —va continuar.

—Sí, molt. Tinc la impressió que, des que vaig començar la meva sèrie dels oficis, ningú no entén on vull anar a parar. Amb el pretext que practico la pintura sobre tela, i a més aquesta forma tan passada de moda com és la pintura a l’oli, sempre m’han encasellat en una mena de moviment que preconitza el retorn a la pintura, però no conec aquesta gent i no hi sento cap afinitat.

—Hi ha un retorn a la pintura, actualment?

—Més o menys. En fi, és una de les tendències. Retorn a la pintura, o a l’escultura, en fi, retorn a l’objecte. Però, entenc que és sobretot per raons comercials. Un objecte és més fàcil d’emmagatzemar i de revendre que una instal·lació, o que una performance. El cas és que no he fet mai cap performance, però em fa l’efecte que hi tinc alguna cosa en comú. D’un quadre a l’altre, intento construir un espai artificial, simbòlic, en què pugui representar situacions que tinguin un sentit per al grup.

—És una mica el que intenta fer el teatre, també. La diferència és que vostè no està obsessionat pel cos… De fet, reconec que és tranquil·litzant.

—No, aquesta obsessió pel cos ja s’està superant. Bé, al teatre encara no, però a les arts visuals sí. En tot cas, el que jo faig se situa plenament en l’àmbit social.

—Bé, ja ho veig… Veig més o menys el que puc fer. Per a quan necessita el text?

—La inauguració de l’exposició està prevista per al maig, necessitaríem el text per al catàleg al final de març. Té dos mesos.

—No és gaire.

—No cal que sigui llarg. Amb cinc o deu pàgines ja n’hi haurà prou. Si en vol fer més, cap problema, és clar.

—Ho intentaré… De fet és culpa meva, li hauria d’haver respost els correus abans.

—Pel que fa a la remuneració, ja l’hi vaig dir, hem previst deu mil euros. En Franz, el meu galerista, em va dir que li podia proposar, com a alternativa, un quadre, però no em fa el pes, per a vostè és delicat haver de refusar. Per tant, en principi, seran deu mil euros, però, si s’estima més un quadre, endavant.

—Un quadre… —va dir pensatiu en Houellebecq—. En tot cas, tinc parets per penjar-lo. És l’única cosa que tinc realment a la vida: parets.