XI

Quan es va despertar, el matí del 25 de desembre, París estava cobert de neu; al bulevard Vincent-Auriol va passar per davant d’un pidolaire amb una espessa barba hirsuta i una pell gairebé bruna de ronya. Li va llançar dos euros al platet i, després, va tornar enrere i hi va afegir un bitllet de deu euros; l’altre va fer un grunyit de sorpresa. En Jed era ara un home ric, i els arcs metàl·lics del metro aeri dominaven un paisatge suavitzat, letal. Durant el dia, la neu s’aniria fonent i tot es transformaria en fang, en aigua bruta; llavors la vida es reprendria, amb un ritme força lent. Entre els dos moments àlgids, d’alta intensitat relacional i comercial, que són la nit de Nadal i la de Cap d’Any, transcorre una setmana interminable, que en el fons no és més que un vast temps mort, perquè l’animació no torna fins a l’inici de la vetllada del 31, però això sí, fulgurant, explosiva.

De tornada a casa seva, va examinar la targeta de visita de l’Olga: Michelin TV, avinguda Pierre Ier de Serbie, directora de programes. Ella també havia obtingut l’èxit professional, sense haver-lo cercat amb un desfici especial; però no s’havia casat, i aquell pensament el va incomodar. Sense pensar-hi realment, tots aquells anys s’havia imaginat que ella havia trobat l’amor, o si més no una vida de família, en algun lloc de Rússia.

Va trucar l’endemà a última hora del matí, esperant-se que tothom estaria de vacances, però no: al cap de cinc minuts d’espera, una secretària estressada li va respondre que l’Olga estava reunida, que li comunicaria que havia trucat.

Mentre passaven els minuts, esperant immòbil a la vora del telèfon, li va créixer el nerviosisme. Tenia davant per davant el quadre d’en Houellebecq, en un cavallet; l’havia anat a retirar del banc aquell mateix matí. La mirada de l’escriptor, massa intensa, augmentava el seu malestar. Es va alçar, va girar la tela del costat del bastidor. Set-cents cinquanta mil euros…, es va dir, no tenia cap sentit. Picasso tampoc, no tenia cap sentit; probablement menys, si és que es podia establir una gradació en la manca de sentit.

En el moment de dirigir-se a la cuina, va sonar el telèfon. S’hi va precipitar per posar-s’hi. La veu de l’Olga no havia canviat. La veu de les persones no canvia mai, com tampoc l’expressió de la mirada. Enmig de la degradació física generalitzada en què es resumeix la vellesa, la veu i la mirada aporten el testimoniatge dolorosament irrecusable de la persistència del caràcter, de les aspiracions, dels desitjos, de tot el que constitueix una personalitat humana.

—Has passat per la galeria? —li va preguntar, una mica per encetar la conversa en un terreny neutral, llavors es va sorprendre que ell mateix considerés la seva obra pictòrica com un terreny neutral.

—Sí, m’ha agradat molt. És… original. No s’assembla a res del que he vist mai. Però sempre he sabut que tenies talent.

Va seguir un silenci net.

—Franceset… —va dir l’Olga, el to irònic no dissimulava prou bé una emoció real, i en Jed es va tornar a sentir malament, a punt de plorar—. Successful franceset…

—Ens podríem veure —va respondre ràpidament en Jed. Algú ho havia de dir primer; vet aquí que va ser ell.

—Estic molt enfeinada aquesta setmana.

—Ah sí? Com és això?

—Comencem les emissions el 2 de gener. Encara hi ha moltes coses pendents. —Va rumiar uns instants—. La cadena ha organitzat una revetlla de Cap d’Any. T’hi puc convidar. —Va tornar a callar uns segons—. M’agradaria que vinguessis…

Al vespre va rebre un correu d’ella en què n’hi donava tots els detalls. La vetllada tenia lloc al domicili privat de Jean-Pierre Pernaut, que vivia a Neuilly, al bulevard de Les Sablons. El tema era, d’una manera poc sorprenent, «Les províncies de França».

En Jed creia que ho sabia tot de Jean-Pierre Pernaut; tot i així, l’entrada de Viquipèdia li va reservar algunes sorpreses. Va llegir-hi que el popular presentador era l’autor d’una obra important. A més de La France des saveurs, La France en fêtes, se citava Les Magnifiques Métiers de l’artisanat, en dos toms. Tot estava publicat per Éditions Michel Lafon.

També el va sorprendre el to elogiós, gairebé ditiràmbic de l’entrada. Pel que recordava, Jean-Pierre Pernaut havia rebut certes crítiques en alguns casos; no se’n feia cap esment. La genialitat de Jean-Pierre Pernaut, subratllava d’entrada el redactor, havia consistit a comprendre que, després dels anys d’ostentació de la dècada dels vuitanta, el públic tenia set d’ecologia, d’autenticitat, de valors reals. Tot i el mèrit de Martin Bouygues per haver-hi confiat plenament, el telenotícies de la una de TF1 portava enterament l’empremta de la seva personalitat visionària. Partint de l’actualitat immediata, violenta, ràpida, frenètica, forassenyada, Jean-Pierre Pernaut acomplia cada dia la tasca messiànica de guiar el teleespectador, aterrit i estressat, cap a les regions idíl·liques d’un món rural preservat, on l’home vivia en harmonia amb la natura, en consonància amb el ritme de les estacions. Més que un telenotícies, el programa de la una de TF1 adoptava l’aspecte d’una romeria, que s’acabava amb un psalm. L’autor de l’article, tot i que es confessava personalment catòlic, no dissimulava que la Weltanschauung de Jean-Pierre Pernault, si bé s’adeia perfectament amb la França rural i «filla gran de l’Església», també casaria amb un panteisme, fins i tot amb una saviesa epicúria.

L’endemà, a la llibreria France Loisirs del centre Italie 2, en Jed va comprar el primer tom de Les Magnifiques Métiers de l’artisanat. La subdivisió de l’obra era simple i es basava en els materials treballats: terra, pedra, metall, fusta… La lectura (força ràpida, gairebé tot eren fotografies) no suggeria pròpiament una impressió de nostàlgia del passat. Per la manera de datar sistemàticament l’aparició dels diferents artesanats que descrivia, els principals progressos produïts en la pràctica de cadascun d’ells, Jean-Pierre Pernaut semblava fer no tant l’apologia de l’immobilisme com la d’un progrés lent. Potser, va pensar en Jed, hi havia punts de convergència entre el pensament de Jean-Pierre Pernaut i el de William Morris, deixant de banda les arrels socialistes, per descomptat. Tot i que la majoria dels teleespectadors el situaven més aviat a la dreta, Jean-Pierre Pernaut sempre havia mostrat, en la direcció diària del seu programa, una prudència deontològica extrema. Fins i tot havia evitat que l’associessin amb l’aventura Chasse, Pêche, Nature, Traditions, un moviment fundat el 1989, just un any després que assumís la direcció del telenotícies de la una de TF 1. Era evident que s’havia produït un canvi a les acaballes dels anys vuitanta, es va dir en Jed: un canvi de dimensions històriques, que aleshores havia passat desapercebut, com solia passar sempre. També recordava «La força tranquil·la», l’eslògan inventat per Jacques Séguéla que havia fet possible, contra tot pronòstic, la reelecció de François Mitterrand el 1988. Li venien a la memòria els cartells que representaven la vella mòmia pétainista amb un fons de campanars, de pobles. Tenia tretze anys, llavors, i era la primera vegada a la seva vida que parava atenció en un eslògan polític, en una campanya presidencial.

Per bé que constituïa l’element més significatiu i més durable d’aquell gran canvi ideològic, Jean-Pierre Pernaut s’havia negat sempre a reinvertir la seva immensa notorietat en un intent de carrera o de compromís polític; havia volgut mantenir-se en el terreny dels entertainers. A diferència de Noël Mamère, ni tan sols s’havia deixat bigoti. I tot i que compartia probablement tots els valors de Jean Saint-Josse, el primer president de Chasse, Pêche, Nature, Traditions, sempre s’havia negat a donar-li suport públicament. Tampoc no ho havia fet per Frédéric Nihous, el seu successor.

Nascut el 1967 a Valenciennes, Frédéric Nihous havia tingut amb catorze anys la primera escopeta, que li havia ofert el seu pare pel graduat escolar. Titulat en Dret Econòmic Internacional i Comunitari i en Defensa Nacional i Seguretat Europea, havia ensenyat dret administratiu a la facultat de Cambrai. També era president de l’Associació de caçadors de coloms i d’ocells migratoris de la regió del Nord. El 1988 va acabar primer en un torneig de pesca organitzat al departament de l’Hérault en pescar una carpa nakin de 7,256 quilos. Vint anys més tard va provocar la desfeta del moviment que havia encapçalat en cometre l’error de segellar una aliança amb Philippe de Villiers, cosa que els caçadors de la regió del Sud-oest, tradicionalment anticlericals i de tendència més aviat radical o socialista, no li perdonarien mai.

El 30 de desembre, a mitja tarda, en Jed va trucar a en Houellebecq. L’escriptor estava en plena forma; acabava de tallar llenya durant una hora, li va dir. Tallar llenya? Sí, a la casa del Loiret, hi tenia una llar de foc. També tenia un gos, de dos anys, una barreja, que havia anat a buscar el dia de Nadal al refugi d’una protectora de Montargis.

—Que fa alguna cosa el 31 al vespre? —va preguntar en Jed.

—No, res d’especial; ara estic rellegint Tocqueville. Pensi que, al camp, la gent se’n va a dormir d’hora, sobretot a l’hivern.

En Jed, per un moment, va pensar en la possibilitat de convidar-lo, però es va adonar a temps que no podia convidar algú a una revetlla que no organitzava ell mateix; de tota manera, l’escriptor molt probablement hauria rebutjat la invitació.

—Li portaré el retrat, tal com li havia promès. Un dels primers dies de gener.

—El meu retrat, sí… D’acord, em sembla bé.

Feia la impressió que tant li era. Van continuar conversant agradablement durant uns minuts. Hi havia, en la veu de l’autor de Les Particules élémentaires, alguna cosa que en Jed no li coneixia, que no s’esperava en absolut trobar-hi, i que va trigar a identificar, perquè, en el fons, no ho havia detectat en ningú des de feia molts anys: se’l veia feliç.