IV

Era preferible, però, anar a casa d’ella. Evidentment, era tota una altra cosa: un petit apartament encisador, al carrer Guynemer, que donava al jardí de Luxemburg. L’Olga formava part d’aquells russos captivadors que han après, al llarg dels anys de formació, a admirar una certa imatge de França —galanteria, gastronomia, literatura, etcètera— i es mostren de seguida decebuts pel fet que el país no els satisfà les expectatives. Sovint es pensa que els russos van dur a terme la gran revolució que els va permetre deslliurar-se del comunisme amb l’únic objectiu d’anar a menjar als McDonald’s i veure pel·lícules de Tom Cruise. És cert en bona part, però, en una minoria, també existia el desig de degustar un Pouilly-Fuissé o visitar la Sainte-Chapelle. Pel seu nivell d’estudis i de cultura general, l’Olga pertanyia a aquesta elit. El seu pare, professor de biologia de la universitat de Moscou, era un especialista en insectes —fins i tot un lepidòpter siberià duia el seu nom. Ni ell ni la seva família no van treure cap profit del desmembrament que s’havia produït en esfondrar-se l’imperi. Tampoc no s’havien ensorrat en la misèria, la universitat on ensenyava havia conservat uns sous decents i, després d’uns anys d’incertesa, s’havien estabilitzat en un estatus raonablement classe mitjana. De tota manera, si l’Olga podia viure amb un tren de vida elevat a París, llogar un pis amb un dormitori al carrer Guynemer i vestir-se amb roba de marca, ho devia exclusivament al seu salari a Michelin.

Un cop van fer-se amants, ben aviat es va instaurar un ritme. Al matí, en Jed sortia al mateix temps que ella del seu pis. Ella pujava al seu Mini Park Lane per anar a la feina a l’avinguda de la Grande-Armée, i ell agafava el metro per anar al seu taller del bulevard de l’Hôpital. Ell tornava al vespre, generalment una mica abans que ella.

Sortien molt. A l’Olga, que havia arribat a París feia dos anys, no li havia costat gens de crear-se una xarxa de relacions socials molt densa. La seva activitat professional la duia a freqüentar la premsa i els mitjans de comunicació, per bé que es movia pels sectors de la crònica turística i gastronòmica, que certament no eren els de més glamur. De tota manera, però, una noia d’aquella bellesa hauria pogut accedir a tot arreu, hauria sigut admesa en qualsevol cercle. Era fins i tot sorprenent que, en el moment en què havia conegut en Jed, no tingués cap amant oficial. I encara era més sorprenent que s’hagués fixat en ell. És cert que era força guapot, però del tipus primet i poca cosa, en general no gaire sol·licitat per les dones; darrerament tornava amb força la imatge del semental, i ben mirat, més que un simple canvi de tendència, era el retorn als fonaments de la natura, de l’atracció sexual en tot el que té de més elemental i de més brutal, de la mateixa manera que l’era de les models anorèxiques ja s’havia acabat del tot, i les dones exageradament ufanoses ja no només interessaven a uns quants africans i a uns quants perversos; en tots els àmbits, el tercer mil·lenni recuperava, després de diverses oscil·lacions d’un abast de fet no gaire gran, l’adoració d’un model simple, comprovat: el de la bellesa expressada en la plenitud del cos de la dona, en la força física en l’home. Aquesta situació no era gaire avantatjosa per a en Jed. La seva carrera d’artista tampoc no tenia res d’impressionant; no era pròpiament un artista, no havia exposat mai, no hi havia hagut cap article que es fes ressò del seu treball, que parlés de la seva importància en el món, en aquella època era ben bé un autèntic desconegut. Sí, la tria de l’Olga era sorprenent, i en Jed de ben segur s’hauria sorprès si la seva naturalesa li hagués permès de sorprendre’s per aquesta mena de coses, o si més no de parar-hi atenció.

El cas és que, en poques setmanes, el van convidar a més inauguracions, preestrenes i còctels literaris que durant tots els anys d’estudis a la facultat de Belles Arts. Va assimilar ràpidament el comportament adequat. No calia ser forçosament brillant, molt sovint era preferible fins i tot no badar boca, però era indispensable escoltar l’interlocutor, escoltar-lo amb empatia i l’aire greu, revifant de tant en tant la conversa amb un «De debò?» destinat a marcar l’interès i la sorpresa, o amb un «És clar…» tenyit d’aprovació comprensiva. La petita talla d’en Jed, a més, li facilitava l’adopció d’una actitud de submissió en general ben vista pels interventors culturals, com també per qualsevol altre. Era, al cap i a la fi, un medi de fàcil accés, com tots els medis segurament, i la neutralitat educada d’en Jed, el seu silenci sobre les pròpies obres, l’afavorien en gran mesura i causava la impressió al capdavall justificada que es tractava d’un artista seriós, d’un artista que treballava de veritat. Flotant enmig dels altres en un desinterès cortès, en Jed adoptava una mica, sense saber-ho, l’actitud groove que havia practicat amb tant d’èxit Andy Warhol a la seva època, matisant-la amb un toc de seriositat —interpretada immediatament com una seriositat concernida, una seriositat ciutadana— que resultaria indispensable cinquanta anys més tard. Un vespre de novembre, amb motiu d’un de tants premis literaris, el van presentar a l’il·lustre Frédéric Beigbeder, que aleshores era al cim de la fama mediàtica. L’escriptor i publicista, després de prolongar els petons a l’Olga (però d’una manera ostentosa, tan teatral que ella en resultava innocent per indicació clara de la intenció interpretativa), va adreçar-li a en Jed una mirada intrigada, abans que l’enxampés una actriu porno mediàtica que acabava de publicar un llibre de converses amb un monjo tibetà. Fent que sí amb el cap regularment mentre s’escoltava l’antiga estrella porno, en Beigbeder es mirava en Jed de cua d’ull com comminant-lo a no eclipsar-se entre la gentada, cada vegada més densa a mesura que anaven desapareixent les pastetes. Molt aprimat, l’autor d’Au secours pardon exhibia en aquella època una barba esclarissada, amb la intenció evident d’assemblar-se a un heroi de novel·la russa. Finalment, la noia va ser abordada per un tipus gran una mica flàccid i mig gras, amb els cabells mig llargs, la mirada mig intel·ligent i mig estúpida, aparentment amb un càrrec de responsabilitat a l’editorial Grasset, i en Beigbeder se’n va poder desprendre. L’Olga era a uns quants metres, envoltada de l’estol habitual d’adoradors masculins.

—Així, doncs, és vostè? —va preguntar-li finalment a en Jed, mirant-lo de fit a fit amb una intensitat inquietant. Ara semblava realment un heroi de novel·les russes, tipus «Razumijin, antic estudiant», clavadet, tot i que l’esclat de la mirada segurament es devia més a la cocaïna que al fervor religiós, però hi havia cap diferència?, es va dir en Jed.

—És vostè qui l’ha conquistat? —va preguntar de nou en Beigbeder amb una intensitat creixent.

Com que no sabia què dir, en Jed va mantenir el silenci.

—Sap que està amb una de les cinc dones més guapes de París?

El seu to tornava a ser seriós, professional; era evident que coneixia les altres quatre. En Jed tampoc no va saber què respondre a aquest comentari. Què respondre, en general, als interrogants humans?

En Beigbeder va sospirar, tot d’una va semblar molt cansat, i en Jed es va dir que la conversa resultaria més fàcil, que podria, com feia habitualment, escoltar i aprovar implícitament les idees i les anècdotes exposades pel seu interlocutor. Però no va ser pas així. En Beigbeder s’interessava per ell, volia saber-ne més. Era de per si un fet extraordinari, en Beigbeder era un dels famosos més sol·licitats de París i els assistents se’n sorprenien, probablement en treien conclusions, els adreçaven les mirades. En un primer moment, en Jed va sortir del pas explicant que es dedicava a la fotografia, però en Beigbeder volia saber-ne més: quina mena de fotografia? La resposta el va deixar desconcertat; coneixia fotògrafs de publicitat, fotògrafs de moda i fins i tot alguns fotògrafs de guerra (tot i que els havia conegut fent una activitat de paparazzi que exercien més o menys amagant-se’n, perquè en general es considerava menys noble, en la professió, fotografiar els pits de la Pamela Anderson que les restes escampades d’un kamikaze libanès, per bé que els objectius emprats solien ser els mateixos i els requisits tècnics si fa no fa semblants; és difícil evitar que la mà tremoli en el moment de disparar i les obertures màximes només s’adapten a una lluminositat intensa, i aquest és un dels problemes dels teleobjectius de gran distància focal), però d’algú que es dediqués a fotografiar mapes de carreteres, no n’havia sentit a parlar mai. Fent-se una mica d’embolic, en Jed finalment va deixar anar que sí, en cert sentit, es podia dir que era artista.

—Ha ha haaaa!… —L’escriptor va esclafir en una gran riallada que va atraure l’atenció d’una desena de persones, incloent-hi l’Olga—. Oi tant, és clar! S’ha de ser artista! La literatura ja no és un bon negoci! Per anar-se’n al llit amb les dones més guapes, avui dia, s’ha de ser artista! Jo també vull ser ar-tis-ta!

I, d’una manera sorprenent, estenent els braços ben oberts, va entonar, amb una veu forta i quasi correcta, aquesta estrofa del Blues du businessman:

El got de vodka li tremolava entre les mans. Ara mitja sala s’havia girat cap a ells. Va abaixar els braços i va afegir amb una veu torbada: «Lletra de Luc Plamondon, música de Michel Berger» i va esclatar en sanglots.

—T’ho has passat bé amb en Frédéric… —li va dir l’Olga mentre tornaven a peu pel bulevard Saint-Germain.

—Sí… —va respondre en Jed, perplex.

Entre les seves lectures d’adolescència, al col·legi de jesuïtes, hi havia aquelles novel·les realistes del segle dinou francès en què els personatges de joves ambiciosos triomfaven gràcies a les dones. Però se sorprenia de trobar-se en una situació semblant, i ben mirat havia mig oblidat aquelles novel·les realistes del segle dinou francès; d’uns anys ençà, només era capaç de llegir novel·les d’Agatha Christie, i més concretament i tot, aquelles en què apareixia Hercule Poirot, cosa que no el podia ajudar gaire en les circumstàncies actuals.

En fi, havia adquirit una projecció, i a l’Olga no li va costar gaire convèncer el seu director perquè organitzés la primera exposició d’en Jed, en un local de l’empresa a l’avinguda de Breteuil. Va visitar l’espai, vast però força trist, amb les parets i el terra de formigó gris; aquella nuesa li va semblar més aviat una bona cosa. No va suggerir cap modificació, tan sols va demanar que instal·lessin a l’entrada un gran plafó suplementari. En canvi, va donar unes instruccions molt precises per a la il·luminació i hi va passar cada setmana per comprovar que se seguien al peu de la lletra.

La data de la inauguració s’havia fixat per al 28 de gener, amb bon criteri: es donava temps als crítics perquè tornessin de les vacances d’hivern i s’organitzessin l’agenda. El pressupost destinat al bufet era molt raonable. La primera gran sorpresa d’en Jed va ser la cap de premsa. Carregat d’idees preconcebudes, sempre s’havia imaginat les caps de premsa com unes preciositats, i el va sorprendre veure’s en presència d’una coseta malaltissa, escanyolida i gairebé geperuda, amb el nom poc escaient de Marylin, aparentment neuròtica, per acabar-ho d’adobar; durant la primera entrevista, es va estar tota l’estona cargolant-se neguitosament els llargs cabells negres i llisos, formant de mica en mica nusos que no podia desfer fins que s’arrencava el floc d’una estrebada. Li rajava el nas constantment, i a la seva bossa de mà de dimensions enormes, que era més aviat un cabàs, hi duia una quinzena de paquets de mocadors de paper; si fa no fa els que consumia diàriament. Es van trobar al despatx de l’Olga i incomodava veure, l’una al costat de l’altra, aquella criatura sumptuosa, de formes indefinidament desitjables, i aquella dona menuda, amb la vagina inexplorada. En Jed es va arribar a preguntar si l’Olga no l’havia triat per la seva lletjor, per evitar al seu voltant qualsevol competidora. Però no, era evident que no, ella era massa conscient de la seva pròpia bellesa, massa objectiva també per sentir-se en situació de competència atès que objectivament no estava amenaçada en la seva supremacia. I això no s’havia produït mai en la vida real, per més que ell hagués pogut desitjar els pòmuls de la Kate Moss o el cul de la Naomi Campbell, fugisserament, en una desfilada de moda emesa per M6. Si l’Olga havia triat la Marylin era perquè tenia la fama de ser una excel·lent cap de premsa, segurament la millor en l’àmbit de l’art contemporani, si més no en el mercat francès.

—Em sento profundament afortunada de treballar en aquest projecte… —va anunciar la Marylin amb una veu somicaire—. Profundament afortunada.

L’Olga s’arraulia per mirar d’estar a la mateixa alçada que ella, se sentia terriblement incòmoda i, finalment, els va indicar una saleta de reunions al costat del seu despatx.

—Us deixo treballar… —va dir abans de desaparèixer alleujada.

La Marylin va treure una gran agenda de forma 21 x 29,7 i dos paquets de mocadors de paper i va prosseguir:

—Vaig començar estudiant geografia. Després vaig derivar cap a la geografia humana. I ara em centro en el que és humà, a seques. En fi, si és que se’n pot dir éssers humans… —va matisar.

Per començar, va voler saber si ell tenia «fetitxes» en matèria de premsa escrita. No es donava el cas; en realitat, en Jed no recordava haver comprat mai en sa vida un diari o una revista. Li agradava la televisió, sobretot al matí, podia fer un zàping relaxant passant dels programes de Télétoon a la informació borsària. De vegades, quan li interessava un tema en concret, es connectava a internet. Però la premsa escrita li semblava una romanalla estranya, probablement condemnada a desaparèixer a curt termini, que en tot cas no veia quin interès tenia.

—Entesos… —va comentar la Marylin en un to reservat—. Per tant, suposo que més o menys tinc carta blanca.