XIII

Les primeres albors es filtraven per l’interstici de les dobles cortines espesses, folrades de moletó, amb motius escarlates i grocs. L’Olga, al seu costat, amb la camisa de dormir arromangada fins a la cintura, respirava amb regularitat. En Jed li va acaronar suaument les natges, blanques i rodones, sense despertar-la. El seu cos gairebé no havia canviat en deu anys, tot i que els pits se li havien fet una mica més feixucs. Aquella magnífica flor de carn s’havia començat a marcir; i ara la degradació s’acceleraria. Tenia dos anys més que ella. Llavors va prendre consciència que ell faria quaranta anys l’any següent. Eren si fa no fa a la meitat de la vida; tot havia passat de pressa. Es va alçar, va recollir la roba del terra. No recordava haver-se despullat la nit anterior, segurament ho havia fet ella; tenia la impressió d’haver-se adormit així que havia posat el cap al coixí. Havien fet l’amor? Probablement no, i aquest sol fet ja era greu, perquè després de tants anys de separació ho haurien d’haver fet, si més no ho haurien d’haver intentat, i la previsible absència d’erecció immediata fàcilment s’hauria pogut atribuir a la ingestió excessiva de begudes alcohòliques, però ella hauria pogut intentar fer-li una mamada, no recordava que ho hagués fet, potser ell ho hauria hagut de demanar? Aquells altres dubtes sobre els seus drets sexuals, sobre el que semblava natural i normal en el marc de la seva relació, eren inquietants, i probablement anunciaven la fi. La sexualitat és una cosa fràgil, és difícil d’entrar-hi i tan fàcil de sortir-ne.

Va tancar darrere seu la porta de l’habitació, encoixinada i entapissada de cuir blanc, va travessar un llarg passadís que comunicava a la dreta amb altres habitacions i un despatx, a l’esquerra amb els espais de recepció, petits salons amb motllures Lluís XVI i parquet de punt d’Hongria. En la penombra il·luminada d’una banda a l’altra per grans llums amb pàmpols, l’apartament li va semblar immens. Va creuar un dels salons, va entreobrir una cortina: l’avinguda Foch s’estenia cap a l’infinit, amb una amplada anormal, recoberta per una fina capa de gebre. L’únic senyal de vida era el tub d’escapament d’un Jaguar XJ negre amb el motor al ralentí en un lateral. Llavors una dona amb un vestit de nit va sortir tentinejant lleugerament d’un edifici, es va instal·lar al costat del conductor; el cotxe va arrencar i es va dirigir cap a l’Arc de Triomf. Es va tornar a instaurar un silenci absolut sobre el paisatge urbà. Tot se li apareixia amb una nitidesa inhabitual a mesura que un sol hivernal i feble s’enfilava entre els blocs de La Défense, feia centellejar el terra immaculat de l’avinguda. A l’extrem del passadís, va anar a parar a una immensa cuina amb armaris d’alumini raspallat que envoltaven un taulell central de basalt. La nevera era buida, tret d’una capsa de bombons Debauve et Gallais i un tetrabric de sucs de taronja Leader Price encetat. Projectant una mirada circular va veure una cafetera i es va preparar un Nespresso. L’Olga era dolça, era dolça i amorosa, l’Olga l’estimava, es repetia amb una tristesa creixent alhora que s’adonava que no passaria res entre ells, mai més no hi podria tornar a haver res entre ells, la vida t’ofereix una oportunitat de vegades, es va dir, però, quan ets massa covard o estàs massa indecís per aprofitar-la, la vida retira les cartes, hi ha un moment per fer les coses i per accedir a una felicitat possible, aquest moment dura uns quants dies, de vegades unes quantes setmanes o uns quants mesos i tot, però només es produeix un cop, un sol cop, i si més endavant hi vols tornar és senzillament impossible, ja no hi ha lloc per a l’entusiasme, la creença i la fe, resta una resignació dolça, una compassió recíproca i entristida, la sensació inútil i justa que hauria pogut passar alguna cosa, que simplement t’has mostrat indigne del do que se t’havia concedit. Es va preparar un segon cafè, que va escampar definitivament la boira de la son. Tot seguit va pensar a escriure una noteta a l’Olga. «Hem de reflexionar», va escriure, però va esborrar la fórmula i va anotar: «Et mereixes algú millor que jo». Va tornar a guixar la frase i va escriure: «El meu pare s’està morint», llavors es va adonar que no li havia parlat mai del seu pare a l’Olga, va rebregar el paper i el va llençar a la paperera. Aviat tindria l’edat que tenia el seu pare quan va néixer; per al seu pare, tenir un fill havia significat el final de tota ambició artística i, més en general, l’acceptació de la mort, com per a molta gent segurament, però en el cas del seu pare més particularment. Va tornar a travessar el passadís fins a l’habitació; l’Olga encara dormia plàcidament, arraulida. Es va estar vora un minut, atent a la seva respiració regular, incapaç d’arribar a una síntesi, i tot d’una va recordar en Houellebecq. Un escriptor ha de tenir certs coneixements sobre la vida, o si més no ho ha de fer creure. D’una manera o altra, en Houellebecq havia de formar part de la síntesi.

Ara ja s’havia fet completament de dia, però l’avinguda Foch continuava deserta. No li havia parlat mai del seu pare, a l’Olga, ni de l’Olga al seu pare, com tampoc no havia parlat de cap d’ells a en Houellebecq ni a en Franz. Si bé era cert que havia mantingut una vida social residual, aquesta no era comparable a una xarxa o a un teixit orgànic ni a res de vivent, es tractava d’un graf elemental i minimal, no ramificat, amb branques independents i seques. En tornar a casa, va desar el quadre de l’escriptor en un estoig de titani, que va lligar a la baca del seu Audi familiar. A la Porte d’Italie, es va dirigir cap a l’autopista A10.

Després de deixar enrere els últims suburbis de la perifèria, els últims polígons, va observar que la neu havia pres. La temperatura exterior era de -3ºC, però la calefacció funcionava perfectament, una tebior uniforme omplia tot l’habitacle. Els Audi es caracteritzen per uns acabats d’un alt nivell de perfecció, amb què, segons l’Auto-Journal, només poden rivalitzar alguns Lexus. Aquell cotxe era la seva primera compra des que havia accedit a un nou estatus de fortuna; des de la seva primera visita al concessionari, l’havia seduït el rigor i la precisió dels encaixos metàl·lics, el clec suau de les portes en tancar-se, tot plegat estava fabricat com una caixa forta. Girant la moleta del regulador de velocitat, va optar per una velocitat de creuer de 105 km/h. Unes osques lleugeres, repartides cada cinc 5 km/h, facilitaven la manipulació del dispositiu; aquest cotxe era indiscutiblement perfecte. Una fina capa de neu intacta recobria la plana horitzontal; el sol brillava de valent, gairebé alegre, sobre la Beauce adormida. Una mica abans d’arribar a Orleans, va agafar l’E60 en direcció a Courtenay. Uns centímetres per sota de la superfície del sòl, unes llavors esperaven la germinació, l’esclat. El viatge seria massa curt, es va dir, hauria necessitat hores, dies sencers a l’autopista a una velocitat constant per poder començar a elaborar l’esbós d’un pensament clar. Amb tot, es va forçar a aturar-se en una estació de servei, llavors, en tornar a engegar, va pensar que havia de trucar a en Houellebecq per avisar-lo de la seva arribada.

Va sortir per Montargis-Ouest, es va aturar a una cinquantena de metres abans del peatge, va marcar el número de l’escriptor, va deixar sonar una desena de trucs i va penjar. El sol havia desaparegut, el cel era d’un blanc lletós per damunt del paisatge nevat. Les cabines de color blanc trencat del peatge completaven la discreta simfonia de tons clars. Va sortir i va sentir fred, un fred més viu que a l’àrea urbana, va deambular uns minuts pel macadam de l’àrea de descans. En veure l’estoig de titani lligat a la baca del cotxe, va recordar sobtadament el motiu del viatge, i es va dir que podria llegir en Houellebecq ara que tot havia acabat. Ara que havia acabat què? Al mateix temps que es feia la pregunta es responia, i va entendre que en Franz tenia raó: «Michel Houellebecq, escriptor» seria el seu últim quadre. Segurament encara tindria alguna idea per a un quadre, però no tornaria a sentir mai l’energia ni la motivació necessàries per donar-li forma. Tal com li havia dit en Houellebecq en evocar la seva carrera de novel·lista, sempre pots prendre notes, mirar d’alinear frases, però, per llançar-te a escriure una novel·la, cal esperar que tot es faci compacte, irrefutable, cal esperar l’aparició d’un autèntic nucli de necessitat. Mai no decideixes tu mateix l’escriptura d’un llibre, havia afegit; un llibre, segons ell, era com un bloc de formigó que decideix prendre, i el marge d’acció de l’autor es limitava de fet a ser-hi present, i a esperar, en una inacció angoixant, que el procés s’iniciés per si sol. En aquell moment en Jed va entendre que la inacció mai més no li provocaria angoixa, i la imatge de l’Olga va tornar a flotar en el record com el fantasma d’una felicitat no assolida. Si hagués pogut, hauria pregat per ella. Va tornar a pujar al cotxe, va engegar i es va dirigir lentament cap a les cabines del peatge, va treure la targeta per pagar.

Era gairebé el migdia quan va arribar al poble on vivia en Houellebecq, però no hi havia ningú pel carrer. Que potser hi havia mai algú, pels carrers d’aquell poble? Era una alternança de cases de pedra calcària, amb teulades de teules velles, que devien ser típiques de la regió, i d’altres amb entramats a la vista, emblanquinades amb calç, que eren més pròpies de la regió normanda. L’església, amb arcbotants coberts d’heura, mostrava l’empremta d’una renovació duta a terme amb entusiasme; era evident que, aquí, no bromejaven amb el patrimoni. Pertot arreu hi havia plantes ornamentals, gespa; uns cartells de fusta marró convidaven el visitant a fer un circuit d’aventura pels confins de la Puisaye. El centre cultural polivalent proposava una exposició permanent d’artesania local. Aquí, probablement, des de feia molt de temps, només hi havia segones residències.

La casa de l’escriptor estava situada una mica als afores del poble; les seves indicacions havien sigut excepcionalment clares quan hi havia pogut parlar per telèfon. Havia fet una llarga passejada amb el gos, li havia dit, una llarga passejada pels camps glaçats; amb molt de gust el convidava a dinar.

En Jed va aparcar davant de l’entrada d’un mas enorme en forma d’ela, amb les parets encalcinades. Va deslligar l’estoig que contenia el quadre i, tot seguit, va tocar la campaneta del timbre. De seguida es van sentir uns lladrucs a la casa. Al cap d’uns segons, es va obrir la porta, un gos negre enorme, de pèl hirsut, es va precipitar cap a l’entrada bordant. Llavors va aparèixer l’autor de Les Particules élémentaires, amb una jaqueta de llana i uns pantalons de pana. Havia canviat, en Jed se’n va adonar de seguida. Més robust, més musculat probablement, caminava amb energia i feia un somriure de benvinguda. Al mateix temps s’havia aprimat, a la cara se li dibuixaven unes fines línies d’expressió, i els cabells, tallats molt curts, se li havien emblanquinat. Era, es va dir en Jed, com un animal que s’ha revestit amb el pelatge de l’hivern.

Un gran foc cremava a la llar de foc de la sala d’estar. Es van instal·lar en uns canapès de vellut verd ampolla.

—Quedaven alguns mobles originals… —va dir en Houellebecq—, els altres els vaig comprar a un brocanter.

En una tauleta havia posat uns platets amb talls de llonganissa i olives; va encetar una ampolla de vi de Chablis. En Jed va treure el retrat de l’estoig i el va deixar reposant al respatller del canapè. En Houellebecq hi va donar una ullada distreta i, llavors, va passejar la mirada per l’estança.

—Sobre la llar de foc, hi quedarà bé, no li sembla? —va preguntar finalment.

Era l’única cosa que semblava interessar-li. Potser ja està bé així, es va dir en Jed; què és un quadre, al cap i a la fi, sinó un element del mobiliari particularment onerós? S’anava bevent el vi a glopets.

—Vol que li ensenyi el pis? —va proposar en Houellebecq.

—Naturalment —va acceptar en Jed.

Li agradava molt la casa, li recordava una mica la dels seus avis; ben mirat, es va dir, totes aquestes cases de poble tradicionals s’assemblen una mica. A tocar de la sala d’estar, hi havia una gran cuina, prolongada amb un rebost, que també servia de llenyer i de celler. A la dreta, s’obrien les portes de dues habitacions. La primera, desocupada, amb només un llit doble estret i elevat al bell mig, era glacial. A la segona, hi havia un llit individual, un llit de nen, encaixat en un moble amb canapè i prestatgeria i un escriptori plegable. En Jed va desxifrar els títols dels llibres dels prestatges, prop de la capçalera del llit: Chateaubriand, Vigny, Balzac.

—Sí, aquí és on dormo —va confirmar en Houellebecq quan tornaven cap a la sala d’estar i seien novament davant de la llar de foc—. En el llit de quan era petit… Un acaba com va començar… —va afegir amb una expressió difícil d’interpretar (satisfacció?, resignació?, amargor?). A en Jed no se li va acudir cap comentari escaient.

Després de la tercera copa de Chablis, li va entrar un lleuger ensopiment.

—Passem a taula… —va dir l’escriptor—. Ahir vaig preparar un pot-au-feu, ara estarà millor. Reescalfat, guanya molt.

El gos els va seguir a la cuina, es va arraulir en un gran cistell de roba, va sospirar relaxat. El pot-au-feu era bo. Un rellotge de pèndol emetia un tic-tac lleuger. Per la finestra es distingien uns prats coberts de neu, un bosquet d’arbres negres tallava l’horitzó.

—Ha triat una vida tranquil·la… —va dir en Jed.

—Ens acostem al final; ens envellim tranquil·lament.

—Ja no escriu?

—Al començament de desembre, vaig intentar escriure un poema sobre els ocells; si fa no fa quan em va convidar a l’exposició. Havia comprat una menjadora, hi vaig posar trossets de cansalada per als ocells; ja feia fred, l’hivern ha sigut precoç. En van venir molts: pinsans comuns i borroners, pit-roigs… Els va agradar molt la cansalada, però d’aquí a fer-ne un poema… Finalment, vaig escriure sobre el meu gos. Era l’any de les pes, vaig anomenar el gos Plató, i em va sortir el poema; és un dels millors poemes que s’han escrit mai sobre la filosofia de Plató, i probablement també sobre els gossos. Serà una de les meves últimes obres, potser l’última.

En aquell moment, el Plató es va regirar al seu cabàs, va alçar les potes enlaire, va deixar anar un llarg grunyit tot somiant i es va tornar a adormir.

—Els ocells no són res —va continuar en Houellebecq—, petites taques de color vives que coven ous i devoren milers d’insectes voleiant patèticament d’una banda a l’altra, una vida atrafegada i estúpida, totalment dedicada a devorar insectes, amb algun modest festí de larves de tant en tant, i a reproduir-se. Un gos ja porta en si mateix un destí individual i una representació del món, però el seu drama té un punt d’indiferenciat, no és ni històric ni tan sols autènticament narratiu, i crec que gairebé ja se m’ha acabat el món com a narració, el món de les novel·les i de les pel·lícules, el món de la música també. Ara només m’interessa el món com a juxtaposició, el de la poesia, la pintura. Vol una mica més de pot-au-feu?

En Jed va declinar l’oferiment. En Houellebecq va treure de la nevera un formatge Saint-nectaire i un Époisses, va tallar unes llesques de pa, va encetar una altra ampolla de Chablis.

—Ha sigut molt amable de portar-me el quadre —va afegir al cap d’uns segons—. Me’l miraré de tant en tant, em recordarà que vaig tenir una vida intensa, a estones.

Van tornar a la sala d’estar per prendre el cafè. En Houellebecq va afegir dos tions al foc i se’n va anar a la cuina a preparar la cafetera. En Jed es va posar a examinar la biblioteca, li va cridar l’atenció el reduït nombre de novel·les, bàsicament clàssics. En canvi, hi havia un nombre sorprenent d’obres de reformadors socials del segle XIX: els més coneguts, com Marx, Proudhon i Comte; però també Fourier, Cabet, Saint-Simon, Pierre Leroux, Owen, Carlyle, a més d’altres que no li sonaven gairebé gens. Va tornar l’autor, duia una safata amb una cafetera, uns ametllats, una ampolla de licor de pruna.

—Ja sap què afirma Comte —va dir—, que la humanitat la formen més morts que vius. Doncs bé, aquí és on sóc ara, estic sobretot en contacte amb morts…

Aquí, en Jed tampoc no va trobar cap resposta. Sobre la tauleta hi havia una antiga edició de Les Souvenirs de Tocqueville.

—Un cas sorprenent, Tocqueville… —va continuar l’escriptor—. De la démocratie en Amérique és una obra mestra, un llibre d’un poder visionari insòlit, absolutament innovador, i en tots els àmbits; sens dubte és el llibre polític més intel·ligent que s’ha escrit mai. I després de produir aquesta obra espatarrant, en comptes de continuar, dedica tota l’energia a ser elegit com a diputat en un districte modest del departament de la Manche, després a assumir responsabilitats en els governs de la seva època, ben bé com un polític qualsevol. I, amb tot, no va perdre ni un bri de la seva agudesa, del seu poder d’observació… —Va fullejar el volum de Les Souvenirs tot acaronant el llom del Plató, que se li havia estirat als peus—. Escolti què diu quan parla de Lamartine! Déu n’hi do, el que en diu, de Lamartine!… —Va llegir, amb una veu agradable i ben escandida:

No sé si he trobat mai, en aquest món d’ambicions egoistes, enmig del qual he viscut, un esperit més buit del pensament sobre el bé públic que el seu. Hi he vist una multitud d’homes que pertorbaven el país per créixer-se: és la perversió habitual; però ell és l’únic, crec, que m’ha semblat veure’l sempre a punt de trasbalsar el món per distreure’s.

—No se’n sap avenir, Tocqueville, d’estar en presència d’un element com aquest. Ell mateix és fonamentalment un tipus honest, que mira de fer el que li sembla millor per al seu país. L’ambició, la cobdícia, tot això ho pot comprendre; però un temperament teatral d’aquesta mena, una barreja com aquesta d’irresponsabilitat i de diletantisme, el deixa atònit. Escolti això que ve just a continuació:

Tampoc no he conegut mai cap esperit menys sincer, ni que tingués un menyspreu més gran envers la veritat. Quan dic que la menyspreava, m’equivoco; no l’honorava prou per ocupar-se’n de cap manera. Parlant o escrivint, surt de la veritat i hi torna sense parar-hi esment; preocupat únicament per un cert efecte que vol produir a cada moment…

Oblidant el seu convidat, en Houellebecq va continuar llegint pel seu compte, passant les pàgines amb un delit creixent.

En Jed va esperar, va dubtar, llavors va buidar d’un glop la copa de licor de pruna, es va aclarir la gola. En Houellebecq va alçar la mirada cap a ell.

—He vingut… —va dir en Jed— per donar-li el quadre, és clar, però també perquè espero un missatge de vostè.

—Un missatge? —El somriure de l’escriptor es va anar apagant a poc a poc, i el rostre va anar adquirint una tristesa terrosa, mineral—. La impressió que té… —va dir finalment amb una veu lenta— és que la meva vida s’acaba, i que estic decebut, és això, oi?

—Bé… sí, més o menys.

—Doncs, té raó: la meva vida s’acaba, i estic decebut. Res del que esperava en la meva joventut no s’ha produït. Hi ha hagut moments interessants, però sempre difícils, sempre arrabassats al límit de les meves forces, mai res no se m’ha aparegut com un do i ara senzillament ja en tinc prou, voldria només que tot s’acabés sense patiments excessius, sense cap malaltia invalidant, sense cap discapacitat.

—Parla com el meu pare… —va dir lentament en Jed.

En Houellebecq es va sobresaltar en sentir la paraula pare, com si hagués pronunciat una obscenitat, llavors se li va dibuixar a la cara un somriure fastiguejat, amable però sense calidesa. En Jed va endrapar tres ametllats un rere l’altre i es va beure un bon glop de licor de pruna, i tot seguit va continuar.

—El meu pare… —va repetir finalment— em va parlar de William Morris. M’agradaria saber si vostè el coneix, i què en pensa.

—William Morris… —El to de veu tornava a ser desprès, objectiu—. És curiós que el seu pare n’hi hagi parlat, gairebé ningú no coneix William Morris.

—En els cercles d’arquitectes i d’artistes que freqüentava a la seva joventut, es veu que sí que el coneixien.

En Houellebecq es va alçar, va regirar per la seva biblioteca durant uns cinc minuts pel cap baix i en va treure un volum primet amb la coberta descolorida i esgrogueïda, guarnida amb motius d’Art Nouveau entrellaçats. Va tornar a seure, va passar les pàgines picades i enravenades; era evident que aquell llibre no s’havia obert des de feia anys.

—Escolti això —va dir finalment—, que situa una mica el seu punt de vista. Està extret d’una conferència que va pronunciar a Edimburg el 1889:

Aquesta és en resum la nostra posició com a artistes: som els darrers representants de l’artesanat que arran de la producció comercial ha rebut un cop de gràcia.

»Cap al final, es va adherir al marxisme, però al principi era diferent, realment original. Parteix del punt de vista de l’artista quan produeix una obra, i mira de fer-lo extensible al conjunt del món de la producció, industrial i agrícola. Costa d’imaginar avui dia la riquesa de la reflexió política d’aquella època. Chesterton va retre homenatge a William Morris a The Return of Don Quixote. És una novel·la curiosa, en què imagina com una revolució basada en el retorn a l’artesanat i al cristianisme medieval s’estén de mica en mica per les illes britàniques, suplantant els altres moviments obrers, el socialista i el marxista, i comporta l’abandó del sistema de producció industrial en benefici de les comunitats artesanes i agràries. Un episodi del tot inversemblant, tractat en un marc fabulós, no gaire allunyat de Father Brown. Chesterton hi va afegir bona part de les seves conviccions personals, crec. Però s’ha de reconèixer que William Morris, per tot el que en sabem, era una figura extraordinària.

A la llar de foc, es va esfondrar un tió i va projectar una constel·lació de guspires.

—Hauria hagut de comprar un protector per a les espurnes… —va remugar en Houellebecq, i va sucar els llavis a la copa. En Jed el continuava observant, immòbil i atent, l’envaïa una tensió nerviosa extraordinària, incomprensible. En Houellebecq se’l mirava sorprès, i en Jed es va incomodar en adonar-se que li tremolava la mà esquerra amb petites convulsions.

—Perdoni —va dir finalment relaxant-se de cop—. Estic passant per un període… especial.

»William Morris no va tenir una vida gaire alegre, segons els criteris habituals —va continuar en Houellebecq—. En canvi, tots els testimonis ens el descriuen com una persona jovial, optimista i activa. Als vint-i-tres anys va conèixer Jane Burden, que en tenia divuit, i treballava de model per a pintors. S’hi va casar al cap de dos anys i ell mateix va plantejar-se de dedicar-se a la pintura, però hi va renunciar, perquè veia que no tenia talent; respectava la pintura per damunt de tot. Es va fer construir una casa amb els seus propis plànols, a Upton, a la riba del Tàmesi, i ell mateix la va decorar per viure-hi amb la seva dona i les dues filles. La seva dona era, segons tots els que la van conèixer, d’una gran bellesa; però ella no li era fidel. Va tenir concretament una relació amb Dante Gabriel Rossetti, el cap de files del moviment prerafaelita. William Morris li tenia molta admiració com a pintor. Al final, aquest va anar a viure a casa d’ells i el va suplantar completament al llit conjugal. Llavors Morris va fer diversos viatges a Islàndia, hi va aprendre la llengua i es va embrancar en la traducció de les sagues. Al cap d’uns anys va tornar i va decidir aclarir les coses; Rossetti va acceptar d’anar-se’n, però alguna cosa s’havia trencat i el matrimoni no va tornar a tenir mai més una autèntica intimitat carnal. Ell ja estava compromès en diversos moviments socials, però va abandonar la Social Democratic Federation, que li semblava massa moderada, per crear la Socialist League, que defensava posicions obertament comunistes, i fins a la mort es va lliurar completament a la causa comunista, va multiplicar els articles als diaris, les conferències, els mítings…

En Houellebecq va callar, va fer un gest de resignació amb el cap, va acaronar el llom del Plató, que va grunyir de satisfacció.

—També fins al final —va dir lentament— va combatre el puritanisme victorià, va militar a favor de l’amor lliure…

»Miri —va afegir encara—, sempre he detestat la creença repugnant, per bé que molt creïble, segons la qual l’acció militant, generosa, aparentment desinteressada, és una compensació a problemes d’ordre privat…

En Jed va callar, va esperar un minut pel cap baix.

—Creu que era un utòpic? —va preguntar finalment—. Un perfecte somiatruites?

—En certa manera, sí, sens dubte. Volia suprimir l’escola, pensava que els infants aprendrien millor en un ambient d’absoluta llibertat; volia suprimir les presons, pensava que el remordiment seria un càstig suficient per al criminal. És difícil llegir totes aquestes absurditats sense una barreja de compassió i repugnància. I tot i així… —En Houellebecq va dubtar, va buscar les paraules—. Tot i així, paradoxalment, va obtenir alguns èxits en aspectes pràctics. Per posar en pràctica les seves idees sobre el retorn a la producció artesanal, va crear ben aviat una empresa de decoració i mobles; els obrers hi treballaven molt menys que a les fàbriques de l’època, que, tot sigui dit, eren autèntics presidis, però sobretot treballaven lliurement, cadascú era responsable de la seva tasca des del començament fins al final; el principi fonamental de William Morris era que la concepció i l’execució no s’havien de separar mai, tal com passava a l’edat mitjana. Segons tots els testimonis, les condicions de treball eren idíl·liques: els tallers estaven molt ben il·luminats i airejats, al costat d’un riu. Tots els beneficis es repartien entre els treballadors, tret d’una petita part, que servia per finançar la propaganda socialista. Doncs, bé, en contra de tots els pronòstics, l’èxit va ser immediat, incloent-hi els resultats comercials. A més de la fusteria, es van interessar per la joieria, el treball del cuir, també pels vitralls, els teixits, les tapisseries per al mobiliari, sempre amb el mateix èxit: l’empresa Morris & Co va obtenir beneficis durant tota la seva existència. Això no ho va aconseguir cap de les cooperatives obreres que es van multiplicar al llarg del segle XX, ni els falansteris fourieristes ni la comunitat icariana de Cabet, cap d’elles no va ser capaç d’organitzar una producció eficaç dels béns i dels productes; excepte l’empresa fundada per William Morris, tot va ser una successió de fracassos. I no parlem de les societats comunistes, més endavant…

Va tornar a callar. A l’estança, començava a disminuir la llum. Es va aixecar, va encendre un llum de pàmpol, va afegir un tió al foc i es va tornar a asseure. En Jed el continuava observant atentament, amb les mans als genolls, en un silenci perfecte.

—No ho sé —va dir en Houellebecq—, sóc massa vell, no tinc ni ganes ni el costum de treure conclusions, si no és de coses ben senzilles. No sé si sap que tenim alguns retrats seus, fets per Burne-Jones: en un se’l veu provant una nova barreja de tints vegetals, en un altre, llegint a les seves filles. Un paio rabassut, amb cabells hirsuts, la cara vermellosa i l’expressió viva, unes ulleretes petites i una barba esbullada; en tots els retrats transmet la impressió d’hiperactivitat permanent, de bona voluntat i de candidesa inesgotables. El que podríem dir és que el model de societat proposat per William Morris no tindria res d’utòpic en un món en què tothom s’assemblés a William Morris.

En Jed va tornar a esperar, una bona estona, mentre es feia de nit als camps dels voltants.

—Moltes gràcies per tot —va dir finalment alçant-se—. Em sap greu haver-lo destorbat en el seu retir, però la seva opinió comptava molt per a mi. M’ha ajudat molt.

Al llindar de la porta, van sentir el fred. La neu brillava dèbilment. Les branques negres dels arbres nus destacaven sobre el cel gris fosc.

—Hi deu haver plaques de glaç —va dir en Houellebecq—, condueixi amb prudència.

En Jed va veure com, en fer mitja volta, agitava molt lentament la mà a l’altura de l’espatlla, per dir-li adéu. El gos, assegut al costat, semblava assentir amb el cap, com si aprovés la seva marxa. En Jed tenia la intenció de tornar-lo a veure, però va intuir que això no passaria, que en tot cas hi hauria impediments, contratemps diversos. Ara, la seva vida social s’estava simplificant clarament.

A través d’unes carreteres departamentals sinuoses i desertes, va arribar lentament, sense superar els 30 km/h, a l’entrada de l’autopista A10. Quan circulava pel ramal d’enllaç, va veure més avall la immensa cinta lluminosa dels fars i va entendre que es trobaria embussos interminables. La temperatura exterior havia caigut a -12ºC, però la interior es mantenia a 19ºC, la climatització funcionava perfectament; no va tenir cap sentiment d’impaciència.

Va engegar la ràdio i a France-Inter feien un programa que desgranava l’actualitat cultural de la setmana; els cronistes es petaven de riure sorollosament, els esgarips forçats i els riures eren d’una vulgaritat insuportable. France-Musique difonia una òpera italiana amb un brio altisonant i afectat que el va irritar ràpidament; va apagar la ràdio. No li havia agradat mai la música i, aparentment, li desagradava més que mai, es va preguntar fugisserament què l’havia portat a emprendre una representació artística del món, o fins i tot a pensar que era possible una representació artística del món, el qual era tot menys un tema d’emoció artística, es presentava absolutament com un dispositiu racional, mancat de màgia i d’interès particular. Va posar Autoroute FM, que es limitava a donar informació concreta: hi havia hagut accidents a l’altura de Fontainebleau i de Nemours, les retencions probablement s’allargarien fins a París.

Era diumenge 1 de gener, es va dir en Jed, no tan sols s’acabava el cap de setmana, sinó també un període de vacances, i començava un nou any per a tots aquells que tornaven, lentament, rondinant probablement per la lentitud del trànsit, que arribarien a l’àrea metropolitana de París al cap d’unes hores i que, després d’una nit breu, recuperarien el seu lloc de feina, de subaltern o de responsabilitat, en el sistema de producció occidental. A l’altura de Melun-Sud, l’atmosfera es va omplir d’una boira blanquinosa, l’avanç dels cotxes encara es va alentir més, van circular a pas lent durant més de cinc quilòmetres fins que l’autopista es va fer més fluïda a l’altura de Melun-Centre. La temperatura exterior era de -17ºC. Ell mateix, feia menys d’un mes, s’havia beneficiat de la llei de l’oferta i la demanda, de cop i volta la riquesa l’havia embolcallat com una pluja centellejant, això l’alliberava de qualsevol dependència financera, i va ser conscient que ara deixaria aquest món, del qual mai no havia format part del tot, els seus vincles amb les persones ja de per si poc nombrosos s’anirien apagant i perdent un rere l’altre, se sentiria en la vida com ara en l’habitacle d’acabats perfectes del seu Audi Allroad A6, plàcid i sense alegria, definitivament neutre.