VII

Havien fixat l’enterrament per al dilluns següent. Sobre això, l’escriptor havia deixat unes indicacions extremament precises en una declaració davant de notari, acompanyades de la suma de diners necessària per dur-les a terme. No desitjava ser incinerat, sinó enterrat d’una manera ben clàssica. «Desitjo que els cucs alliberin l’esquelet», precisava, permetent-se d’afegir una notació personal a un text que, de fet, presentava un to molt oficial; «sempre he mantingut unes relacions excel·lents amb el meu esquelet, i m’alegro que es pugui desprendre del llast de la carn». Desitjava ser enterrat concretament al cementiri de Montparnasse, fins i tot havia adquirit una sepultura temporal simple, de trenta anys, que es trobava casualment a uns quants metres de la d’Emmanuel Bove.

En Jasselin i en Ferber eren tots dos força bons per als enterraments. A en Ferber, que solia vestir colors foscos i era més aviat esprimatxat i d’un color natural pàl·lid, no li costava gens exhibir la tristesa i la gravetat obligades en aquestes circumstàncies; quant a en Jasselin, la seva actitud d’esgotament, de resignació, d’home que coneix la vida i no se’n fa gaires il·lusions, era igualment del tot escaient. De fet, ja havien assistit plegats a un bon nombre d’enterraments, de vegades de víctimes, generalment de col·legues, alguns morts per suïcidi i d’altres en servei, i eren els casos més impressionants: hi solia haver la concessió d’una medalla, que es fixava al taüt en una cerimònia d’aire greu, en presència d’un oficial d’alt rang i fins i tot sovint del ministre, en fi, amb tots els honors de la República.

Es van trobar a les deu a la comissaria del districte VI; a través de les finestres de les sales de recepció de la seu del districte, que els havien obert per a l’ocasió, tenien una vista magnífica sobre la plaça Saint-Sulpice. Havien sabut, per sorpresa general, que l’autor de Les Particules élémentaires, que durant tota la seva vida havia fet ostentació d’un ateisme intransigent, s’havia batejat molt discretament en una església de Courtenay sis mesos abans. La notícia va treure les autoritats eclesiàstiques d’una incertesa penosa: per raons mediàtiques evidents, no desitjaven quedar al marge dels enterraments de personalitats; però l’avanç constant de l’ateisme, la tendència a la baixa del nombre de batejos, incloent-hi els de conveniència, la perpetuació rígida de les seves regles les duien cada vegada més a uns resultats descoratjadors.

Avisat per correu electrònic, el cardenal arquebisbe de París va donar amb molt de gust el seu consentiment per a una missa, que se celebraria a les onze. Ell mateix va participar en la redacció de l’homilia, que insistia sobre el valor humà universal de l’obra del novel·lista, i només evocava discretament, com una coda, el bateig secret en una església de Courtenay. El conjunt de la cerimònia, amb la comunió i els altres fonaments, havia de durar una hora pel cap baix; així doncs, en Houellebecq seria conduït a la seva darrera estança cap al migdia.

Sobre aquest punt, li va fer saber en Ferber, l’escriptor també havia deixat unes instruccions molt precises, incloent-hi el dibuix del monument funerari: una simple làpida de basalt negre arran de terra; insistia en el fet que no havia d’estar elevada, ni tan sols uns centímetres. La làpida duia el seu nom, sense data ni cap altra indicació, i el dibuix d’una banda de Möbius. L’havia encarregat abans de la seva mort a un marbrista parisenc i n’havia seguit personalment la realització.

—En resum —va observar en Jasselin—, s’ho tenia una mica cregut…

—Tenia raó —va respondre en un to suau en Ferber—. Com a escriptor no ho feia pas malament…

En Jasselin es va avergonyir del seu comentari, formulat sense cap fonament. El que havia fet en Houellebecq per a si mateix no era més, i fins i tot era menys, del que hauria fet qualsevol notable del segle XIX, o qualsevol petit noble de segles anteriors. De fet, ara que hi pensava, s’adonava que desaprovava del tot la tendència modesta, moderna, que consistia a fer-se incinerar i escampar les cendres en plena natura, com per demostrar millor que es tornava al seu si, que es recuperava el contacte amb els elements. I ell mateix, en el cas del seu gos, mort cinc anys abans, havia decidit enterrar-lo i posar al costat del petit cadàver una joguina que li agradava especialment, i erigir-li un monument modest, al jardí de la casa dels pares, a la Bretanya, on havia mort el seu pare l’any anterior, i que no havia volgut vendre, pensant que potser hi aniria a viure en jubilar-se, amb l’Hélène. L’home no formava part de la natura, s’havia elevat per damunt de la natura, i el gos també, des de la seva domesticació, això pensava personalment. I com més hi rumiava, més li semblava impiu, tot i que no creia en Déu, més li semblava d’alguna manera antropològicament impiu el fet de dispersar les cendres d’un ésser humà pels prats, els rius o el mar, o fins i tot, com recordava que havia fet el pallasso de l’Alain Gillot-Pétré, que a la seva època s’havia considerat el rejovenidor de la informació meteorològica a la televisió, a l’ull d’un cicló. Un ésser humà era una consciència única, individual i insubstituïble, i mereixia com a tal un monument, una estela, almenys una inscripció, en fi alguna cosa que afirmés i aportés als segles futurs el testimoni de la seva existència, això era el que pensava en el fons en Jasselin.

—Ja arriben… —li va dir fluixet en Ferber interrompent-li la meditació.

En efecte, tot i que només eren dos quarts d’onze, s’havien aplegat una trentena de persones a l’entrada de l’església. Qui podia ser aquella gent? Anònims, lectors d’en Houellebecq probablement. En els casos principalment d’assassinats comesos per venjança, de vegades el criminal assistia a l’enterrament de la víctima. No creia que passés en aquest cas, però tot i així havia fet venir dos fotògrafs, dos homes del Servei d’Identificació que s’havien instal·lat en un apartament del carrer Froidevaux que oferia unes vistes perfectes sobre el cementiri de Montparnasse, proveïts d’aparells i de teleobjectius.

Deu minuts més tard va veure arribar, a peu, Teresa Cremisi i Frédéric Beigbeder. Es van veure i es van fer un petó. Tots dos, va pensar, tenien una actitud força apropiada. Amb el seu físic d’oriental, l’editora hauria pogut ser una d’aquelles ploraneres que encara es contractaven fins no feia gaire en certs enterraments de la conca mediterrània; i Beigbeder semblava sumit en pensaments especialment foscos. De fet, l’autor d’Un roman français en aquell moment només tenia cinquanta-un anys, era probablement un dels primers enterraments a què assistia de la seva generació; i es devia dir que difícilment seria l’últim; que, cada vegada més, les converses telefòniques amb els amics ja no començarien amb la fórmula «Què fas aquest vespre?», sinó més aviat amb «Saps qui s’ha mort?…».

Discretament, en Jasselin i en Ferber van sortir de la seu del districte, es van afegir al grup. Ara hi havia aplegades una cinquantena de persones. A les onze menys cinc, el vehicle fúnebre es va aturar davant de l’església; una simple furgoneta negra de les pompes fúnebres. En el moment en què els dos empleats treien la caixa, es va estendre un murmuri de consternació entre la gentada. Els tècnics del Servei d’Identificació s’havien dedicat a l’àrdua tasca de recollir els trossos de carn escampats per tota l’escena del crim i agrupar-los en sacs de plàstic segellats hermèticament, que havien expedit amb el cap intacte a París. Un cop enllestides les anàlisis, el conjunt només formava una petita pila compacta, d’un volum molt inferior al d’un cadàver humà ordinari, i els empleats de pompes fúnebres havien considerat oportú fer servir un taüt de nen, d’una llargada d’un metre vint. Aquesta voluntat de racionalitat era potser lloable com a principi, però l’efecte produït, en el moment en què els dos empleats van treure el taüt a la plaça de l’església, era ben colpidor. En Jasselin va sentir com en Ferber reprimia un sanglot de dolor, i ell mateix, per més empedreït que estigués, tenia el cor en un puny; alguns dels assistents ploraven a llàgrima viva.

La missa en si li va resultar, com sempre, profundament avorrida. Havia perdut totalment el contacte amb la fe catòlica des dels deu anys i, malgrat el gran nombre d’enterraments als quals havia hagut d’assistir, no l’havia pogut recuperar. En el fons, no entenia res, ni tan sols veia exactament de què volia parlar el capellà; hi havia mencions a Jerusalem que li semblaven fora de lloc, però devien tenir un sentit simbòlic, va pensar. Tot i així, havia de reconèixer que el ritu li semblava apropiat, que les promeses sobre una vida futura en aquesta ocasió eren evidentment ben rebudes. La intervenció de l’Església era, en el fons, molt més legítima en el cas d’un enterrament que en el d’un naixement, o d’un casament. S’hi trobava ben bé en el seu element, tenia alguna cosa a dir sobre la mort; sobre l’amor, ja no estava tan clar.

Habitualment, en un enterrament, els membres de la família directa s’estan prop del fèretre per rebre el condol; però, de família, no n’hi havia. Així doncs, un cop dita la missa, els dos empleats van tornar a agafar el petit taüt per dur-lo a la furgoneta, i novament en Jasselin va sentir una esgarrifança de desolació. Es va sorprendre de veure que una cinquantena de persones s’esperaven davant de l’església, probablement lectors d’en Houellebecq al·lèrgics a tota cerimònia religiosa.

No s’havia previst res en particular, cap tall de carrers, cap mesura per regular el trànsit, el vehicle fúnebre va sortir directament cap al cementiri de Montparnasse, i la gent aplegada va fer el mateix camí per les voreres, vorejant el jardí de Luxemburg pel carrer Guynemer, després pel carrer Vavin, el carrer Bréa, enfilant un moment el bulevard Raspail i tombant pel carrer Huyghens. En Jasselin i en Ferber s’hi havien afegit. Hi havia gent de totes les edats i condicions, generalment persones soles, algunes parelles; en el fons, no semblava que els unís res en particular, no se’ls podia veure cap tret comú, i en Jasselin tot d’una va tenir la certesa que estaven perdent el temps, eren lectors d’en Houellebecq i prou, era inversemblant que algú implicat en l’assassinat, fos qui fos, es trobés entre ells. Tant hi fa, va pensar, almenys era una passejada agradable; el bon temps es mantenia a la regió de París, el cel era d’un blau profund, quasi hivernal.

Probablement seguint les instruccions del capellà, els enterramorts els havien esperat per començar a excavar la terra. Davant de la tomba, l’entusiasme d’en Jasselin pels enterraments va augmentar encara més, fins al punt que va prendre la decisió ferma i definitiva que l’enterressin a ell també, i de trucar al seu notari l’endemà perquè constés explícitament en el seu testament. Les primeres palejades de terra van caure sobre la caixa. Una dona que anava sola, d’una trentena d’anys, hi va llançar una rosa blanca; les dones, es va dir, pensen en coses que no se li haurien acudit a cap home, i això està bé. En una incineració sempre hi ha sorolls de màquines, els cremadors de gas, que fan una eixordadissa esgarrifosa, mentre que ara el silenci era quasi perfecte, únicament alterat pel soroll tranquil·litzador de les palades de terra que s’esclafaven sobre la fusta i s’esgranaven suaument per la superfície del taüt. Al centre del cementiri, el soroll del trànsit era gairebé imperceptible. A mesura que la terra omplia l’excavació, el soroll es va fer més esmorteït, més mat; finalment hi van posar la làpida.