Uns mesos més tard, en Jasselin es va jubilar. De fet, era quan li tocava, però fins llavors sempre havia pensat que demanaria una pròrroga d’almenys un any o dos. El cas d’en Houellebecq l’havia trasbalsat seriosament, la confiança que tenia en ell mateix, en la capacitat de fer la seva feina, s’havia fet miques. Ningú no li havia retret res, al contrari, l’havien ascendit in extremis al grau de comissari general; no cobriria la funció, però la jubilació augmentaria lleugerament. Es va organitzar un convit de comiat, un convit de gran envergadura, hi assistiria tota la Brigada criminal, i el prefecte de policia hi pronunciaria un discurs. En resum, marxava amb tots els honors, hi havia la voluntat evident de fer-li saber que havia sigut, considerant el conjunt de la seva carrera, un bon policia. I era cert, ell pensava que havia sigut, en general, un policia digne, en tot cas, un policia obstinat, i l’obstinació és potser, al capdavall, l’única qualitat humana que compta no tan sols en la professió de policia sinó en moltes professions, si més no en totes les que tenen a veure amb la noció de veritat.

Uns dies abans de la seva marxa efectiva va convidar en Ferber a dinar, en un petit restaurant de la plaça Dauphine. Era un dilluns 30 d’abril, molta gent havia fet pont, París estava molt tranquil i al restaurant només hi havia unes quantes parelles de turistes. La primavera ja senyorejava, els borrons s’havien desclòs, partícules de pols i de pol·len dansaven en la llum. S’havien instal·lat en una taula de la terrassa, i tots dos van demanar pastís abans de l’àpat.

—Francament —va dir en el moment en què el cambrer els servia les copes de pastís—, la vaig ben cagar, en aquell cas, des del principi fins al final. Si aquell paio no m’hagués assenyalat l’absència del seu quadre, encara estaríem empantanegats.

—No siguis tan dur amb tu mateix; al capdavall, tu vas tenir la idea de dur-lo a l’escena del crim.

—No, Christian… —va respondre suaument en Jasselin—. Ho has oblidat, però va ser idea teva.

»M’he fet massa gran… —va continuar al cap d’una estona—. Senzillament m’he fet massa gran per a aquest ofici. Amb els anys, el cervell s’anquilosa, com tota la resta; més de pressa i tot que la resta, em sembla. L’home no va ser creat al principi per viure vuitanta o cent anys; a tot estirar, trenta-cinc o quaranta anys, com en els temps prehistòrics. A partir de llavors, hi ha òrgans que aguanten, fins i tot considerablement, i d’altres que fan llufa lentament; lentament o ràpidament.

—Què tens previst fer? —va preguntar en Ferber per mirar de canviar de tema—. Et quedes a París?

—No, m’instal·laré a la Bretanya. A la casa on van viure els meus pares abans de venir a París.

En realitat, hi havia un munt de feina per fer abans de poder-s’hi instal·lar. Era sorprenent, va pensar en Jasselin, imaginar que tota aquella gent, en un passat proper, molt proper i tot, com els seus propis pares, havien viscut bona part de la seva vida en unes condicions de confort que avui dia semblaven inacceptables: sense banyera ni dutxa, ni un sistema de calefacció realment eficaç. De tota manera, l’Hélène tenia pendent acabar el curs universitari; el trasllat es podria dur a terme segurament al final de l’estiu. No li agradava gens el bricolatge, li va dir a en Ferber, però sí la jardineria, esperava poder gaudir de valent del seu jardí.

—I també —va dir amb un mig somriure— llegiré novel·les policíaques. No ho he fet gairebé mai durant els meus anys d’activitat, ara sí que miraré de posar-m’hi. Però no tinc ganes de llegir novel·la americana, i tinc la impressió que és la que predomina. Que em podries aconsellar algun autor francès?

—Jonquet —va respondre en Ferber sense dubtar—. Thierry Jonquet. A França és el millor, segons el meu parer.

En Jasselin se’n va apuntar el nom a l’agenda just quan el cambrer li servia el llenguado a la meunière. El restaurant era bo, no xerraven gaire, però ell se sentia feliç d’estar amb en Ferber per última vegada, i va agrair que no fes comentaris banals sobre la possibilitat de tornar-se a veure, de mantenir el contacte. Ell se n’aniria a viure a la Bretanya i en Ferber es quedaria a París, es convertiria en un bon policia, fins i tot en un molt bon policia, probablement el nomenarien capità abans que acabés l’any, una mica més tard comandant, i després comissari; però no es tornarien a veure, segurament, mai.

Allargaven l’estona al restaurant, tots els turistes havien marxat. En Jasselin es va acabar les postres, una carlota de marrons glacés. Un raig de sol que passava entre els plàtans va il·luminar la plaça, magnífic.

—Christian… —va dir després de dubtar, i ell mateix es va sorprendre que la veu li tremolés una mica—. Voldria que em prometessis una cosa: no deixis córrer el cas d’en Houellebecq. Sé que ja no depèn pròpiament de nosaltres, però m’agradaria que anessis empaitant regularment els de l’Oficina de lluita contra el tràfic d’objectes d’art, i que m’avisessis quan ho aconsegueixin.

En Ferber va fer que sí amb cap, t’ho prometo.