IV
S’estava fent de nit quan van agafar l’autopista A10. En Ferber va regular el limitador de velocitat a 130 km/h, li va preguntar si el molestava que posés música; ell va contestar que no.
Potser no hi ha cap música que expressi tan bé com els últims fragments de música de cambra compostos per Franz Liszt el sentiment fúnebre i suau del vell que ha vist com se li han mort tots els amics, com se li ha acabat pràcticament la vida, que d’alguna manera ja pertany al passat i que sent alhora com se li acosta la mort, la qual veu com una germana, com una amiga, com la promesa d’un retorn a la casa natal. Mentre sentia la Pregària als àngels guardians va començar a recordar la joventut, els anys d’estudiant.
En Jasselin, bastant irònicament, havia deixat la carrera de Medicina entre el primer any i el segon, perquè ja no suportava les disseccions, ni tan sols la visió dels cadàvers. De seguida s’havia interessat pel dret i, si fa no fa com tots els seus condeixebles, pretenia convertir-se en advocat, però el divorci dels seus pares l’havia de fer canviar de parer. Era un divorci d’un matrimoni gran, ell ja tenia vint-i-tres anys i era fill únic. En els divorcis de matrimonis joves, la presència dels fills, quan se n’ha de compartir la custòdia, uns fills que malgrat tot són més o menys estimats, sovint disminueix la violència de l’enfrontament; però, en el divorci dels matrimonis grans, en què només queden els interessos financers i patrimonials, la bestialitat del combat no té límits. Llavors havia pogut saber què és, exactament, un advocat, havia pogut apreciar en tota la seva dimensió aquella barreja de murrieria i de peresa a què es resumeix el comportament professional d’un advocat, i molt particularment d’un advocat especialitzat en casos de divorcis. El procés havia durat més de dos anys, dos anys d’una lluita incessant que havia portat els pares a un odi recíproc tan violent que no es tornarien a veure i ni tan sols a parlar per telèfon fins a la seva mort, i tot plegat per arribar a un acord de divorci d’una banalitat que feia fàstic, que qualsevol pallús hauria pogut redactar en un quart d’hora després de llegir Le Divorce pour les nuls. Era sorprenent, s’havia dit diverses vegades, que els esposos que es trobaven en un procés de divorci no acabessin assassinant més sovint la parella, ja fos directament o per mitjà d’un professional. La por a la policia, havia entès finalment, era sens dubte l’autèntica base de la societat humana, i amb tota naturalitat, per dir-ho d’alguna manera, es va apuntar a les oposicions per a comissari de policia. Havia obtingut una bona posició i, com que era originari de París, havia realitzat l’any de pràctiques a la comissaria del districte XIII. Era una formació exigent. Res, en tots els casos que havia hagut d’investigar des de l’inici de la seva carrera, no superaria en complexitat, en impenetrabilitat, les venjances al si de la màfia xinesa.
Entre els estudiants de l’escola de policia de Saint-Cyr-au-Mont-d’Or, molts ambicionaven una carrera a la Prefectura de policia de París, al Quai des Orfèvres, de vegades des que eren nens, alguns havien entrat a la policia només per això, la competència era dura, i el va sorprendre que li acceptessin la petició de trasllat a la Brigada criminal, després de cinc anys de servei a les comissaries del districte. Llavors s’acabava de posar a viure en parella amb una dona que havia conegut mentre ella feia la carrera d’Econòmiques, i que s’havia orientat cap a l’ensenyament, li acabaven d’assignar una plaça de professora ajudant a la universitat de Paris-Dauphine; però ell no va voler mai casar-s’hi, ni tan sols registrar-se com a parella de fet, l’empremta que havia deixat el divorci dels pares no s’esborraria mai.
—Et deixo a casa? —li va preguntar fluixet en Ferber.
Havien arribat a la Porte d’Orléans. Es va adonar que no s’havien dit res durant tot el viatge; perdut en els seus pensaments, ni tan sols havia parat atenció a les aturades als peatges. De tota manera, era massa aviat per dir res sobre el cas; una nit els permetria aclarir coses, esmorteir una mica el xoc. No es feia il·lusions, però: tenint en compte l’horror del crim i el fet que, a més, la víctima era una personalitat, les coses anirien molt de pressa, ben aviat la pressió seria enorme. La premsa encara no n’estava al corrent, però aquell respir només havia de durar una nit; aquell mateix vespre hauria de telefonar al seu superior pel mòbil. I aquest, probablement, trucaria tot seguit al prefecte de policia.
Vivia al carrer Geoffroy-Saint-Hilaire, gairebé a la cantonada amb el carrer Poliveau, a dues passes del zoo del Jardin des Plantes. A la nit, quan feien les seves passejades nocturnes, de vegades sentien el bramul dels elefants, el rugit de les feres; de lleons, panteres, pumes?, eren incapaços de diferenciar-los pel so. També sentien, sobretot les nits de lluna plena, l’udol coordinat dels llops, que sumia el Michou, el seu bichon bolonyès, en uns atacs de terror atàvic, insuperable. No tenien fills. Al cap d’uns anys de decidir de viure junts, i quan la seva vida sexual era, segons l’expressió consagrada, «del tot satisfactòria», i l’Hélène no prenia «cap precaució específica», van decidir consultar el metge. Unes proves una mica humiliants però ràpides van demostrar que ell patia d’oligospèrmia. El nom de la malaltia resultava, en aquest cas, força eufemístic: no és que les seves ejaculacions, que de per si eren d’una quantitat moderada, continguessin una quantitat insuficient d’espermatozoides, sinó que no contenien gens d’espermatozoides. Una oligospèrmia pot tenir orígens molt diversos: varicocele testicular, atròfia testicular, dèficit hormonal, infecció crònica de la pròstata, grip, altres causes. En la majoria dels casos, no té res a veure amb la potència sexual. Alguns homes que produeixen molt pocs espermatozoides, o cap ni un, trempen com un ruc, mentre que d’altres, quasi impotents, tenen ejaculacions tan abundoses i tan fèrtils que bastarien per repoblar l’Europa occidental; la conjunció d’aquestes dues qualitats és suficient per caracteritzar l’ideal masculí exhibit en les produccions pornogràfiques. En Jasselin no es trobava en aquesta configuració perfecta: si bé encara podia, superats els cinquanta anys, obsequiar la seva dona amb ereccions fermes i duradores, certament no hauria estat en condicions d’oferir-li una dutxa d’esperma, en cas que ella ho hagués desitjat; les seves ejaculacions, quan tenien lloc, no superaven el contingut d’una cullereta de cafè.
L’oligospèrmia, principal causa d’esterilitat masculina, sempre és difícil i sovint impossible de tractar. Només hi havia dues solucions: recórrer als espermatozoides d’un donant masculí; l’adopció pura i simple. Després de parlar-ne diverses vegades, van decidir de renunciar-hi. A l’Hélène, de fet, tenir fills no li feia prou il·lusió, i al cap d’uns anys va ser ella qui va proposar comprar un gos. En un fragment en què es lamenta de la decadència i la baixa natalitat dels francesos (ja d’actualitat als anys trenta), l’autor feixista Drieu La Rochelle imita per fustigar-lo el discurs d’un matrimoni francès decadent de la seva època, més o menys en aquests termes: «I a més, amb el Kiki, el gosset, en tenim prou per divertir-nos…». Ella, en el fons, opinava ben bé el mateix, va reconèixer finalment al seu marit: un gos era tan divertit, i fins i tot molt més divertit que un nen, i si en algun moment havia considerat la possibilitat de tenir un nen era sobretot per conformisme, una mica també per complaure la seva mare, però, en realitat, no li agradaven els nens, i a ell tampoc no li agradaven si s’hi parava a pensar, no li agradava l’egoisme natural i sistemàtic dels nens, el seu desconeixement original de la llei, la seva immoralitat innata que obligava a una educació esgotadora i gairebé sempre infructuosa. No, les criatures, si més no les criatures humanes, definitivament no li agradaven.
Va sentir un xerric a la seva dreta i tot d’una es va adonar que estaven aturats davant de casa, potser des de feia estona. El carrer Poliveau estava desert sota la renglera de fanals.
—Perdona, Christian… —va dir, incòmode—. Estava… distret.
—No hi fa res.
Només eren les nou, es va dir pujant les escales. L’Hélène el devia haver esperat per sopar. A ella li agrada cuinar, de vegades ell l’acompanyava el diumenge al matí a fer la compra al mercat Mouffetard, sempre el captivava aquell racó de París, l’església de Saint-Médard recolzada a la seva placeta, amb un gall que dominava el campanar, com en una església de poble.
Efectivament, en arribar al replà del tercer pis, el va acollir l’olor característica d’un conill amb mostassa i els clapits alegres del Michou, que li havia reconegut els passos. Va girar la clau al pany; un matrimoni gran, va pensar, un matrimoni tradicional, d’un model ben poc freqüent a la primera dècada del segle XXI entre la gent de la seva edat, però que pel que sembla constituïa novament un ideal desitjat pels joves, tot i que en general inaccessible. Era conscient de viure en una illa improbable de felicitat i de pau, era conscient que s’havien arranjat una mena de niuet tranquil, allunyat dels sorolls del món, d’una benignitat quasi infantil, en perfecta oposició a la barbàrie i la violència que afrontava cada dia de feina. Havien sigut feliços vivint junts; encara eren feliços vivint junts, i continuarien sent-ho probablement, fins que la mort els separi.
Va agafar el Michou, que saltava i clapia de felicitat, el va elevar a l’altura de la cara; el petit cos es va immobilitzar, fixat en una joia extàtica. Tot i que l’origen dels bichons es remuntava a l’antiguitat (se n’han trobat estàtues a la tomba del faraó Ramsès II), la introducció del bichon bolonyès a la cort de Francesc I es va deure a un regal del duc de Ferrara; l’enviament, acompanyat de dues miniatures de Correggio, va plaure enormement al sobirà francès, que va jutjar l’animal «més amable que cent donzelles», i va aportar al duc una ajuda militar decisiva en la seva conquesta del principat de Màntua. Ben aviat el bichon es va convertir en el gos preferit de diversos reis de França, entre els quals Enric II, fins que el van destronar el carlí i el caniche. Contràriament a altres gossos com el Shetland o el terrier tibetà, que van accedir a l’estatus de gos de companyia en una època tardana, el bichon sembla que, des del seu origen, tenia com a única raó de ser l’aportació d’alegria i felicitat als humans. Compleix aquesta tasca amb constància, pacient amb la canalla, tendre amb la gent gran, des de generacions innombrables. Pateix enormement quan està sol i això s’ha de tenir en compte a l’hora d’adquirir un bichon: qualsevol absència dels seus amos la considerarà com un abandó, i tot el seu món, l’estructura i l’essència del seu món, s’esfondraran en un instant, estarà exposat a atacs de depressió severa, es negarà freqüentment a alimentar-se; el cas és que es desaconsella clarament deixar un bichon tot sol, ni que sigui unes hores. Això, finalment, la universitat francesa ho havia admès i l’Hélène es podia endur el Michou a les seves classes, o si més no ho feia habitualment, a falta d’una autorització formal. S’estava tranquil·let a la bossa de mà, a estones es bellugava una mica, demanava sortir-ne. Llavors l’Hélène el posava sobre la taula, per a gran delit dels estudiants. Anava amunt i avall de la taula durant uns minuts, mirant-se de tant en tant la mestressa, reaccionant de vegades amb un badall o amb un lladruc breu a tal o tal altra citació de Schumpeter o de Keynes; després tornava a la bossa flexible. Les companyies aèries, en canvi, organitzacions intrínsecament feixistes, es negaven a manifestar la mateixa tolerància, i havien hagut d’abandonar a contracor tot projecte de viatge a un destí llunyà. Tots els estius, a l’agost, marxaven amb cotxe i es limitaven a la descoberta de França i dels països limítrofes. Amb el seu estatus tradicionalment assimilat per la jurisprudència al del domicili particular, el cotxe era, per als propietaris d’animals domèstics com també per als fumadors, un dels últims reductes de llibertat, una de les últimes zones autònomes temporals oferta als humans en aquest inici del tercer mil·lenni.
No era el primer bichon que havien tingut; havien comprat el seu predecessor i pare, el Michel, poc després que els metges informessin en Jasselin del caràcter probablement incurable de la seva esterilitat. Havien sigut molt feliços amb el Michel, tan feliços que havien tingut un autèntic xoc quan va patir una dirofilariosi a l’edat de vuit anys. La dirofilariosi és una malaltia parasitària; el paràsit és un nematode que s’allotja al ventricle dret del cor i a l’artèria pulmonar. Els símptomes són una gran fatigabilitat, tos, trastorns cardíacs que poden provocar síncopes com a efectes secundaris. El tractament no està exempt de riscos: unes quantes desenes de cucs, alguns dels quals assoleixen els trenta centímetres, conviuen de vegades al cor del gos. Durant força dies, van témer per la seva vida. El gos és una mena de fill definitiu, més dòcil i més tendre, un fill que es quedarà fixat a l’edat de raó, però també un fill que els pares sobreviuran: acceptar d’estimar un gos és acceptar d’estimar un ésser que, ineluctablement, et serà arrabassat, i d’això, curiosament, no n’havien pres consciència mai abans de la malaltia del Michel. L’endemà de la seva curació, van decidir donar-li descendència. Els criadors que van consultar van mostrar-hi certes reticències: havien esperat massa temps, el gos ja era una mica gran, hi havia el risc que s’hagués degradat la qualitat dels espermatozoides. Finalment, un dels criadors, situat prop de Fontainebleau, va acceptar, i de la unió del Michel amb una jove femella anomenada Lizzy Lady d’Heurtebise van néixer dos cadells, un mascle i una femella. En tant que propietaris del semental (segons l’expressió consagrada), el costum els concedia el dret de triar els primers el cadell. Van triar el mascle i el van anomenar Michou. No presentava cap tara aparent i, contràriament al que es temien, el seu pare va acceptar-lo perfectament, sense manifestar cap gelosia en particular.
Al cap d’unes setmanes, però, van constatar que, al Michou, encara no li havien baixat els testicles, la qual cosa començava a no ser normal. Van consultar un veterinari, i després un altre: tots dos van estar d’acord a culpar-ne l’edat massa avançada del progenitor. El segon va especular sobre la possibilitat d’una intervenció quirúrgica, però se’n va desdir, perquè era perillosa i gairebé impossible. Per a ells va ser un cop terrible, molt més del que havia suposat l’esterilitat del mateix Jasselin. Aquell pobre gosset no tan sols no tindria descendència, sinó que no coneixeria cap pulsió, ni cap satisfacció sexual. Seria un gos disminuït, incapaç de transmetre la vida, privat de la crida elemental de la raça, limitat en el temps, d’una manera definitiva.
Ho van anar assumint de mica en mica, alhora que s’adonaven que el gosset no trobaria a faltar aquella vida sexual de què estava privat. De tota manera, el gos no és gaire hedonista ni llibertí, desconeix tota mena de refinament eròtic, la satisfacció que sent en el moment del coit no va més enllà de l’alleujament, breu i mecànic, dels instints vitals de l’espècie. En el bichon, la voluntat de dominar és, en tots els casos, molt feble; però el Michou, alliberat dels últims lligams de la propagació del genoma, semblava encara més submís, més tendre, més alegre i més pur del que havia sigut el seu pare. Era una mascota absoluta, innocent i sense taca, que depenia totalment dels seus adorats amos, una font d’alegria que brollava contínuament i sense defallir. En Jasselin s’acostava llavors a la cinquantena. Observant aquella bestiola com jugava amb els peluixos a la catifa de la sala d’estar, de vegades l’envaïen, a pesar seu, uns pensaments obscurs. Marcat segurament per les idees de moda a la seva generació, fins aleshores havia considerat la sexualitat com una pulsió positiva, una font d’unió que augmentava la concòrdia entre els humans per la via innocent del plaer compartit. Ara, en canvi, hi veia cada vegada més la lluita, el combat brutal pel domini, l’eliminació del rival i la multiplicació atzarosa dels coits sense cap raó de ser que no fos assegurar la màxima propagació dels gens. Hi veia la font de tot conflicte, de tota massacre, de tot patiment. La sexualitat li semblava cada vegada més la manifestació més directa i evident del mal. I no era la seva carrera policial el que li hauria pogut fer canviar de parer: els crims en què el mòbil no eren els diners, l’era el sexe, l’un o l’altre, la humanitat semblava incapaç d’imaginar res més enllà, si més no en matèria criminal. El cas que els acabava de tocar semblava, a primer cop d’ull, original, però era el primer des de feia tres anys pel cap baix; la uniformitat de les motivacions criminals dels humans era en conjunt esgotadora. Com la majoria dels seus col·legues, en Jasselin llegia poca novel·la policíaca. Tot i així, feia un any, li havia arribat a les mans un llibre que no era pròpiament una novel·la, sinó les memòries d’un exdetectiu privat que havia exercit a Bangkok i havia decidit explicar la seva carrera en una trentena de relats breus. En gairebé tots els casos, els seus clients eren occidentals perdudament enamorats d’una jove tailandesa, que desitjaven saber si, com ella els assegurava, els era fidel quan no hi eren. I en gairebé tots els casos la noia tenia un o diversos amants, amb qui ella es gastava alegrement els diners d’ells, sovint amb el fill d’una antiga relació. En cert sentit, era sens dubte un llibre dolent, una novel·la policíaca dolenta en tot cas: l’autor no feia cap esforç d’imaginació, no intentava en cap cas variar els motius ni les intrigues; però precisament aquella monotonia aclaparadora li donava un toc únic d’autenticitat, de realisme.
—Jean-Pierre!… —La veu de l’Hélène li va arribar com esmorteïda, va recuperar la plena consciència i es va adonar que la seva dona era davant seu, a un metre, amb els cabells deixats anar, en roba interior. Continuava tenint el Michou agafat ben fort, amb els braços a l’altura del pit, des de feia una estona difícil d’avaluar; el gosset se’l mirava sorprès, però sense por—. Estàs bé? Se’t veu estrany…
—M’ha tocat un cas ben estrany.
L’Hélène va callar, va esperar la continuació. Durant els vint-i-cinc anys que duien junts, el seu marit no li havia parlat pràcticament mai de la jornada de treball. Confrontats diàriament a horrors que sobrepassaven la mesura de la sensibilitat normal, la quasi totalitat dels policies opten, en tornar a casa, per guardar silenci. La millor profilaxi per a ells consisteix a fer el buit, intentar fer el buit, durant les poques hores de repòs que els concedeixen. Alguns es donen a la beguda, i acaben els sopars en un estat de degradació etílica avançada que no els deixa cap alternativa que no sigui arrossegar-se fins al llit. D’altres, entre els més joves, es lliuren al plaer, i la visió de cadàvers mutilats, torturats, s’acaba esborrant enmig de les carícies. Gairebé ningú no opta per parlar, i aquell vespre en Jasselin, després de deixar el Michou a terra, es va dirigir cap a la taula, va seure al seu lloc habitual, va esperar que la seva dona li portés l’api amb rémoulade —sempre li havia agradat molt l’api amb rémoulade.