VI

La notícia va córrer l’endemà. «L’escriptor Michel Houellebecq salvatgement assassinat», deia en titulars Le Parisien, que dedicava una mitja columna a l’esdeveniment, tot i que amb una informació escassa. Els altres diaris hi consagraven més o menys el mateix espai, sense donar-ne més detalls, i es limitaven essencialment a reproduir el comunicat del procurador de la República de Montargis. Pel que semblava, cap dels rotatius no havia enviat corresponsals al lloc dels fets. Al cap de poc, es van reproduir les declaracions de diverses personalitats, entre les quals el ministre de Cultura: tots es declaraven «consternats», o si més no «profundament afectats», i lloaven el record «d’un creador immens, que serà present per sempre en la nostra memòria», en resum, els clàssics discursos de quan es moria una celebritat, amb els tòpics mastegats de sempre i les ximpleries escaients, tot plegat no els ajudava gaire.

En Michel Khoury va tornar decebut de les entrevistes amb Teresa Cremisi i Frédéric Beigbeder. La sinceritat de la seva tristor, segons ell, no plantejava cap dubte. A en Jasselin sempre l’havia sorprès la seguretat tranquil·la amb què en Khoury afirmava aquestes coses, que pertanyien segons ell a l’àmbit eminentment complex i incert de la psicologia humana. «Ella l’estimava de debò», afirmava, o bé: «La sinceritat de la seva tristor no plantejava cap dubte», i ho deia ben bé com si relatés fets experimentals, observables; el més estrany era que el desenllaç de la investigació li solia donar la raó. «Conec els éssers humans», li havia dit una vegada, amb el mateix to que hauria dit «Conec els gats» o «Conec els ordinadors».

Amb tot, els dos testimonis no li havien aportat gaire cosa. En Houellebecq tenia molts enemics, li havien repetit, que s’havien mostrat injustament agressius amb ell. Quan els en va demanar una llista més precisa, Teresa Cremisi, amb un moviment d’espatlles impacient, li va proposar enviar-li un dossier de premsa. Però, quan va voler saber si algun d’aquells enemics l’hauria pogut assassinar, tots dos havien contestat clarament que no. Teresa Cremisi, que s’expressava amb una claredat exagerada, una mica com quan un s’adreça a un retardat, li havia explicat que es tractava d’enemics literaris, que expressaven el seu odi en llocs web, en articles de diari o de revistes i, en el pitjor dels casos, en llibres, però cap d’ells no hauria sigut capaç de dur a terme un assassinat físic. No tant per raons morals, afegia ella, com simplement per manca de coratge. No, va concloure, no era (i ell va tenir la impressió que va estar a punt de dir: «per desgràcia») en el món literari on s’havia de buscar el culpable.

Beigbeder li havia dit si fa no fa el mateix. «Tinc plena confiança en la policia del meu país…», havia afirmat en començar, i tot seguit havia esclafit de riure sorollosament, com si acabés d’explicar un gran acudit, però en Khoury no l’hi va tenir en compte, l’autor estava visiblement tens, desconcertat, completament desestabilitzat per aquella desaparició sobtada. Tot seguit, havia precisat que en Houellebecq tenia com a enemics «gairebé tots els fills de puta del món parisenc». Davant la insistència d’en Khoury, havia citat els periodistes del web Nouvelobs.com, precisant però que, si bé ara es devien alegrar del seu traspàs, no els feia capaços, a cap d’ells, d’assumir el més petit risc personal. «Que potser s’imagina en Didier Jacob saltant-se un semàfor en vermell? No en seria capaç ni anant amb bicicleta», havia conclòs, visiblement fastiguejat, l’autor d’Un roman français.

En resum, va concloure en Jasselin desant les dues declaracions en un arxivador groc, un món professional ordinari, amb les seves gelosies i les seves rivalitats ordinàries. Finalment va guardar l’arxivador a la carpeta «Declaracions», conscient que tancava alhora la línia d’investigació món literari, i que segurament no tornaria a tenir l’ocasió d’estar en contacte amb el món literari. També era dolorosament conscient que la investigació no havia avançat ni de bon tros. Els havien acabat d’arribar les conclusions del Servei d’Identificació: tant l’home com el gos els havien mort fent servir un Sigsauer M-45, en tots dos casos amb una sola bala, disparada a l’altura del cor, a boca de canó; l’arma estava proveïda d’un silenciador. Els havien estabornit prèviament, amb un objecte contundent i allargat, que podia ser un bat de beisbol. Un crim precís, dut a terme sense cap violència inútil. El tall i la laceració dels cossos havia tingut lloc tot seguit. Havien durat, d’acord amb una ràpida simulació que havien fet per obtenir la xifra, una mica més de set hores. La mort es remuntava a tres dies abans de la descoberta dels cossos; per tant, l’assassinat s’havia produït un dissabte, probablement cap al migdia.

L’examen de l’extracte de trucades telefòniques de la víctima de tot un any, que l’operadora havia conservat, en compliment de la llei, no havia aportat res. En Houellebecq, al capdavall, havia parlat molt poc per telèfon durant aquell període: noranta-tres trucades en total; i cap d’elles no era ni mínimament personal.