IX

Quan en Jed va anar a parar a la plaça de Notre-Dame de la Gare, tot d’una va començar a caure una pluja fina i glacial, com un advertiment, i al cap de pocs segons, es va aturar també de cop. Va enfilar els esglaons que duien a l’entrada. Les portes de l’església estaven obertes com sempre de bat a bat; l’interior semblava desert. Va dubtar i va girar cua. El carrer Jeanne-d’Arc baixava fins al bulevard Vincent-Auriol, per on passava el metro aeri. De lluny, es veia la cúpula del Panteó. El cel era d’un gris fosc i mat. En el fons, no tenia gaire cosa per dir a Déu; no pas en aquell moment.

La plaça Nationale estava deserta, i els arbres despullats del fullatge deixaven entreveure les estructures rectangulars, encaixades, de la facultat de Tolbiac. En Jed va tombar pel carrer de Le Château-des-Rentiers. Arribava abans de l’hora, però en Franz ja hi era, entaulat amb un got de vi negre ordinari al davant, i era evident que no era el primer. Enrojolat, rígid, feia la impressió de no haver dormit des de feia setmanes.

—Bé —va resumir així que en Jed es va haver instal·lat—. He rebut ofertes per gairebé tots els quadres. He fet apujar les licitacions, encara les puc fer apujar més, en fi, de moment, el preu mitjà s’estabilitza entorn dels cinc-cents mil euros.

—Com?

—Ho has sentit bé: cinc-cents mil euros.

En Franz es cargolava nerviós els flocs dels cabells blancs esbullats; era la primera vegada que en Jed li veia aquell tic. Va buidar el got i tot seguit en va demanar un altre.

—Si venc ara —va continuar—, cobrarem trenta milions d’euros, aproximadament.

Es va tornar a fer el silenci a la cafeteria. Prop d’ells, un vell escanyolit, amb un abric gris, s’estava endormiscant davant del seu Picon Bière. Als seus peus, hi havia un gosset rater blanc i pèl-roig, obès, mig somnolent, com l’amo. La pluja va tornar a caure suau.

—I què, doncs? —va preguntar en Franz, al cap d’un minut—. Què faig? Venc ja?

—Com vulguis.

—Què vols dir, com vulguis, collons! Ets conscient de la quantitat de diners que representa això? —Havia alçat la veu, fins a gairebé cridar, i el vellet de la vora es va despertar amb un sobresalt; el gos es va aixecar amb penes i treballs, va remugar cap a ells.

—Quinze milions d’euros… Quinze milions d’euros cadascun… —va continuar en Franz més fluixet, però amb una veu escanyada—. I tinc la impressió que no et fa ni fred ni calor…

—Sí, sí, perdona —va respondre ràpidament en Jed—. És que estic en estat de xoc —va afegir una mica més tard.

En Franz se’l va mirar amb una barreja de suspicàcia i irritació.

—Bé, entesos —va dir finalment—. No sóc Larry Gagosian, no tinc els nervis per fer segons què. Vendré ara.

—Segurament tens raó —va dir en Jed un bon minut més tard. S’havia tornat a imposar el silenci, només alterat pels roncs del gos rater que s’havia tornat a ajeure, tranquil·litzat, als peus del seu amo.

—Tu… —va reprendre en Franz— quin diries que ha sigut el quadre que ha rebut la millor oferta?

En Jed ho va rumiar una mica.

—Potser Bill Gates i Steve Jobs… —va suggerir finalment.

—Justa la fusta. Ha arribat a un milió i mig d’euros. Per part d’un corredor que, pel que es veu, opera per compte del mateix Jobs.

»D’un temps ençà… —va continuar en Franz amb una veu tensa—, d’un temps ençà el mercat de l’art està dominat pels homes de negocis més rics del planeta. I ara, per primera vegada, tenen l’ocasió, al mateix temps que compren l’art més a l’avantguarda en l’àmbit estètic, d’adquirir un quadre que els representa a ells mateixos. No et diré la quantitat de propostes que he rebut per part d’homes de negocis o industrials que voldrien que els fessis un retrat. Hem tornat als temps de la pintura de cort de l’antic règim… En fi, el que vull dir és que hi ha pressió, molta pressió sobre tu ara mateix. Continues tenint la intenció de donar-li el quadre a en Houellebecq?

—Evidentment. L’hi vaig prometre.

—Tu mateix. És un bon regal. Un regal de set-cents cinquanta mil euros… Ben mirat, se’l mereix. El seu text hi ha contribuït molt. Insistint en l’element sistemàtic, teòric de la teva feina, ha permès evitar que t’identifiquin amb els nous figuratius, amb tota aquella colla d’arreplegats… Evidentment, no he deixat els quadres al meu magatzem de l’Eure-et-Loir, he llogat unes caixes fortes en un banc. Et faré un document perquè puguis passar a recollir el retrat d’en Houellebecq quan vulguis.

—També he rebut una visita —va continuar en Franz després d’una altra pausa—. Una dona jove russa, suposo que ja saps qui és. —Es va treure una targeta de visita, la va oferir a en Jed—. Una dona jove molt guapa…

Començava a fer-se fosc. En Jed es va guardar la targeta de visita en una butxaca interior de la caçadora, se la va posar a mitges.

—Espera’t… —el va interrompre en Franz—. Abans que te’n vagis, voldria assegurar-me només que entens exactament la situació. He rebut una cinquantena de trucades d’homes que s’inclouen entre les principals fortunes mundials. De vegades han delegat la trucada a un ajudant, però en la majoria dels casos han trucat ells mateixos. Tots ells voldrien que els fessis un retrat. Tots ells t’ofereixen un milió d’euros, pel cap baix.

En Jed es va acabar de posar la caçadora, es va treure la cartera per pagar.

—Et convido… —va dir en Franz amb una ganyota sorneguera—. No contestis, no val la pena, sé exactament el que diràs. Em demanaràs temps per rumiar-ho i, d’aquí a uns dies, em trucaràs per dir-me que no t’interessa. I ho deixaràs córrer. Et començo a conèixer, sempre has sigut així, ja des de l’època dels mapes Michelin: treballes, t’hi escarrasses durant anys al teu cau, i així que s’exposa el teu treball, així que accedeixes al reconeixement, ho deixes córrer.

—Hi ha algunes petites diferències. En aquest cas, començava a encallar-me quan vaig desestimar el «Damien Hirst i Jeff Koons compartint el negoci de l’art».

—Sí, ja ho sé; és precisament el que em va empènyer a organitzar l’exposició. De fet, estic content que no acabessis aquell quadre. Tot i així, m’agradava la idea, el projecte tenia una pertinència històrica, era un testimoniatge força encertat de la situació de l’art en un moment determinat. Hi va haver, en efecte, una mena de partició: d’una banda, el fun, la diversió, el sexe, el kitsch, la innocència; de l’altra, el trash, la mort, el cinisme. Però, en la teva situació, forçosament s’hauria interpretat com l’obra d’un artista de segona, gelós de l’èxit dels col·legues més rics. De tota manera, som en un punt en què l’èxit en termes de mercat justifica i dóna validesa al que sigui, substitueix totes les teories, ningú no és capaç de veure-hi més enllà, absolutament ningú. Ara te’l podries permetre, aquell quadre, t’has convertit en l’artista francès més ben pagat del moment; però sé que no el pintaràs, que passaràs a una altra cosa. Potser, senzillament, deixaràs de fer retrats, o deixaràs la pintura figurativa en general, o deixaràs la pintura, ras i curt, potser tornaràs a la fotografia, qui sap.

En Jed es va mantenir en silenci. A la taula del costat, el vellet es va deixondir, es va alçar, es va dirigir cap a la porta; el gos el va seguir amb dificultats, balancejant el cos enorme sobre les potetes curtes.

—En tot cas —va dir en Franz—, vull que sàpigues que continuo sent el teu galerista. Passi el que passi.

En Jed va fer que sí. L’amo del bar va sortir del magatzem, va encendre la bateria de llums de neó de damunt de la barra, va fer un gest amb el cap a en Jed; en Jed el va correspondre amb un altre gest. Eren clients habituals, vells clients i tot, ara, però no s’havia establert cap familiaritat entre ells. L’amo de l’establiment fins i tot havia oblidat que, uns deu anys enrere, havia autoritzat en Jed a fer-li fotos a ell i al local, que el van inspirar a l’hora de pintar «Claude Vorilhon, gerent d’un bar estanc», el segon quadre de la sèrie dels oficis simples, pel qual un corredor de borsa nord-americà acabava d’oferir la suma de tres-cents cinquanta mil euros. L’amo sempre els havia vist com uns clients atípics, d’una edat i d’un medi social diferent de la resta de clients, en resum, no formaven part de la seva clientela potencial.

En Jed es va alçar, es va preguntar quan tornaria a veure en Franz, i alhora va prendre consciència de cop i volta que s’havia convertit en un home ric, i just abans que es dirigís cap a la porta, en Franz li va preguntar:

—Què faràs per Nadal?

—Res. Aniré a veure mon pare, com sempre.