XIII

En arribar a Souppes (era el nom del poble on l’escriptor havia viscut els seus últims dies), es van fer, més o menys al mateix moment, la reflexió que no havia canviat res. De fet, no hi havia cap motiu perquè canviés res: el poble continuava fixat en la seva perfecció rural de destí turístic, continuaria així pels segles dels segles, amb l’afegiment discret d’alguns elements de confort, com ara els quioscos d’internet i els pàrquings; però no podria continuar d’aquella manera si no hi hagués una espècie intel·ligent per mantenir-lo, per protegir-lo de l’agressió dels elements, de la voracitat destructiva de les plantes.

El poble continuava igualment tan desert, pacíficament i com estructuralment desert; era exactament així com es presentaria el món, es va dir en Jed, després de l’explosió d’una bomba de neutrons intergalàctica. Els alienígenes podrien entrar als carrers, tranquils i restaurats, del poblet i gaudir d’una bellesa mesurada. Si es tractés d’alienígenes dotats d’una sensibilitat estètica ni que fos rudimentària, serien immediatament conscients de la necessitat d’un manteniment, i durien a terme les restauracions necessàries; era una hipòtesi tranquil·litzadora i alhora versemblant.

En Jasselin va aparcar lentament el Mercedes davant de la casa. En Jed va sortir i, glaçat de fred, va recordar de sobte la seva primera visita, el gos que feia un bot i saltironejava per acollir-lo, va imaginar el cap del gos decapitat, el cap del seu amo decapitat igualment, va prendre consciència de l’horror del crim i durant uns instants va penedir-se d’haver vingut, però es va refer, desitjava ser útil, tota la seva vida havia desitjat ser útil i, des que era ric, el desig s’havia fet més viu. Ara tenia l’oportunitat de ser útil en alguna cosa, era innegable, podia ajudar en la captura i l’eliminació d’un assassí, i també podia ajudar aquell vell policia desanimat i malenconiós que tenia al costat, amb un posat una mica inquiet, mentre ell s’estava immòbil en la llum hivernal, intentant controlar la respiració.

Havien fet una feina excel·lent de neteja de l’escenari del crim, va pensar en Jasselin quan va entrar a la sala d’estar, i es va imaginar els col·legues recollint, un per un, els fragments de carn escampats. Ni tan sols hi havia cap rastre de sang a la moqueta, només algunes taques clares residuals aquí i allà. A part d’això, la casa tampoc no havia canviat gens, reconeixia perfectament la disposició dels mobles. Va seure en un sofà i va fer un esforç per no mirar en Jed. Calia deixar tranquil el testimoni, calia respectar-ne l’espontaneïtat, no obstaculitzar les emocions, les intuïcions que li poguessin venir, calia posar-se completament al seu servei perquè ell també estigués al servei de la policia.

De fet, en Jed s’havia dirigit cap a una habitació, es disposava a visitar tota la casa. En Jasselin es va penedir de no haver fet venir en Ferber amb ell: tenia una sensibilitat especial, era un policia amb una sensibilitat especial, s’ho hauria sabut manegar amb un artista, mentre que ell només era un policia corrent, gran, apassionadament lligat a la seva dona, que envellia, i al seu gos impotent.

En Jed continuava anant amunt i avall per les habitacions, tornant de tant en tant a la sala d’estar, contemplant absort la biblioteca, encara més sorprès i impressionat pel seu contingut que en la primera visita. Llavors es va aturar davant d’en Jasselin, que va tenir una mena de sobresalt i va fer un bot per posar-se dret.

L’actitud d’en Jed, però, no tenia res d’inquietant; s’estava dret, amb les mans encreuades a l’esquena, com un escolar que està a punt de recitar la lliçó.

—El meu quadre no hi és —va dir finalment.

—El seu quadre? Quin quadre? —va preguntar febrilment en Jasselin, tot adonant-se que ho hauria hagut de saber, que en principi ho hauria hagut de saber, que ja no es trobava en plena possessió de les seves facultats. Sentia esgarrifances per tot el cos; potser estava covant una grip, o alguna cosa pitjor.

—El quadre que li vaig fer. Que li vaig oferir. Ja no hi és.

En Jasselin va trigar una mica a processar la informació, l’engranatge del seu cervell rodava a marxa lenta i cada vegada se sentia pitjor, estava mort de cansament, aquest cas el fatigava profundament i va necessitar una estona excessivament llarga per formular la pregunta essencial, l’única pregunta que tenia sentit:

—Valia diners?

—Sí, Déu n’hi do —va respondre en Jed.

—Quants?

En Jed va reflexionar uns segons abans de respondre:

—Actualment, la meva cotització està augmentant una mica, no gaire de pressa. Calculo que uns nou-cents mil euros.

—Què?… Què ha dit?… —Gairebé havia cridat.

—Nou-cents mil euros.

En Jasselin es va deixar caure al sofà i es va quedar immòbil, prostrat, murmurejant de tant en tant paraules incomprensibles.

—Li he sigut útil? —va preguntar en Jed, dubtós.

—El cas està resolt. —La veu li traïa un desànim, una tristesa esfereïdora—. Ja hi ha hagut assassinats per cinquanta mil, deu mil, de vegades per mil euros. I diu nou-cents mil euros…

Van tornar cap a París al cap de poca estona. En Jasselin va demanar a en Jed si podia conduir, i és que no es trobava gaire bé. Es van aturar a la mateixa àrea de servei que a l’anada. Sense cap motiu aparent, una cinta blanca i vermella aïllava unes quantes taules; potser el comercial obès d’abans havia sucumbit finalment a una crisi cardíaca. En Jed va prendre un altre cafè; en Jasselin volia alcohol, però no en venien. Al final va descobrir una ampolla de vi negre a la botiga de l’àrea de servei, a la zona dels productes regionals; però no tenien llevataps. Se’n va anar al lavabo, es va tancar en un vàter; amb un cop sec al cantell de la tassa va trencar el coll de l’ampolla i va tornar a la cafeteria, amb l’ampolla trencada a la mà; s’havia esquitxat una mica de vi a la camisa. Havia trigat una estona, en Jed s’havia alçat, rumiava absort davant de les amanides variades; va optar finalment per un combinat de cheddar i gall dindi i una Sprite. En Jasselin s’havia servit un primer got, que s’havia begut d’un glop. S’havia refet una mica i s’estava acabant el segon got més a poc a poc.

—Ara que el veig, em fa venir gana… —va dir.

Se’n va anar a comprar un sandvitx a la provençal, es va servir un tercer got de vi. En aquell mateix moment, un grup de preadolescents espanyols van baixar de l’autocar i van entrar a la cafeteria parlant molt alt; les noies estaven sobreexcitades, xisclaven, devien tenir un índex hormonal increïblement alt. El grup probablement estava de viatge de final de curs, devien haver visitat el museu del Louvre, Beaubourg, coses per l’estil. En Jasselin va tenir una esgarrifança quan va pensar que ara podria ser el pare d’un preadolescent com aquells.

—Diu que el cas ja està resolt —va observar en Jed—. Però no ha trobat pas l’assassí…

Llavors li va explicar que el robatori d’objectes d’art era un àmbit molt específic, que se n’encarregava un organisme especialitzat, l’Oficina central de lluita contra el tràfic d’objectes d’art i de béns culturals. Evidentment continuarien dirigint la investigació, perquè es tractava malgrat tot d’un assassinat, però, a partir d’ara, els avanços significatius dependrien de l’Oficina. Hi havia molt poca gent que sabés on trobar les obres quan pertanyien a un col·leccionista privat, i encara menys que tingués els mitjans per obsequiar-se amb un quadre d’un milió d’euros; això potser només estava a l’abast de deu mil persones, arreu del món.

—Suposo que podrà fer una descripció precisa del quadre.

—Evidentment; tinc totes les fotografies que vulgui.

El quadre s’inclouria immediatament en el repertori d’objectes d’art robats TREIMA, de consulta obligada per a qualsevol transacció que superés els cinquanta mil euros; i les sancions en cas de saltar-se aquella obligació eren fortes, va precisar, la revenda d’objectes d’art robats cada vegada era més difícil. De fet, disfressar el robatori de crim ritual havia sigut una idea enginyosa, i sense la intervenció d’en Jed encara estarien encallats. Però ara el cas havia fet un tomb. Tard o d’hora, apareixeria el quadre al mercat i no els costaria lligar caps.

—Tot i així, no se’l veu gaire satisfet… —va observar en Jed.

—És cert —va reconèixer en Jasselin acabant-se l’ampolla. Al principi, el cas tenia un aspecte particularment atroç, però original. Era possible imaginar-se que es tractava d’un crim passional, una crisi de follia religiosa, diverses coses. Era molt decebedor anar a raure al capdavall a la motivació criminal més estesa, més universal: els diners. L’any següent faria trenta anys de carrera a la policia. Quantes vegades, al llarg de la seva carrera, havia investigat un crim que no estigués motivat pels diners? Els podia comptar amb els dits d’una mà. En un cert sentit, era tranquil·litzador, perquè demostrava que el mal absolut era poc freqüent en l’ésser humà. Però aquell vespre, sense saber per què, ho trobava particularment trist.