En Jed no es feia cap il·lusió sobre l’acollida que li reservarien els habitants del poble dels seus avis. Ho havia pogut constatar quan recorria la França profunda amb l’Olga, força anys enrere: excepte en zones molt turístiques com el rerepaís provençal o la Dordonya, els habitants de les zones rurals solen ser inhospitalaris, agressius i estúpids. Si es volien evitar les agressions gratuïtes i més en general qualsevol mena de maldecaps durant el viatge, era preferible, de totes totes, evitar sortir dels camins traçats. I aquella hostilitat, merament latent envers els visitants de pas, es transformava en odi pur i dur quan aquests adquirien una residència. A la pregunta de quan un foraster es podia sentir acceptat en una zona rural francesa, la resposta era: mai. Amb això, no manifestaven cap mena de racisme, ni de xenofòbia. Per a ells, un parisenc era un estranger si fa no fa al mateix nivell que un alemany del nord, o que un senegalès; i, ras i curt, no els agradaven els estrangers.
En un missatge lacònic, en Franz li havia fet saber que «Michel Houellebecq, escriptor» acabava de ser venut; l’havia comprat un operador de telefonia mòbil indi. Així doncs, sis milions d’euros suplementaris s’acabaven d’ingressar al seu compte bancari. Evidentment, la riquesa dels forasters, que pagaven per l’adquisició d’una propietat quantitats que ells no podrien reunir mai, era un dels motius principals del ressentiment dels autòctons. En el cas d’en Jed, el fet que fos artista agreujava encara més la situació: vist des de la perspectiva d’un agricultor de la Creuse, havia aconseguit fer-se ric per mitjans sospitosos, fregant l’estafa. D’altra banda, no havia comprat aquella propietat, l’havia heretat, i alguns es recordaven d’ell, de les seves estades durant uns quants estius a casa de l’àvia. Ja aleshores era un nen feréstec, poc sociable; i no va fer res, des de la seva arribada, per guanyar-se l’estima dels altres, ben al contrari.
La casa dels avis donava, per la part del darrere, a un jardí enorme, de gairebé una hectàrea. A l’època en què vivien tots dos, era un hort. Més tard, de mica en mica, a mesura que li flaquejaven les forces a l’àvia ara vídua i que s’acostava a una espera primer resignada i després impacient de la mort, les superfícies conreades es van anar reduint, cada vegada hi havia més parcel·les d’hortalisses abandonades, lliurades a les herbes silvestres. La part de darrere, sense cap tanca, donava directament al bosc de Grandmont; en Jed recordava que un cop una cérvola perseguida per uns caçadors s’havia refugiat al jardí. Unes setmanes després d’arribar, va saber que estava en venda un terreny de cinquanta hectàrees contigu al seu, completament arbrat; el va comprar sense vacil·lar.
Ràpidament es va estendre el rumor que un parisenc una mica tocat de l’ala comprava sense discutir el preu, i en acabar l’any en Jed s’havia convertit en propietari d’una superfície de set-centes hectàrees juntes. La seva finca tenia un relleu ondulat i, en alguns punts, fins i tot accidentat, recobert de faigs, castanyers i roures, i al bell mig s’estenia un estany d’una cinquantena de metres de diàmetre. Va deixar passar el fred intens i després va fer construir una reixa metàl·lica d’una alçada de tres metres, que tancava completament tot el recinte. Per damunt de la reixa corria un fil elèctric alimentat per un generador de baixa tensió. L’amperatge que descarregava era insuficient per ser letal, però permetia fer desistir algú que s’hagués proposat d’escalar la reixa; de fet, era el mateix que el de les reixes electrificades amb què s’evita que els ramats de vaques surtin del seu prat. En això, estava perfectament dintre dels límits de la legalitat, com ho va exposar als gendarmes que el van venir a veure, en dues ocasions, inquiets per les modificacions de la fisonomia del cantó. L’alcalde també s’hi va desplaçar i el va avisar que, si prohibia el dret de pas als caçadors que perseguien cérvoles i senglars per aquells boscos des de feia generacions, es crearia enemistats considerables. En Jed se’l va escoltar atentament, va convenir que en part li sabia greu, però va al·legar novament que es trobava dintre dels límits estrictes de la legalitat. Poc després d’aquella conversa, va contractar una empresa d’enginyeria civil per construir una carretera que creuava la seva finca fins a una tanca, accionada amb radiocomandament, que donava directament a la carretera departamental D50. Des d’allà només era a tres quilòmetres de l’accés a l’autopista A20. Va adoptar el costum de fer la compra al Carrefour de Llemotges, on estava força segur de no trobar ningú del poble. Hi anava generalment el dimarts al matí, quan obrien, perquè havia observat que era quan hi havia una menor afluència de compradors. De vegades, tenia l’hipermercat per a ell tot sol, la qual cosa li semblava una aproximació prou bona a la felicitat.
L’empresa d’enginyeria civil també va posar, al voltant de la casa, un paviment de macadam gris d’una amplada de deu metres. A la casa en si no va fer cap reforma.
Totes aquelles obres li havien costat una mica més de vuit milions d’euros. Va fer números i va concloure que tenia diners de sobres per viure fins al final dels seus dies, fins i tot suposant que fos molt longeu. La seva despesa principal, i de lluny, seria l’impost sobre el patrimoni. D’impost sobre la renda, no n’hi hauria. No tenia ingressos, i no tenia cap intenció de tornar a produir obres d’art destinades a una comercialització.
Els anys, com diuen, van passar.