I
En Jed ja no recordava quan havia començat a dibuixar. Probablement tots els nens dibuixen, qui més qui menys, ell no coneixia cap nen, no n’estava segur. L’única certesa que tenia ara és que havia començat dibuixant flors, en llibretetes petites, amb llapis de colors.
Els dimecres a la tarda generalment i, de vegades, els diumenges, havia viscut moments d’èxtasi, tot sol al jardí assolellat, mentre la cangur trucava al xicot que tenia en aquell moment. La Vanessa tenia divuit anys, feia primer d’Econòmiques a la universitat de Saint-Denis/Villetaneuse i, durant molt de temps, va ser l’únic testimoni dels seus primers temptejos artístics. A ella li agradaven aquells dibuixos, l’hi deia i era sincera, tot i que de vegades feia alguna mirada de perplexitat. Els nens dibuixen monstres sanguinaris, símbols nazis i avions de caça (o, els més espavilats, conys i cigales), rarament dibuixen flors.
En Jed llavors no ho sabia, i la Vanessa tampoc, però les flors no són sinó uns òrgans sexuals, vagines de coloraines que decoren la superfície del món i es lliuren a la lubricitat dels insectes. Els insectes i els homes, que també són animals, semblen perseguir un objectiu, amb moviments ràpids i orientats, mentre les flors s’estan a la llum, enlluernadores i fixes. La bellesa de les flors és trista perquè les flors són fràgils, i estan destinades a la mort, com tot a la Terra, és clar, però elles molt particularment, i com en el cas dels animals el seu cadàver no és més que una paròdia grotesca del seu ésser vital, i, com el dels animals, put. Tot això s’entén quan s’ha viscut una vegada el pas de les estacions i, la descomposició de les flors, en Jed ja l’havia entès quan tenia cinc anys, potser abans i tot, perquè el parc que envoltava la casa de Le Raincy estava ple de flors, i d’arbres també, i les branques dels arbres agitades pel vent era segurament una de les primeres coses que havia vist quan una dona (la seva mare?) el passejava amb el cotxet, a banda dels núvols i el cel. La voluntat de viure dels animals es manifesta en unes transformacions ràpides —un humitejament del forat, una rigidesa de la tija i, més tard, l’emissió del líquid seminal—, però això no ho havia de descobrir fins més endavant, en un balcó de Port-Grimaud, per obra i gràcia de la Marthe Taillefer. La voluntat de viure de les flors es manifesta a través de la formació de taques de color enlluernadores, que trenquen la banalitat verdosa del paisatge natural, com la banalitat en general transparent del paisatge urbà, en els municipis ornamentats amb flors si més no.
Al vespre, tornava el pare d’en Jed, es deia «Jean-Pierre», així li deien els amics. En Jed li deia «papa». Era un bon pare, així el consideraven els amics i els subordinats; li cal molt de coratge a un vidu per educar tot sol un nen. En Jean-Pierre havia sigut un bon pare els primers anys, ara ho era una mica menys, cada vegada pagava més hores de cangur, sopava sovint fora (normalment amb clients, de vegades amb subordinats, cada cop menys amb amics perquè el temps de l’amistat començava a declinar per a ell, ja no creia realment que es poguessin tenir amics, que una relació d’amistat pogués comptar realment en la vida d’un home, ni modificar-ne el destí), tornava tard i ni tan sols provava d’endur-se al llit la cangur, cosa que intentaven la majoria d’homes. Escoltava com havia anat el dia, somreia al fill, pagava les hores. Era el cap d’una família descomposta i no es plantejava cap recomposició. Guanyava molts diners: director general d’una empresa de construcció, especialitzat en la realització de complexos residencials; tenia clients a Portugal, a les Maldives, a Santo Domingo.
D’aquella època, en Jed n’havia conservat les llibretes, que contenien tots els dibuixos que havia fet llavors, i tot plegat es descomponia tranquil·lament, sense pressa (el paper no era d’una qualitat gaire bona, els llapis tampoc), encara podien durar dos o tres segles més, les coses i els éssers tenen una durada de vida.
Una pintura amb guaix, que probablement es remuntava als primers anys de l’adolescència d’en Jed, duia per títol: «La sega a Alemanya» (i era tot un misteri, perquè en Jed no coneixia Alemanya i mai no havia assistit ni a fortiori participat en cap «sega»). Unes muntanyes nevades, per bé que la llum evocava clarament el ple estiu, tancaven l’escena; els camperols que carregaven la palla amb les forques, els ases enganxats als carros estaven fets amb colors llisos i vius; era tan bonic com un Cézanne, o el que sigui. La qüestió de la bellesa és secundària en la pintura, els grans pintors del passat eren considerats com a tals quan havien desplegat una visió del món alhora coherent i innovadora; és a dir que pintaven sempre de la mateixa manera, que feien servir sempre el mateix mètode, el mateix modus operandi per transformar els objectes del món en objectes pictòrics, i que aquesta manera que els era pròpia no s’havia emprat mai anteriorment. Encara se’ls valorava més com a pintors quan la seva visió del món semblava exhaustiva, feia l’efecte que es podia aplicar a tots els objectes i a totes les situacions existents o imaginables. Aquesta era la visió clàssica de la pintura, i en Jed va tenir l’ocasió d’iniciar-s’hi durant els estudis de secundària, una visió que es basava en el concepte de figuració. En Jed, estranyament, durant alguns anys de la seva carrera, tornaria a aquesta figuració, la qual, encara més estranyament, li aportaria al cap i a la fi la fortuna i la glòria.
En Jed va consagrar la seva vida (si més no la vida professional, que ben aviat s’havia de confondre amb tota la seva vida en conjunt) a l’art, a la producció de representacions del món, en les quals, però, no havien de viure en cap cas les persones. Per això podia produir representacions crítiques —crítiques en certa manera, perquè el moviment general tant de l’art com de la societat en conjunt duia, aquells anys de joventut d’en Jed, cap a una acceptació del món, de vegades entusiasta, molt sovint matisada amb la ironia. El seu pare no tenia en cap cas aquella llibertat d’elecció, havia de produir configuracions habitables, d’una manera absolutament no irònica, en les quals les persones estaven convidades a viure, i havien de tenir la possibilitat de passar-s’ho bé, si més no durant les vacances. Era responsable de qualsevol error greu de funcionament de la màquina de viure —si s’ensorrava un ascensor o si s’embussaven els lavabos, per exemple. No era responsable en cas que un grup violent no controlat per la policia i les autoritats legals ocupés la residència; un sisme es considerava una circumstància atenuant.
El pare del seu pare havia sigut fotògraf. Els seus orígens es perdien en un toll sociològic no gaire agradable d’aigües estancades des de temps immemorials, format essencialment per treballadors agrícoles i pagesos pobres. Què havia pogut empènyer aquell home provinent d’un entorn miserable a enfrontar-se a les tècniques recents de la fotografia? En Jed no en tenia cap idea, el seu pare tampoc, però havia sigut el primer del llarg llinatge a sortir de la pura i simple reproducció social. S’havia guanyat la vida fent fotos, sobretot de casaments, de vegades de comunions, o de festes de final de curs d’una escola de poble. Com que vivia a la Creuse, un departament deixat de la mà de Déu des de sempre, gairebé no havia tingut l’ocasió de fotografiar inauguracions d’edificis ni visites de polítics d’àmbit nacional. Era una feina artesanal mediocre, mal remunerada, i l’accés del fill a la professió d’arquitecte constituïa, de per si, una promoció social considerable, i no diguem, més endavant, el seu èxit empresarial.
A l’època del seu ingrés a la facultat de Belles Arts de París, en Jed havia abandonat el dibuix per la fotografia. Dos anys abans, havia descobert a les golfes del seu avi una càmera fotogràfica Linhof Master Technika Classic, que ja no utilitzava des que s’havia jubilat, però que funcionava perfectament. L’havia fascinat aquell objecte prehistòric, feixuc, estrany, però d’una qualitat de fabricació excepcional. Fent unes quantes provatures, havia après a fer servir el descentrament, la bàscula, el Scheimpflug abans de submergir-se en el que li havia d’ocupar la quasi totalitat dels estudis artístics: la fotografia sistemàtica dels objectes manufacturats del món. Treballava a la seva habitació, generalment amb llum natural. Les carpetes penjants, les armes de mà, les agendes, els cartutxos d’impressora, les forquilles: res no s’escapava a la seva ambició enciclopèdica, que consistia a crear un catàleg exhaustiu d’objectes de fabricació humana a l’era industrial.
Tot i que el projecte, pel seu caràcter alhora grandiós i maníac, un pèl demencial tot sigui dit, li va valer el respecte dels professors, no li va permetre en cap cas incorporar-se en un dels grups que es formaven al seu voltant sobre la base d’una ambició estètica comuna, o més prosaicament, d’un intent d’entrada en grup al mercat de l’art. Tanmateix, va fer amistats, per bé que no gaire profundes, sense adonar-se de fins a quin punt serien efímeres. També va establir algunes relacions amoroses, si bé no en perduraria gairebé cap. L’endemà d’obtenir el títol, va ser conscient que estaria bastant sol. El seu treball de sis anys s’havia traduït en una mica més d’onze mil fotografies. Emmagatzemades en format TIFF, amb una còpia JPEG d’una resolució més baixa, cabien perfectament en un disc dur de 640GB, de la marca Western Digital, que pesava poc més de 200 grams. Va desar amb cura la càmera fotogràfica, els objectius (disposava d’un Rodenstock Apo-Sironar de 105mm, que obria a 5,6, i d’un Fujinon de 180mm, que també obria a 5,6) i tot seguit va rumiar sobre la resta de les seves pertinences. Hi havia l’ordinador portàtil, l’iPod, una mica de roba, uns quants llibres; ben mirat, no gaire cosa, tot plegat cabria fàcilment en dues maletes. Feia bon temps a París. No havia sigut infeliç en aquella habitació, tampoc no gaire feliç. El lloguer vencia al cap d’una setmana. Llavors va dubtar, no sabia si sortir, si anar a fer un darrer tomb pel barri, pel moll de l’Arsenal. Finalment va trucar al seu pare perquè l’ajudés en el trasllat.
La convivència de pare i fill a la casa de Le Raincy, per primera vegada des de feia molt de temps, de fet per primera vegada des de la infància d’en Jed, deixant de banda alguns períodes de vacances escolars, va resultar de seguida fàcil i alhora buida. El seu pare continuava treballant molt, llavors encara era lluny d’haver deixat les regnes de l’empresa, poques vegades tornava abans de les nou del vespre, fins i tot de les deu; s’escarxofava davant del televisor mentre en Jed li escalfava un dels plats precuinats que havia comprat unes setmanes abans, omplint el maleter del Mercedes, al Carrefour d’Aulnay-sous-Bois; mirava de variar una mica, de mantenir un cert equilibri alimentari, també comprava formatge i fruita. De tota manera, el seu pare no parava gaire atenció al menjar; feia zàping mandrosament i solia acabar en un d’aquells debats econòmics tan pesats que feien a la LCI. Se n’anava al llit just després de sopar; al matí, ja havia marxat abans que es llevés en Jed. Els dies eren agradables i uniformement càlids. En Jed es passejava entre els arbres del parc, s’asseia sota un gran til·ler, amb un llibre de filosofia a la mà, que no solia obrir. Li venien records d’infantesa, escassos. Després tornava a casa a mirar les retransmissions del Tour de França. Li agradaven aquells llargs plans avorrits, des de l’helicòpter, que seguien el gran grup avançant mandrosament per la campanya francesa.
L’Anne, la mare d’en Jed, provenia d’una família de la petita burgesia jueva; el seu pare era un joier de barri. Als vint-i-cinc anys, s’havia casat amb en Jean-Pierre Martin, que aleshores era un jove arquitecte. Era un matrimoni per amor i, al cap d’uns anys, ella havia engendrat un fill, anomenat Jed en record del seu oncle, que havia estimat molt. Llavors, uns dies abans del setè aniversari del fill, ella s’havia suïcidat; en Jed no ho havia sabut fins al cap de molts anys, per una indiscreció de l’àvia paterna. En aquell moment, ella tenia quaranta anys, i el seu marit quaranta-set.
En Jed no conservava gairebé cap record de la mare, i el seu suïcidi no era un tema que pogués abordar durant aquella estada a la casa de Le Raincy, sabia que havia d’esperar que el seu pare es decidís a parlar-ne, tot i que era conscient que això probablement no passaria mai, que evitaria fins al final aquell tema, com tots els altres.
Hi havia, però, un punt que calia aclarir, i se’n va encarregar el seu pare, un diumenge a la tarda que acabaven de seguir plegats una etapa breu —la contrarellotge de Bordeus— que no havia aportat cap canvi decisiu en la classificació general. Eren a la biblioteca, de bon tros l’estança més bonica de la casa, amb el terra de parquet de roure, unes finestres amb vitralls que la deixaven en una lleugera penombra, mobles de cuir anglès. Les prestatgeries que envoltaven la sala contenien gairebé sis mil volums, sobretot tractats científics publicats al segle XIX. En Jean-Pierre Martin havia comprat la casa a molt bon preu, quaranta anys enrere, a un propietari que tenia una necessitat urgent de liquiditat. En aquella època, el barri era segur, era una urbanització elegant, i ell s’hi imaginava una vida de família feliç; la casa, en tot cas, hauria permès allotjar una família nombrosa i rebre sovint la visita dels amics, però no va ser ni una cosa ni l’altra.
En el moment en què tornava a aparèixer la imatge del rostre somrient de Michel Drucker, el seu pare va treure el so i es va tombar cap al fill:
—Tens la intenció de continuar una carrera artística? —li va preguntar.
En Jed va respondre que sí.
—I, ara com ara, no et pots guanyar la vida?
Va matisar la resposta. Per sorpresa seva, durant l’últim any, dues agències fotogràfiques s’havien posat en contacte amb ell. La primera, especialitzada en la fotografia d’objectes, tenia, entre els seus clients, el catàleg de venda per correspondència de la CAMIF o el de La Redoute, i de vegades també revenia els seus negatius a agències publicitàries. La segona estava especialitzada en la fotografia culinària; rebia comandes regulars de revistes com Notre Temps o Femme Actuelle. Era una especialitat poc prestigiosa i mal remunerada: fer una fotografia d’una BTT o d’una tartiflette au reblochon reportava molt menys que una fotografia equivalent de Kate Moss, o fins i tot de George Clooney. Però la demanda era constant, sostinguda i podia assegurar uns ingressos dignes. Per tant, en Jed, si s’ho proposava, no estava del tot mancat de recursos. I, a més, considerava desitjable mantenir una certa pràctica de fotògraf, limitada a la fotografia pura. S’acontentava de lliurar les pel·lícules planes, perfectament definides i exposades, que l’agència escanejava i modificava al seu aire. Ell s’estimava més no entrar en el retoc de la imatge, que se sotmetia probablement a diversos imperatius comercials o publicitaris, i es limitava a lliurar negatius tècnicament perfectes, però neutres.
—M’alegro que siguis autònom —va respondre el seu pare—. He conegut més d’un paio que volia ser artista i el mantenien els pares; cap d’ells no se n’ha sortit. És curiós, es podria pensar que la necessitat d’expressar-se, de deixar empremta al món, és una força poderosa, però, en general, no és suficient. El que funciona millor, el que ens empeny amb més violència a superar-nos continua sent la pura i simple necessitat de diners. —Va continuar—: En tot cas, t’ajudaré a comprar un apartament a París. Necessitaràs veure gent, establir contactes. I, a més, podríem dir que és una inversió, el mercat immobiliari ara mateix està una mica aturat.
A la pantalla del televisor ara es produïa una imatge còmica que en Jed amb prou feines podia identificar. Hi va haver un primer pla de Michel Drucker beatífic, rialler. Tot d’una, a en Jed se li va acudir que el seu pare potser només tenia ganes d’estar sol. El contacte entre ells dos no s’havia restablert mai del tot.
Dues setmanes més tard, en Jed comprava l’apartament on ara encara vivia, al bulevard de l’Hôpital, al nord del districte XIII. La majoria dels carrers veïns estaven dedicats a pintors —Rubens, Watteau, Veronese, Philippe de Champaigne—, cosa que es podia considerar si més no com un presagi. Més prosaicament, no era lluny de les noves galeries que s’havien obert al voltant de la Très Grande Bibliothèque. No és que hagués negociat realment, però s’havia informat sobre la situació; arreu de França, els preus s’estaven ensorrant, particularment a les zones urbanes, i tot i així els pisos continuaven buits, no trobaven compradors.