IX

El diumenge 28 de juny, a mitja tarda, en Jed va acompanyar l’Olga a l’aeroport de Roissy. La situació era trista, alguna cosa dins seu entenia que estaven vivint un moment d’una tristesa mortal. El temps, assolellat i tranquil, no afavoria l’aparició dels sentiments més apropiats. Ell hauria pogut interrompre el procés de comiat, llançar-se-li als peus, suplicar-li que no agafés l’avió; probablement ella se l’hauria escoltat. Però què haurien fet després? Buscar un nou apartament (el contracte del carrer Guynemer vencia al final de mes)? Anul·lar el trasllat previst per a l’endemà? Era possible, les dificultats tècniques no eren enormes.

En Jed no era jove, no ho havia sigut mai pròpiament dit, però era un ésser humà relativament inexperimentat. En matèria d’éssers humans, només coneixia el seu pare, i de fet no gaire. Aquella companyia no li podia inspirar un gran optimisme, en matèria de relacions humanes. Pel que havia pogut observar, l’existència dels homes s’organitzava entorn del treball, que ocupava la major part de la vida, i es realitzava en organitzacions de dimensió variable. En acabar els anys d’activitat laboral, s’obria un període més breu, marcat pel desenvolupament de diverses patologies. Alguns éssers humans, durant el període més actiu de la seva vida, intentaven també associar-se en microagrupaments, qualificats de famílies, que tenien com a objectiu la reproducció de l’espècie. Però aquests intents, molt sovint, no reeixien, per motius relacionats amb la «naturalesa dels temps», es deia ell vagament mentre compartia un expresso amb la seva amant (s’estaven sols a la barra del bar Segafredo, i l’ambient general de l’aeroport era de poca animació, el xivarri de les converses inevitables quedava esmorteït per un silenci que semblava consubstancial al lloc, com en certes clíniques privades). No era sinó una il·lusió: el dispositiu general de transport dels éssers humans, que tenia una funció tan important actualment en l’acompliment dels destins individuals, marcava simplement una lleugera pausa abans d’iniciar una seqüència de funcionament de màxima capacitat, en el període de les primeres grans sortides. Amb tot, estava temptat de veure-hi un homenatge, un homenatge discret per part de la maquinària social al seu amor tan ràpidament interromput.

En Jed no va tenir cap reacció quan l’Olga, després d’un últim petó, es va dirigir cap a la zona de control dels passaports, i només quan va ser a casa seva, al bulevard de l’Hôpital, va entendre que, gairebé sense adonar-se’n, acabava de superar una nova etapa en l’evolució de la seva vida. Ho va entendre pel fet que tot allò que, uns dies enrere, constituïa el seu món, de cop i volta li semblava completament buit. Centenars de mapes de carreteres i còpies fotogràfiques estaven escampats per terra, i tot plegat ja no tenia cap sentit. Resignadament, va tornar a sortir, va comprar dos rotlles de sacs de runa al supermercat Casino del bulevard Vincent-Auriol. En tornar a casa, els va començar a omplir. El paper pesa molt, va pensar, necessitaria fer diversos viatges per baixar els sacs. Estava destruint mesos, més ben dit, anys de treball; tot i així, no va dubtar ni un segon. Molts anys més tard, quan es va fer famós —de fet, extremament famós i tot—, li preguntarien més d’una vegada sobre què significava, a parer seu, el fet de ser artista. No se li acudiria res d’interessant ni d’original tret d’una sola cosa, que consegüentment repetiria gairebé en cada entrevista: ser artista, al seu entendre, era, per damunt de tot, ser algú sotmès. Sotmès a missatges misteriosos, imprevisibles, que s’havien de qualificar, a falta de res millor i en absència de tota creença religiosa, d’intuïcions; missatges que s’imposaven d’una manera imperiosa, categòrica, sense permetre cap possibilitat de sostreure-s’hi, si no era perdent tota noció d’integritat i tot respecte per un mateix. Aquests missatges podien implicar la destrucció d’una obra, fins i tot d’un conjunt sencer d’obres, per emprendre una direcció radicalment nova, o també de vegades per no emprendre’n cap, sense disposar del més petit projecte, de la més petita esperança de continuació. En això, i únicament en això, la condició d’artista es podia qualificar, de vegades, de difícil. I també en això, i únicament en això, es diferenciava de les professions o oficis als quals retria homenatge a la segona part de la seva carrera, la que li valdria la fama mundial.

L’endemà, va baixar els primers sacs d’escombraries. Llavors, lentament, minuciosament, va desmuntar la càmera fotogràfica, en va desar la manxa, el vidre esmerilat, els objectius, el respatller digital, el cos de l’aparell als seus maletins de transport. Continuava fent bon temps a la regió de París. A mitja tarda, va engegar el televisor per seguir l’etapa pròleg del Tour de França, que va guanyar un corredor ucraïnès més o menys desconegut. Un cop apagat l’aparell, es va dir que probablement hauria de trucar a en Patrick Forestier.

El director de publicitat del grup Michelin France va rebre la notícia sense cap emoció real. Si en Jed decidia no fer més fotografies de mapes Michelin, res no el podia obligar a continuar; podia aturar l’activitat en qualsevol moment, així constava en el contracte. En realitat, semblava que tant li feia, i a en Jed fins i tot el va sorprendre que li proposés una cita per a l’endemà al matí.

Poc després d’arribar al despatx de l’avinguda de la Grande-Armée, va comprendre que en Forestier, en realitat, desitjava desfogar-se, exposar les seves preocupacions professionals a un interlocutor complaent. Amb el trasllat de l’Olga, acabava de perdre una col·laboradora intel·ligent, sol·lícita, poliglota. I, cosa difícil de creure, de moment encara no li proposaven cap substitut. La direcció general li havia «donat pel cul», aquestes van ser les seves paraules amargues. Evidentment ella tornava a Rússia, evidentment era el seu país, evidentment aquells russos de merda compraven milions de pneumàtics, amb les seves carreteres fetes una merda i aquell maleït clima de merda, però això no vol dir que Michelin no seguís sent una empresa francesa, i que això no hauria passat feia uns anys. Els desideràtums de la xarxa francesa, fins no feia gaire, eren ordres, o si més no se’ls prestava una atenció especial, però des que els inversors institucionals estrangers havien aconseguit la majoria en el capital del grup, tot això s’havia acabat. Sí, les coses havien canviat molt, va repetir amb una delectació morosa, evidentment els interessos de Michelin France pesaven menys que els de Rússia, per no parlar dels de la Xina, però, si això havia de continuar així, s’hauria de plantejar la possibilitat de tornar a Bridgestone, o fins i tot a Goodyear. En fi, que això quedi entre nosaltres, va afegir amb una por sobtada.

En Jed li va assegurar una absoluta discreció i va mirar de reconduir l’entrevista cap al seu cas.

—Ah, sí, el lloc web… —va semblar que se’n recordés de seguida—. Bé, doncs, hi farem constar un missatge que digui que vostè considera acabada aquesta sèrie d’obres. Les últimes còpies continuaran a la venda, no hi veu cap objecció, oi? —En Jed no n’hi veia cap—. De fet, no queda gaire cosa, s’ha venut molt bé… —va continuar amb una veu que recuperava un punt d’optimisme—. Continuarem indicant igualment a la nostra publicitat que els mapes Michelin han inspirat una obra artística lloada unànimement per la crítica, no li fa res, oi? —A en Jed no li feia absolutament res.

En Forestier es mostrava revifat quan el va acompanyar a la porta del despatx i, tot estrenyent-li calorosament la mà, va concloure:

—Estic molt content d’haver-lo conegut. Tots hi hem sortit guanyant!