VIII

Van viure unes quantes setmanes de felicitat (no era, ja no ho podia ser, la felicitat exacerbada, febril dels joves, per a ells ja no era qüestió, en el transcurs d’un cap de setmana, de perdre el cap, ni de rebentar; ara tocava —tot i que encara estaven en l’edat de divertir-se— la preparació a la felicitat epicúria, plàcida, refinada sense esnobisme, que la societat occidental proposa als representants de les classes mitjanes-altes a la meitat de la vida). Es van acostumar al to teatral que adopten els cambrers dels establiments amb una primera estrella per anunciar la composició de les tapes i d’altres aperitius «per anar fent boca»; també a la manera elàstica i declamatòria amb què exclamen: «Bona continuació, senyors!» a cada canvi de plat, i que a en Jed li recordava cada vegada el «Bona celebració!» que els havia deixat anar un jove capellà, grassonet i probablement socialista, un cop que la Geneviève i ell, empesos per un rampell irracional, van entrar a l’església de Notre-Dame-des-Champs, durant la missa del diumenge, just després d’haver fet l’amor a l’estudi que ella tenia llavors al bulevard Montparnasse. Més d’una vegada havia recordat aquell capellà, que s’assemblava físicament a François Hollande, però, a diferència del líder polític, s’havia fet eunuc per a Déu. Força anys més tard, quan va emprendre la «sèrie dels oficis simples», en Jed més d’una vegada havia considerat la possibilitat d’aventurar-se en el retrat d’un d’aquests homes que, castos i devots, cada vegada menys nombrosos, solcaven les metròpolis per aportar-hi el reconfort de la seva fe. Però havia fracassat, ni tan sols havia sigut capaç de copsar bé el tema. Hereus d’una tradició espiritual mil·lenària que ja ningú no comprenia veritablement, antigament situats a la primera fila de la societat, els capellans avui dia es veien reduïts, en acabar uns estudis tremendament llargs i difícils que implicaven el domini del llatí, del dret canònic, de la teologia racional i d’altres matèries gairebé incomprensibles, a subsistir en condicions materials miserables, agafaven el metro enmig dels altres homes per anar d’un grup de lectura compartida de l’Evangeli a un taller d’alfabetització, deien la missa cada matí per a un públic escàs i envellit, tenien prohibit tot plaer sensual, incloent-hi els més elementals de la vida de família, i amb tot havien de complir la seva funció de manifestar dia rere dia un optimisme indefectible. Quasi tots els quadres d’en Jed Martin, tal com anotarien els historiadors de l’art, representen homes o dones exercint la seva professió amb un esperit de bona voluntat, però el que s’hi expressava era una bona voluntat raonable, en què la submissió als imperatius professionals garantien en contrapartida, en proporcions variables, una barreja de satisfaccions financeres i gratificacions d’amor propi. Humils i escurats, menyspreats per tothom, sotmesos a tots els maldecaps de la vida urbana sense tenir accés a cap dels seus plaers, els joves capellans urbans representaven, per als que no en compartien les creences, un element desconcertant i inaccessible.

La guia French Touch proposava, en el sentit oposat, una gamma de plaers limitats però provables. Es podia compartir la satisfacció del propietari de La Marmotte Rieuse quan concloïa la nota de presentació amb aquesta frase serena i decidida: «Habitacions espaioses amb terrassa (banyeres amb jacuzzi), menús exquisits, deu melmelades casolanes a l’esmorzar: som ben bé en un hotel amb encant». Era fàcil deixar-se arrossegar per la prosa poètica del gerent del Carpe Diem quan presentava l’estada al seu establiment en aquests termes: «Un somriure us acompanyarà del jardí (amb espècies mediterrànies) a la vostra suite, un espai que remourà els vostres sentits. En tindreu prou de tancar els ulls per conservar en la memòria les flaires del paradís, el doll d’aigua que remoreja als banys àrabs de marbre blanc per deixar filtrar una única evidència: “Aquí la vida és bella”». En el marc majestuós del castell de Bourbon-Busset, on els descendents de la família perpetuaven amb elegància l’art de la bona acollida, es podien contemplar records emotius (emotius per a la família de Bourbon-Busset, probablement) que es remuntaven a les croades; algunes habitacions estaven equipades amb matalassos d’aigua. Aquesta juxtaposició d’elements de l’antiga França o de la terra i d’equipaments hedonistes contemporanis produïa de vegades un efecte estrany, gairebé de manca de gust. Però, potser era aquesta barreja improbable, es deia en Jed, el que buscava la clientela de la cadena, o si més no el client potencial. Les promeses factuals de les notes de presentació, malgrat tot, es complien. El parc del Castell de les Gorges du Haut-Cézallier acollia, suposadament, cérvoles, cabirols i un ruquet; hi havia, en efecte, un ruquet. Tot vagarejant pels jardins de L’Auberge Verticale, se suposava que es podia veure Miguel Santamayor, cuiner d’intuïció que duia a terme una «síntesi fora del normal entre la tradició i el futurisme»; es veia, en efecte, un home amb una vaga aparença de guru amunt i avall de la cuina, que, més tard, després de la seva «simfonia de verdures i estacions» venia ell mateix a proposar al client un dels seus havans de passió.

Van passar l’últim cap de setmana, el de la Pentecosta, al castell de Vault-de-Lugny, un indret excepcional, amb unes habitacions fastuoses que donaven a un parc de quaranta hectàrees, el disseny original del qual s’atribuïa a Le Nôtre. La cuina, segons la guia, «sublimava una terra d’una riquesa infinita»; es trobaven en presència d’«un dels millors concentrats de França». Va ser allà, el dilluns de Pentecosta, durant l’esmorzar, que l’Olga va anunciar a en Jed que tornava a Rússia a final de mes. En aquell instant, ella degustava una melmelada de maduixes de bosc, i uns ocells indiferents a tot drama humà refilaven pel parc dissenyat originàriament per Le Nôtre. Una família de xinesos, a pocs metres d’ells, s’afartava de gofres i de salsitxes. Les salsitxes, les havien introduït originàriament als esmorzars del castell de Vault-de-Lugny per satisfer els desitjos d’una clientela anglosaxona tradicionalista, que s’aferrava a un breakfast proteic i greixós; s’havien sotmès a debat en una breu però decisiva reunió d’empresa; els gustos encara incerts, maldestrament formulats, però aparentment favorables a les salsitxes, d’aquella nova clientela xinesa, havien empès a conservar aquesta línia de proveïment. Altres hotels amb encant borgonyons, aquells mateixos anys, arribaven a una conclusió idèntica, i gràcies a això l’empresa de salsitxes i salaons Martinot, instal·lada a la regió des del 1927, va evitar la declaració de fallida i es va estalviar de sortir a les cròniques de conflictes socials de les notícies de FR3.

L’Olga, però, una noia més aviat no gaires proteïnes, preferia la melmelada de maduixes del bosc, i començava a neguitejar-se perquè comprenia que la seva vida s’havia de definir allà, al cap de pocs minuts, i els homes eren tan difícils de tractar avui dia, no pas al principi —encara funcionaven les minifaldilles—, però tot seguit es feien cada vegada més estranys. Michelin s’havia fixat l’objectiu ambiciós de reforçar la seva presència a Rússia; aquest país era un dels seus eixos de desenvolupament prioritaris. Li multiplicarien per tres el sou, tindria a les seves ordres una cinquantena de persones, era un canvi que ella no podia refusar, als ulls de la direcció general, dir no hauria sigut, a més d’incomprensible, criminal; un càrrec de cert nivell no tan sols té unes obligacions envers l’empresa, sinó també envers un mateix, ha de tenir cura devotament de la seva carrera, com fa Crist amb l’Església, o l’esposa amb l’espòs, si més no ha de prestar als requeriments de la seva carrera un mínim d’atenció sense el qual demostra als superiors consternats que no serà mai digne d’elevar-se per damunt d’una posició de subaltern.

En Jed mantenia un silenci obstinat remenant la cullereta al seu ou passat per aigua, li deixava anar mirades amb la vista abaixada, com un nen castigat.

—Pots venir a Rússia… —va dir ella—. Pots venir quan vulguis.

Ella era jove, o més exactament, encara era jove, encara s’imaginava que la vida ofereix possibilitats variades, que una relació humana pot conèixer al llarg del temps evolucions successives, contradictòries.

El vent agitava les cortines de les portes que donaven al parc. La refilada dels ocells es va amplificar bruscament, i tot seguit va callar. Els comensals xinesos havien desaparegut sense cridar gaire, d’alguna manera s’havien desmaterialitzat. En Jed continuava callat. Llavors va deixar la cullera.

—Trigues molt a contestar… —va dir—. Franceset… —va afegir amb un retret ple de dolçor—. Franceset indecís…