II

En Jed no conservava en la memòria gairebé cap imatge de la seva mare. Però, és clar, n’havia vist fotos. Era una dona bonica de pell pàl·lida, amb cabells negres llargs. En alguns negatius apareixia francament preciosa; recordava una mica el retrat d’Agathe von Astighwelt conservat al museu de Dijon. No somreia gaire a les fotos i, a més, quan ho feia, el somriure semblava que cobrís un angoixa. Evidentment, ho podia fer pensar la idea del suïcidi, però, fins i tot intentant fer-ne abstracció, hi havia en ella alguna cosa una mica irreal, o si més no intemporal; era fàcil d’imaginar-se-la en un quadre de l’edat mitjana, o del Renaixement primitiu. En canvi, semblava inversemblant que hagués pogut ser adolescent als anys seixanta, que hagués pogut tenir un transistor o anar a concerts de rock.

Durant els primers anys posteriors a la mort de la mare, el pare d’en Jed s’havia esforçat a seguir l’escolarització del fill, havia programat activitats per al cap de setmana, al McDonald’s o al museu. Més endavant, quasi ineluctablement, l’activitat de l’empresa havia anat adquirint més importància; el primer contracte en l’àmbit dels complexos residencials amb tots els equipaments havia sigut un èxit rotund. No tan sols s’havien complert els terminis i el pressupost inicials, cosa que de per si era relativament inhabitual, sinó que, a més, la realització del projecte havia rebut lloances per l’equilibri i el respecte al medi ambient; se n’havien publicat articles elogiosos tant a la premsa regional com en revistes d’arquitectura nacionals, i fins i tot el quadern «Styles» de Libération li va dedicar una pàgina sencera. A Port-Ambarès, deien en un article, havia sabut acostar-se a «l’essència de l’hàbitat mediterrani». A parer seu, només havia alineat uns cubs de dimensions variables, d’un blanc mat uniforme, directament calcats de les construccions tradicionals marroquines, separant-los amb moles de baladres. El cas és que, després d’aquell primer èxit, li havien plogut les comandes i havia hagut de viatjar cada vegada més a l’estranger. Quan en Jed va començar sisè, el seu pare va decidir internar-lo.

Va optar pel col·legi de Rumilly, al departament de l’Oise, regentat per jesuïtes. Era un institut privat, però no dels reservats a les elits. De fet, les despeses d’escolaritat eren raonables, l’ensenyament no era bilingüe, les instal·lacions esportives no tenien res d’especial. El públic del col·legi de Rumilly no el formaven famílies molt riques, sinó més aviat famílies conservadores, de l’antiga burgesia (molts pares eren militars o diplomàtics), però no pas catòlics integristes; en la majoria dels casos, havien internat el nen com a conseqüència d’un divorci conflictiu.

Els edificis, austers i més aviat lletjos, eren raonablement confortables; els alumnes dels primers cursos compartien habitacions dobles, mentre que, a partir de tercer, gaudien d’una habitació individual. El punt fort de la institució, la virtut principal recollida en l’argumentari, era el suport pedagògic que s’oferia a cadascun dels alumnes, i el percentatge d’aprovats al batxillerat, en efecte, s’havia mantingut sempre, des de la creació del col·legi, per damunt del 95%.

En Jed passaria els seus anys d’adolescència, estudiosos i tristos, entre aquelles parets, i en llargues passejades per l’aixopluc extremament fosc de les rengleres d’avets del parc. No es lamentava del seu destí, i no se n’imaginava cap altre. Les baralles entre alumnes eren de vegades violentes, les relacions d’humiliació, violentes i cruels, i en Jed, delicat i escarransit, no estava en condicions de defensar-se. Però havia corregut la veu que era orfe, i a més orfe de mare, i aquell patiment que no coneixien intimidava els seus companys de classe, de manera que s’havia format al seu voltant una mena d’aurèola de respecte temorós. No tenia cap amic íntim, i no cercava l’amistat de ningú. Es passava tardes senceres a la biblioteca, i als divuit anys, quan va superar el batxillerat, tenia uns coneixements molt amplis, inhabituals entre els joves de la seva generació, sobre el patrimoni literari de la humanitat. Havia llegit Plató, Èsquil i Sòfocles; havia llegit Racine, Molière i Hugo; coneixia Balzac, Dickens, Flaubert, els romàntics alemanys, els novel·listes russos. El més sorprenent era que s’havia familiaritzat amb els principals dogmes de la fe catòlica, que havien deixat una empremta tan profunda en la cultura occidental, mentre que els seus contemporanis generalment sabien menys coses de la vida de Jesús que de la de Spiderman.

Aquella impressió que donava d’un aire greu una mica antiquat devia predisposar favorablement els professors que van haver d’examinar la seva sol·licitud d’admissió a Belles Arts; era evident que es trobaven davant d’un candidat original, cultivat, seriós, probablement treballador. La sol·licitud incloïa un treball, intitulat «Tres-centes fotos de quincalleria», que posava de manifest una sorprenent maduresa estètica. Per evitar que ressaltés l’esclat dels metalls i el caràcter amenaçador de les formes, en Jed havia utilitzat una il·luminació neutra, poc contrastada, i havia fotografiat les peces de quincalleria sobre un fons de vellut gris. Femelles, cargols i claus angleses apareixien, d’aquesta manera, com certes joies, amb una brillantor discreta.

En canvi, li havia costat molt (i aquesta dificultat l’acompanyaria tota la vida) redactar l’escrit de presentació de les fotografies. Després de diversos intents de justificació del seu tema, es va escudar en l’aspecte factual, limitant-se a subratllar que les peces de quincalleria més rudimentàries, fetes d’acer, tenien una precisió de mecanització de l’ordre de l’1/10 de mil·límetre. Més properes a la mecànica de precisió pròpiament dita, les peces que entraven en la composició dels aparells fotogràfics de qualitat, o dels motors de fórmula 1, se solien fer d’alumini o d’un aliatge lleuger, i es mecanitzaven a l’1/100 de mil·límetre. Finalment, en la mecànica d’alta precisió, emprada per exemple en rellotgeria o en cirurgia dental, hi intervenia el titani; en aquests casos, la tolerància de les cotes era de l’ordre del micró. En resum, concloïa en Jed d’una manera abrupta i aproximativa, la història de la humanitat, en gran part, es podia confondre amb la història del domini dels metalls —tenint en compte que l’edat dels polímers i dels plàstics, encara massa recent, no havia tingut temps, segons ell, de produir una autèntica transformació mental.

Uns historiadors de l’art, més versats en el maneig del llenguatge, van assenyalar més endavant que aquella primera producció d’en Jed ja es presentava, en certa manera igual que totes les seves produccions posteriors i malgrat la varietat de suports, com un homenatge al treball humà.

Així fou com en Jed va emprendre una carrera artística sense cap altre projecte que no fos oferir una descripció objectiva del món, un projecte de caràcter il·lusori que amb prou feines percebia. Malgrat la cultura clàssica que tenia, i contràriament al que se’n va escriure més endavant, no professava un respecte religiós als mestres antics; ja des de llavors, preferia de bon tros Mondrian i Klee a Rembrandt i Velázquez.

Durant els primers mesos posteriors al trasllat al districte XIII, no va fer gaire més que respondre a les comandes que li feien de fotografies d’objectes, certament nombroses. I aleshores, un bon dia, tot desembalant un disc dur multimèdia Western Digital que li acabaven d’enviar per missatger i que havia de fotografiar des d’angles diferents per lliurar-ne els negatius l’endemà, va entendre que la fotografia d’objectes, si més no des d’un punt de vista artístic, se li havia acabat. Com si el fet que es dediqués a fotografiar els objectes amb una finalitat purament professional, comercial, li invalidés tota possibilitat d’utilitzar-los en un projecte creador.

Aquella evidència tan brusca com inesperada el va submergir en una fase depressiva de baixa intensitat, durant la qual la principal distracció quotidiana va ser mirar el concurs de preguntes Questions pour un champion presentat per Julien Lepers. Pel seu acarnissament, la seva esfereïdora capacitat de treball, aquell presentador, en principi poc dotat, una mica estúpid, amb cara i apetit de marrà, que, als seus inicis, somiava fer una carrera de cantant de varietats, i segurament en conservava una nostàlgia secreta, s’havia anat convertint de mica en mica en una figura imprescindible del paisatge mediàtic francès. La gent s’hi reconeixia, tant els alumnes de primer de la Politècnica com les mestres jubilades de Pas-de-Calais, tant els aficionats a la bicicleta del Llemosí com els restauradors del departament del Var, no era ni impressionant ni llunyà, se’n desprenia una imatge normal i corrent, gairebé simpàtica, de la França del 2010. En Jed, tot i ser un incondicional de Jean-Pierre Foucault, de la seva humanitat, de la seva rodonesa múrria, havia de reconèixer que cada vegada se sentia més seduït per Julien Lepers.

A la primeria d’octubre va rebre una trucada del seu pare, que li anunciava que s’acabava de morir l’àvia. Feia una veu lenta, una mica aclaparada, però no gaire més que de costum. L’àvia d’en Jed, ell ho sabia, no s’havia refet mai de la mort del seu marit, que havia estimat amb passió, fins i tot amb una passió sorprenent en un entorn rural i pobre normalment poc propici a les efusions romàntiques. Després de la mort de l’avi, res, ni tan sols el nét, no l’havia pogut treure d’una espiral de tristor que l’havia dut a renunciar de mica en mica a tota activitat, des de la cria de conills fins a l’elaboració de confitures, i a abandonar finalment el jardí i tot.

El pare d’en Jed havia d’anar a la Creuse l’endemà per ocupar-se de l’enterrament i de la casa, de les qüestions de l’herència; volia que l’hi acompanyés el fill. En realitat, volia que el fill s’hi quedés uns dies més, que s’ocupés de totes les formalitats, en aquell moment ell tenia molta feina a l’agència. En Jed va acceptar immediatament.

L’endemà, el seu pare el va venir a recollir amb el Mercedes. Cap a les onze, van agafar l’autopista A20, una de les autopistes més boniques de França, una de les que creuen els paisatges rurals més harmoniosos. L’aire era net i suau, amb una mica de boira a l’horitzó. A les tres de la tarda, es van aturar en una àrea de servei poc abans de La Souterraine. A petició del pare, mentre aquest omplia el dipòsit, en Jed va comprar un mapa de carreteres «Michelin Départements» de la Creuse, Haute-Vienne. Va ser aleshores, tot desplegant el mapa, a tocar dels entrepans de pa de motlle embolicats amb cel·lofana, que va tenir la seva segona gran revelació estètica. Aquell mapa era sublim. Trasbalsat, es va posar a tremolar davant de l’expositor. No havia contemplat mai un objecte tan magnífic, tan ric d’emocions i de sentits com aquell mapa Michelin d’escala 1/150.000 de la Creuse, Haute-Vienne. L’essència de la modernitat, de la percepció científica i tècnica del món, s’hi barrejava amb l’essència de la vida animal. El disseny era complex i bonic, d’una claredat absoluta, i només feia servir una gamma reduïda de colors. Però, en cada llogaret, en cada poble, representats segons la importància que tenien, se sentia la palpitació, la crida, de desenes de vides humanes, de desenes o de centenars d’ànimes, unes destinades a ser condemnades, d’altres, a la vida eterna.

El cos de l’àvia ja reposava en una caixa de roure. Duia un vestit fosc, tenia els ulls tancats i les mans juntes. Els empleats del servei funerari només els esperaven a ells per tancar el taüt. Els van deixar sols, uns deu minuts, a la sala. «És millor per a ella…», va dir el seu pare al cap d’una estona de silenci. Sí, probablement, va pensar en Jed. «Ella creia en Déu», va afegir el pare tímidament.

L’endemà, durant la missa del funeral, en què va assistir tot el poble, i davant l’església, mentre rebien les mostres de condol, en Jed es va dir que el seu pare i ell s’adaptaven molt bé a aquella mena de circumstàncies. Pàl·lids i cansats, tots dos amb roba fosca, no els costava gens d’expressar l’aire greu, la tristesa resignada que convenia en un acte com aquell. Apreciaven també, sense poder-s’hi adherir, el missatge d’esperança discreta aportat pel capellà, un home gran també, un gat vell dels enterraments, que devia ser, vista la mitjana d’edat de la població, de bon tros la seva activitat principal.

De tornada a la casa, on se servia el vi d’honor, en Jed es va adonar que era la primera vegada que assistia a un enterrament seriós, a l’antiga, un enterrament que no pretenia amagar la realitat de la mort. A París, havia assistit més d’una vegada a incineracions. L’última va ser la d’un company de Belles Arts, que havia mort en un accident d’avió durant unes vacances a Lombok; l’havia impressionat que alguns assistents no tinguessin el mòbil apagat en el moment de la cremació.

El seu pare va marxar immediatament, l’endemà al matí tenia una reunió de feina a París. En Jed va sortir al jardí. El sol es ponia, els llums posteriors del Mercedes s’allunyaven en direcció a la nacional, i va recordar la Geneviève. Havien sigut amants durant uns anys, quan estudiava Belles Arts; de fet, va ser amb qui va perdre la virginitat. La Geneviève era malgaixa, i li havia parlat dels curiosos costums d’exhumació practicats al seu país. Una setmana després de la mort, es desenterrava el cadàver, es desembolicaven els llenços que l’embolcallaven i es feia un àpat amb el difunt de cos present, al menjador familiar; tot seguit, se’l tornava a enterrar. L’acte es repetia al cap d’un mes, i tres mesos després. No n’estava del tot segur, però li semblava recordar que hi havia, pel cap baix, set exhumacions successives, fins a l’última, que tenia lloc un any després de la mort, quan el difunt es considerava definitivament mort i podia accedir al repòs etern. Tot aquell dispositiu d’acceptació de la mort, i de la realitat física del cadàver, s’oposava completament a la sensibilitat occidental moderna, es va dir en Jed, i per un moment va sentir recança d’haver deixat que la Geneviève sortís de la seva vida. Era tendra i plàcida. En aquell època, ell patia unes migranyes oftàlmiques terribles, i ella podia estar-se hores vetllant per ell sense avorrir-se, preparant-li el menjar, portant-li aigua i medicaments. Pel que fa al temperament, era més aviat ardent, i en el sexe, ella l’hi havia ensenyat tot. A en Jed li agradaven els seus dibuixos, que s’inspiraven una mica en els grafitis, però se’n diferenciaven pel caràcter infantil, alegre dels personatges, també perquè la lletra era més arrodonida, i per la paleta de colors que feia servir; molt de vermell de cadmi, de groc indi, de terra de Siena natural o torrada.

Per finançar-se els estudis, la Geneviève comerciava amb els seus encants, com es deia abans. En Jed considerava que aquella expressió antiquada li esqueia més que el terme anglosaxó d’escort. Cobrava dos-cents cinquanta euros l’hora, amb un suplement de cent euros pel coit anal. Ell no hi tenia cap objecció, i fins i tot li va proposar fer-li fotos eròtiques per millorar la presentació del seu lloc web. Sovint els homes tan aviat són gelosos, i de vegades terriblement gelosos, dels exs de les seves amants, i es pregunten amb tanta angoixa durant anys, i de vegades fins a la mort, si no era millor amb l’altre, si l’altre no les feia gaudir millor, com accepten fàcilment, sense el més petit esforç, tot el que hagi pogut fer la seva dona en el passat en el marc d’una activitat de prostitució. Sempre que es conclogui amb una transacció financera, tota activitat sexual es considera excusable, inofensiva i, d’alguna manera, se santifica amb l’antiga maledicció del treball. Segons els mesos, la Geneviève guanyava entre cinc i deu mil euros, sense dedicar-hi més que algunes hores per setmana. Ella l’incitava que no es fes cabòries i que acceptés treure profit també de la situació; diverses vegades van anar junts de vacances, a l’hivern, a l’illa Maurici o a les Maldives, pagades íntegrament per ella. Era tan natural, tan alegre, que ell no s’hi va trobar mai incòmode, no es va sentir mai, en cap moment, en la pell d’un macarró.

En canvi, va sentir una tristesa profunda quan li va anunciar que s’instal·laria amb un dels seus clients habituals; un advocat d’empresa de trenta-cinc anys, que duia una vida, segons que li va explicar a en Jed, calcada a la dels advocats d’empresa que apareixen als thrillers d’advocats d’empresa, generalment nord-americans. En Jed sabia que la Geneviève compliria la seva paraula, que es mantindria fidel al seu marit, i quan ell va creuar per última vegada la porta del seu estudi, sabia que segurament no la tornaria a veure mai més. Havien passat quinze anys des de llavors; el seu marit era molt probablement un home satisfet, i ella una mare de família feliç; els fills eren, n’estava segur tot i no conèixer-los, formals i molt educats, i treien molt bones notes. Els ingressos del seu marit, l’advocat d’empresa, eren actualment superiors als ingressos d’en Jed com a artista? Era una pregunta difícil de respondre, però potser era l’única que valia la pena plantejar. «Tu tens vocació d’artista, ets realment ambiciós…», li havia dit ella l’últim cop que s’havien trobat. «Ets petitó, bufó, delicadet, però tens la voluntat de fer alguna cosa, tens una ambició enorme, t’ho vaig veure de seguida en la mirada. Jo faig això i prou…» (va assenyalar amb un gest evasiu i circular els dibuixos al carbonet penjats a la paret), «ho faig només per diversió».

En Jed havia conservat alguns dels dibuixos de la Geneviève i hi continuava trobant un valor autèntic. L’art potser hauria de ser com això, es deia de vegades, com una activitat innocent i alegre, quasi animal, hi havia hagut opinions en aquest sentit, «beneit com un pintor autèntic», «pinta com canta l’ocell», i d’altres, potser l’art seria així un cop l’home hagués superat la qüestió de la mort, i potser ja ho havia sigut, durant períodes, amb Fra Angelico, per exemple, tan proper al paradís, tan convençut de la idea que la seva estada a la terra no era més que una preparació temporal, boirosa, per a la vida eterna a la vora del seu senyor Jesucrist. I ara sóc amb vós, cada dia, fins a la fi del món.

L’endemà de l’enterrament, va rebre la visita del notari. No n’havien parlat amb el seu pare, es va adonar que ni tan sols havien tocat el tema —tot i que era el motiu principal de la seva estada—, però de seguida li va semblar evident que la casa no s’havia de vendre, i ni tan sols va considerar convenient trucar al seu pare per parlar-ne. S’hi trobava bé, en aquella casa, de seguida s’hi havia trobat bé, era un lloc on es podia viure. Li agradava la juxtaposició maldestra entre la part renovada, amb unes parets recobertes d’un arrebossat aïllant de color blanc, i la part antiga, de parets de pedra irregulars. Li agradava la porta batent, impossible de tancar del tot, que donava a la carretera de Guéret, i l’enorme estufa de la cuina, que es podia alimentar amb llenya, amb carbó i segurament amb qualsevol mena de combustible. Estava temptat, en aquella casa, de creure en coses com l’amor, l’amor recíproc de la parella que irradia un cert caliu a les parets, un caliu suau que es transmet als futurs ocupants per aportar-los la pau de l’esperit. En aquest sentit, hauria pogut creure perfectament en fantasmes, o en el que fos.

En tot cas, el notari no estava gens disposat a aconsellar-li la venda de la casa. Va confessar que, dos o tres anys enrere, hauria reaccionat d’una manera ben diferent. Llavors, els homes de negocis anglesos, els joves agents de borsa anglesos retirats, després d’haver invertit a la Dordonya, s’escampaven per onades diverses cap a Bordeus i cap al Massís Central, progressant amb rapidesa a partir de les posicions adquirides i ja havien invertit al Llemosí central; semblava que no trigarien a arribar a la Creuse i això hauria comportat una alça dels preus. Però la caiguda de la borsa de Londres, la crisi de les subprimes i l’esfondrament dels valors especulatius havien fet girar la truita: lluny de pensar a comprar-se una caseta idíl·lica, els joves agents de borsa retirats ara amb prou feines podien pagar la hipoteca de la seva mansió de Kensington, més aviat els interessava, cada vegada més, revendre, de manera que els preus havien caigut en picat. Calia esperar, ara com ara, si més no segons el diagnòstic del notari, l’arribada d’una nova generació de rics, d’una riquesa més sòlida, basada en una producció industrial; potser serien xinesos, o vietnamites, qui sap, però, en tot cas, considerava que era preferible esperar, mantenir la casa en bon estat, fer-hi eventualment algunes millores, sempre respectuoses amb la tradició artesanal local. En canvi, era inútil fer-hi reformes luxoses, com ara posar-hi una piscina, un jacuzzi o connexió a internet de banda ampla; els nou-rics, un cop feta l’adquisició, s’estimaven més ocupar-se’n ells mateixos, era molt seriós en aquest punt, parlava des de l’experiència, tenia quaranta anys d’ofici de notari a les seves espatlles.

Quan el seu pare el va venir a veure el cap de setmana següent, ja estava tot resolt, havia fet endreça i havia repartit als veïns els petits llegats recollits al testament. Tenien el sentiment que la seva mare i àvia podia descansar en pau, com se sol dir. En Jed es va relaxar al seient de cuir de napa quan el Mercedes classe S enfilava l’entrada de l’autopista amb un rum-rum de satisfacció mecànica. Durant dues hores, van travessar a una velocitat moderada un paisatge de tonalitats tardorenques, parlaven poc però en Jed tenia la impressió que s’havia establert entre tots dos una mena d’entesa, un acord sobre la manera general d’abordar la vida. En el moment en què s’acostaven a l’enllaç Melun-Centre, va comprendre que havia viscut, durant aquella setmana, un parèntesi plàcid.