III

Sovint s’ha presentat el treball d’en Jed Martin com el resultat d’una reflexió freda, deseixida, sobre l’estat del món, se l’ha considerat una mena d’hereu dels grans artistes conceptuals del segle passat. Va ser, però, en un estat de frenesí nerviós que va comprar, en tornar a París, tots els mapes Michelin que va poder trobar: una mica més de cent cinquanta. Es va adonar de seguida que els més interessants pertanyien a les sèries «Michelin Régions», que abraçaven una gran part d’Europa, i sobretot «Michelin Départements», que es limitava al territori francès. Deixant de banda la fotografia química, que era la que havia practicat exclusivament fins aleshores, va adquirir un respatller BetterLight 6000-HS, que permetia la captura de fitxers 48 bits RGB en un format de 6.000 x 8.000 píxels.

Durant gairebé sis mesos, amb prou feines va sortir de casa seva, excepte per fer la passejada diària que el duia al supermercat Casino del bulevard Vincent-Auriol. Els seus contactes amb els altres estudiants de Belles Arts, ja prou escassos quan anava a la facultat, es van anar reduint fins a desaparèixer del tot, i el va sorprendre el fet de rebre, al principi de març, un correu en què li proposaven de participar en una exposició col·lectiva, Mantinguem la cortesia, que organitzava per al mes de maig la fundació empresarial Ricard. Amb tot, va respondre el correu dient que acceptava, sense adonar-se ben bé que era precisament la seva actitud deseixida el que havia creat al seu voltant un ambient de misteri, i que molts dels seus antics companys desitjaven saber què feia.

El matí de la inauguració, va ser conscient que no havia pronunciat cap mot des de feia quasi un mes, tret del «No» que repetia cada dia a la caixera (rarament la mateixa, tot sigui dit) que li preguntava si tenia la targeta Club Casino. Malgrat tot, es va dirigir, a l’hora fixada, cap al carrer Boissy-d’Anglas. Hi havia potser un centenar de persones, ben mirat mai no havia sabut fer aquesta mena de càlculs, en tot cas, es comptaven per desenes i, en un primer moment, es va inquietar en constatar que no reconeixia ningú. Va tenir por d’haver-se equivocat de dia o d’exposició, però va veure les seves fotos penjades a la paret del fons, correctament il·luminades. Després de servir-se un got de whisky, va fer diverses voltes per la sala, seguint una trajectòria el·lipsoïdal, fent veure més o menys que estava immers en les seves reflexions, tot i que el cervell no era capaç de formular cap altre pensament tret de la sorpresa que la imatge dels seus antics companys hagués desaparegut completament de la seva memòria, esborrada, radicalment esborrada; es va arribar a preguntar si pertanyia al gènere humà. Hauria reconegut la Geneviève almenys, sí, estava segur que hauria reconegut l’antiga amant, era una certesa a la qual podia aferrar-se.

En acabar el tercer tomb, en Jed es va fixar en una dona jove que observava les seves fotos amb molta atenció. Hauria sigut difícil no fixar-s’hi: no tan sols era de bon tros la dona més guapa de la vetllada, sinó sens dubte la dona més guapa que havia vist mai. Amb la pell pàl·lida, quasi translúcida, els cabells d’un ros platí i els pòmuls prominents, corresponia perfectament a la imatge de la bellesa eslava tal com la van popularitzar les agències de models i les revistes després de la caiguda de l’URSS.

Després d’un altre tomb, ella ja no hi era; la va tornar a veure a mig camí del sisè circuit, somrient, amb una copa de xampany a la mà, enmig d’un grupet. Els homes se la menjaven amb els ulls sense ni tan sols dissimular el deler que sentien; un d’ells tenia la mandíbula mig desencaixada.

Quan en Jed va passar novament per davant de les seves còpies, ella tornava a ser-hi, ara tota sola. Ell va dubtar un instant. Llavors va tirar pel dret i es va plantar davant de la imatge, que va contemplar amb un lleuger moviment de cap.

Ella es va girar cap a ell, se’l va mirar pensativament uns segons i va preguntar:

—Vostè és l’artista?

—Sí.

Se’l va tornar a mirar, amb més atenció, durant almenys cinc segons, i va afegir:

—Trobo que és preciós.

Ho havia dit amb senzillesa, calmadament, però amb una autèntica convicció. Incapaç de trobar una resposta escaient, en Jed va girar la mirada cap a la imatge. Havia de reconèixer que, en efecte, estava força content d’ell mateix. Per a l’exposició, havia triat una part del mapa Michelin del departament de la Creuse, on figurava el poble de la seva àvia. Havia fet servir un eix de presa d’imatge molt inclinat, a trenta graus de l’horitzontal, regulant la basculació al màxim per tal d’obtenir una profunditat de camp molt gran. Seguidament, havia desenfocat el fons i havia saturat de blau l’horitzó, utilitzant el Photoshop. En un primer pla hi havia l’estany de Le Breuil i el poble de Châtelus-le-Marcheix. Més enllà, les carreteres que serpentejaven pel bosc entre els pobles de Saint-Goussaud, Laurière i Jabreilles-les-Bordes apareixien com un territori de somni, fantàstic i inviolable. Al fons i a l’esquerra de la imatge, com si emergís d’una capa de boira, encara es podia distingir clarament la cinta blanca i vermella de l’autopista A20.

—Ho fa sovint, això de fotografiar mapes de carreteres?

—Sí… Sí, prou sovint.

—Sempre mapes Michelin?

—Sí.

Va reflexionar uns segons abans de preguntar-li:

—Ha fet moltes fotos d’aquesta mena?

—Una mica més de vuit-centes.

Aquest cop se’l va mirar fixament, francament desconcertada, durant uns vint segons pel cap baix, abans de continuar:

—N’hauríem de parlar. Ens hauríem de veure per parlar-ne. Potser el sorprendrà el que li diré, però… treballo a Michelin.

Va treure d’una minúscula bossa de mà Prada una targeta de visita, que ell va observar estúpidament abans de guardar-se-la: Olga Sheremoyova, departament de publicitat, Michelin France.

Ell li va trucar l’endemà al matí; l’Olga li va proposar de sopar aquell mateix vespre.

—No solc sopar gaire… —va objectar ell—. Bé, vull dir, no vaig gaire de restaurants. De fet, crec que no conec cap restaurant a París.

—Jo en conec molts —va respondre amb fermesa—. Fins i tot podria dir… és una mica la meva feina.

Es van trobar a Chez Anthony et Georges, un restaurant minúscul amb una desena de taules situat al carrer d’Arras. Tot el que hi havia al menjador, tant la vaixella com el mobiliari, provenia d’antiquaris i formava una graciosa barreja heterogènia de mobles copiats del segle divuit francès, objectes decoratius Art Nouveau, vaixelles i porcellana angleses. Totes les taules les ocupaven turistes, sobretot nord-americans i xinesos; també hi havia una taula de russos. L’Olga va ser rebuda com una clienta habitual per en Georges, prim, calb i vagament inquietant, amb un cert aspecte de gai encuirat. L’Anthony, a la cuina, era bear sense passar-se; probablement s’hi mirava una mica, però la carta traïa una veritable obsessió pel foie gras. En Jed els va catalogar com a gais semimoderns, que procuraven evitar els excessos i la manca de bon gust tradicionalment associats a la seva comunitat, però que, tot i així, es deixaven anar una mica de tant en tant. En arribar l’Olga, en Georges li havia preguntat: «T’agafo l’abric, reina?», insistint en el reina amb un to molt Michou. Ella duia un abric de pell, una tria curiosa per aquesta època de l’any, però, a sota, en Jed va descobrir una minifaldilla molt curta i un top estret de setí blanc, guarnit de cristalls de Swarovsky; estava realment magnífica.

—Com va tot, reina? —L’Anthony, amb un davantal al voltant dels ronyons, es balancejava davant de la taula—. T’agrada el pollastre amb cranc de riu? Ens han arribat uns crancs de riu del Llemosí, sublims, absolutament sublims. Bona nit, senyor —va afegir adreçant-se a en Jed.

—Li agrada? —va preguntar l’Olga a en Jed quan l’altre es va haver allunyat.

—Doncs… sí. És típic. Bé, fa la impressió que és típic, però no se sap ben bé de què. Surt a la guia? —li semblava que era la pregunta que calia fer.

—Encara no. L’hi afegirem a l’edició de l’any vinent. Va sortir en un article de Condé Nast Traveller, i a la versió xinesa de la revista Elle.

En aquell moment, l’Olga treballava a les oficines parisenques de Michelin, però de fet era una enviada del holding Compagnie Financière Michelin, amb seu a Suïssa. En un intent de diversificació prou lògic, l’empresa havia adquirit recentment participacions importants de les cadenes Relais et Châteaux i sobretot French Touch, que creixia amb força d’uns anys ençà, tot mantenint, per raons deontològiques, una independència estricta respecte a les redaccions de les diverses guies. La firma s’havia adonat de seguida que els francesos, en general, ja no tenien tants mitjans per pagar-se unes vacances a França, si més no, en qualsevol cas, en els hotels proposats per aquestes cadenes. Una enquesta repartida a les French Touch l’any anterior havia mostrat que el 75% de la clientela es podia repartir entre tres països: la Xina, l’Índia i Rússia. El percentatge pujava a un 90% en els establiments «Demeures d’exception», els més prestigiosos de la gamma. Havien contractat l’Olga per reorientar la publicitat a fi d’adaptar-la a les expectatives d’aquesta nova clientela.

El mecenatge en l’àmbit de l’art contemporani no formava part pròpiament de la cultura tradicional de Michelin, va continuar explicant. La multinacional, domiciliada a Clermont-Ferrand des de la seva creació, en el comitè de direcció de la qual quasi sempre havia figurat un descendent dels fundadors, tenia la reputació de ser una empresa més aviat conservadora, fins i tot paternalista. El seu projecte d’obrir a París un espai Michelin dedicat a l’art contemporani despertava moltes reticències a les altes instàncies, tot i que suposaria, n’estava segura, un salt qualitatiu de la imatge de la companyia a Rússia i a la Xina.

—Que l’avorreixo? —es va interrompre tot d’una—. Em sap greu, només parlo de negocis, i vostè és un artista…

—No, no, i ara! —va respondre en Jed amb sinceritat—. En absolut, estic fascinat. Fixi’s, ni tan sols he tocat el foie gras…

En efecte, estava fascinat, però més aviat pels seus ulls, pel moviment dels llavis quan parlava; els duia d’un rosa clar, lleugerament nacrat, que lligava molt bé amb els ulls.

Llavors es van mirar, sense parlar, durant uns segons, i en Jed no en va tenir cap dubte: la mirada que ella li adreçava era realment una mirada de desig. I, per la seva expressió, ella va saber immediatament que ell ho sabia.

—En fi… —va reprendre l’Olga, una mica incòmoda—, en fi, no m’esperava trobar un artista que triés com a tema per a la seva obra els mapes Michelin.

—El cas és que els trobo realment preciosos, els mapes.

—Es nota. Es nota en les seves fotos.

Era ben fàcil, doncs, convidar-la a casa seva per ensenyar-li d’altres negatius. Amb tot, quan el taxi va enfilar l’avinguda de Les Gobelins, va tenir un sentiment d’incomoditat.

—Em temo que l’apartament està una mica desendreçat… —va dir.

Evidentment, va respondre que no s’hi amoïnés, però, mentre pujaven les escales, li va créixer el neguit, i en obrir la porta se la va mirar de cua d’ull: no va poder evitar una ganyota. Desendreçat era francament un eufemisme. Al voltant de la taula amb cavallets on havia posat la càmera Linhof, tot el terra estava cobert de còpies, de vegades amuntegades; probablement n’hi havia milers. Només quedava lliure un pas estret entre la taula i el matalàs, arran de terra. I no només estava desendreçat, l’apartament també estava brut, els llençols eren gairebé marrons, amb taques orgàniques.

—Sí, és un apartament de solter… —va dir l’Olga amb lleugeresa. Llavors es va endinsar a l’estança, es va ajupir per examinar una còpia, la minifaldilla se li va enretirar cuixes amunt, les cames eren increïblement llargues i fines, com es podien tenir unes cames tan llargues i fines? En Jed no havia tingut mai una erecció com aquella, era francament dolorosa, tremolava dret i tenia la impressió que s’havia de desmaiar.

—Jo… —va deixar anar amb una veu rauca, desconeguda.

L’Olga es va girar i es va adonar que anava de debò, de seguida va reconèixer la mirada encegada, de pànic, de l’home aclaparat pel desig, va fer unes passes cap a ell, el va embolcallar amb el cos voluptuós i el va besar en plena boca.