I

Des que va obrir la porta del safrane, en Jasselin va comprendre que estava a punt de viure un dels pitjors moments de la seva carrera. Assegut a l’herba a uns passos de la barrera, amb el cap entre les mans, el tinent Ferber estava prostrat en una immobilitat absoluta. Era la primera vegada que veia un col·lega en aquell estat; a la policia judicial, tots acabaven adquirint una duresa superficial que els permetia controlar les reaccions emocionals, o bé dimitien, i en Ferber tenia més de deu anys d’ofici. Uns metres més enllà, els tres homes de la gendarmeria de Montargis estaven garratibats: dos d’ells eren a l’herba, agenollats, amb la mirada buida, i el tercer (probablement el superior, a en Jasselin li va semblar reconèixer les insígnies de caporal) es balancejava lentament, a punt de desmaiar-se. De la casa es desprenien uns efluvis fètids, empesos per la brisa que agitava els botons d’or per damunt del prat d’un verd lluminós. Cap dels quatre homes no havia reaccionat a l’arribada del cotxe.

Es va dirigir cap a en Ferber, que continuava prostrat. Amb la pell pàl·lida, els ulls d’un blau molt clar, els cabells mitjanament llargs i negres, Christian Ferber tenia als trenta-dos anys un físic romàntic de jovenet guapo i tenebrós, sensible, força inusual en la policia; amb tot, era un policia competent i pertinaç, un d’aquells amb qui preferia treballar.

—Christian… —va dir en Jasselin en un to fluixet, i després cada vegada més fort. Lentament, com un nen castigat, en Ferber va alçar els ulls i li va adreçar una mirada de rancúnia queixosa.

—Tan greu és? —va preguntar baixet en Jasselin.

—És pitjor. Pitjor del que et puguis imaginar. Qui ho hagi fet… no hauria d’existir. Se l’hauria d’esborrar de la superfície de la Terra.

—L’enxamparem, Christian. Sempre els enxampem.

En Ferber va balancejar el cap i va arrencar a plorar. Tot plegat resultava molt inusual.

Al cap d’una estona que li va semblar molt llarga, en Ferber es va alçar, encara amb dificultats per aguantar-se dret, i va conduir en Jasselin fins al grup de gendarmes.

—El meu superior, el comissari Jasselin… —va dir en veu baixa. En sentir aquelles paraules, un dels dos joves gendarmes va començar a vomitar profusament, reprenia l’alè i tornava a vomitar a terra, sense molestar-se per ningú, i això tampoc no era gaire habitual, en un gendarme.

—Caporal Bégaudeau —va dir mecànicament el seu superior, sense aturar el balanceig mancat de significació; en definitiva, en aquell moment, no es podia esperar res de la gendarmeria de Montargis.

—El cas no el duran ells —va resumir en Ferber—. Nosaltres vam iniciar la investigació. Ens van avisar que tenia una cita a París i no hi va acudir. Com que tenia un domicili aquí, els vaig demanar que fessin una comprovació, i se l’han trobat.

—Si han trobat el cos, poden demanar que se’ls assigni el cas.

—No crec que ho facin.

—Què t’ho fa pensar?

—Em sembla que estaràs d’acord amb mi quan vegis… l’estat de la víctima. —Va fer una interrupció, va tenir una esgarrifança i novament va sentir nàusees, però ja no li quedava res per vomitar, només una mica de bilis.

En Jasselin va mirar cap a la porta de la casa, oberta de bat a bat. Un eixam de mosques s’havia acumulat a la vora, volaven en cercle brunzint, com si esperessin el seu torn. Des del punt de vista d’una mosca, un cadàver humà és carn, purament i simplement carn. Els van arribar nous efluvis, la pudor era realment atroç. Si havia de fer front a la visió de l’escena del crim, era plenament conscient que hauria d’adoptar durant uns minuts el punt de vista d’una mosca; la remarcable objectivitat d’una mosca, Musca domestica. Cada femella de Musca domestica pot pondre fins a cinc-cents i de vegades mil ous. Aquests ous són blancs i fan aproximadament 1,2 mm de llargada. Al cap d’un sol dia, en surten les larves (cucs blancs); viuen i es nodreixen en la matèria orgànica (generalment morta i en una fase avançada de descomposició, com és el cas d’un cadàver, dels detritus o excrements). Les larves són d’un blanc pàl·lid i fan de 3 a 9 mm. Són més primes per la regió bucal i no tenen potes. Al final de la tercera muda, els cucs s’enfilen cap a un lloc fresc i sec i es transformen en pupes, d’un color rogenc.

Les mosques adultes viuen entre dues setmanes i un mes en la natura, o més temps en les condicions d’un laboratori. Després d’emergir de la pupa, les mosques deixen de créixer. Les mosques petites no són mosques joves, sinó mosques que no han tingut prou aliment durant l’estadi larval.

Aproximadament unes trenta-sis hores després d’emergir de la pupa, la femella està receptiva per a la còpula. El mascle la munta per darrere per injectar-li esperma. Normalment la femella només s’acobla una sola vegada i emmagatzema l’esperma a fi d’utilitzar-lo en diverses postes d’ous. Els mascles són territorials: defensen un cert territori de la intrusió d’altres mascles i procuren muntar totes les femelles que entrin al seu territori.

—A més, la víctima era famosa… —va afegir en Ferber.

—Qui era?

—Michel Houellebecq.

Davant l’absència de reacció del seu superior, va afegir:

—És un escriptor. En fi, era un escriptor. Era molt conegut.

Doncs bé, ara l’escriptor conegut servia de substància nutritiva a nombroses larves, es va dir en Jasselin en un esforç coratjós de mind control.

—Creus que hi hauria d’anar? —va preguntar finalment al seu subordinat—. A veure l’interior?

En Ferber va dubtar una estona abans de respondre. El responsable d’una investigació sempre havia de veure, personalment, l’escena del crim, en Jasselin hi insistia molt a les conferències que feia a l’Institut de formació de comissaris de Saint-Cyr-au-Mont-d’Or. Un crim, i sobretot un crim que no sigui obra d’un cràpula o fet amb brutalitat, és una cosa molt íntima, en què l’assassí expressa forçosament algun aspecte de la seva personalitat, de la seva relació amb la víctima. Per tant, hi ha gairebé sempre, en l’escena del crim, alguna cosa individual i única, com una signatura del criminal; i és particularment evident, afegia, en els crims atroços o rituals, en els crims en què la investigació apunta d’una manera natural cap a un psicòpata.

—Jo, de tu, esperaria els tècnics… —va respondre finalment en Ferber—. Tindran màscares estèrils; això et permetrà, si més no, evitar la pudor.

En Jasselin va reflexionar; era un bona solució intermèdia.

—Quan arribaran?

—D’aquí a dues hores.

El caporal continuava balancejant-se, havia assolit un ritme de creuer en el seu balanceig i no semblava que hagués de fer res de preocupant, només calia acompanyar-lo a estirar-se a un llit, en un hospital o fins i tot a casa seva, però amb uns tranquil·litzants forts. Els dos subalterns, que continuaven agenollats al seu costat, començaven a moure el cap i a gronxar suaument el cos imitant el seu superior. Són gendarmes de zona rural, es va dir, benèvol, en Jasselin, facultats per multar un excés de velocitat, un petit frau amb la targeta de crèdit.

—Si em permets… —li va dir a en Ferber—, aniré a fer un tomb pel poble, mentrestant. Només una volteta, per amarar-me de l’ambient.

—Fes, fes… Tu manes… —En Ferber va fer un somriure fatigat—. Jo m’ocupo de tot, em faré càrrec de la recepció dels convidats mentre no hi siguis.

Va tornar a seure a la gespa, va ensumar fort diverses vegades i es va treure de la jaqueta un llibre de butxaca; era Aurélia, de Gérard de Nerval, va observar en Jasselin, que va girar cua i es va dirigir cap al poble, un poblet, de fet, un grup de cases adormides en un racó del bosc.