VIII

Va rebre les fotografies l’endemà, a mig matí. Per més que els tècnics del Servei d’Identificació irritessin en Jasselin per la seva petulància, havia de reconèixer que en general feien una feina excel·lent. Els negatius eren nítids, estaven ben il·luminats, tenien una definició excel·lent malgrat la distància, s’hi reconeixia perfectament la cara de les persones que s’havien molestat a acudir a l’enterrament de l’escriptor. Les còpies anaven acompanyades d’un clauer USB que contenia les fotografies en documents digitals. El va enviar immediatament als tècnics informàtics de la BEFTI per correu intern, amb una nota en què els demanava que fessin un creuament de dades amb l’arxiu de fotografies de delinqüents fitxats; disposaven d’un programa informàtic de reconeixement de cares que els permetia efectuar l’operació en minuts. No hi creia gaire, però, si més no, s’havia d’intentar.

Els resultats van arribar a primera hora del vespre, quan s’afanyava a tornar a casa; tal com s’esperava, eren negatius. Els tècnics de la BEFTI també hi havien afegit un informe resumit d’una trentena de pàgines sobre el contingut de l’ordinador d’en Houellebecq, després d’aconseguir finalment anul·lar-ne els codis. El va agafar per estudiar-lo tranquil·lament a casa.

El van acollir els lladrucs del Michou, que va saltar amunt i avall durant ben bé un quart d’hora, i l’olor d’un bacallà a la gallega; l’Hélène mirava de variar els sabors, passant de l’estofat de vedella borgonyó a l’alsacià, de la cuina provençal a la del sud-oest; també dominava les cuines italiana, turca, marroquina, i s’acabava d’apuntar a un taller d’iniciació a les cuines de l’Extrem Orient organitzat per la seu del districte V. Ell va anar a fer-li un petó; duia un vestit de seda preciós.

—Estarà llest d’aquí a deu minuts, si vols… —va dir ella.

Tenia un aspecte relaxat, feliç, com sempre que no havia d’anar a la facultat durant el dia; acabava de començar les vacances de Tots Sants. L’interès de l’Hélène per l’economia havia disminuït molt al llarg dels anys. Cada vegada més, les teories que miraven d’explicar els fenòmens econòmics, de preveure’n les evolucions, li semblaven totes si fa no fa igualment inconsistents, atzaroses, i cada vegada estava més temptada d’assimilar-les al pur xarlatanisme; era fins i tot sorprenent, es deia en alguns casos, que concedissin un premi Nobel d’economia, com si aquesta disciplina pogués presumir de la mateixa seriositat metodològica, del mateix rigor intel·lectual que la química o la física. El seu interès per l’ensenyament també havia minvat força. Els joves, en conjunt, ja no li interessaven tant, els seus estudiants tenien un nivell espantosament baix, de vegades calia preguntar-se què els havia empès a estudiar una carrera. L’única resposta, ella en el fons ho sabia, era que volien guanyar diners, com més diners millor; malgrat algunes passions humanitàries de curta volada, era l’única cosa que realment els motivava. La seva vida professional es podia resumir en el fet d’ensenyar absurditats contradictòries a cretins arribistes, tot i que evitava de formular-s’ho en uns termes tan clars. Havia previst prejubilar-se així que el marit plegués de la policia; ell no tenia el mateix estat d’ànim, li continuava agradant la seva feina, el mal i el crim li semblaven qüestions tan urgents, tan essencials com quan havia començat vint-i-vuit anys enrere.

Va engegar el televisor, era l’hora de les notícies. El Michou va saltar al seu costat al sofà. Després de la descripció d’un atemptat suïcida especialment mortífer d’uns kamikazes palestins a Hebron, el presentador va passar a parlar de la crisi que sacsejava els mercats borsaris des de feia uns quants dies, i que, segons alguns especialistes, corria el risc de ser encara pitjor que la del 2008; en total, un resum informatiu molt clàssic. Es va afanyar a canviar de canal quan l’Hélène, sortint de la cuina, va anar a seure al braç del sofà. Ell li va cedir el comandament; va considerar que, al capdavall, era cosa d’ella, que potser encara mostrava un cert interès.

Després d’una ronda per les principals places financeres, va aparèixer un expert al plató. L’Hélène se’l va escoltar atentament i amb un somriure indefinible als llavis. En Jasselin li mirava els pits per l’escot del vestit: uns pits siliconats que s’havia implantat feia deu anys, però li havien quedat molt bé, el cirurgià havia fet una bona feina. En Jasselin estava del tot a favor dels pits siliconats, que són la demostració d’una bona voluntat eròtica en la dona, la qual endarrereix de vegades deu, fins i tot vint anys la desaparició de la vida sexual de la parella. I també hi havia sorpreses que el meravellaven, petits miracles: a la piscina, en l’única estada en un complex de vacances, a la República Dominicana (el Michel, el seu primer bichon, va estar a punt de no perdonar-los-ho, i es van prometre que no repetirien l’experiència, llevat que descobrissin un complex de vacances on admetessin els gossos; però, per desgràcia, no en va descobrir cap), en fi, en aquella estada, ell s’havia meravellat contemplant els pits de la seva dona, estirada d’esquena a terra a la piscina, que apuntaven cap al cel en un audaç desafiament a la gravetat.

Els pits siliconats són ridículs quan el rostre de la dona està atroçment arrugat, quan la resta del cos està degradat, adipós i flàccid; però no era el cas de l’Hélène, ni de bon tros. El cos s’havia mantingut prim, les natges fermes, amb prou feines una mica caigudes; i els cabells caoba, espessos i arrissats encara li queien en cascada amb gràcia sobre les espatlles arrodonides. En suma, era una dona molt guapa, en suma, tenia sort, molta sort.

Molt a la llarga, evidentment, qualsevol pit siliconat resulta ridícul; però molt a la llarga ja no es pensa en aquestes coses, es pensa en els càncers de coll d’úter, en les hemorràgies de l’aorta i en altres temes semblants. També es pensa en la transmissió del patrimoni, en la repartició dels béns immobles entre els presumptes hereus, en fi, hi ha altres qüestions que preocupen que no són els pits siliconats, però encara no hi havien arribat, es va dir, ni de bon tros, potser farien l’amor aquell vespre (o més aviat l’endemà al matí, preferia el matí, començava el dia amb bon humor), es podia dir que tenien encara uns bons anys per davant.

S’havia acabat la informació econòmica, ara passaven a la presentació d’una comèdia sentimental que s’estrenava l’endemà a les pantalles franceses.

—Has sentit el que ha dit aquell home, l’expert? —va preguntar l’Hélène—. T’has fixat en els pronòstics que feia? —No, de fet no havia escoltat res, s’havia limitat a mirar-li els pits, però es va estar d’interrompre-la—. D’aquí a una setmana, constataran que tots els seus pronòstics eren falsos. Faran venir un altre expert, o potser el mateix, i farà uns nous pronòstics, amb la mateixa seguretat… —Feia que no amb el cap, afligida, gairebé indignada—. Com pot ser que una disciplina que no és capaç ni de fer pronòstics fiables es consideri una ciència?

En Jasselin no havia llegit Popper, no tenia cap resposta vàlida per donar-li; així doncs, es va limitar a posar-li una mà a la cuixa. Ella li va somriure abans de dir:

—De seguida estarà a punt.

I se’n va anar a la cuina, però va tornar a treure el tema durant el sopar. El crim, li va dir al seu marit, li semblava un acte profundament humà, connectat és clar amb les zones més fosques de l’ésser, però humà al capdavall. L’art, per posar un altre exemple, estava connectat amb tot: amb les zones fosques, amb les zones lluminoses, amb les zones intermèdies. L’economia no estava connectada amb gairebé res, només amb la part més maquinal, més previsible, més mecànica de l’ésser humà. No tan sols no era cap ciència, tampoc no era cap art, en definitiva no era ben bé res de res.

Ell no hi estava d’acord i l’hi va dir. Després d’haver freqüentat durant anys el món dels criminals, li podia afirmar que es tractava dels individus més maquinals i més previsibles que un es podia imaginar. En la quasi totalitat dels casos, mataven per diners, i únicament per diners; de fet, això era el que en general en facilitava la captura. En canvi, gairebé ningú mai no havia treballat únicament per diners. Sempre hi havia d’altres motivacions: l’interès per la feina, la consideració que hi podia anar associada, els vincles de simpatia amb els col·legues… I gairebé ningú tampoc, a l’hora d’adquirir coses, no es comportava del tot racionalment. I probablement aquesta indeterminació fonamental de les motivacions dels productors, com també la dels consumidors, feia que les teories econòmiques fossin tan atzaroses i, al capdavall, tan falses. En canvi, la detecció criminal es podia abordar com una ciència, o si més no com una disciplina racional. L’Hélène no va trobar cap resposta. L’existència d’agents econòmics irracionals era des de sempre la part d’ombra, el punt feble secret de qualsevol teoria econòmica. Per bé que s’havia distanciat molt de la seva feina, la teoria econòmica encara representava la seva contribució a les càrregues domèstiques, el seu estatus a la universitat: beneficis simbòlics, en bona part. En Jean-Pierre tenia raó: ella tampoc no es comportava de cap manera com un agent econòmic racional. Es va asseure relaxada al canapè, va observar el seu gosset que descansava panxa enlaire, extàtic, a l’extrem inferior esquerre de la catifa del menjador.

Més tard, a la nit, en Jasselin va agafar l’informe del resum del BEFTI sobre l’ordinador de la víctima. La primera constatació era que en Houellebecq, malgrat el que havia repetit en nombroses entrevistes, encara escrivia; i escrivia molt. Dit això, el que escrivia era força estrany: semblava poesia, o proclames polítiques, en fi, no entenia gairebé res dels extractes reproduïts en l’informe. S’haurà d’enviar tot això a l’editora, es va dir.

La resta de l’ordinador no contenia gaire cosa útil. En Houellebecq utilitzava la funció «Agenda d’adreces» del seu Macintosh. Havien reproduït íntegrament el contingut de la seva agenda d’adreces, i era patètica: hi havia en total vint-i-tres noms, dotze dels quals eren artesans, metges i altres prestadors de serveis. També utilitzava la funció «Agenda» i no era gaire millor, les anotacions eren en general del tipus «bosses d’escombraries» o «lliurament de fuel». Comptat i debatut, en Jasselin havia vist poques vegades algú amb una vida tan ensopida. Ni tan sols el navegador d’internet no va revelar res d’apassionant. No es connectava a cap web pedòfil, ni tampoc pornogràfic; les connexions més agosarades eren de pàgines web de llenceria i de roba eròtica femenina, com Belle et Sexy o Liberette.com. Així, doncs, el pobre vellet s’acontentava a mirar noies amb minifaldilla cenyida o amb un top transparent, i a en Jasselin gairebé li va fer vergonya haver llegit aquella pàgina. Definitivament, el crim no seria fàcil d’elucidar. Són els vicis els que empenyen els homes cap als seus assassins, els vicis o els diners. De diners, en Houellebecq en tenia, tot i que menys del que s’imaginava, però, aparentment, no havien robat res, fins i tot havien trobat a la casa el talonari, la targeta de crèdit i una cartera amb centenars d’euros. Es va adormir quan intentava rellegir les proclames polítiques, com si esperés trobar-hi una explicació o un sentit.