V

En Jed va ensopegar amb un cotxet, es va agafar a temps al detector de metalls, va recular per recuperar el seu lloc a la fila. Tret d’ell, tot eren famílies, cadascuna de dos o tres fills. Davant seu, un nen rosset d’uns quatre anys somicava, reclamant no se sabia ben bé què, llavors, tot d’una, es va llançar a terra xisclant, tremolant de ràbia; la mare va intercanviar una mirada d’esgotament amb el marit, que va intentar aixecar la petita carronya viciosa. És impossible escriure una novel·la, li havia dit en Houellebecq el dia abans, per la mateixa raó que és impossible viure: a causa de les pesantors que s’acumulen. I totes les teories de la llibertat, de Gide a Sartre, no són més que immoralismes concebuts per solters irresponsables. Com jo, havia afegit encetant la tercera ampolla de vi xilè.

No hi havia seients assignats a l’avió, i a l’hora d’embarcar-se va mirar d’unir-se a un grup d’adolescents, però el van retenir al peu de les escales metàl·liques; el seu equipatge de mà era massa voluminós, el va haver de lliurar al personal de vol. Finalment va haver de seure al costat del passadís central, atrapat entre una nena de cinc anys que no parava de bellugar-se i de reclamar caramels i una dona obesa, de cabells descolorits, amb un nadó a la falda que va començar a bramar poc després de l’enlairament; mitja hora més tard, va tocar canvi de bolquers.

En sortir de l’aeroport de Beauvais-Tillé, es va aturar, va deixar a terra la bossa de viatge, va respirar lentament per recuperar-se. Les famílies carregades de cotxets i de nens s’entaforaven a l’autocar amb destinació a la Porte Maillot. Just al costat, hi havia un petit vehicle blanc, amb uns grans vidres, que duia les sigles de Transports Urbains de Beauvais. En Jed s’hi va acostar i es va informar: era la llançadora que duia a Beauvais, li va fer saber el xofer; el trajecte costava dos euros. Va comprar un bitllet; era l’únic passatger.

—El deixo a l’estació? —va preguntar una mica més tard.

—No, al centre.

L’empleat se’l va mirar sorprès; aparentment, l’oferta turística de Beauvais no semblava beneficiar-se realment dels passatgers de l’aeroport, tot i que s’havia fet un esforç, com gairebé a totes les ciutats franceses, per condicionar zones de vianants al centre, amb uns panells d’informació històrica i cultural. Els primers rastres d’ocupació de l’indret es podien remuntar a seixanta-cinc mil anys abans de la nostra era. Fou un campament fortificat pels romans que prengué el nom de Caesaromagus i, posteriorment, de Bellovacum, abans de ser destruït el 275 durant les invasions bàrbares.

Situada en una cruïlla de rutes comercials, envoltada de terres bladeres d’una gran riquesa, Beauvais conegué, a partir del segle XI, una prosperitat considerable, i s’hi desenvolupà un artesanat tèxtil; els draps de Beauvais s’exportaven fins a Bizanci. El 1225, el comte bisbe Milon de Nanteuil inicià el projecte de la catedral (tres estrelles Michelin, mereix el viatge), que, tot i estar inacabada, posseeix les voltes gòtiques més altes d’Europa. El declivi de Beauvais, a remolc del de la indústria tèxtil, començà a les acaballes del segle XVIII; des d’aleshores, el declivi no havia tocat fons, i en Jed va trobar sense cap problema una habitació a l’hotel Kyriad. Va tenir la impressió que n’era l’únic client fins a l’hora de sopar. Quan començava a menjar la blanqueta de vedella, el plat del dia, va veure entrar un japonès sol, d’uns trenta anys, que mirava esverat al seu voltant i es va instal·lar a la taula del costat.

La proposta d’una blanqueta de vedella va sumir el japonès en l’angoixa; es va conformar amb un entrecot que va veure arribar uns minuts més tard i va examinar tristament, indecís, amb la punta de la forquilla. En Jed s’esperava que el japonès intentaria encetar una conversa. I ho va fer, en anglès, després de rellepar unes patates fregides. El pobre home treballava per a Komatsu, una empresa de màquines eina que havia aconseguit col·locar un dels seus autòmats tèxtils d’última generació a l’última empresa de draperia activa al departament. La programació de la màquina s’havia espatllat i ell havia vingut per mirar de reparar-la. Abans, es va lamentar, per a una missió com aquesta l’empresa enviava tres o quatre tècnics, dos com a mínim. Però les restriccions pressupostàries eren terribles i ara es trobava sol, a Beauvais, davant d’un client enfurismat i una màquina amb una programació defectuosa.

En efecte, la situació era poc encoratjadora, va reconèixer en Jed. Però, que no el podien ajudar per telèfon, si més no? «Time difference…», va dir tristament el japonès. Potser cap a la una de la matinada podria trobar algú al Japó, quan obren les oficines. Però, de moment, estava sol i ni tan sols tenia televisions de cable japoneses a l’habitació. Es va mirar un moment el ganivet de carn, com si s’estigués plantejant un harakiri, i llavors va decidir començar a menjar l’entrecot.

A l’habitació, mentre mirava Thalassa sense so, en Jed va engegar el mòbil. En Franz li havia deixat tres missatges. S’hi va posar al primer truc.

—I què? Com ha anat?

—Bé. Més o menys bé. L’únic problema és que crec que s’endarrerirà.

—Ah, no, això no pot ser. Ho necessito per a final de març, si no, no puc imprimir el catàleg.

—Li he dit… —En Jed va dubtar—. Li he dit que no pateixi, que s’agafi tot el temps que necessiti.

En Franz va emetre una mena de borborigme incrèdul, va callar un moment i va reprendre la paraula amb una veu tensa, al límit de l’explosió.

—Escolta, ens hem de veure per parlar-ne. Et va bé passar ara per la galeria?

—No, ara sóc a Beauvais.

—A Beauvais? Però què hi fots, a Beauvais?

—Necessitava una mica de distància. Beauvais és ideal per tenir una mica de distància.

Hi havia un tren a les 8.47, i el trajecte fins a l’estació del Nord durava una mica més d’una hora. A les onze, en Jed era a la galeria davant d’un Franz desanimat.

—No ets el meu únic artista, saps… —va dir en un to de retret—. Si l’exposició no pot tenir lloc al maig, em veuré obligat a ajornar-la fins al desembre.

L’arribada de la Marylin, deu minuts més tard, va restablir una mica de bon humor.

—A mi, al desembre em va perfectament bé —va anunciar d’entrada, i va continuar amb una jovialitat depredadora—. Així tindré més temps per treballar les revistes angleses; cal preparar les coses amb molt de temps amb les revistes angleses.

—Bé, doncs deixem-ho per al desembre… —va concedir en Franz, abatut i derrotat.

—Jo sóc… —va començar en Jed alçant lleugerament les mans, però es va aturar. Estava a punt de dir: «Jo sóc l’artista», o una frase per l’estil, amb un èmfasi una mica ridícul, però se’n va estar i va afegir simplement—: També necessito temps per fer el retrat d’en Houellebecq. Vull que sigui un bon quadre. Vull que sigui el meu millor quadre.