XI

El comissari Jasselin estava «reunit», li van dir quan va arribar. Es va esperar en una saleta amb cadires de plàstic verd, tot fullejant un exemplar antic de la revista Forces de police, fins que se li va acudir de mirar per la finestra: la vista sobre el Pont Neuf i el Quai de Conti, i més enllà el Pont des Arts, era magnífica. En la llum hivernal el Sena semblava immòbil, la superfície del riu era d’un gris mat. La cúpula de l’Institut tenia molt d’encant, va haver de reconèixer una mica a desgrat. Era evident que el fet de donar una forma arrodonida a un edifici no es podia justificar de cap manera; des del punt de vista racional, era simplement una pèrdua d’espai. La modernitat era potser un error, es va dir en Jed per primera vegada en la seva vida. Una pregunta purament retòrica, de fet: la modernitat s’havia acabat a l’Europa occidental des de feia molt de temps.

En Jasselin se li va plantar al costat i el va allunyar de les seves reflexions. Se’l veia tens, crispat i tot. De fet, aquell matí, havia tingut una nova decepció: la confrontació del modus operandi de l’assassí amb els fitxers dels assassins en sèrie no havia donat cap resultat. Enlloc d’Europa, ni dels Estats Units, ni del Japó, no constava cap assassí que tallés les víctimes en llenques i les repartís per l’estança, era un cas sense precedents. «Per una vegada, França és capdavantera…», havia subratllat en Lartigue en un intent per relaxar l’ambient que havia fracassat lamentablement.

—Em sap greu —va dir—, però ara mateix el meu despatx està ocupat. Li puc oferir un cafè? No és dolent, fa poc que ens han portat una nova màquina.

Va tornar al cap de dos minuts amb dos gots petits que contenien, en efecte, un cafè excel·lent. És impossible concebre una tasca policial seriosa, va afirmar a en Jed, sense una màquina de cafè com cal. Tot seguit li va demanar que li parlés del seu vincle amb la víctima. En Jed li va fer l’historial de la seva relació: el projecte d’exposició, el text del catàleg, el retrat que havia fet de l’escriptor… A mesura que anava explicant, tenia la sensació que el seu interlocutor s’anava enfosquint, i gairebé enfonsant a la cadira de plàstic.

—Veig que… en resum, no tenien una relació especialment íntima… —va concloure el comissari.

No, no es podia dir que la tinguessin, va convenir en Jed; però, de tota manera, no tenia la impressió que en Houellebecq hagués tingut el que se’n pot dir cap relació íntima, si més no en l’última etapa de la seva vida.

—Sí, ja ho sé… —En Jasselin semblava completament desanimat—. No sé què em va fer esperar alguna cosa més… Crec que l’he molestat per no res. Bé, de tota manera, anirem al meu despatx i li prendré declaració per escrit.

La superfície de la taula del despatx estava quasi completament coberta de fotografies de l’escena del crim, que, potser per cinquantena vegada, havia examinat en va durant bona part del matí. En Jed s’hi va acostar encuriosit, va agafar una foto per observar-la. En Jasselin va reprimir un gest sorprès.

—Perdoni’m… —va dir en Jed, cohibit—. Suposo que no estic autoritzat per veure-ho.

—En efecte, en principi, està sota secret de sumari. Però, no se n’estigui, si us plau: si li pot suggerir res…

En Jed va examinar algunes ampliacions, que si fa no fa eren totes iguals, segons en Jasselin: regalims, laceracions, un trencaclosques informe.

—És curiós… —va dir finalment—. Recorda un Pollock, però un Pollock que hauria treballat gairebé en monocrom. Ho va fer de vegades, però no gaire sovint.

—Qui és aquest Pollock? Perdoni’m la incultura.

—Jackson Pollock era un pintor nord-americà de la postguerra. Un expressionista abstracte, fins i tot un dels capdavanters del moviment. Estava molt influït pel xamanisme. Va morir el 1956.

En Jasselin el va observar atentament, amb un interès sobtat.

—I què són aquestes fotos? —va preguntar en Jed—. Vull dir, què representa tot això en realitat?

La reacció d’en Jed va sorprendre en Jasselin per la seva intensitat. Amb prou feines va ser a temps d’acostar-li una butaca, on es va desplomar, tremolant, amb espasmes que li sacsejaven el cos.

—No es mogui… hauria de beure alguna cosa —va dir. Es va precipitar al despatx de l’equip d’en Ferber i en va tornar de seguida amb una ampolla de Lagavulin i un got. És impossible concebre una tasca policial seriosa sense una reserva d’alcohol de bona qualitat, n’estava plenament convençut, però aquest cop es va abstenir de fer-ne esment. En Jed es va beure un got sencer, a grans glops, i finalment se li va calmar la tremolor. En Jasselin es va forçar a esperar, refrenant-se l’excitació.

—Sé que és horrible… —va dir finalment—. És un dels crims més horribles que hem tingut mai entre mans. Vostè creu… —va reprendre amb prudència—, vostè creu que l’assassí es podria haver inspirat en Jackson Pollock?

En Jed va callar durant uns segons, balancejant el cap amb incredulitat, i va respondre:

—No ho sé… Hi ha una semblança, certament. Hi ha un bon nombre d’artistes que van utilitzar el seu cos al final del segle XX, i alguns partidaris del body art es van presentar, en efecte, com a continuadors de Pollock. Però el cos dels altres… Només els accionistes vienesos van transgredir aquest límit, els anys seixanta, però el moviment va quedar limitat a aquella època, i ja no té cap influència avui dia.

—Sé que pot semblar absurd… —va insistir en Jasselin—. Però, en el punt en què ens trobem… Miri, no l’hi hauria de dir, però la investigació està completament estancada, ja fa dos mesos que vam descobrir el cadàver i continuem en un punt mort.

—On va tenir lloc?

—A casa seva, al Loiret.

—Ah, és clar, hauria d’haver reconegut la moqueta.

—Vostè va estar a casa seva? Al Loiret? —Aquest cop no va poder contenir l’excitació. Era la primera persona interrogada que coneixia el lloc on vivia en Houellebecq. Ni tan sols l’editora no hi havia estat; sempre que es trobaven era a París.

—Sí, una vegada —va respondre tranquil·lament en Jed—. Per lliurar-li el quadre.

En Jasselin va sortir del despatx, va cridar en Ferber. Al passadís, li va resumir el que acabava de saber.

—Interessant —va dir pensativament en Ferber—, realment interessant. Més que tot el que hem aconseguit des del principi, em sembla.

—Com podem aprofundir en aquesta línia? —va continuar en Jasselin.

Van convocar una reunió improvisada al seu despatx; hi havia l’Aurélie, en Lartigue, en Michel Khoury. En Messier no hi era, ocupat en una investigació que semblava que l’apassionava; un adolescent psicòtic, una mena d’otaku que suposadament havia trobat el modus operandi dels seus assassinats a internet (comencem a perdre l’interès pel cas, es va dir tristament en Jasselin, comencem a resignar-nos a l’eventualitat d’un fracàs…). Van aparèixer propostes en totes direccions, durant una bona estona; tots ells desconeixien el món de l’art. Però va ser en Ferber qui va tenir la idea decisiva:

—Crec que podríem tornar amb ell al Loiret. A l’escenari del crim. Potser veurà alguna cosa que ens va passar per alt.

En Jasselin va consultar el rellotge: eren dos quarts de tres, ja havia passat feia estona l’hora de dinar; però, sobretot, feia tres hores que el testimoni s’esperava, tot sol al seu despatx.

Quan el comissari hi va entrar, en Jed li va adreçar una mirada distreta. No se’l veia gens avorrit: instal·lat rere la taula del comissari, examinava atentament les fotografies.

—Sap què? —va dir finalment—. No és més que una imitació mediocre de Pollock. Hi ha les formes, els regalims, però el conjunt s’ha disposat mecànicament, no hi ha cap força, cap impuls vital.

En Jasselin va dubtar, no era qüestió de violentar-lo.

—És la meva taula… —va dir finalment, incapaç de trobar una formulació millor.

—Ah, perdoni! —En Jed es va aixecar de cop i li va deixar el lloc lliure, sense sentir-se gens incòmode, francament.

Llavors li va exposar la seva idea.

—Cap problema —va respondre en Jed immediatament.

Van acordar marxar l’endemà, en Jasselin duria el seu cotxe particular. A l’hora de quedar, van descobrir que vivien a pocs centenars de metres de distància.

«Un paio ben curiós…», es va dir en Jasselin quan va haver marxat, i, com solia fer abans, va pensar en totes aquelles persones que conviuen en el cor d’una mateixa ciutat sense cap motiu particular, sense cap interès ni preocupació en comú, seguint trajectòries incommensurables i divergents, de vegades reunits (cada vegada menys) pel sexe o (cada vegada més) pel crim. Però, per primera vegada, aquell pensament, que el fascinava al principi de la seva carrera de policia, que li feia venir ganes d’aprofundir, de saber-ne més, d’anar fins al fons d’aquelles relacions humanes, ara només li provocava una fatiga obscura.