VII

En efecte, al matí del 31 d’octubre, en Jed va rebre un correu acompanyat d’un text sense títol, d’una cinquantena de pàgines, que immediatament va enviar a la Marylin i a en Franz, expressant un neguit: no era massa llarg? Ella el va tranquil·litzar immediatament: al contrari, va dir, sempre era preferible «un text voluminós».

Tot i que avui dia es considera més aviat com una curiositat històrica, el text de Houellebecq, el primer d’aquesta importància dedicat a l’obra de Martin, conté certes intuïcions interessants. Més enllà de les variacions de temes i de tècniques, afirma per primera vegada la unitat del treball de l’artista, i descobreix una profunda lògica en el fet que, després de consagrar els seus anys de formació a la recerca de l’essència dels productes manufacturats del món, s’interessi, en una segona fase de la seva vida, pels productors.

La mirada que Jed Martin adreça a la societat del seu temps, subratlla Houellebecq, és molt més la d’un etnòleg que la d’un comentarista polític. Martin, insisteix, no té res d’artista compromès, i encara que «La introducció a borsa de l’acció Beate Uhse», una de les rares escenes de multitud, pugui evocar el període expressionista, som molt lluny del tractament estrident, càustic d’un George Grosz o d’un Otto Dix. Els seus brokers que corren en xandall i dessuadora amb caputxa que aclamen amb un tedi fastiguejat la gran industrial del porno alemany són els hereus directes dels burgesos amb jaqué que s’encreuen, interminablement, a les recepcions representades pel Fritz Lang dels Mabuse; són tractats amb el mateix deseiximent, la mateixa fredor objectiva. En els seus títols, com en la pintura mateixa, Martin sempre és simple i directe: descriu el món i només rarament es permet un apunt poètic, un subtítol que serveix de comentari. Ho fa, però, en una de les seves obres més reeixides, «Bill Gates i Steve Jobs xerrant sobre el futur de la informàtica», que va optar per subtitular La conversa de Palo Alto.

Enfonsat en una butaca de vímet, Bill Gates estenia els braços ben oberts somrient al seu interlocutor. Duia uns pantalons de cotó, una samarreta caqui de màniga curta, unes xancletes. Ja no era el Bill Gates amb vestit blau marí de l’època en què Microsoft consolidava el seu domini mundial, i en què ell mateix, destronant el soldà de Brunei, s’elevava al rang de primera fortuna del món. Encara no era el Bill Gates compromès, dolorós, que visitava orfenats de Sri Lanka o feia una crida a la comunitat internacional per combatre el rebrot de la verola als països de l’oest d’Àfrica. Era un Bill Gates intermedi, relaxat, manifestament feliç d’haver abandonat el seu càrrec de chairman de la primera empresa mundial de programes informàtics, en resum, un Bill Gates de vacances. Només les ulleres amb muntura metàl·lica i vidres ben gruixuts podien recordar el seu passat de nerd.

Davant seu, Steve Jobs, tot i estar assegut com un indi sobre el sofà de cuir blanc, semblava paradoxalment una encarnació de l’austeritat, del Sorge tradicionalment associats al capitalisme protestant. No hi havia res de californià en la manera d’agafar-se la mandíbula amb la mà dreta com per ajudar-la en una reflexió difícil, en la mirada plena d’incertesa que adreçava a l’interlocutor; i ni tan sols la camisa hawaiana amb què Martin l’havia guarnit no aconseguia esvair la tristesa general produïda per la seva posició lleugerament arquejada, per l’expressió de trasbals que se li llegia als trets facials.

La trobada, evidentment, tenia lloc a casa del senyor Jobs. Barreja de mobles blancs d’un disseny depurat i de tapissos ètnics amb colors vius: tot el que hi havia a l’estança evocava l’univers estètic del fundador d’Apple, als antípodes de la disbauxa de detalls d’alta tecnologia, fregant la ciència-ficció, que caracteritzava segons la llegenda la casa que el fundador de Microsoft s’havia fet construir als afores de Seattle. Entre tots dos, sobre una taula baixa, es veia un tauler d’escacs amb peces artesanals de fusta; acabaven d’interrompre la partida en una posició molt desfavorable per a les negres, és a dir, per a Jobs.

En algunes pàgines de la seva autobiografia, The Road Ahead, Bill Gates deixa entreveure de vegades el que es podria considerar com un cinisme absolut, concretament en el passatge en què reconeix ras i curt que no és necessàriament beneficiós, per a una empresa, el fet de proposar els productes més innovadors. Molt sovint és preferible observar què fan les empreses de la competència (i llavors fa referència, clarament, sense citar-la, a la seva competidora Apple), deixar que treguin els seus productes, que afrontin les dificultats inherents a tota innovació, que d’alguna manera paguin la patenta; llavors, tot seguit, inundar el mercat proposant còpies a bon preu dels productes de la competència. Però aquest cinisme aparent, subratlla Houellebecq en el seu text, no és la veritat profunda de Gates; aquesta s’expressa més aviat en els passatges sorprenents, i quasi emotius, en què reafirma la seva fe en el capitalisme, en la misteriosa «mà invisible»; la seva convicció absoluta, inamovible, que siguin quines siguin les vicissituds i els aparents contraexemples, el mercat, comptat i debatut, sempre té raó, el bé del mercat sempre s’identifica amb el bé general. Aquí és on Bill Gates apareix, en la seva veritat profunda, com un ésser de fe, i aquesta fe, aquesta candidesa del capitalisme sincer, Jed Martin la va saber plasmar representant el personatge amb els braços ben oberts, calorós i amical, amb un reflex a les ulleres dels últims rajos de sol ponent a l’oceà Pacífic. Jobs, en canvi, aprimat per la malaltia, amb cara de preocupat i barba esclarissada, dolorosament recolzat sobre la mà dreta, evoca un d’aquells evangelistes itinerants en el moment que, en disposar-se a recitar potser per desena vegada les pregàries davant d’un públic escàs i indiferent, tot d’una l’envaeix el dubte.

Tot i així, era Jobs, immòbil, afeblit, en posició de perdedor, qui feia la impressió de dominar el joc; aquesta era, subratlla Houellebecq en el seu text, la profunda paradoxa del quadre. En la mirada li brillava encara la flama que no és només la dels predicadors i els profetes, sinó també la dels inventors, que descriu sovint Jules Verne. Observant més detingudament la posició de les peces d’escacs representada per Martin, es constatava que no era necessàriament desfavorable; i que Jobs podia, sacrificant la reina, resoldre la partida en tres moviments amb un audaç mat alfil-cavall. Igualment feia la impressió que podia, per la intuïció fulgurant d’un nou producte, imposar de sobte noves normes al mercat. A través de la vidriera de darrere els dos homes, es distingia un paisatge de prats, d’un verd maragda quasi surrealista, que davallaven suaument fins a una renglera de penya-segats, on arribaven a un bosc de coníferes. Més enllà, l’oceà Pacífic descabdellava les onades daurades, interminables. Unes nenes, a la llunyania, havien començat una partida de frisbee a la gespa. Arribava el capvespre en l’esplèndid esclat d’una posta de sol que Martin havia volgut gairebé improbable en la seva magnificència ataronjada, a la Califòrnia del nord, i arribava el capvespre a la part més avançada del món; això, aquesta tristesa indefinida dels adéus, també es podia llegir en la mirada de Jobs.

Dos partidaris convençuts de l’economia de mercat, també ferms defensors del Partit Demòcrata, però alhora dues cares oposades del capitalisme, tan diferents entre elles com un banquer de Balzac ho podia ser d’un enginyer de Jules Verne. La conversa de Palo Alto, remarcava Houellebecq com a conclusió, era un subtítol massa modest; Jed Martin hauria pogut intitular el seu quadre més aviat Una breu història del capitalisme; d’això tractava efectivament.