XIV

La caldera havia sobreviscut finalment a en Houellebecq, es va dir en Jed en tornar a casa seva, mirant-se l’aparell que l’acollia roncant sorneguerament, com una bèstia viciosa.

També havia sobreviscut al seu pare, va poder conjecturar al cap d’uns dies. Ja eren a 17 de desembre, faltava una setmana per Nadal, encara no tenia notícies del vell i es va decidir a telefonar a la directora de la residència. Ella li va fer saber que el seu pare se n’havia anat a Zuric una setmana abans, sense donar cap data concreta de tornada. La veu no deixava entreveure cap inquietud particular, i en Jed tot d’una va prendre consciència que Zuric no era només la base d’operacions d’una associació que practicava l’eutanàsia a gent gran, sinó també el lloc de residència de gent rica, i fins i tot molt rica, d’entre els més rics del món. Molts dels seus interns devien tenir família, o coneguts, que vivien a Zuric, un viatge a Zuric d’un d’ells li devia semblar perfectament normal. Va penjar, desanimat, i va reservar un bitllet a Swiss Airlines per a l’endemà.

Tot esperant la sortida del seu vol a la sala d’embarcament de l’aeroport de Roissy 2, immensa i també bastant letal, es va preguntar de cop què faria a Zuric. Era evident que el seu pare era mort des de feia uns quants dies, les cendres ja devien flotar a les aigües del llac de Zuric. Buscant per internet, havia llegit que Dignitas (que és com es deia l’organització que practicava eutanàsies) havia estat denunciada per una associació ecologista local. No pas per les seves activitats, ben al contrari, els ecologistes en qüestió celebraven l’existència de Dignitas, es declaraven fins i tot plenament solidaris amb el seu combat; sinó pel fet que la quantitat de cendres i ossamentes humanes que abocaven a les aigües del llac era segons ells excessiva, i tenia l’inconvenient d’afavorir una espècie de carpa brasilera, introduïda recentment a Europa, en detriment de la truita alpina, i dels peixos locals en general.

En Jed hauria pogut triar un dels palaus a les ribes del llac, el Widder o el Baur au Lac, però tenia la sensació que no suportaria fàcilment un luxe excessiu. Es va recollir en un hotel a prop de l’aeroport, gran i funcional, situat en el municipi de Glattbrugg. De fet, també era força car, i semblava molt confortable; però, que potser hi havia, a Suïssa, hotels barats?, hotels sense confort?

Va arribar-hi cap a les deu de la nit, feia un fred glacial, però l’habitació era confortable i acollidora, malgrat la façana sinistra de l’edifici. El restaurant de l’hotel acabava de tancar; va estudiar una estona el menú del room service fins que es va adonar que no tenia gana, que fins i tot se sentia incapaç d’ingerir res. Se li va acudir de mirar una pel·lícula porno, però es va adormir abans d’aconseguir entendre com funcionava el pay per view.

L’endemà, quan es va despertar, una boira blanca impregnava tot l’entorn. Els avions no es podien enlairar, li va notificar la recepcionista, l’aeroport estava paralitzat. Va anar al bufet de l’esmorzar, però només es va poder empassar un cafè i mig panet de llet. Després de rumiar una estona sobre l’itinerari —era complex, l’associació també era a la perifèria de Zuric, però en una altra banda—, ho va deixar córrer i va decidir anar-hi amb taxi. El taxista coneixia bé la Ifangstrasse; en Jed havia oblidat d’apuntar el número, però el conductor li va assegurar que era un carrer curt. Era a la vora de l’estació de tren de Schwerzenbach, el va informar, i a més vorejava la via fèrria. En Jed es va sentir molest pensant que el taxista probablement el veia com un candidat al suïcidi. L’home, però, un quinquagenari rabassut, que parlava l’anglès amb un accent germanosuís per caure de cul, li deixava anar de tant en tant pel retrovisor unes mirades picants i còmplices que no encaixaven amb la idea de la mort digna. Ho va entendre quan el taxi es va aturar, al començament de la Ifangstrasse, davant d’un edifici enorme, neobabilònic, amb frescos eròtics molt kitsch, una catifa vermella desgastada i palmeres en testos a l’entrada; era evidentment un bordell. En Jed es va sentir reconfortat que l’hagués associat més a la idea d’un bordell que no pas a la d’un establiment dedicat a l’eutanàsia; va pagar, deixant una propina molt generosa, i va esperar que el taxi fes mitja volta per anar carrer enllà. L’associació Dignitas presumia, en períodes de màxim funcionament, de satisfer la demanda de cent clients per dia. No era gens segur que el Babylon FKK Relax-Oase pogués vantar-se d’una assistència comparable, malgrat que els horaris d’obertura eren més amplis (Dignitas obria bàsicament en horari d’oficina, i el dimecres fins a les nou del vespre) i malgrat els esforços considerables (d’un gust dubtós, però considerables) de decoració esmerçats en el bordell. Dignitas, en canvi, tal com va constatar en Jed quan estava a cinquanta metres, tenia la seva seu en un edifici de formigó blanc, d’una banalitat irreprotxable, molt estil Le Corbusier en la seva estructura de bigues i puntals que alliberava la façana i en la seva absència de floritures decoratives, en resum, un edifici idèntic als milers d’edificis de formigó blanc que conformaven les perifèries semiresidencials per tota la superfície del planeta. Hi havia una sola diferència, la qualitat del formigó, amb tota seguretat: el formigó suís era incomparablement superior al formigó polonès, indonesi o malgaix. No hi havia cap irregularitat, cap fissura que deslluís la façana, i això probablement més de vint anys després de la seva construcció. En Jed estava segur que el seu pare s’havia fet la mateixa reflexió, fins i tot unes hores abans de morir.

Quan es disposava a trucar, dos homes amb bata i pantalons de cotó van sortir portant un taüt de fusta clara (un model lleuger i de gamma baixa, probablement d’aglomerat) i el van ficar dins d’una furgoneta Peugeot Partner aparcada davant de l’edifici. Sense parar atenció a en Jed, van tornar a pujar, deixant obertes les portes de la furgoneta, i van tornar a baixar al cap d’un minut, portant un segon taüt, idèntic a l’anterior, que també van col·locar dins de l’utilitari. Havien bloquejat el mecanisme de tancament de la porta per facilitar la feina. Quedava confirmat: el Babylon FKK Relax-Oase estava lluny de conèixer una agitació tan considerable. El valor comercial del patiment i la mort havia superat el del plaer i el sexe, es va dir en Jed, i probablement per aquest motiu Damien Hirst, uns quants anys abans, havia arrabassat a Jeff Koons el primer lloc en el mercat de l’art mundial. És cert que no havia encertat el quadre que havia d’evocar aquell esdeveniment, que ni tan sols l’havia pogut acabar, però aquell quadre continuava sent imaginable, algú altre l’hauria pogut realitzar; hauria calgut segurament, per a això, un pintor més bo. Però cap quadre no li semblava capaç d’expressar clarament la diferència de dinamisme econòmic entre aquelles dues empreses, situades a unes desenes de metres, a la mateixa vorera d’un carrer banal i més aviat trist que vorejava unes vies de tren a la perifèria est de Zuric.

En aquell moment, un tercer taüt va ser introduït a la furgoneta. Sense esperar el quart, en Jed va entrar a l’edifici, va pujar uns esglaons fins a un replà que tenia tres portes. Va empènyer la de la dreta, on hi havia indicat Wartesaal, i va entrar en una sala d’espera amb les parets de color crema i un mobiliari de plàstic descolorit; ben mirat, s’assemblava una mica a la sala on havia estat esperant al Quai des Orfèvres, amb la diferència que, en aquest cas, no tenia cap vista extensa sobre el Pont des Arts, i les finestres només donaven a una perifèria residencial anònima. Els altaveus fixats en parts elevades de les parets difonien una música ambiental certament trista, però que es podia qualificar de digna —probablement de Barber.

Les cinc persones reunides a la sala eren sense cap mena de dubte candidats al suïcidi, però costava definir-les més enllà d’això. Fins i tot l’edat que tenien era difícil de discernir, podria ser entre els cinquanta i els setanta anys; per tant, no gaire grans, i probablement el seu pare havia sigut el degà de la seva promoció. Un d’aquells homes, amb uns bigotis blancs i una pell rubicunda, era manifestament un anglès; però els altres, fins i tot des del punt de vista de la nacionalitat, eren difícils de classificar. Un home demacrat, amb un físic llatí, la pell d’un groc marronós i terriblement xuclat de galtes, l’únic realment que feia la impressió de patir una greu malaltia, llegia amb passió (havia alçat breument el cap en el moment d’entrar en Jed i de seguida s’havia tornat a submergir en la lectura) un volum de les aventures d’Espirú en versió castellana; devia venir d’un país sud-americà qualsevol.

En Jed va dubtar sobre què havia de fer i, finalment, va decidir adreçar-se a una dona d’uns seixanta anys que semblava una típica mestressa de casa de l’Allgäu, i que semblava posseir competències extraordinàries en matèria de gènere de punt. La senyora, efectivament, li va fer saber que hi havia una sala de recepció, havia de tornar a sortir, era la porta de l’esquerra del replà.

No hi havia cap indicació, en Jed va empènyer la porta de l’esquerra. Una noia decorativa i prou (segurament el que trobaria al Babylon FKK Relax-Oase seria molt millor, va pensar) s’estava darrere d’un taulell omplint laboriosament uns mots encreuats. En Jed li va explicar què buscava. Ella es va mostrar sorpresa; la família no solia venir després de la defunció, li va respondre. De vegades abans, mai després. «Sometimes before… Never after…», va repetir diverses vegades seguides, mastegant amb dificultat les paraules. Aquella ximpleta el començava a irritar, va alçar la veu repetint que no havia pogut venir abans, i que exigia parlar amb algú de direcció, que tenia el dret de consultar la fitxa del seu pare. Va semblar que la paraula dret la va impressionar; amb una desgana evident, va despenjar el telèfon. Uns minuts més tard, va entrar a la sala una dona d’uns quaranta anys, amb un vestit clar. Havia consultat la fitxa: en efecte, el seu pare s’havia presentat el matí del dilluns 10 de desembre; l’operació s’havia realitzat «amb tota normalitat», va afegir.

Devia haver arribat diumenge al vespre, el dia 9, es va dir en Jed. On havia passat l’última nit? S’havia permès el luxe del Baur au Lac? Esperava que sí, sense creure-hi gaire. Estava segur, en tot cas, que havia pagat el compte en marxar, que no havia deixat res pendent.

Va tornar a insistir-hi, va implorar. Estava de viatge en el moment dels fets, va assegurar, no hi havia pogut assistir, ara volia saber-ne més, volia conèixer tots els detalls sobre els últims moments de la vida del seu pare. La dona, visiblement molesta, va acabar cedint, el va convidar a acompanyar-la. La va seguir per un passadís llarg i fosc, ple de classificadors metàl·lics, fins a arribar al seu despatx, lluminós i funcional, que donava a una mena de parc públic.

—Aquí té el dossier del seu pare… —va dir ella oferint-li una carpeta molt prima. La paraula dossier semblava una mica exagerada: hi havia un full escrit per les dues cares en suís alemany.

—No entenc res… Necessitaria una traducció.

—Però què vol, exactament? —La seva serenor s’anava esquerdant a cada minut—. Sàpiga que tot és correcte.

—Es va fer un examen mèdic, suposo?

—Naturalment.

Pel que havia pogut llegir en Jed en els reportatges, l’examen mèdic es reduïa a prendre la tensió i a fer unes quantes preguntes vagues, una entrevista de motivació, d’alguna manera, amb la particularitat que tothom la superava, l’assumpte quedava resolt en menys de deu minuts.

—Actuem en plena conformitat amb la llei suïssa —va dir la dona, cada vegada més glacial.

—Què se’n va fer, del cos?

—Doncs, com la immensa majoria dels nostres clients, el seu pare va optar per la fórmula de la incineració. Per tant, vam actuar seguint la seva voluntat; seguidament vam escampar les cendres per la natura.

Així doncs, es va dir en Jed, el seu pare ara servia d’aliment a les carpes brasileres del Zürichsee.

La dona va recuperar el dossier, pensant visiblement que l’entrevista ja havia acabat, i es va aixecar per arxivar-lo a l’armari. En Jed també es va aixecar, se li va acostar i la va bufetejar violentament. Ella va deixar anar una mena de gemec ofegat, però no va tenir temps de reaccionar. Immediatament ell li va clavar un fort ganxo al mentó, seguit d’una sèrie de cops de puny ràpids. Mentre ella es balancejava, intentant reprendre l’alè, ell va recular per agafar impuls i li va clavar amb totes les seves forces un cop de peu a l’altura del plexe solar. Aquest cop, es va desplomar i, en caure, va topar violentament amb una cantonada metàl·lica de la taula; es va sentir un cruixit sec. Devia haver rebut un cop a la columna vertebral, va pensar en Jed. Es va inclinar sobre ella: estava estabornida, respirava amb dificultat, però respirava.

Es va dirigir ràpidament cap a la sortida, tement poc o molt que algú donés l’alerta, però la recepcionista amb prou feines va alçar la mirada dels mots encreuats; el cert era que la lluita havia sigut molt silenciosa. L’estació era només a dos-cents metres. Just quan hi entrava, un tren es va aturar en una via. Hi va pujar sense comprar cap bitllet, no va passar cap revisor i va baixar a l’estació central de Zuric.

En arribar a l’hotel, es va adonar que aquella escena de violència l’havia reviscolat. Era la primera vegada en la seva vida que recorria a la violència física contra algú; i això li havia fet venir gana. Per sopar, va menjar amb avidesa una raclet de carn dels Grisons i pernil de muntanya, que va acompanyar amb un vi excel·lent del Valais.

L’endemà al matí, havia tornat el bon temps a Zuric, una fina capa de neu cobria el terra. Es va dirigir a l’aeroport, esperant-se més o menys que el detinguessin al control dels passaports, però no va ser així. I els dies següents no va rebre cap mena de notificació. Era curiós que haguessin renunciat a denunciar-lo; probablement, en cap cas, no desitjaven atreure l’atenció cap a les seves activitats. Potser hi havia alguna cosa certa, es va dir, en les acusacions que corrien per internet relatives a l’enriquiment personal dels membres de l’associació. La factura d’una eutanàsia pujava a una mitjana de cinc mil euros, mentre que la dosi letal de pentobarbital de sodi costava vint euros, i una incineració de gamma baixa no devia costar gaire més. En un mercat en plena expansió, del qual Suïssa tenia gairebé el monopoli, en efecte, es devien estar fent d’or.

L’excitació va decaure ràpidament i va deixar lloc a una onada de tristesa profunda, que sabia que seria definitiva. Tres dies després d’arribar, per primera vegada en la seva vida, va passar tot sol la nit de Nadal, com també la de Cap d’Any. I els dies posteriors, es va trobar igualment sol.