Es va despertar sobresaltat en plena nit, el despertador marcava les 4.43. La temperatura de l’habitació era molt elevada, quasi asfixiant. L’havia despertat el soroll de l’escalfador, però no eren els espetecs habituals, ara l’aparell emetia un ronc prolongat, greu, gairebé infrasonor. Va obrir amb un cop brusc la finestra de la cuina, que tenia els vidres recoberts de gebre. L’aire glacial va inundar l’estança. Sis pisos més avall, uns grunyits porcins van pertorbar la nit de Nadal. Va tancar la finestra de seguida. Molt probablement, devien haver entrat uns vagabunds al pati; l’endemà aprofitarien les sobralles amuntegades als contenidors de l’edifici. Cap dels veïns no gosaria trucar a la policia per desempallegar-se’n; no pas el dia Nadal. Normalment, al final, se’n feia càrrec la veïna del primer, una dona d’una seixantena d’anys, de cabells tenyits amb henna, que duia jerseis amb patchwork de colors vius i que en Jed s’ensumava que era una psicoanalista jubilada. Però darrerament no l’havia vist, devia estar de vacances, si no és que s’havia mort sobtadament. Els vagabunds s’hi quedarien uns quants dies, el pati s’ompliria de la pudor de les defecacions, cosa que impediria obrir. Amb els veïns es mostraven educats, atents i tot, però les batusses entre ells eren ferotges i solien acabar amb crits d’agonia que s’alçaven en la nit, algú trucava a l’ambulància i trobaven un paio en un bassal de sang i amb una orella mig arrencada.

En Jed es va apropar a l’aparell, que havia deixat de fer soroll, va aixecar amb compte la tapa dels comandaments; tot d’una l’aparell va deixar anar un ronc breu, com si se sentís amenaçat per la intrusió. Un pilot groc feia un pampallugueig ràpid, indesxifrable. Lentament, mil·límetre a mil·límetre, en Jed va girar cap a l’esquerra la rodeta que marcava la intensitat. Si les coses no anaven bé, encara guardava el número de telèfon del croat; però segur que encara estava en actiu? No tenia la intenció de «florir-se fent de lampista», li havia confessat a en Jed sense embuts. El seu projecte, un cop hagués «fet racó», era tornar al seu país, a Croàcia, concretament a l’illa de Hvar, per muntar-hi un negoci de lloguer de motos aquàtiques. Per cert, un dels últims expedients en què havia hagut de treballar el seu pare abans de jubilar-se tenia a veure amb una licitació per construir un port esportiu de luxe a Stari Grad, a l’illa de Hvar, que efectivament s’estava convertint en un destí de luxe, uns anys abans s’hi havia vist en Sean Penn i l’Angelina Jolie, i en Jed va sentir una fosca decepció humana només de pensar que aquell home deixaria la lampisteria, un artesanat noble, per llogar enginys sorollosos i estúpids a uns jovenets fatxendes carregats de pasta del carrer de la Faisanderie, a la part alta de París.

«Però, què hi ha aquí exactament?», es preguntava el portal d’internet de l’illa de Hvar i, tot seguit, responia en aquests termes: «Aquí trobareu els camps d’espígol, les velles oliveres i les vinyes en una harmonia única. Així, el visitant que vulgui estar en contacte amb la natura visitarà primer la petita konoba (taverna) de Hvar en comptes d’anar al restaurant més luxós, tastarà l’autèntic vi de taula en lloc del xampany, cantarà una vella cançó popular de l’illa i s’oblidarà de la rutina quotidiana», això era el que devia haver seduït en Sean Pean, i en Jed va imaginar la temporada baixa, els mesos d’octubre encara suaus, l’antic lampista entaulat tranquil·lament davant d’un risotto de marisc, evidentment aquella tria es podia comprendre, fins i tot excusar.

Una mica a contracor, es va acostar a «Damien Hirst i Jeff Koons compartint el negoci de l’art», posat sobre el cavallet al bell mig del taller, i va reviure un sentiment d’insatisfacció, encara més amarg. Es va adonar que tenia gana, i això no era normal, el sopar de Nadal amb el seu pare habia sigut complet —entrants, formatges i postres, no hi havia faltat de res—, però tenia gana i massa calor, li costava respirar. Va tornar a la cuina, va encetar una safata de canelons amb salsa i els va endrapar un rere l’altre, examinant amb la mirada taciturna el quadre fracassat. Koons definitivament no era prou lleuger, prou aeri —potser li hauria hagut de dibuixar unes ales, com al déu Mercuri, va pensar estúpidament—; allà, amb aquell vestit de ratlles i el somriure de comercial, recordava una mica Silvio Berlusconi.

En el rànquing d’ArtPrice de les principals fortunes artístiques, Koons era el número dos mundial. Des de feia uns anys, Hirst, deu anys més jove, li havia arrabassat el primer lloc. Pel que feia a en Jed, deu anys enrere, havia assolit el lloc 583; però el dissetè a França. Posteriorment, com diuen els comentaristes del Tour de França, es va acabar «enfonsant en la classificació», fins que en va desaparèixer del tot. Es va acabar la safata de canelons, va descobrir un culet de conyac. Va encendre la bateria de llums halògens al màxim de potència i la va enfocar cap al centre de la tela. Mirant el quadre de prop, la nit tampoc no li havia reeixit: no tenia la sumptuositat, el misteri que s’associa amb les nits de la península aràbiga; hauria hagut de fer servir un blau ceruli, i no pas d’ultramar. Realment li estava sortint una merda de quadre. Va agafar una espàtula, va rebentar l’ull de Damien Hirst, va eixamplar el trau amb un cert esforç; era una tela de fibres de lli compactes, molt resistent. Subjectant la tela enganxosa amb una mà, la va estripar d’una estrebada, el cavallet es va desequilibrar i va caure a terra. Més calmat, es va aturar, va mirar-se les mans enganxifoses de pintura, es va acabar el conyac, va saltar amb els peus junts sobre el quadre i el va trepitjar i refregar contra el terra, que va quedar relliscós. Finalment, va perdre l’equilibri i va caure, va picar amb l’occípit contra el marc del cavallet, va fer un rot i va vomitar. Tot d’una, es va sentir millor, l’aire fresc de la nit li circulava lliurement per la cara, va tancar els ulls plàcidament; era evident que havia arribat a un final de cicle.