III

Quan va tornar a l’escenari del crim, la temperatura havia davallat lleugerament, i també va tenir la impressió que hi havia menys mosques. Ajagut a la gespa, amb el cap sobre la caçadora enrotllada que li servia de coixí, en Ferber continuava immers en la lectura d’Aurélia, ara semblava que l’haguessin convidat a una sortida al camp. «És sòlid, aquest noi…», va pensar en Jasselin, i era potser la vintena vegada que formulava aquell pensament des que el coneixia.

—Que han marxat, els gendarmes? —es va sorprendre.

—Els han vingut a buscar un equip del servei d’assistència psicològica; venien de l’hospital de Montargis.

—Ja?

—Sí, a mi també m’ha sorprès. La feina de gendarme s’ha tornat més dura aquests últims anys, ara tenen gairebé tants suïcidis com nosaltres. Però cal reconèixer que l’assistència psicològica ha fet molts progressos.

—Com ho saps? Per les estadístiques sobre els suïcidis?

—Que no llegeixes mai el Bulletin de Liaison des Forces de l’Ordre?

—No… —Va seure feixugament a la gespa al costat del seu col·lega—. No llegeixo gaire, en general.

Les ombres començaven a allargassar-se entre els til·lers. En Jasselin recuperava l’esperança, gairebé havia oblidat la materialitat del cadàver, a pocs metres d’on era, quan el Peugeot Partner dels tècnics es va aturar en sec davant de la barrera. Els dos homes en van sortir immediatament, amb un sincronisme quasi perfecte, vestits amb els seus ridículs conjunts blancs que recordaven un equip de descontaminació nuclear.

En Jasselin odiava els TSC, tècnics de l’escena del crim, del Servei d’Identificació, la seva manera de funcionar en parella, en els seus cotxets equipats especialment i plens d’aparells cars i incomprensibles, el menyspreu que mostraven per la jerarquia de la Brigada criminal. El cas, però, era que els agents del Servei d’Identificació no pretenien de cap manera fer-se estimar, ben al contrari, s’ho feien venir bé per diferenciar-se tant com fos possible dels policies ordinaris, exhibint en qualsevol circumstància l’arrogància insultant del tècnic davant del profà, tot plegat segurament per justificar la inflació creixent del seu pressupost anual. També és cert que els seus mètodes havien progressat d’una manera espectacular, que ara eren capaços de recollir empremtes o mostres d’ADN en condicions inconcebibles fa només uns quants anys, però fins a quin punt era mèrit seu? Probablement haurien sigut incapaços d’inventar o ni tan sols de millorar els aparells que els permetien obtenir aquells resultats, es limitaven a fer-los servir, cosa que no requeria cap intel·ligència ni cap talent particular, senzillament una formació tècnica apropiada, que hauria sigut més eficaç impartir directament als policies de camp de la Brigada criminal, si més no aquesta era la tesi que defensava en Jasselin, regularment i sense èxit de moment, en els informes anuals que presentava als seus superiors. De fet, no tenia cap esperança que l’escoltessin, la divisió dels serveis era antiga i estava ben establerta; en el fons, ho feia sobretot per calmar-se els nervis.

En Ferber s’havia alçat, elegant i afable, per explicar la situació als dos homes. Ells assentien amb el cap amb una brevetat calculada per mostrar la seva impaciència i professionalitat. En un moment determinat, en Ferber el va assenyalar, segurament per identificar-lo com a responsable de la investigació. No van respondre res, ni tan sols van fer el gest d’adreçar-se-li, es van limitar a posar-se les màscares. En Jasselin no havia sigut mai especialment primmirat en les qüestions de prelació jeràrquica, no havia exigit mai una observança estricta de les marques de deferència formal que se li devien en tant que comissari, ningú no podia dir que ho hagués fet, però aquell parell de mamarratxos el començaven a exasperar. Accentuant la feixugor natural dels seus moviments, com el vell simi de la tribu, es va dirigir cap a ells esbufegant sorollosament, va esperar una salutació que no va arribar i va anunciar: «Els acompanyo» en un to sense rèplica. Un dels dos es va sobresaltar, evidentment estaven acostumats a fer les seves feines ben tranquils, encerclant l’escenari del crim sense deixar que ningú més s’acostés al perímetre, prenent uns apunts absurds als blocs de notes digitals. Però, què hi podien objectar? Absolutament res, i un dels dos homes li va oferir una màscara. En posar-se-la, va tornar a prendre consciència de la realitat del crim, i més encara quan es van acostar al casalot. Va deixar que passessin al davant, els seguia a pocs passos, i va observar amb una vaga satisfacció com els dos zombis s’aturaven de cop, desconcertats, al moment d’entrar a la casa. Va arribar on eren, els va deixar enrere, es va endinsar a la sala d’estar amb desimboltura, tot i que una mica dubtós. «Sóc el cos viu de la llei», es va dir. La lluminositat començava a disminuir. Les màscares de cirurgià eren d’una eficàcia sorprenent, aïllaven quasi completament de les olors. Darrere seu va notar més que no va sentir com els dos tècnics experts en escenes de crim, envalentint-se, penetraven a la sala d’estar, però es van aturar quasi immediatament al llindar de la porta. «Sóc el cos de la llei, cos imperfet de la llei moral», es va repetir, una mica com un mantra, abans d’acceptar, d’observar plenament el que els ulls ja havien percebut.

Un policia raona a partir del cos, així és com s’ha format, és un expert a anotar i descriure la posició del cos, les ferides infligides al cos, l’estat de conservació del cos; però allà, de cos, pròpiament dit, no n’hi havia. Es va girar i va veure darrere seu com els dos tècnics del Servei d’Identificació començaven a balancejar-se, exactament com els gendarmes de Montargis. El cap de la víctima estava intacte, tallat en rodó, posat sobre una de les butaques davant de la llar de foc, i s’havia format un petit bassal de sang sobre el vellut verd fosc; davant per davant, al canapè, el cap d’un gos negre, de gran talla, també l’havien tallat en rodó. La resta era una massacre, un carnatge desaforat, amb pelleringues i llenques de carn escampades per terra. Però, ni el cap de l’home ni el del gos no estaven immobilitzats en una expressió d’horror, sinó més aviat d’incredulitat i de ràbia. Enmig de les llenques de carn humana i canina barrejades, un passadís intacte, de cinquanta centímetres d’ample, conduïa fins a la llar de foc plena d’ossaments que encara tenien restes de carn adherides. En Jasselin hi va passar amb precaució, pensant que el devia haver traçat l’assassí, i es va girar; d’esquena a la llar de foc, va donar una ullada circular per tota la sala, que podia fer aproximadament uns seixanta metres quadrats. Tota la superfície de la moqueta estava plena de regalims de sang, que formaven en alguns llocs uns arabescos complexos. Les mateixes llenques de carn, d’un vermell que tendia cap al negre en alguns punts, no semblaven disposades a l’atzar, sinó seguint motius difícils de desxifrar; tenia la impressió d’estar en presència d’un trencaclosques. No es veia cap rastre de passes, l’assassí havia procedit metòdicament, tallant primer les llenques de carn que desitjava disposar als racons de l’estança, acostant-se a poc a poc cap al centre i deixant lliure un camí de sortida. S’hauria de servir de les fotografies i hauria d’intentar reconstituir el dibuix del conjunt. En Jasselin va donar una ullada als dos tècnics del Servei d’Identificació, un d’ells encara continuava balancejant-se com un retardat, l’altre, en un esforç per recuperar el control, havia tret una càmera digital de la bossa i la balançava a pols, però no semblava que estigués encara en condicions de fer-la servir. En Jasselin va agafar el mòbil.

—Christian? Sóc en Jean-Pierre. T’haig de demanar un favor.

—Digues.

—Hauries de venir a buscar aquests dos paios del Servei d’Identificació. Ara mateix estan fora de servei, i a més, pel que fa a les fotos, això requereix un tractament especial. No han de procedir com sempre, que només fan primers plans, necessito vistes generals de zones de la sala i, si pot ser, de tota la sala. Però, en aquest moment, no se’ls pot donar instruccions, caldrà esperar que es refacin una mica.

—Ja me n’ocupo jo… Per cert, ara arribarà l’equip. M’han trucat des de la sortida de Montargis, trigaran uns deu minuts.

Va penjar, pensatiu: aquell noi el continuava sorprenent. El seu equip arribava al complet, unes hores després dels fets, i probablement amb vehicles privats; la seva aparença etèria, evanescent, era definitivament enganyosa, tenia autoritat sobre el seu equip, era sens dubte el millor cap de grup que havia tingut mai a les seves ordres. Al cap de dos minuts el va veure com entrava discretament al fons de l’estança, donava uns copets a l’espatlla dels dos tècnics dels Servei d’Identificació i els conduïa educadament a la sortida. En Jasselin s’acostava al final de la seva carrera: li faltava poc més d’un any, que possiblement podia prolongar fins a dos o tres, quatre a tot estirar. Sabia implícitament, i en les reunions bimensuals el seu superior en feia fins i tot alguna referència explícita, que ara, d’ell, ja no n’esperaven bàsicament que resolgués els casos, sinó més aviat que designés els seus successors, que cooptés els que, un cop jubilat, els haurien de resoldre.

En Ferber i els dos tècnics van sortir; ell es va trobar tot sol a la sala. La lluminositat encara havia minvat més, però no tenia ganes d’encendre el llum, sentia, sense poder-s’ho explicar, que l’assassinat s’havia comès en ple dia. El silenci era gairebé irreal. D’on li venia la sensació que, en aquest assumpte, hi havia alguna cosa que el concernia particularment, a títol personal? Va tornar a observar el motiu complex compost de llenques de carn repartides pel terra de l’estança. El que sentia no era tant fàstic com una mena de compassió general per la Terra sencera, per la humanitat que pot, en el seu si, engendrar tants horrors. Ben mirat, se sorprenia una mica de poder suportar aquell espectacle que havia indisposat fins i tot els tècnics del Servei d’Identificació, avesats a les pitjors coses. Un any enrere, quan va sentir que començava a tenir dificultats per suportar les escenes de crims, havia anat al centre budista de Vincennes per demanar-los si hi podia practicar Asubhā, la meditació sobre el cadàver. El lama de guàrdia primer l’havia intentat dissuadir: aquesta meditació, havia afirmat, era difícil, no idònia per a la mentalitat occidental. Quan li havia fet saber a què es dedicava, s’hi havia repensat, li havia demanat un temps per rumiar-s’ho. Uns dies més tard, li va trucar per dir-li que sí, que en el seu cas particular Asubhā segurament podia ser apropiat. No la practicaven a Europa, on era incompatible amb les normes sanitàries, però li podia donar l’adreça d’un monestir de Sri Lanka que de vegades acollia occidentals. Hi havia destinat dues setmanes de vacances, després de trobar (això era el que més li havia costat) una companyia aèria que acceptés transportar el seu gos. Cada matí, mentre la seva dona anava a la platja, ell anava a un dipòsit de cadàvers on deixaven els morts recents sense prendre cap mesura de protecció contra els predadors o els insectes. D’aquesta manera, concentrant al màxim les facultats mentals en l’aplicació dels preceptes anunciats per Buda al sermó sobre la fixació de l’atenció, havia pogut observar atentament el cadàver pàl·lid, observar atentament el cadàver que supurava, observar atentament el cadàver rosegat pels cucs. A cada fase, s’havia de repetir quaranta-vuit vegades: «Aquest és el meu destí, el destí de tota la humanitat, no el puc defugir».

Ara se n’adonava, Asubhā havia sigut un èxit total, fins al punt que no hauria dubtat a recomanar-lo a qualsevol policia. Amb tot, no s’havia fet pas budista, i tot i que el sentiment de repugnància instintiva en veure un cadàver s’havia reduït en unes proporcions considerables, encara sentia odi per l’assassí, odi i por, desitjava veure l’assassí anorreat, esborrat de la superfície del globus. En passar per la porta, embolcallat pels rajos del sol ponent que il·luminava el prat, es va alegrar que persistís, en el seu interior, aquell odi, necessari, a parer seu, a l’hora de fer una tasca policial eficaç. Amb la motivació racional, la de la recerca de la veritat, en general no n’hi havia prou; en aquest cas, però, era inhabitualment forta. Se sentia en presència d’una ment complexa, monstruosa però racional, d’un esquizofrènic probablement. Quan tornés a París, hauria de consultar els fitxers de serial killers, i segurament hauria de demanar l’enviament de fitxers estrangers; no recordava que hi hagués hagut mai cap cas d’aquesta mena a França.

En sortir de la casa, va veure en Ferber, envoltat pel seu equip, donant instruccions; immers en els seus pensaments, no havia sentit l’arribada dels cotxes. També hi havia un tipus alt amb americana i corbata que no coneixia; probablement el substitut del fiscal de Montargis. Va esperar que en Ferber acabés de repartir les tasques per tornar-li a explicar el que volia: fotos generals de l’escena del crim, plans generals.

—Me’n torno a París —va anunciar tot seguit—. Véns amb mi, Christian?

—Sí, crec que ja està tot en ordre. Farem una reunió demà al matí?

—No gaire d’hora. Cap al migdia ja estarà bé. —Sabia que haurien de treballar fins tard, segurament fins a l’alba.