IX

A partir del dia següent van explotar els onze noms de l’agenda d’adreces que corresponien a relacions personals. Deixant de banda Teresa Cremisi i Frédéric Beigbeder, que ja havien interrogat, les altres nou persones eren totes dones.

Si els operadors han de conservar els SMS només durant un any, no hi ha cap límit pel que fa als correus electrònics, sobretot en el cas en què l’usuari ha triat, com passava amb en Houellebecq, d’emmagatzemar-los no pas al seu ordinador personal, sinó a l’àrea personal oferta per la seva operadora; en aquest cas, fins i tot un canvi de material permet conservar els missatges. Al servidor Me.com, en Houellebecq tenia una capacitat d’emmagatzematge personal de quaranta gigabytes; amb el ritme dels seus intercanvis anuals, li haurien calgut set mil anys per exhaurir-lo.

Existeix una autèntica indeterminació jurídica sobre l’estatus dels correus electrònics, sobre el fet de saber si són o no equiparables a una correspondència privada. En Jasselin va mobilitzar tot l’equip, sense entretenir-se, en la lectura dels correus d’en Houellebecq, tenint en compte a més que aviat havien de passar per una comissió rogatòria, que designarien obligatòriament un jutge d’instrucció, i que, a diferència dels procuradors i els seus substituts, que solien mostrar-se flexibles, els jutges d’instrucció podien resultar uns temibles torracollons, fins i tot en la investigació d’un assassinat.

Treballant ben bé vint hores per dia —si bé, immediatament abans de la mort, en Houellebecq tenia una correspondència per internet molt reduïda, en altres temps havia sigut molt més nombrosa i havia rebut, en alguns períodes, sobretot els posteriors a la publicació d’un llibre, una mitjana de trenta correus diaris—, l’equip va poder identificar les nou dones a partir del dijous següent. La varietat geogràfica era impressionant: hi havia una espanyola, una russa, una xinesa, una txeca, dues alemanyes i, això sí, tres franceses. En Jasselin va recordar llavors que es trobaven davant d’un autor traduït arreu del món.

—No està gens malament… —li va dir a en Lartigue, que acabava d’establir la llista.

Ho va dir més aviat per tranquil·litzar la consciència, com qui fa un comentari graciós previsible: en realitat no envejava gens l’escriptor. Eren totes antigues amants, la naturalesa de les seves correspondències no en deixava cap dubte; de vegades es tractava d’una relació molt antiga, que es remuntava en alguns casos a més de trenta anys.

Va resultar fàcil trobar les dones: amb totes elles encara intercanviava correus, anodins i dolços, que evocaven les petites o les grans misèries de les seves vides, de vegades també les alegries.

Les tres franceses van acceptar de seguida desplaçar-se al Quai des Orfèvres, tot i que una vivia a Perpinyà, la segona a Bordeus i la tercera a Orleans. Pel que fa a les estrangeres, no s’hi van negar, només van demanar una mica de temps per organitzar-se.

En Jasselin i en Ferber les van rebre per separat a fi de confrontar les seves impressions; i les seves impressions van ser considerablement idèntiques. Totes les dones continuaven sentint molta tendresa per en Houellebecq. «Ens escrivíem per correu electrònic, força sovint…», deien, i en Jasselin s’estava de dir que ja havia llegit els correus. Entre elles i l’escriptor, mai no s’havia plantejat la possibilitat d’una nova trobada, però, si s’hagués donat el cas, feia la impressió que elles haurien pogut acceptar. Era espantós, va pensar ell, espantós: això evidenciava que les dones no obliden mai els seus exs. L’Hélène també havia tingut uns exs, tot i que ell l’havia conegut jove, havia tingut uns exs; què passaria si els seus camins es tornessin a trobar? Aquest és l’inconvenient de les investigacions policials, t’acabes confrontant a desgrat teu a qüestions personals penoses. Però tot plegat no aportava res a la recerca de l’assassí. Aquelles dones havien conegut en Houellebecq, fins i tot l’havien conegut molt bé, en Jasselin va tenir la sensació que no en dirien gaire cosa més; ja s’ho esperava, les dones són sempre molt discretes en aquestes qüestions, fins i tot quan els desagrada el record de la relació li donen un gran valor. Però, en tot cas, no l’havien vist des de feia anys, dècades, algunes d’elles; la sola idea que haurien pogut tramar-ne l’assassinat, o conèixer algú susceptible de fer-ho, era grotesca.

Un marit, un amant gelós després de tants anys de distància? No hi va creure ni un segon. Quan saps que la dona ha tingut exs, i tens la desgràcia de ser gelós, també saps que no serviria de res matar-los; això més aviat encetaria la ferida. En fi, tanmateix, hi destinaria algú de l’equip immediatament; però sense forçar la cosa, a temps parcial. Tot i que no hi creia, també sabia que, de vegades, un s’equivoca. Amb tot, quan en Ferber li va demanar: «Continuem la investigació amb les estrangeres? No cal dir que sortirà car, hi haurem d’enviar algú, però estem autoritzats per fer-ho, al capdavall es tracta d’un assassinat», ell va respondre que no sense vacil·lar, que no valia la pena. En aquell moment era al seu despatx i donava una ullada a l’atzar, com ho havia hagut de fer desenes de vegades al llarg de les dues darreres setmanes, a les fotografies del terra de l’escena del crim, uns regalims vermells i negres ramificats, entrellaçats, i a les de les persones presents a l’enterrament de l’escriptor, uns primers plans tècnicament impecables de persones amb cara trista.

—Se’t veu preocupat, Jean-Pierre… —va observar en Ferber.

—Sí, tinc la sensació que estem empantanegats, i ja no sé què fer. Seu, Christian.

En Ferber es va mirar un moment el seu superior, que continuava fullejant maquinalment les fotografies, sense analitzar-les amb detall, una mica com un joc de cartes.

—Què hi busques, a les fotos, per cert?

—No ho sé. Tinc la sensació que hi ha alguna cosa, però seria incapaç de dir què és.

—Podríem provar de consultar en Lorrain.

—Que no estava jubilat?

—Més o menys. El cert és que no entenc quin és el seu estatus; passa per aquí algunes hores a la setmana. En tot cas, no l’han substituït.

Guillaume Lorrain era només un simple caporal, però gaudia de l’estranya capacitat de tenir una memòria visual absoluta, fotogràfica: n’hi havia prou que veiés la fotografia d’algú, ni que fos en un diari, perquè el reconegués deu o vint anys més tard. Era a ell que solien recórrer abans de l’aparició del programa informàtic Visio, que permetia un encreuament instantani amb el fitxer dels delinqüents; però, evidentment, el seu do particular no s’aplicava únicament als delinqüents, sinó a tothom que hagués pogut veure en una foto, en qualsevol circumstància.

El van anar a veure al seu despatx el divendres següent. Era un home petit i rabassut, de cabells grisos. Ponderat, reflexiu, feia la impressió d’haver-se passat la vida en un despatx, i així era si fa no fa: tan bon punt es va descobrir la seva estranya capacitat, l’havien destinat immediatament a la Brigada criminal i l’havien dispensat de qualsevol altra tasca.

En Jasselin li va explicar el que esperaven d’ell. De seguida es va posar a fer feina, examinant una per una les fotografies preses el dia de l’enterrament. De vegades passava molt de pressa una còpia, de vegades l’observava fixament una bona estona, minuciosament, durant ben bé un minut, i la deixava en un costat. La seva concentració era extraordinària; com li funcionava el cervell? Era curiós de veure.

Al cap de vint minuts, va agafar una foto i va començar a balancejar-se endavant i endarrere.

—L’he vist… He vist aquest home en algun lloc… —va pronunciar amb un to de veu gairebé inaudible.

En Jasselin va tenir un sobresalt nerviós, però es va estar d’interrompre’l. En Lorrain va continuar balancejant-se endavant i endarrere durant una estona que li va semblar molt llarga, repetint contínuament a mitja veu: «L’he vist… L’he vist…», com una mena de mantra personal, i de cop i volta es va aturar en sec, li va allargar a en Jasselin el negatiu que representava un home d’una quarantena d’anys amb els trets facials delicats, la pell molt blanca, els cabells una mica llargs i negres.

—Qui és? —va preguntar en Jasselin.

—Jed Martin. Del nom, n’estic segur. On n’he vist la foto no ho puc garantir al cent per cent, però em sembla que era a Le Parisien, que anunciava la inauguració d’una exposició. Aquest home deu estar relacionat amb el món de l’art, d’una manera o d’una altra.