A mesura que passaven els mesos, com que no apareixia cap rastre del quadre als circuits habituals, es feia cada vegada més evident que l’assassí no era un lladre professional, sinó un col·leccionista, que havia actuat pel seu compte, sense cap intenció de separar-se de l’objecte. Era el pitjor dels escenaris possibles, i en Ferber va prosseguir la investigació centrada en els hospitals, ampliant-la a les clíniques privades, si més no les que s’avenien a respondre; l’ús de material quirúrgic especialitzat era l’única pista seriosa que els quedava.
El cas no es va resoldre fins al cap de tres anys, i va ser per casualitat. Patrullant per l’autopista A8 en direcció a Niça-Marsella, una esquadra de gendarmes va intentar interceptar un Porsche 911 Carrera que circulava a 210 km/h. El conductor va fugir i no el van poder aturar fins a l’altura de Fréjus. Va resultar que era un cotxe robat, que l’home conduïa begut, i que era molt conegut pel servei de policia. Patrick Le Braouzec l’havien condemnat diverses vegades per delictes comuns i relativament menors (proxenetisme, cops i ferides), però un rumor persistent li atribuïa l’estranya especialitat de traficant d’insectes. Existeixen més d’un milió d’espècies d’insectes i se’n descobreixen de noves cada any, en particular a les regions equatorials. Hi ha aficionats adinerats disposats a pagar quantitats elevades, fins i tot molt elevades, per un bon exemplar d’una espècie rara, dissecat o, preferentment, viu. La captura i a fortiori l’exportació d’aquests animals estan sotmeses a controls molt estrictes, que Le Braouzec havia aconseguit esquivar fins aleshores; no l’havien enxampat mai i justificava els seus viatges freqüents a Nova Guinea, a Sumatra o a la Guaiana parlant de la seva passió per la jungla i la vida salvatge. De fet, aquell home tenia un temperament d’aventurer, i demostrava un autèntic coratge físic; s’endinsava tot sol, sense guia, de vegades durant setmanes, en algunes de les selves més perilloses del planeta, equipat amb unes quantes provisions, un punyal de combat i pastilles purificadores d’aigua.
Aquest cop van descobrir al maleter del cotxe una maleta rígida revestida de cuir flexible, amb múltiples forats per a la ventilació; les perforacions eren gairebé invisibles i, a primera vista, l’objecte podia passar perfectament pel maletí d’un executiu qualsevol. A l’interior, separats per uns compartiments de plexiglàs, hi havia una cinquantena d’insectes, entre els quals els gendarmes van reconèixer immediatament una escolopendra, una migale i un papaorelles gegant; els altres van ser identificats uns dies més tard al Museu d’història natural de Niça. Van adreçar la llista a un especialista, de fet l’únic especialista francès en aquest tipus de delinqüència, que es va aventurar a fer una estimació ràpida: segons els preus del mercat, el conjunt podia tenir un valor d’uns cent mil euros.
Le Braouzec va reconèixer els fets sense cap dificultat. Tenia desavinences amb un dels seus clients, un cirurgià de Canes, sobre el pagament d’un lliurament anterior. Havia acceptat de tornar a negociar amb exemplars suplementaris. La discussió havia anat pujant de to, havia agredit l’home, que havia caigut amb el cap enrere sobre una tauleta de marbre. Le Braouzec pensava que era mort. «Va ser un accident», es defensava, «no tenia pas la intenció de matar-lo». Havia perdut els nervis i, en comptes de trucar a un taxi per tornar, com havia fet a l’anada, havia robat el cotxe de la seva víctima. Així, la seva carrera de delinqüent s’acabava tal com havia tingut lloc sempre, amb estupidesa i violència.
La policia judicial de Niça es va desplaçar a la vil·la d’Adolphe Petissaud, el facultatiu de Canes. Vivia a l’avinguda de la Californie, a la part alta de Canes, i posseïa el vuitanta per cent de les participacions de la seva pròpia clínica, especialitzada en cirurgia plàstica i reconstrucció masculina. Vivia sol. Era evident que tenia molts mitjans, la gespa i la piscina mostraven un manteniment impecable, i podia haver-hi una desena d’habitacions.
Les de la planta baixa i del primer pis no els van revelar res. Estaven davant d’un entorn previsible, el propi d’un gran burgès hedonista i no gaire refinat que, en aquell moment, jeia amb el crani fracturat enmig d’un bassal de sang, a la catifa del saló. Le Braouzec probablement havia dit la veritat: es tractava, simplement, d’una discussió per diners que havia acabat malament, no se li podia imputar cap premeditació. Tot i així, li caurien uns deu anys pel cap baix.
El soterrani, però, els reservava una autèntica sorpresa. Gairebé tots eren policies endurits, experimentats, la regió de Niça és coneguda des de fa temps pel seu elevat índex de delinqüència, que s’ha fet més violenta amb l’aparició de la màfia russa. Però, ni el comandant Bardèche, que dirigia l’equip, ni cap dels seus homes no havien vist mai allò.
Les quatre parets de l’estança, de vint per deu metres, estaven quasi completament moblades amb prestatgeries vidrades de dos metres d’alt. Disposades regularment a l’interior de les prestatgeries, il·luminades per uns focus, hi havia arrenglerades unes quimeres humanes monstruoses. Hi havia sexes empeltats en bustos, braços minúsculs de fetus que prolongaven nassos, formant com unes trompes. D’altres composicions eren magmes de membres humans ajuntats, entremesclats, suturats, envoltant caps fent ganyotes. Tot plegat es conservava mitjançant una tècnica que els era desconeguda, però les representacions eren d’un realisme insuportable: les cares tallades i sovint enucleades estaven immobilitzades en uns rictus de dolor atroços, unes corones de sang seca envoltaven les amputacions. Petissaud era un home greument pervers, que exercia la seva perversió a un nivell inhabitual, devia comptar amb complicitats, un tràfic de cadàvers i probablement també de fetus, seria una investigació llarga, es va dir en Bardèche mentre un dels seus adjunts, un jove caporal que acabava d’entrar a l’equip, es desmaiava i queia suaument, amb gràcia, com una flor tallada, a terra, a pocs metres d’on era ell.
També va pensar, fugisserament, que era una bona notícia per a Le Braouzec: a un bon advocat no li costaria gens d’explotar els fets i fer un retrat del caràcter monstruós de la víctima, cosa que sens dubte influiria en la decisió del jurat.
El centre de l’estança l’ocupava una immensa taula lluminosa, d’uns cinc per deu metres pel cap baix. A l’interior, separats per compartiments transparents, s’agitaven centenars d’insectes, agrupats per espècies. Accionant accidentalment un comandament situat en un extrem de la taula, un dels policies va provocar l’obertura d’un compartiment: una desena de migales de potes peludes bellugadisses es van precipitar al compartiment veí i de seguida van fer miques els insectes que l’ocupaven, uns milpeus rogencs grossos. Vet aquí com es distreia el doctor Petissaud als vespres, en comptes de participar en orgies anodines de prostitutes eslaves, com la majoria dels seus col·legues. Es creia Déu, senzillament; i actuava amb les seves poblacions d’insectes com Déu amb les poblacions humanes.
Probablement tot hauria quedat aquí sense la intervenció de Le Guern, un jove caporal, destinat recentment a Niça, i que en Bardèche estava especialment content d’haver incorporat al seu equip. Abans d’entrar a la policia, Le Guern havia fet dos anys de la carrera de Belles Arts a Rennes, i en un petit dibuix al carbó penjat a la paret, en un dels pocs espais lliures entre les vitrines, va reconèixer un esbós de Francis Bacon. De fet, hi havia quatre obres d’art repartides pel soterrani, gairebé exactament als quatre racons de l’estança. A més de l’esbós de Bacon, hi havia dues plastinacions de Von Hagens, totes dues obres força repugnants. Finalment, hi havia una tela en què a Le Guern li va semblar reconèixer l’última obra de Jed Martin, «Michel Houellebecq, escriptor».
De tornada a la comissaria, en Bardèche va consultar immediatament l’arxiu TREIMA: Le Guern l’havia encertat en tots els casos. Les dues plastinacions aparentment s’havien adquirit d’una manera del tot legal; l’esbós de Bacon, en canvi, l’havien robat, uns deu anys enrere, d’un museu de Chicago. Havien detingut els autors del robatori feia uns anys, i s’havien distingit pel refús sistemàtic de donar els noms dels seus compradors, cosa poc habitual en aquest món. Era un dibuix d’un format modest, adquirit en una època en què la cotització de Bacon anava lleugerament a la baixa, i Petissaud devia haver pagat la meitat del preu de mercat, era la ràtio que se solia aplicar; per a un home del seu nivell d’ingressos, tot i ser una despesa important, encara era assumible. Però en Bardèche es va esparverar en veure a quant es cotitzaven les obres de Jed Martin; ni que fos a meitat de preu, en cap cas el cirurgià no hauria tingut els mitjans per pagar-se una tela d’aquella envergadura.
Va telefonar immediatament a l’Oficina de lluita contra el tràfic d’objectes d’art, on la seva trucada va provocar un enrenou considerable: es tractava, ras i curt, del cas més important que havien tingut entre mans els últims cinc anys. A mesura que la cotització d’en Jed Martin augmentava en proporcions vertiginoses, s’esperaven que la tela reaparegués al mercat imminentment; però això no passava, cosa que els deixava cada vegada més perplexos.
Un altre punt a favor de Le Braouzec, va pensar en Bardèche: se’n va amb un maletí d’insectes valorat en cent mil euros, i un Porsche que no valia gaire més, deixant al lloc dels fets una tela valorada en dotze milions d’euros. Un bon advocat no tindria cap problema per demostrar que això reflectia l’esverament, la improvisació, el crim casual, per bé que molt probablement l’aventurer havia ignorat el valor del que havia tingut a l’abast de la mà.
Un quart d’hora més tard, el director de l’Oficina li va trucar en persona, per felicitar-lo calorosament i donar-li els números de telèfon (del despatx i el mòbil) del comandant Ferber, l’encarregat de la investigació a la Brigada criminal.
Tot seguit va trucar al col·lega. Eren una mica més de les nou del vespre, però encara es trobava al despatx, a punt de marxar. Ell també va semblar alleujat per la notícia; començava a pensar que no ho aconseguirien mai, va dir, un cas no resolt és com una vella ferida, va afegir mig de broma, no et deixa mai completament en pau, en fi, suposava que en Bardèche ja sabia de què parlava.
Sí, en Bardèche ho sabia; va prometre que l’endemà li enviaria un informe succint, i va penjar.
L’endemà, a última hora del matí, en Ferber va rebre un correu que incloïa una síntesi de les descobertes. La clínica del doctor Petissaud formava part d’aquelles que havien respost a la investigació, va remarcar de passada; admetien que posseïen un tallador làser, però afirmaven que l’aparell es trobava a les seves instal·lacions. Va trobar la carta: estava signada pel mateix Petissaud. Va pensar un moment que els hauria pogut cridar l’atenció el fet que una clínica especialitzada en cirurgia plàstica posseís un aparell destinat a les amputacions. Però, ben mirat, el nom de la clínica no n’indicava l’especialitat; i havien rebut centenars de respostes. No, va concloure, no s’havien de fer cap retret sobre la investigació. Abans de trucar a en Jasselin a casa seva, a la Bretanya, es va entretenir una estona analitzant la fisonomia dels dos assassins. Le Braouzec tenia el físic d’una bèstia bruta, sense escrúpols, tampoc sense una autèntica crueltat. Era un criminal ordinari, de la mena de criminals amb què tractaven cada dia. Petissaud era més sorprenent: força ben plantat, bronzejat d’una manera que semblava permanent, somreia davant de l’objectiu, exhibint una seguretat sense complexos. Tenia, al capdavall, més o menys el físic que s’associa a un cirurgià estètic de Canes que viu a l’avinguda de la Californie. En Bardèche tenia raó: era la mena de persona que, de tant en tant, queia en les batudes de la Brigada contra el proxenetisme; mai en les de la Brigada criminal. La humanitat de vegades és estranya, es va dir marcant el número; però desgraciadament sovint solia ser de mena estranya i repugnant, rarament de mena estrany i admirable. Malgrat tot, se sentia apaivagat, serè, i sabia que en Jasselin ho estaria encara més; i que només ara podria realment gaudir de la jubilació. Encara que d’una manera indirecta i anormal, el culpable havia sigut castigat; s’havia restablert l’equilibri. S’havia pogut tancar la ferida.