II

Els comissaris de policia constitueixen el cos de planificació i de direcció de la Policia nacional, un cos tècnic superior amb vocació interministerial que depèn del ministeri de l’Interior. S’encarreguen de l’elaboració i l’aplicació de doctrines d’assignació de tasques i de la direcció dels serveis i n’assumeixen la responsabilitat operacional i orgànica. Tenen autoritat sobre el personal afectat en els serveis. Participen en la concepció, la realització i l’avaluació dels programes i dels projectes relatius a la prevenció de la inseguretat i a la lluita contra la delinqüència. Exerceixen les atribucions de magistrat que els confereix la llei. Estan proveïts d’uniforme.

La remuneració a l’inici de la carrera és de l’ordre de 2.898 euros.

En Jasselin caminava lentament, pel llarg d’una carretera que duia a un bosquet d’un verd intens, anormal, on probablement devien proliferar les serps i les mosques, fins i tot, en el pitjor dels casos, els escorpins i els tàvecs; els escorpins no eren rars al departament de l’Yonne, i alguns s’aventuraven fins als límits del Loiret, havia llegit a l’Info Gendarmeries abans de venir, un lloc web excel·lent, que només publicava informacions acuradament contrastades. En suma, a les zones rurals, contràriament a les aparences, es podia esperar tot i, sovint, el pitjor, es va dir tristament en Jasselin. El poble en si li havia fet una impressió pèssima: les cases blanques amb empostissats negres, d’una netedat impecable, l’església despietadament restaurada, els plafons informatius pretesament lúdics, tot feia la impressió d’un decorat, d’un poble fals, reconstituït per a les necessitats d’una sèrie de televisió. D’altra banda, no havia trobat cap habitant pel carrer. En un entorn com aquell podia estar segur que ningú no hauria vist res, no hauria sentit res; la recollida de testimonis s’anunciava d’entrada com una tasca gairebé impossible.

Amb tot, va girar cua, més que res perquè no sabia què fer. Si trobo una persona, només una, es va dir en un rampell infantil, seré capaç d’esclarir l’assassinat. Per un moment va creure en la seva sort quan va veure una cafeteria, Chez Lucie, amb la porta que donava al carrer principal oberta. Va accelerar el pas cap a aquella direcció, però, en el moment que es disposava a creuar, un braç (un braç de dona; la Lucie mateixa?) va aparèixer pel marc de la porta i va tancar amb violència. Va sentir com feia dues voltes de clau. Hauria pogut obligar-la a tornar a obrir l’establiment, exigir-li que testimoniés, disposava dels poders policials necessaris; el procediment li va semblar prematur. De tota manera, ja se n’ocuparia algú de l’equip de Ferber. El mateix Ferber tenia molta traça a l’hora de recollir testimonis, cap dels entrevistats no tenia la sensació d’estar parlant amb un poli, i fins i tot quan mostrava la placa, la gent ho oblidava de seguida (més aviat feia la impressió que era un psicòleg, o un professor d’etnologia) i li feien confidències amb una facilitat desconcertant.

Just al costat de Chez Lucie, el carrer Martin-Heidegger baixava cap a una part del poble que encara no havia explorat. S’hi va dirigir, sense deixar de meditar sobre el poder quasi absolut que s’havia concedit als alcaldes en matèria de denominació dels carrers de les ciutats. A la cantonada amb el carrer Leibniz, un cul-de-sac, es va aturar davant d’un quadre grotesc, de colors cridaners, amb pintura acrílica, sobre un plafó de llauna, que representava un home amb cap d’ànec, amb un penis desmesurat; el bust i les cames estaven recoberts d’un espès pelatge marró. Un panell informatiu li va indicar que es trobava davant del «Muzé’rétique», dedicat a l’art brut i a les produccions pictòriques dels dements del psiquiàtric de Montargis. La seva admiració per la inventiva de l’ajuntament va créixer encara més quan, en arribar a la plaça Parménide, va descobrir un pàrquing nou de trinca, amb les línies de pintura blanques per delimitar les places que no devien tenir més d’una setmana, proveït d’un sistema de pagament electrònic que acceptava les targetes de crèdit europees i japoneses. De moment només hi havia estacionat un sol cotxe, un Maserati GranTurismo de color verd d’aigua; en Jasselin en va anotar la matrícula per si de cas. En el marc d’una investigació, tal com ell mateix afirmava sempre als seus estudiants de Saint-Cyr-au-Mont-d’Or, és fonamental prendre notes; en explicar això, es treia de la butxaca la seva llibreteta de notes, un bloc Rhodia d’un model corrent, format 105 x 148 cm. No s’hauria de deixar passar cap dia de la investigació sense prendre si més no una nota, insistia, encara que el fet anotat semblés absolutament irrellevant. L’evolució de la investigació, gairebé sempre, n’havia de confirmar la irrellevància; era essencial romandre actiu, mantenir una activitat intel·lectual mínima, perquè un policia del tot inactiu es desanima i, per això, esdevé incapaç de reaccionar quan comencen a manifestar-se els fets rellevants.

Curiosament, en Jasselin formulava així, sense saber-ho, unes recomanacions gairebé idèntiques a les que va donar en Houellebecq sobre el seu ofici d’escriptor l’única vegada que va acceptar animar un taller de creative writing, a la universitat de Louvain-la-Neuve, l’abril de 2011.

Cap al sud, el poble s’acabava a la rotonda Emmanuel-Kant, una creació urbanística pura, d’una gran sobrietat estètica, un simple cercle de macadam d’un gris perfecte que no conduïa enlloc, que no permetia d’accedir a cap carretera, a l’entorn del qual no s’havia construït cap casa. Una mica més enllà, fluïa lentament un riu. El sol projectava els rajos, cada vegada més intensos, sobre els prats. Vorejat de trèmols, el riu oferia un espai relativament ombrejat. En Jasselin va seguir-ne el curs durant poc més de dos-cents metres fins que el va aturar un obstacle: una gran paret de formigó inclinada, amb la part superior al nivell del llit de la riera, permetia alimentar una derivació, un mínim curs d’aigua que era més aviat, se’n va adonar al cap d’uns metres, una bassa allargada.

Es va asseure a l’herba espessa, a les vores de la bassa. Evidentment ho ignorava, però aquell indret on seia, cansat, víctima de dolors lumbars i d’una digestió que se li feia més feixuga amb el pas dels anys, era l’indret precís que havia servit de teatre per als jocs d’en Houellebecq de petit, majoritàriament jocs solitaris. En la seva ment, en Houellebecq no era res més que un cas, un cas que es presentava ardu. En els assassinats de personalitats, hi ha una gran expectativa de resolució per part de l’opinió pública, una opinió pública que, al cap de pocs dies, manifesta la seva propensió a denigrar la tasca de la policia i a escarnir-ne la ineficàcia. Només és pitjor tenir entre mans l’assassinat d’un nen, o encara més, el d’un nadó; en el cas dels nadons era horrorós, hauria calgut la detenció immediata d’un assassí de nadons, abans i tot de fer dues passes, perquè l’opinió pública hauria considerat inacceptable que passessin més de quaranta-vuit hores sense cap resultat. Va mirar el rellotge, feia més d’una hora que havia iniciat la passejada, es va retreure per un moment el fet d’haver deixat tot sol en Ferber. La superfície de la bassa estava coberta de llentilles d’aigua, tenia un color opac, malsà.