III

Al migdia, en Jed va haver de deixar lliure l’habitació de l’hotel. El vol cap a París no sortia fins a les set i deu del vespre. Tot i que era diumenge, el centre comercial que hi havia a la vora estava obert. Hi va comprar una ampolla de whisky local, la caixera es deia Magda i li va preguntar si tenia la targeta de client Dunnes Store. Va vagarejar uns minuts per avingudes d’una netedat resplendent, encreuant-se amb colles de joves que anaven d’un local de menjar ràpid a una sala de videojocs. Després de prendre un suc de taronja, kiwi i maduixa al Ronnies Rocket, va decidir que ja havia vist prou l’Skycourt Shopping Center i va demanar un taxi per anar a l’aeroport; era passada la una.

L’Estuary Café tenia les mateixes qualitats de sobrietat i amplada que havia observat a la resta de l’edifici: les taules rectangulars, de fusta fosca, estaven molt espaiades, molt més que en un restaurant de luxe actual; estaven concebudes perquè s’hi asseguessin còmodament sis persones. En Jed va recordar llavors que la dècada dels cinquanta havia sigut també la del baby boom.

Va demanar un coleslaw lleuger i un pollastre Korma, es va asseure en una taula i va acompanyar l’àpat amb glopets de whisky mentre estudiava el panell de les sortides de l’aeroport de Shannon. No hi havia vols a cap capital europea, tret de París i Londres, amb vols d’Air France i British Airways respectivament. En canvi, hi havia, pel cap baix, sis vols amb destinació a la península Ibèrica i les Canàries: Alacant, Girona, Fuerteventura, Màlaga, Reus i Tenerife. Tot ells de la companyia Ryanair. La companyia de baix cost també cobria sis destinacions a Polònia: Cracòvia, Gdansk, Katowice, Lodz, Varsòvia i Breslau. El dia abans, tot sopant, en Houellebecq li havia dit que hi havia un munt d’immigrants polonesos a Irlanda, que preferien aquest país a qualsevol altre a causa de la fama, ben usurpada, de santuari del catolicisme. Així, el liberalisme redissenyava la geografia del món en funció de les expectatives de la clientela, tant si aquesta es desplaçava per fer turisme com si ho feia per guanyar-se la vida. La superfície plana, isomètrica del mapa del món se substituïa per una topografia anormal, en què Shannon era més a prop de Katowice que de Brussel·les, de Fuerteventura que de Madrid. En el cas de França, els dos aeroports on operava Ryanair eren Beauvais i Carcassona. Es tractava de dues destinacions particularment turístiques? O es convertien en turístiques pel simple fet que Ryanair les hagués triat? Tot meditant sobre el poder i la topologia del món, en Jed es va sumir en una somnolència lleugera.

Era al bell mig d’un espai blanc, aparentment il·limitat. No es distingia cap línia de l’horitzó; el terra, d’un blanc mat, es confonia, en la llunyania, amb el cel d’un blanc idèntic. A la superfície del terra es distingien, disposats irregularment, d’una banda a l’altra, uns blocs de text amb lletres negres que formaven uns lleugers relleus; cada bloc podia contenir una cinquantena de paraules. Llavors en Jed va entendre que es trobava en un llibre, i es va preguntar a si mateix si el llibre explicava la història de la seva vida. Observant de prop els blocs que anava trobant pel camí, va tenir primer la impressió que sí: reconeixia noms com Olga, Geneviève. Però no se’n podia extreure cap informació precisa, la majoria dels mots estaven esborrats o guixats amb ràbia i eren illegibles, i apareixien nous noms que no li evocaven res de res. Tampoc no es podia definir cap direcció temporal: avançant en línia recta, va trobar diverses vegades el nom de Geneviève, que tornava a aparèixer després del de l’Olga, i estava segur, del tot segur, que no tindria mai l’ocasió de tornar a veure la Geneviève, mentre que l’Olga potser encara formava part del seu futur.

El va despertar la megafonia que anunciava l’embarcament per al vol de París. Així que va arribar al bulevard de l’Hôpital, va telefonar a en Houellebecq, que, un altre cop, va despenjar gairebé de seguida.

—Hi he estat rumiant —va dir— i, en comptes de proposar-li un quadre, m’agradaria fer-li un retrat i, en acabat, oferir-l’hi.

Llavors va esperar; a l’altra banda del telèfon, en Houellebecq es mantenia en silenci. Va aclucar lleugerament els ulls; la il·luminació del taller era agressiva. Al centre de l’estança, el terra encara estava cobert de les restes estripades de «Damien Hirst i Jeff Koons compartint el negoci de l’art». Com que el silenci es perllongava, en Jed va afegir:

—Això no modificaria la remuneració; seria a més a més dels deu mil euros. Desitjo realment fer-li el retrat. No he representat mai cap escriptor; sento la necessitat de fer-ho.

En Houellebecq continuava callant, i en Jed es va començar a neguitejar. Finalment, al cap d’almenys tres minuts de silenci, amb una veu pastosa per l’alcohol, va respondre:

—No ho sé. No em veig capaç de posar durant hores.

—Ah, això rai, no hi fa res! Avui dia ja s’han acabat les sessions de posa, ja ningú no ho accepta, tothom va molt atrafegat, o s’ho imagina, o fa veure que ho està, no ho sé, el cas és que no conec ningú que acceptés quedar-se immòbil durant una hora. No, si li faig el retrat, el vindria a veure de nou i li faria fotos. Moltes fotos: fotos generals, però també del lloc on treballa, dels instruments de treball. I també fotos de detall de les mans, de la textura de la pell. Després ja m’espavilaré pel meu compte.

—Bé… —va respondre l’escriptor sense entusiasme—. Entesos.

—Hi ha cap dia o setmana en concret que estigui lliure?

—No ben bé. La major part del temps no faig res. Truqui’m quan tingui la intenció de venir. Adéu.

L’endemà al matí, a primera hora, en Jed va trucar a en Franz, que va reaccionar amb entusiasme i li va proposar que passés immediatament per la galeria. Estava radiant d’alegria, es fregava literalment les mans, en Jed l’havia vist poques vegades tan excitat.

—Ara sí que podrem muntar alguna cosa… I et garanteixo que se’n sentirà a parlar. Ja podem designar el cap de premsa. Havia pensat en la Marylin Prigent.

—La Marylin?

—Que la coneixes?

—Sí, va ser ella qui es va fer càrrec de la meva primera exposició, me’n recordo perfectament.

Curiosament, la Marylin, amb els anys, més aviat havia millorat. S’havia aprimat una mica, s’havia tallat els cabells molt curts —amb uns cabells descolorits i llisos com els seus era l’únic que podia fer, va dir, finalment s’havia decidit a seguir els consells de les revistes femenines—, duia uns pantalons i una caçadora de cuir molt ajustats, tot plegat li donava un aspecte de falsa lesbiana intel·lectual que eventualment podia seduir nois amb un temperament més aviat passiu. De fet, s’assemblava una mica a la Christine Angot, però més simpàtica. I a més, sobretot, havia aconseguit desempallegar-se d’aquella ensumada gairebé permanent que la caracteritzava.

—M’ha costat anys —va dir—. M’he passat les vacances fent cures a tots els balnearis imaginables. Un cop per setmana faig inhalacions de sofre, i funciona; si més no, fins ara, no se m’ha reproduït.

La veu mateixa era més forta, més clara, i ara parlava de la seva vida sexual amb un desvergonyiment que va deixar astorat en Jed. Quan en Franz li va lloar la pell bronzejada, ella va respondre que tornava d’unes vacances d’hivern a Jamaica.

—He cardat de meravella —va afegir—. Hòstia, els homes són fabulosos.

Ell va alçar les celles sorprès, però, canviant ja de tema, ella havia tret de la bossa —una bossa que ara sí que era elegant, de la marca Hermès, de cuir rogenc— una gran llibreta d’espiral blava.

—No, això no ha canviat —va dir somrient a en Jed—. Encara no m’he passat a la PDA… Però m’he modernitzat. —Va treure d’una butxaca interior de la jaqueta un clauer de memòria USB—. Aquí, hi tinc tots els articles, escanejats, de la teva exposició Michelin. Ens serà molt útil.

En Franz movia el cap fixant-li una mirada impressionada, incrèdula.

Ella es va recolzar al respatller, es va estirar.

—He mirat de seguir una mica el que feies… —va dir a en Jed; ara el tutejava, això era una altra novetat—. Crec que has fet molt bé de no exposar abans, la majoria dels crítics no haurien entès el tomb que has fet. Ja ni parlo de la Pépita Bourguignon, que, de tota manera, no ha entès mai res del teu treball.

Va encendre un puret, una novetat més, i va prosseguir:

—Com que no has exposat, no s’hi han pogut pronunciar. Si ara volen fer una bona crítica, no tindran la impressió de desdir-se. Però és veritat, estic d’acord amb vosaltres que hem d’anar immediatament de cara a les revistes anglosaxones. I, aquí, el nom d’en Houellebecq ens pot ajudar. Quin tiratge heu previst per al catàleg?

—De cinc-cents exemplars —va dir en Franz.

—No n’hi haurà prou; que sigui de mil. En necessito tres-cents només per al servei de premsa. I autoritzarem la reproducció de fragments, fins i tot molt grans, una mica pertot arreu; n’haurem de parlar amb en Houellebecq o en Samuelson, el seu agent, perquè no hi posin cap pega. En Franz m’ha explicat això del retrat d’en Houellebecq. És una molt bona idea, francament. A més, quan s’inauguri l’exposició, serà la teva obra més recent; excel·lent. Causarà un impacte afegit, n’estic segura.

—Aquesta noia fatxendeja una mica… —va remarcar en Franz després que se n’hagués anat—. La coneixia per la fama que té, però no hi havia treballat mai, amb ella.

—Déu n’hi do com ha canviat —va dir en Jed—. Si més no en el pla personal. En canvi, professionalment, continua igual. És impressionant fins a quin punt la gent compartimenta la seva vida en dues parts que no tenen cap connexió, que no interactuen gens. Em deixa astorat que se’n surtin tan bé.

—És cert que t’has centrat molt en el treball… en l’ofici que fan les persones —va reprendre en Franz un cop asseguts en una taula de Chez Claude—. Molt més que cap altre artista dels que conec.

—Què defineix un home? Quina és la primera pregunta que se li fa a un home quan ens volem informar del seu estatus? En algunes societats, se li pregunta primer si és casat, si té fills. En la nostra societat, ens informem en primer lloc sobre la seva professió. El que defineix per damunt de tot l’home occidental és el seu lloc en el procés de producció.

En Franz va buidar la copa de vi pensativament, a petits glops.

—Espero que en Houellebecq faci un bon text… —va dir finalment—. Ens hi juguem molt. És molt difícil acceptar una evolució artística tan radical com la teva. Tot i així, crec que en les arts plàstiques és més fàcil. En literatura, en música, és francament impossible canviar de direcció, és inevitable que et linxin. D’altra banda, si fas sempre el mateix, t’acusen de repetir-te i d’estar en decadència, però, si canvies, t’acusen de ser un tastaolletes incoherent. En el teu cas, sé que té un sentit que hagis tornat a la pintura i alhora a la representació d’éssers humans; no et puc dir ben bé quin, i probablement tu tampoc, però sé que no és gratuït. No és més que una intuïció i, per tenir articles, no n’hi ha prou, cal produir alguna mena de discurs teòric. I jo no en sóc capaç, i tu tampoc.

Els dies següents van mirar d’establir un recorregut, un ordre de presentació de les obres, i finalment es van limitar a seguir l’estricta successió cronològica. Així, doncs, l’últim quadre era «Bill Gates i Steve Jobs xerrant sobre el futur de la informàtica» i quedava un espai lliure per al retrat pendent d’en Houellebecq. El cap de setmana, en Jed va intentar posar-se en contacte amb l’escriptor, però aquesta vegada no va despenjar el telèfon, i no tenia contestador. Després d’alguns intents en hores diferents, li va enviar un correu, i un segon correu, i un tercer al cap d’uns dies, sense cap resposta.

Al cap de dues setmanes, en Jed va començar a neguitejar-se de debò, va multiplicar els SMS i els correus. Finalment en Houellebecq li va trucar. Feia una veu esmorteïda, com morta.

—Em sap greu —va dir—. Passo per certs problemes personals. En fi, em pot venir a fer les fotos.