X

La mort d’en Houellebecq havia sorprès en Jed quan estava esperant d’un dia a l’altre una notícia funesta sobre el seu pare. Contràriament a tots els seus hàbits, aquest li havia trucat a les acaballes de setembre per demanar-li que el passés a veure. Ara estava instal·lat en una residència a Le Vésinet, que ocupava una mansió d’estil Napoleó III, molt més elegant i més cara que l’anterior, un lloc refinat i sofisticat on poder esperar la mort. Els apartaments eren espaiosos, amb una habitació i un saló, els interns disposaven d’un gran televisor LCD amb subscripció per cable i satèl·lit, d’un lector de DVD i d’una connexió a internet d’alta velocitat. Hi havia un parc amb un estany petit on nedaven els ànecs, uns camins ben traçats per on corrien unes cérvoles fent saltirons. Els interns fins i tot podien, si ho desitjaven, cuidar un racó de jardí i d’horts que se’ls assignava, plantar-hi verdures i flors; però n’hi havia pocs que ho sol·licitessin. En Jed havia hagut de lluitar per fer-li acceptar el canvi, havia insistit repetidament per fer-li entendre que no valia la pena dedicar-se a un estalvi sòrdid; per fer-li entendre que ara era ric. Evidentment, aquell centre només acollia persones que, durant la seva vida activa, havien format part de les capes més altes de la burgesia francesa; «fatxendes i esnobs», havia resumit una vegada el pare d’en Jed, que es mantenia obscurament orgullós dels seus orígens obrers.

En Jed no va entendre, en un primer moment, per què l’havia fet venir el seu pare. Després d’una passejadeta pel parc —ara caminava amb dificultats—, es van instal·lar en una sala que volia imitar un club anglès, amb els revestiments de fusta i les butaques de cuir, i on van poder demanar un cafè. Els el van servir en una cafetera de metall argentat, amb crema de llet i una safata de dolços. A la sala no hi havia ningú, tret d’un home molt gran assegut tot sol davant d’una tassa de xocolata, que balancejava el cap i semblava a punt d’endormiscar-se. Tenia els cabells blancs, llargs i arrissats, duia un vestit d’home clar, un mocador de seda lligat al coll, recordava un artista líric al final de la seva etapa; un cantant d’opereta, per exemple, que hauria triomfat sobretot al festival de Lamalou-les-Bains. En fi, seria més fàcil d’imaginar aquest home en un alberg per a artistes indigents més que no pas en un centre com aquell, que no tenia cap equivalent a França, ni tan sols a la Costa Blava, calia anar a Mònaco o a Suïssa per trobar-ne un de la mateixa categoria.

El pare d’en Jed va observar el vellet ben plantat en silenci, una llarga estona, abans d’adreçar-se al seu fill.

—Aquell d’allà té sort… —va dir finalment—. Té una malaltia òrfena molt rara, una demeleumaiosi, una cosa per l’estil. No pateix gens. Està sempre esgotat, s’adorm contínuament, fins i tot a l’hora de menjar. Quan passeja, al cap d’uns deu metres, s’asseu en un banc i s’adorm allà mateix. Dorm una mica més cada dia, i al final no es despertarà. Fins al final, n’hi ha que tenen sort… —Es va girar cap al seu fill, el va mirar fixament als ulls—. T’havia de comunicar una cosa i no em veia amb cor de fer-ho per telèfon. M’he posat en contacte amb una organització, a Suïssa. He decidit que m’apliquin l’eutanàsia.

En Jed no va reaccionar immediatament, i això va deixar temps al seu pare per desenvolupar la seva argumentació, que es resumia en el fet que estava fart de viure.

—Que no estàs bé aquí? —va preguntar finalment el fill amb una veu tremolosa.

Sí, s’hi trobava molt bé, millor impossible, però el que s’havia de ficar al cap era que ja no podia estar bé enlloc, que ja no podia estar bé en la vida en general (començava a posar-se nerviós, a parlar fort i en un to gairebé colèric, però, de tota manera, el vell cantant ja s’havia sumit en la somnolència, la sala estava molt tranquil·la). Si havia de continuar un temps, caldria que li canviessin l’anus artificial, en fi, trobava que ja n’hi havia prou, d’aquella broma. I, a més, li feia mal, no ho podia suportar, patia massa.

—Que no et donen morfina? —va preguntar sorprès en Jed.

Oi tant, sí que li donaven morfina, tota la que volia, és clar, preferien que els interns estiguessin tranquils, però, es podia viure amb una dependència permanent de la morfina?

En el fons, en Jed pensava que sí, que fins i tot era una vida particularment envejable, sense preocupacions, sense responsabilitats, sense desitjos ni pors, propera a la vida de les plantes, en què es podia gaudir de la carícia moderada del sol i de la brisa. Sospitava, però, que el seu pare es resistiria a compartir aquell punt de vista. Era un antic empresari, un home actiu, aquesta gent sovint té problemes amb la droga, va pensar.

—I, a més, no és cosa teva! —li va deixar anar agressivament el seu pare.

Llavors en Jed va prendre consciència que, des de feia una estona, ja no s’escoltava els retrets del vell. Va dubtar, va donar allargues abans de respondre que sí, ben mirat, d’alguna manera tenia la impressió que era una mica cosa seva.

—Ser el fill d’algú que se suïcida no és que diguem gaire agradable… —va afegir.

El seu pare va acusar el cop, es va arraulir, i va respondre amb violència:

—No hi té res a veure!

Tenir el pare i la mare suïcides, va continuar en Jed sense tenir en compte la interrupció, t’abocava per força a una posició incerta, incòmoda: la d’algú que té amb la vida un lligam mancat de solidesa, d’alguna manera. Va parlar una bona estona, amb una desimboltura que l’havia de sorprendre retrospectivament, perquè, al capdavall, ell mateix només sentia per la vida un amor vacil·lant, solia passar per algú més aviat reservat i trist. Però de seguida havia entès que l’única manera d’exercir una influència sobre el seu pare era apel·lant al sentit del deure; el seu pare havia sigut sempre un home amb un gran sentit del deure, en el fons només el treball i el deure havien comptat realment en la seva vida. «Destruir en la pròpia persona el subjecte de la moralitat és expulsar del món, en la mesura que depèn d’un mateix, la moralitat», es repetia maquinalment sense entendre del tot la frase, seduït per la seva elegància plàstica, tot enumerant arguments d’abast general: la regressió de la civilització que representava el recurs generalitzat a l’eutanàsia, la hipocresia i el caràcter en el fons clarament malvat dels seus partidaris més il·lustres, la superioritat moral de les cures pal·liatives, etc.

Quan va sortir de la residència pels volts de les cinc, la llum ja era rasant, tenyida de magnífics reflexos daurats. Uns pardals saltironejaven enmig de l’herba centellejant de gebre. Uns núvols que oscil·laven entre el porpra i l’escarlata fingien formes esqueixades, estranyes, en direcció al sol ponent. Era impossible, en aquella hora baixa, negar una certa bellesa del món. El seu pare era sensible a aquelles coses? No havia manifestat mai el més petit interès per la natura; però, en envellir, potser, qui sap? Ell mateix, quan havia anat a veure en Houellebecq, havia constatat que començava a apreciar el camp, el qual, fins llavors, sempre l’havia deixat indiferent. Va estrènyer maldestrament l’espatlla del seu pare i li va dipositar un petó a les galtes aspres; en aquell moment precís va tenir la impressió d’haver guanyat la partida, però aquell mateix vespre, i encara més els dies següents, el va envair el dubte. No serviria de res trucar-li, ni fer-li una altra visita; ben al contrari, correria el risc d’aclaparar-lo. Se l’imaginava immòbil sobre una carena, dubtant cap a quin costat bascular. Era l’última decisió important que havia de prendre en la seva vida, i en Jed es temia que, també aquesta vegada, com havia fet anteriorment davant d’un problema en una obra, optés per tirar pel dret.

Els dies següents, la seva inquietud no va deixar de créixer; ara, a cada instant, esperava rebre una trucada de la directora del centre: «El seu pare ha marxat a Zuric aquest matí a les deu. Li ha deixat una carta». Llavors, quan una dona li va anunciar per telèfon la mort d’en Houellebecq, no ho va entendre immediatament, i va creure que es tractava d’un error. (La Marylin no havia dit qui era, i ell no li havia reconegut la veu. Ella no en sabia res més que el que publicaven els diaris, però havia considerat oportú trucar-li perquè havia pensat, amb raó, que no hauria llegit la premsa). I fins i tot després de penjar, va continuar pensant, durant una estona, que es tractava d’un error, perquè la seva relació amb en Houellebecq tot just havia començat, encara tenia en ment la idea que estaven destinats a tornar-se a veure, moltes vegades, i potser a fer-se amics, en la mesura que el terme fos apropiat a gent com ells. És cert que no s’havien tornat a veure des que li havia portat el quadre, al principi de gener, i que ja eren a les acaballes de novembre. També és cert que ell mateix no havia pres la iniciativa de trucar-li ni d’anar-lo a veure, però el cas és que era un home vint anys més gran que ell, i per a en Jed l’únic privilegi de l’edat, l’únic i trist privilegi de l’edat, era d’haver-se guanyat el dret que et deixin en pau, i havia tingut la impressió, en les últimes trobades, que en Houellebecq desitjava per damunt de tot que el deixessin en pau, però confiava que en Houellebecq li tornés a trucar, perquè, fins i tot després de l’última trobada, tenia la sensació que encara li havia de dir moltes coses i sentir-ne la resposta. De tota manera, gairebé no havia fet res des de l’inici de l’any: havia recuperat el seu aparell fotogràfic, però sense desar els pinzells ni les teles, en fi, es trobava en un estat d’incertesa extrema. Tampoc no s’havia traslladat, tot i que era fàcil de fer.

El dia de l’enterrament estava una mica cansat i no havia entès gaire cosa de la missa. S’hi parlava de dolor, però també d’esperança i de resurrecció, en definitiva, el missatge predicat era confús. En canvi, en els caminals pulcres, d’una quadrícula geomètrica, de grava calibrada, del cementiri de Montparnasse, tot se li havia aparegut amb una absoluta claredat: la relació amb en Houellebecq havia arribat a la seva fi, a causa de força major. I les persones aplegades al seu voltant, cap de les quals no coneixia, semblaven combregar amb la mateixa certesa. I recordant aquell moment, va entendre de sobte, amb una certesa absoluta, que el seu pare persistiria ineluctablement en el seu projecte letal; que tard o d’hora rebria la trucada de la directora, i que les coses s’acabarien així, sense conclusió ni explicació, que no es pronunciaria mai la darrera paraula, que només romandria un retret, una lassitud.

Li esperava, però, una altra experiència, i al cap d’uns dies un home anomenat Ferber li va telefonar. Tenia una veu dolça i agradable, no pas com s’hauria imaginat d’un policia. El va avisar que no seria ell sinó el seu superior, el comissari Jasselin, qui el rebria al Quai des Orfèvres.