Jeff Koons s’acabava d’aixecar del seient amb els braços estesos cap endavant en un gest impulsiu d’entusiasme. Assegut davant seu en un sofà de cuir blanc parcialment recobert de sederies, una mica enclotat, Damien Hirst semblava a punt d’emetre una objecció; mostrava una cara enrojolada, ensopida. Tots dos duien un vestit negre —el de Koons, de ratlles fines—, una camisa blanca i una corbata negra. Entre els dos homes, hi havia una tauleta baixa amb un cistell de fruita confitada al qual no prestaven gens d’atenció; Hirst bevia una Budweiser Light.

Darrere seu, una vidriera donava a un paisatge d’edificis alts que formaven un garbuix babilònic de polígons enormes fins als confins de l’horitzó. La nit era lluminosa, l’aire d’una limpidesa absoluta. Podria ser Qatar, o Dubai; la decoració de l’habitació s’inspirava de fet en una fotografia publicitària, extreta d’una revista de luxe alemanya, de l’hotel Emirates d’Abu Dhabi.

Jeff Koons tenia el front lleugerament brillant. En Jed el va difuminar amb el raspall i va recular tres passes. Era evident que hi havia un problema amb Koons. Hirst, en el fons, era fàcil de copsar: se’l podia fer brutal, cínic, del tipus «em cago en vosaltres des del capdamunt de la meva fortuna»; també se’l podia fer artista rebel (tot i que amb diners) que emprèn una recerca angoixada sobre la mort; tenia a la cara un punt de sanguini i feixuc, típicament anglès, que l’acostava a un seguidor de l’Arsenal. En fi, hi havia aspectes diferents que, però, es podien combinar en el retrat coherent, representable, d’un artista britànic típic de la seva generació. Koons, en canvi, semblava com si portés en ell mateix alguna cosa doble, com una contradicció insuperable entre el caràcter murri propi del tècnic comercial i l’exaltació de l’asceta. Feia tres setmanes que en Jed retocava l’expressió de Koons aixecant-se del seient, amb els braços estesos cap endavant en un gest impulsiu d’entusiasme com si mirés de convèncer Hirst. Era tan difícil com pintar un pornògraf mormó.

Tenia fotografies de Koons tot sol, en companyia de Roman Abramóvitx, Madonna, Barack Obama, Bono, Warren Buffett, Bill Gates… No n’hi havia cap que aconseguís expressar res de la personalitat de Koons, que superés l’aparença de venedor de Chevrolets descapotables que havia triat de lluir davant de tothom, era exasperant. De fet, feia molt de temps que a en Jed l’exasperaven els fotògrafs, en particular els grans fotògrafs, i la seva pretensió de revelar en els negatius la veritat dels seus models; no revelaven res de res, en tenien prou de col·locar-se davant teu i engegar el motor de l’aparell per treure centenars de negatius a la babalà, deixant anar alguns gemecs, i en acabat n’escollien els menys dolents de la sèrie, així és com ho feien, sense excepcions, tota aquella colla de grans fotògrafs, en Jed en coneixia alguns personalment i sentia per ells un gran menyspreu, els considerava tan creatius com un fotomaton.

A la cuina, a pocs metres rere seu, l’escalfador va deixar anar una sèrie d’espetecs successius. Es va quedar garratibat. Ja era el 15 de desembre.