Al cap d’un any, la reparació havia aguantat, era la primera vegada que l’escalfador donava un senyal de feblesa. «L’arquitecte Jean-Pierre Martin abandonant la direcció de l’empresa» feia temps que estava acabat, desat al magatzem del galerista d’en Jed, a l’espera d’una exposició individual que trigava a organitzar-se. El mateix Jean-Pierre Martin —davant la sorpresa del seu fill i quan aquest ja feia temps que havia renunciat a parlar-ne— havia decidit deixar la casa de Le Raincy per instal·lar-se en una residència amb servei mèdic a Boulogne. El sopar de cada any tindria lloc aquest cop en una cerveseria de l’avinguda Bosquet que es deia Chez Papa. En Jed l’havia triat de la guia Pariscope refiant-se de l’anunci que prometia una qualitat tradicional, a l’antiga, i la promesa, en conjunt, es complia. El menjador, amb tot de pares Noel i avets guarnits amb garlandes, era mig buit. L’ocupaven bàsicament grupets de gent gran, molt gran en alguns casos, que mastegaven amb cura, a consciència i gairebé amb ferocitat, plats de cuina tradicional. Hi havia senglar, garrí, gall dindi. De postres, naturalment, s’oferia una bûche, el braç típic de Nadal a l’antiga. Els cambrers de l’establiment, educats, discrets, servien en silenci, com en una unitat de cremats d’un hospital. En Jed s’adonava perfectament que, en part, era una bestiesa oferir-li aquell àpat al seu pare. Aquell home sec, seriós, de rostre llarg i auster, no semblava haver tingut mai cap debilitat pels plaers de la taula, i les rares vegades que en Jed havia anat a un restaurant amb ell, quan hi havia hagut de quedar prop de la feina, el pare havia triat un lloc on servien sushi, sempre el mateix. Era patètic i inútil pretendre establir una confraternització de caràcter gastronòmica que ja no tenia cap raó de ser, i que segurament no n’havia tingut mai; la seva difunta esposa sempre havia detestat cuinar. Però era Nadal, i què podia fer, si no? El seu pare mostrava indiferència per la manera de vestir, llegia cada vegada menys i, pel que es veia, ja no li interessava gairebé res. Estava, en paraules de la directora de la residència, «raonablement integrat», cosa que probablement volia dir si fa no fa que no xerrava amb ningú. De moment, mastegava laboriosament el garrí, si fa no fa amb la mateixa expressió que si es tractés d’un bloc de cautxú, res no indicava que desitgés trencar un silenci que s’allargassava, i en Jed, febril (no hauria hagut de beure Gewurztraminer amb les ostres, se n’havia adonat just en el moment de fer la comanda, el vi blanc sempre li enterbolia les idees), cercava frenèticament alguna cosa que tingués l’aparença d’un tema de conversa. Si hagués estat casat, si hagués tingut almenys una amiga, en fi qualsevol dona, tot hauria anat ben diferent. Les dones s’hi entenen molt millor que els homes, en qüestions de família, és una mica la seva especialitat inicial, fins i tot en absència de nens reals, aquests són presents, en potència, a l’horitzó de la conversa, i els vells s’interessen pels seus néts, ja se sap, per a ells té a veure amb els cicles de la natura o amb alguna cosa així, en fi, hi ha una mena d’emoció que de cop es desperta al cap envellit, el fill és la mort del pare, això és ben clar, però, per a l’avi, el nét és una mena de renaixença o de revenja, i amb això n’hi pot haver prou, si més no durant un sopar de Nadal. En Jed de vegades es deia que hauria de contractar una acompanyant per a aquestes celebracions de Nadal, muntar una minificció, només li caldria donar unes quantes instruccions a la noia dues hores abans, el seu pare mostrava poca curiositat pels detalls de la vida dels altres, més o menys com els homes en general.
Als països llatins, n’hi pot haver prou amb la política per cobrir les necessitats de conversa dels mascles de mitjana edat o més grans; de vegades, en les classes inferiors, se substitueix per l’esport. Entre la gent molt influïda pels valors anglosaxons, el paper de la política el representa més aviat l’economia i les finances, i la literatura pot oferir un tema complementari. En aquest cas, ni a en Jed ni al seu pare no els interessava gaire l’economia, tampoc la política. En Jean-Pierre Martin aprovava en general la manera com estava governat el país, i el seu fill no en tenia cap opinió; amb tot, passant revista de tots els ministeris, van poder arribar al moment de servir els formatges.
A l’hora dels formatges, el pare d’en Jed es va animar una mica i li va preguntar al fill sobre els projectes artístics. Per desgràcia, aquest cop era en Jed qui corria el risc de refredar l’ambient, perquè amb el seu últim quadre, «Damien Hirst i Jeff Koons compartint el negoci de l’art», definitivament ja no se sentia a gust, s’empantanegava, hi havia una mena de força que l’empenyia des de feia un any o dos i que s’estava esgotant, disgregant, però quin sentit tenia comentar-ho al seu pare, no podia fer-hi res, de fet ningú no podia fer-hi res, davant d’una confidència com aquesta, la gent només podia entristir-se lleugerament, són poca cosa, ben mirat, les relacions humanes.
—Estic preparant una exposició individual per a la primavera —va anunciar finalment—. Bé, encara no està tot emparaulat. En Franz, el meu galerista, voldria un escriptor per al catàleg. Ha pensat que podria ser en Houellebecq.
—En Michel Houellebecq?
—El coneixes? —va preguntar en Jed, sorprès. No s’hauria imaginat mai que el seu pare es pogués interessar encara per alguna mena de creació cultural.
—Hi ha una petita biblioteca a la residència. Me n’he llegit dues novel·les. És un bon autor, em sembla. És agradable de llegir i té una visió molt encertada de la societat. T’ha respost?
—No, encara no.
Ara en Jed reflexionava acceleradament. Si fins i tot algú tan profundament paralitzat en una rutina desesperada i mortal, algú tan profundament immers en la via fosca, en el camí de les Ombres de la Mort, com era el seu pare, s’havia fixat en l’existència d’en Houellebecq, és que indubtablement hi havia alguna cosa en aquell autor. Llavors va advertir que s’havia descuidat de contactar amb en Houellebecq per correu electrònic, tal com li havia demanat en Franz més d’un cop. I ara començava a ser urgent. Tenint en compte les dates de la Fira d’Art de Basilea i de la Fira d’Art Frieze, calia organitzar l’exposició a l’abril, al maig a tot estirar, i difícilment se li podia demanar a en Houellebecq que escrivís un text per a un catàleg en quinze dies, era un autor famós, fins i tot mundialment famós, segons en Franz si més no.
L’excitació del seu pare havia recaigut, rosegava el formatge Saint-nectaire amb tan poc entusiasme com el garrí. Deu ser per compassió que atribuïm a la gent gran una golafreria especialment accentuada, perquè volem estar convençuts que els queda això si més no, tot i que en la majoria dels casos els plaers gustatius s’apaguen irremeiablement, com tota la resta. Només perduren els trastorns digestius i el càncer de pròstata.
Uns metres més enllà, a l’esquerra, tres dones octogenàries semblaven recollir-se davant de la macedònia; potser en homenatge als seus difunts marits. Una d’elles va atansar la mà a la copa de xampany, però la mà li va caure a la taula; amb l’esforç se li alçava el pit. Al cap d’uns segons, ho va tornar a intentar, li tremolava la mà terriblement, la concentració li crispava la cara. En Jed no gosava intervenir, no estava en condicions d’intervenir. Ni tan sols el cambrer, que, dret a pocs metres, vigilava l’operació amb una mirada neguitosa, no estava en condicions d’intervenir; aquella dona ara estava en contacte directe amb Déu. Probablement estava més a prop dels noranta que dels vuitanta.
Per completar l’àpat, van servir les postres. Amb resignació, el pare d’en Jed va atacar la bûche de pastisseria tradicional. Ara ja no quedava gaire estona. Entre ells, el temps transcorria d’una manera estranya: tot i que no deien res, i que el silenci que s’havia imposat al voltant de la taula podia fer la sensació d’una pesantor absoluta, semblava que els segons, i fins i tot els minuts, s’escolessin amb una rapidesa fulminant. Mitja hora més tard, sense que de fet cap pensament li hagués ocupat la ment, en Jed va acompanyar el seu pare fins a la parada de taxis. Només eren les deu de la nit, però en Jed sabia que els altres avis de la residència ja consideraven el seu pare un privilegiat; per haver estat amb algú, unes hores, la nit de Nadal. «Vostè té un fill com cal…», li havien comentat ja diverses vegades. Així que ingressa en una residència, l’antic senyor gran —convertit ja irrefutablement en un vell— es troba si fa no fa en la posició d’un nen en un internat. De tant en tant té una visita: llavors és feliç, pot descobrir el món, menjar galetes de xocolata i veure el pallasso Ronald McDonald. Però molt sovint no és així: llavors vagareja trist, entre les porteries d’handbol, sobre el terra bituminós de l’internat desèrtic. Espera l’alliberament, el moment d’alçar el vol.
De tornada al taller, en Jed va constatar que l’escalfador encara funcionava, la temperatura era normal, un pèl alta i tot. Es va mig despullar, es va estirar al matalàs i es va adormir de seguida, amb la ment del tot buida.