XI

Més endavant, en Jed no havia de continuar sent fidel a la marca Sennelier, i gairebé tots els seus quadres de maduresa estan fets amb olis Mussini de Schmincke. Hi ha excepcions, i alguns verds, concretament els verds cinabri, que donen una lluïssor tan màgica a les pinedes californianes que davallen cap al mar a «Bill Gates i Steve Jobs xerrant sobre el futur de la informàtica», provenen de la gamma d’olis Rembrandt de la firma Royal Talents. I per als blancs, faria servir gairebé sempre els olis Old Holland, d’una opacitat que apreciava molt.

Els primers quadres d’en Jed Martin, van subratllar més endavant els historiadors de l’art, podrien portar fàcilment cap a una pista falsa. En consagrar les dues primeres teles, «Ferdinand Desroches, carnisser de carn de cavall» i «Claude Vorilhon, gerent d’un bar estanc», a oficis en decadència, Martin podria transmetre una impressió de nostàlgia, podria semblar que enyora una etapa anterior, real o imaginada, de la societat francesa. La conclusió que finalment es desprèn de tots els seus treballs és que res no està més lluny de les seves preocupacions reals. Si Martin es va interessar en un primer moment per dos oficis en crisi, no va ser en cap cas perquè volgués induir a lamentar-nos per la seva probable desaparició. Era simplement perquè, en efecte, estaven a punt de desaparèixer i era important fixar-ne la imatge a la tela mentre encara hi fos a temps. A partir del seu tercer quadre de la sèrie dels oficis, «Maya Dubois, assistenta de telemanteniment», s’havia de consagrar a una professió que no estava en absolut en crisi ni passada de moda. Al contrari, era una professió emblemàtica de la política d’optimització de recursos que havia orientat el conjunt del nou desenvolupament econòmic de l’Europa occidental al tombant del tercer mil·lenni.

En el primer monogràfic que dedica a Martin, Wong Fu Xin desenvolupa una curiosa analogia basada en la colorimetria. Els colors dels objectes del món es poden representar per mitjà d’un cert nombre de colors primaris; el nombre mínim, per obtenir una representació més o menys realista, és de tres. Però es pot bastir perfectament una targeta colorimètrica sobre la base de quatre, cinc, sis colors primaris, més i tot; l’espectre de la representació només es fa més extens i més subtil.

D’una manera anàloga, afirma l’assagista xinès, les condicions de producció d’una societat determinada es poden reconstituir per mitjà d’un cert nombre de professionstipus, que es podria fixar, segons que diu (és una xifra que dóna sense basar-se en cap argumentació), entre deu i vint. En la part numèricament més important de la sèrie dels «oficis», la que els historiadors de l’art solen intitular la «sèrie dels oficis simples», en Jed Martin representa pel cap baix unes quaranta-dues professions-tipus, oferint així, per a l’estudi de les condicions productives de la societat del seu temps, un espectre d’anàlisi particularment extens i ric. Els vint-i-dos quadres següents, centrats en confrontacions i cara a cares tradicionalment denominats la «sèrie de les composicions d’empresa», pretenen donar una imatge, relacional i dialèctica, del funcionament de l’economia en el seu conjunt.

La realització dels quadres de la «sèrie dels oficis simples» va tenir ocupat en Jed Martin una mica més de set anys. Durant aquells anys, no va veure gaire gent, no va establir cap nou lligam, ja fos sentimental o simplement d’amistat. Va viure moments de felicitat sensorial: una orgia de pastes italianes, sortint d’una ràtzia al supermercat Casino del bulevard Vincent-Auriol; més d’una vetllada en companyia d’una prostituta libanesa, amb unes prestacions sexuals que justificaven sobradament els comentaris elogiosos que li dedicaven al lloc web Niamodel.com. «Layla, t’estimo, ets el sol dels meus dies a l’oficina, el meu petit estel oriental», escrivien els quinquagenaris infeliços, i la Layla, per la seva banda, somiava en homes musculats, virils, pobres i forts, i així és la vida, en línies generals, tal com es presenta. Fàcilment identificat com un tipus «una mica estrany, però amable, gens perillós», en Jed es beneficiava amb la Layla d’aquesta mena d’excepció d’extraterritorialitat que des de sempre les noies han concedit als artistes. Potser és en part la Layla, però més probablement la Geneviève, l’antiga amiga malgaixa, la persona evocada en una de les seves teles més impressionants, «Aimée, noia de companyia», tractada amb una paleta excepcionalment càlida a base de terra d’ombra, taronja indi i groc de Nàpols. Als antípodes de la representació a l’estil Toulouse-Lautrec d’una prostituta repintada, cloròtica i malaltissa, Jed Martin pinta una dona jove radiant, alhora sensual i intel·ligent, en un apartament modern inundat de llum. D’esquena a la finestra oberta sobre un jardí públic que s’ha pogut identificar amb la plaça de Batignolles, vestida senzillament amb una minifaldilla cenyida blanca, l’Aimée s’acaba de posar un top minúscul d’un groc ataronjat que només cobreix parcialment la magnífica pitrera.

És l’únic quadre eròtic de Martin, i també el primer en què es detecten ressonàncies obertament autobiogràfiques. El segon, «L’arquitecte Jean-Pierre Martin abandonant la direcció de l’empresa», es va pintar dos anys més tard, i marca l’inici d’un autèntic període de frenesí creador que havia de durar un any i mig i finalitzar amb «Bill Gates i Steve Jobs xerrant sobre el futur de la informàtica», subtitulat La conversa de Palo Alto, que molts consideren la seva obra mestra. És ben sorprenent pensar que els vint-i-dos quadres de la «sèrie de les composicions d’empresa», sovint complexos i d’un format ample, es van realitzar en menys de divuit mesos. També sobta que en Jed Martin s’encallés al final amb una tela, «Damien Hirst i Jeff Koons compartint el negoci de l’art», que hauria pogut constituir, en molts aspectes, la parella de la composició Jobs-Gates. Analitzant aquest fracàs, en Wong Fu Xin hi veu el motiu del retorn, al cap d’un any, a la «sèrie dels oficis simples» a través del seu seixanta-cinquè i últim quadre. La claredat de la tesi de l’assagista xinès resulta convincent: amb el desig de donar una visió exhaustiva del sector productiu de la societat del seu temps, en Jed Martin havia de representar forçosament, en un moment o altre de la seva carrera, un artista.