VII

En Jed havia cursat estudis purament literaris i artístics, i mai no havia tingut l’ocasió de meditar sobre el misteri capitalista per excel·lència: el de fixar el preu. Havia optat per un paper Hahnemühle Canvas Fine Art, que oferia una excel·lent saturació dels colors i una durabilitat òptima. Tot i això, amb aquest paper, el calibratge dels colors era difícil de fer i molt inestable, el programa controlador Epson no estava a punt, i va decidir limitar-se a vint ampliacions per foto. Un tiratge li costava pel cap baix uns trenta euros, va decidir oferir-los a dos-cents euros al web.

Quan va posar la primera foto en línia, una ampliació de la regió d’Hazebrouck, la sèrie es va exhaurir en menys de tres hores. Era evident que el preu no era adequat. Després d’uns quants temptejos, al cap d’unes setmanes, es va estabilitzar al voltant de dos mil euros per un format 40 x 60. Ara ja ho tenia: coneixia el seu preu de mercat.

La primavera s’instal·lava a la regió de París i ell es dirigia, sense haver-ho premeditat de cap manera, cap a un benestar confortable. Al mes d’abril, van constatar amb sorpresa que els seus ingressos mensuals acabaven de superar els de l’Olga. Aquell any, els ponts del mes de maig eren excepcionals: l’1 de maig queia en dijous, el 8 també; seguidament, hi havia, com sempre, l’Ascensió, i al final el llarg cap de setmana de la Pentecosta. Acabava de sortir el nou catàleg French Touch. L’Olga n’havia supervisat la redacció, corregint en alguns casos els textos proposats pels hotelers, triant, sobretot, les fotos, ordenant que les tornessin a fer si les que proposava l’establiment no li semblaven prou atractives.

S’estava fent fosc al jardí de Luxemburg, s’havien instal·lat al balcó i la temperatura era suau. Els últims crits de la canalla s’apagaven en la llunyania, aviat tancarien les reixes del parc per a la nit. De fet, de França, l’Olga només coneixia París, es va dir en Jed fullejant la guia French Touch; i ell mateix, ben mirat, no gaire més. A través de la guia, França apareixia com un país encantat, un mosaic de terres magnífiques constel·lades de castells i de cases pairals, d’una diversitat extraordinària, però on es vivia bé arreu.

—Que et ve de gust sortir el cap de setmana? —va proposar ell deixant el volum en una tauleta—. En un dels hotels que es descriuen a la teva guia…

—Sí, és una bona idea. —Va reflexionar uns segons—. Però d’incògnit. Sense dir que treballo a Michelin.

Fins i tot en aquestes condicions, es va dir en Jed, podien esperar una acollida privilegiada per part dels hotelers: una parella jove de ciutat sense fills, estèticament molt decorativa, encara en la primera fase de l’amor, i per això disposats a meravellar-se de tot, amb l’esperança de forjar-se una reserva de bons records que els haurien de servir a l’hora d’afrontar els anys difícils, que els haurien de permetre potser fins i tot de superar una crisi de parella; representaven, per a qualsevol professional de l’hostaleria i la restauració, l’arquetip dels clients ideals.

—On t’agradaria anar primer?

A l’hora de reflexionar-hi, en Jed es va adonar que la pregunta no era gens senzilla. Moltes regions, pel que en sabia, presentaven un interès real. Potser era veritat, es va dir, que França era un país meravellós, si més no des del punt de vista d’un turista.

—Començarem pel Massís Central —va resoldre finalment—. Per a tu és perfecte. Potser no és el millor destí, però crec que és molt francès, en fi, que no s’assembla a res més que no sigui França.

L’Olga va fullejar la guia i li va assenyalar un hotel. En Jed va arrufar les celles.

—Els finestrons estan mal triats… Sobre la pedra grisa, jo hi hauria posat finestrons marrons o vermells, a tot estirar verds, però no pas blaus. —Es va sumir en la lectura del text de presentació i es va mostrar encara més perplex—. Què és aquest galimaties? «Al cor d’un Cantal barrejat de Migdia en què tradició rima amb relaxació i selecte rima amb respecte…». Selecte i respecte ni tan sols rimen!

L’Olga li va arrabassar la guia de les mans i es va concentrar en la lectura.

—Ah, ja ho entenc!… «La Martine i l’Omar us fan descobrir l’autenticitat de les menges i dels vins», ella està casada amb un àrab, per això parla del respecte.

—Pot estar bé, sobretot si ell és marroquí. És molt bona, la cuina marroquina. Potser fan cuina de fusió francomarroquina, com ara bastela amb foie gras, o per l’estil.

—Sí —va fer l’Olga poc convençuda—. Però jo sóc una turista, vull cuina francofrancesa. La cosa francomarroquina o francovietnamita funciona bé en un restaurant de moda del canal de Saint-Martin, però no pas en un hotel amb encant al Cantal. Em sembla que suprimiré aquest hotel de la guia…

No ho va fer, però la conversa la va dur a rumiar i, uns dies més tard, va proposar al seu cap d’elaborar una enquesta estadística sobre els plats que se servien als hotels de la cadena. Els resultats no es van conèixer fins a sis mesos més tard, però van corroborar a bastament la seva primera intuïció. Hi havia un rebuig unànime a la cuina creativa, i també a l’asiàtica. La cuina del nord d’Àfrica només era ben valorada al sud i a Còrsega. En qualsevol regió, els restaurants en què prevalia una imatge «tradicional» o «a l’antiga» registraven una facturació d’un 63% superior a la mitjana. La carn de porc i els formatges representaven uns valors segurs, però els que obtenien una puntuació excepcional eren sobretot els animals rars, amb connotació no només francesa sinó regional, com ara el tudó, els cargols o la llampresa. El director del departament de food gamma alta i food gamma mitjana, que va redactar la síntesi que acompanyava l’informe, concloïa sense embuts:

Probablement ens hem equivocat a l’hora de concentrar-nos en els gustos d’una clientela anglosaxona a la recerca d’una experiència gastronòmica light, que associa sabors amb seguretat sanitària, preocupada per la pasteurització i pel respecte a la cadena del fred. Aquesta clientela, en realitat, no existeix: els turistes nord-americans no han sigut mai nombrosos a França i el nombre de turistes anglesos disminueix constantment; el món anglosaxó en conjunt no representa més del 4,3% del nostre volum de negocis. Els nostres nous clients, els clients reals, provinents de països més joves i més rudes, amb normes sanitàries recents i en tot cas poc aplicades, cerquen en canvi, en la seva estada a França, una experiència gastronòmica vintage, fins i tot hardcore; només els restaurants que estiguin en condicions d’adaptar-se a aquesta nova situació haurien de merèixer, en un futur, figurar a la nostra guia.