VI

Al cap d’un mes, la Marylin va entrar al despatx, amb el cabàs encara més carregat que de costum. Després de mocar-se tres vegades, va dipositar davant d’en Jed una carpeta voluminosa agafada amb unes gomes.

—Retalls de premsa… —va precisar, en veure que ell no reaccionava.

En Jed va observar la carpeta encartonada amb una mirada buida, sense obrir-la.

—I com ha anat? —va preguntar.

—Perfecte. Hi és tothom.

No semblava que se n’alegrés més que això. Rere el seus aires de refredat, aquella doneta era una guerrera, una experta en operacions especials: el que la feia vibrar era desfermar el moviment, obtenir el primer gran article, a partir d’aquí, quans les coses rutllaven per si soles, requeia en l’apatia nauseabunda. Parlava cada cop més fluixet, i en Jed amb prou feines va sentir que afegia:

—L’única que no ha fet res és la Pépita Bourguignon.

—Bé, doncs… —va concloure ella amb tristesa—, ha sigut un plaer treballar amb vostè.

—No ens tornarem a veure?

—Si em necessita, sí, és clar. Té el meu telèfon.

Es va acomiadar i va marxar cap a un destí incert; feia la impressió, de fet, que es posaria de seguida al llit i es prepararia una tisana. En creuar la porta, es va girar per darrera vegada i va afegir amb una veu apagada:

—Crec que ha sigut un dels èxits més grans de la meva vida.

La crítica, en efecte —en Jed se’n va adonar fullejant la carpeta—, era excepcionalment unànime a l’hora d’expressar la lloança. De vegades, en les societats contemporànies, malgrat l’acarnissament dels periodistes per empaitar i descobrir les modes en formació, fins i tot per crear-les si poden, algunes d’aquestes modes es desenvolupen d’una manera anàrquica, salvatge, i prosperen abans de rebre un nom; en realitat, això s’esdevé cada vegada més sovint des de la difusió massiva d’internet i l’esfondrament concomitant dels mitjans escrits. L’èxit creixent, en el conjunt del territori francès, dels cursos de cuina; l’aparició recent de competicions locals destinades a recompensar noves creacions en el món dels formatges o dels productes de cansaladeria; el desenvolupament massiu, inexorable del senderisme, i fins la revelació de Jean-Pierre Pernaut, tot convergia en aquest fet sociològic nou: per primera vegada a França, des de Jean-Jacques Rousseau, el camp es convertia realment en tendència. Va semblar que la societat francesa en prenia consciència de sobte, per mitjà dels seus principals diaris i revistes, durant les setmanes immediatament posteriors a la inauguració de l’exposició d’en Jed. I el mapa Michelin, objecte funcional, desapercebut per excel·lència, va esdevenir en l’espai d’aquelles setmanes el vehicle privilegiat d’iniciació a allò que el diari Libération en diria, sense cap mena de vergonya, la «màgia de la terra».

El despatx d’en Patrick Forestier, amb vistes a l’Arc de Triomf, era enginyosament modular: desplaçant alguns elements, s’hi podia organitzar una conferència, una projecció, un esmorzar-dinar, tot plegat en un espai finalment restringit de setanta metres quadrats; un forn microones permetia escalfar els plats; també s’hi podia dormir. Per rebre en Jed, en Forestier havia triat l’opció «esmorzar de feina»: sucs de fruita, pastes i cafè els esperaven en una tauleta.

Va estendre els braços ben oberts per acollir-lo; dir que estava radiant és quedar-se curt.

—Hi confiava… Sempre hi he confiat! —va exclamar, cosa que, segons l’Olga, que n’havia fet cinc cèntims a en Jed abans de la cita, era si més no exagerada—. Ara… caldrà transformar l’assaig! —Va agitar els braços fent uns moviments horitzontals ràpids que eren, en Jed ho va entendre de seguida, una imitació de les passades de rugbi—. Segui.

Es van instal·lar als sofàs que envoltaven la tauleta. En Jed es va servir un cafè.

—We are a team —va afegir en Forestier sense cap necessitat—. Les nostres vendes de mapes s’han incrementat un 17% aquest darrer mes —va continuar—. Podríem, com ho farien d’altres, apujar una mica els preus; no ho farem.

Li va deixar un temps per mesurar l’altura de mires que presidia aquella decisió comercial abans d’afegir:

—El més inesperat és que hi ha fins i tot qui compra mapes Michelin antics, hem observat subhastes a internet. I, fins no fa gaire, ens limitàvem a destruir-los… —va afegir, amb un aire fúnebre—. Vam deixar dilapidar un patrimoni d’un valor que ningú de la casa no sospitava… fins que van arribar les seves magnífiques fotografies. —Va semblar que se sumia en una meditació aclaparada sobre aquells diners tan estúpidament evaporats, potser més en general sobre la destrucció de valor, però es va refer—. Pel que fa a les seves… —va cercar la paraula escaient—, pel que fa a les seves obres, cal apostar ben alt!

Es va incorporar de cop sobre el sofà. En Jed va tenir la impressió que estava a punt de saltar a peus junts sobre la tauleta i de picar-se el pit amb els punys imitant en Tarzan; va parpellejar per desprendre’s d’aquella visió.

—He tingut una llarga conversa amb la senyoreta Sheremoyova, amb qui, crec… —va tornar a cercar les paraules (és l’inconvenient dels que s’han format a l’École Polythecnique: surten una mica menys cars de contractar que els de l’École Nationale d’Administration, però s’estan més estona per trobar les paraules), finalment es va adonar que desviava el tema—. En fi, hem conclòs que era indispensable una comercialització directa a través de les nostres xarxes. En cap cas no voldríem que semblés que no respectem la seva independència artística. Crec —va continuar amb incertesa— que habitualment el comerç d’obres d’art es fa per mitjà de galeries…

—No tinc cap galerista.

—És el que m’havia semblat entendre. Per això he pensat en la configuració següent. Nosaltres ens podríem encarregar de crear un lloc web on podria presentar els seus treballs i els posaria directament a la venda. No cal dir que el web aniria a nom seu, enlloc s’esmentaria Michelin. Crec que és millor que vostè mateix controli les fotos. En canvi, nosaltres ens podem fer càrrec perfectament de la logística i de la distribució.

—Hi estic d’acord.

—Perfecte, perfecte. Aquest cop, crec que tots hi sortim guanyant! —va dir amb entusiasme—. Ho he formalitzat tot en un projecte de contracte que, evidentment, li deixo perquè se l’estudiï.

En Jed va sortir a un llarg passadís molt clar, amb uns finestrals que donaven als arcs de la Défense, el cel era d’un blau hivernal esplèndid, que gairebé semblava artificial; un blau ftalociànic, va pensar fugisserament en Jed. Caminava lentament, vacil·lant, com si avancés per una matèria cotonosa; sabia que acabava d’encetar un nou tombant de la seva vida. La porta del despatx de l’Olga estava oberta; ella li va somriure.

—Bé. És exactament el que m’havies dit.