I

En Jed es va despertar sobresaltat cap a les vuit, al matí del 25 de desembre; ja era l’alba a la plaça de Les Alpes. Va trobar una baieta a la cuina, va netejar els seus vòmits i va contemplar les restes viscoses de «Damien Hirst i Jeff Koons compartint el negoci de l’art». En Franz tenia raó, era hora d’organitzar una exposició, feia mesos que estava estancat i això li estava afectant l’humor. Pots treballar en solitari durant anys, és de fet l’única manera de treballar. Però sempre arriba un moment en què sents la necessitat de mostrar el teu treball al món, no tant per recollir-ne el judici com per tranquil·litzar-te a tu mateix davant de l’existència de l’obra feta, i fins i tot de la teva pròpia existència; en el si d’una espècie social, la individualitat no és més que una ficció breu.

Després de rumiar sobre el suggeriment d’en Franz, va escriure un correu recordatori a en Houellebecq i, en acabat, es va fer un cafè. Uns minuts més tard, es va rellegir amb disgust. «En aquests dies de festes, que suposo que deu passar amb la seva família…». Com era possible que hagués escrit aquella ximpleria? Era de domini públic que en Houellebecq era un solitari amb fortes tendències misantròpiques, amb prou feines li adreçava la paraula al seu gos. «Conscient que vostè està molt sol·licitat, li prego que accepti les meves excuses i em permeti que li insisteixi novament sobre la importància que tindria, per a mi i per al meu galerista, la seva participació al catàleg de la meva futura exposició». Sí, això estava millor, una dosi d’ensabonada no fa mal a ningú. «Li envio unes quantes fotografies dels meus quadres més recents i resto a la seva disposició per presentar-li el meu treball d’una manera més completa, en el moment i el lloc que desitgi. Tinc entès que vostè viu a Irlanda. No tinc cap inconvenient per desplaçar-m’hi, si ho prefereix». Bé, ja està bé així, es va dir, i va clicar al botó d’Enviar.

La planta baixa del centre comercial Olympiades estava deserta aquell matí de desembre, i els edificis, quadrangulars i alts, semblaven glaceres mortes. Quan s’endinsava en l’ombra freda projectada per la torre Omega, en Jed va recordar en Frédéric Beigbeder. En Beigbeder era parent d’en Houellebecq, si més no això deien; potser hi podria intervenir. Però només en tenia un antic número de mòbil, i de tota manera, en Beigbeder segurament no s’hi posaria, el dia de Nadal.

Però sí que va contestar.

—Estic amb la meva filla —va dir en un to irritat—. Però ara mateix l’havia de dur amb la seva mare —va afegir per atenuar el retret.

—Li haig de demanar un favor.

—Ha ha ha! —va esclafir a riure amb una alegria forçada—. Sap que vostè és un paio formidable? No em truca durant deu anys. I llavors em telefona el dia de Nadal per demanar-me un favor. Vostè deu ser un geni, probablement. Només un geni pot ser tan egocentrista, fregant l’autisme… Entesos, quedem al Flore a les set —va concloure, inesperadament, l’autor d’Un roman français.

En Jed va arribar cinc minuts tard, de seguida va veure l’escriptor en una taula del fons. Al seu voltant, les taules veïnes estaven lliures, formant una mena de perímetre de seguretat d’un radi de dos metres. Uns provincians que entraven a la cafeteria, i fins i tot uns turistes, es donaven cops de colze i l’assenyalaven amb el dit embadalits. De tant en tant, algun conegut penetrava a l’interior del perímetre, li feia dos petons i desapareixia. D’una banda hi havia una certa pèrdua de beneficis per part de l’establiment (un cas semblant era el de Philippe Sollers, que es veu que tenia sempre una taula reservada a la Cloiserie des Lilas, que ningú més no podia ocupar, tant si ell hi anava a dinar com si no). Aquella mínima pèrdua d’ingressos quedava sobradament compensada per l’atracció turística que representava per al local la presència regular, confirmable, de l’autor de 99 francs; una presència que, a més, s’adeia a la vocació històrica de l’establiment. Per la seva defensa agosarada de la legalització de la droga i de la creació d’un estatut dels professionals de la prostitució dels dos sexes, per la defensa més convencional dels sense papers i de les condicions de vida dels presos, en Frédéric Beigbeder s’havia anat convertint, de mica en mica, en una mena de Sartre de la primera dècada del segle XXI, per sorpresa general i en part d’ell mateix, ja que el seu passat el predisposava més aviat a fer el paper d’un Jean-Edern Hallier, fins i tot d’un Gonzague Saint-Bris. Company de viatge exigent del Nouveau Parti Anticapitaliste d’Olivier Besancenot, de qui recentment havia denunciat el risc de derives antisemites en una entrevista a Der Spiegel, havia sabut fer oblidar els orígens, mig burgesos i mig aristocràtics, de la seva família, i fins i tot la presència del seu germà al si de les altes esferes de la patronal francesa. Sartre, ben mirat, tampoc no es pot dir que hagués nascut en una família miserable.

Assegut davant d’una beguda d’orxata i anís, l’autor observava amb malenconia un pastiller de metall, quasi buit, que només contenia unes poques restes de cocaïna. En veure en Jed, li va fer un gest perquè anés a seure a la taula. Un cambrer hi va acudir amb rapidesa per atendre la comanda.

—Eh, no ho sé. Un Viandox? Encara existeix?

—Un Viandox… —va repetir pensarós en Beigbeder—. Vostè realment és un tipus ben curiós…

—M’ha sorprès que m’hagi recordat.

—Ah, sí… —va respondre l’escriptor amb un to estranyament trist—. Sí, el recordava…

En Jed va exposar la seva petició. Es va adonar que, en sentir el nom de Houellebecq, en Beigbeder va sentir una lleugera crispació.

—No li estic demanant el número de telèfon —va afegir en Jed de seguida—, només li demano si li pot trucar per parlar-li de la meva petició.

El cambrer va portar el Viandox. En Beigbeder callava, rumiava.

—Entesos —va dir finalment—. Entesos, li trucaré. Amb ell, no se sap mai ben bé com reaccionarà, però, en aquest cas, és possible que a ell també li convingui.

—Li sembla que acceptarà?

—No en tinc ni idea.

—Què creu que el podria fer decidir?

—Doncs… Potser el sorprendrà el que li diré, perquè no en té la fama: els diners. En principi, tant li fan, els diners, no en necessita. Però el divorci l’ha deixat escurat. A més, s’havia comprat uns apartaments a Espanya, a primera línia de mar, que li expropiaran sense cap indemnització, a causa d’una llei de protecció del litoral amb efectes retroactius; tot un disbarat. En realitat, crec que ara mateix està amb l’aigua fins al coll. Sembla mentida, oi?, amb tot el que ha pogut guanyar. Doncs, això, si li proposa uns bons calerons, crec que acceptarà l’oferta.

Va callar, es va acabar l’orxata amb anís d’un glop, en va demanar una altra i va observar en Jed amb una barreja de reprovació i de malenconia.

—Sap què… —va dir finalment—. L’Olga l’estimava a vostè.

En Jed es va arronsar lleugerament sobre la cadira.

—Vull dir que… —va continuar en Beigbeder—, ella l’estimava de debò. —Va callar, se’l va mirar fent que no amb el cap amb incredulitat—. I vostè va deixar que se n’anés a Rússia… I no s’hi ha posat mai més en contacte… L’amor… L’amor és una raresa. No ho sabia? No l’hi han dit mai? Li comento tot això —va seguir—, que evidentment no és cosa meva, perquè aviat tornarà a França. Encara tinc amics a la televisió i sé que Michelin crearà una nova cadena, a la TDT, Michelin TV, dedicada a la gastronomia, la terra, el patrimoni, els paisatges francesos, etc. La dirigirà l’Olga. Bé, oficialment, el director general serà Jean-Pierre Pernaut, però, a la pràctica, serà ella la màxima responsable dels programes. En fi… —va concloure amb un to que indicava clarament que l’entrevista s’havia acabat—, ha vingut per demanar-me un petit favor i n’hi he fet un de gran.

Va clavar una mirada penetrant a en Jed, que es va aixecar per anar-se’n.

—Si no és que considera que el més important és la seva exposició… —Va tornar a fer que no amb el cap i va afegir, remugant, amb una veu de fàstic gairebé imperceptible—: Coi d’artistes…