V

L’endemà va anar a la feina a peu, va tombar a l’altura del carrer de Les Fossés-Saint-Bernard i va vagarejar pels molls. Es va aturar una bona estona al pont de l’Archevêché: des d’allà, a parer seu, hi havia la millor vista de Notre-Dame. Era un matí agradable d’octubre, amb l’aire fresc i net. Es va aturar encara una estoneta a la plaça Jean XXIII, on va observar els turistes i els homosexuals que es passejaven, generalment en parelles, es feien petons o caminaven agafats de la mà.

En Ferber va arribar al despatx gairebé al mateix moment que ell i el va atrapar a les escales, a l’altura del punt de control del tercer pis. No instal·laran mai cap ascensor al Quai des Orfèvres, va pensar resignat; es va fixar que en Ferber retenia les gambades per no distanciar-se d’ell en l’últim tram d’escales.

En Lartigue va ser el primer que es va presentar al despatx de l’equip. Tenia molt mal aspecte, el seu rostre mat i llis de meridional estava tens, neguitós, tot i que habitualment era un home més aviat jovial; en Ferber li havia encarregat que recollís declaracions de testimonis.

—Res de res —va anunciar d’entrada—. No tinc res. Ningú no ha vist res, no ha sentit res. Ningú no ha vist cap cotxe estrany pel poble des de fa setmanes…

En Messier va arribar al cap d’uns minuts, els va saludar, va deixar sobre la seva taula la motxilla que duia a l’espatlla dreta. Només tenia vint-i-tres anys; havia entrat a la Brigada criminal feia sis mesos, era el benjamí de l’equip. En Ferber l’apreciava, li passava per alt la manera de vestir informal, normalment amb dessuadora, pantalons i jaqueta de xandall, que d’altra banda no esqueia gaire a la seva expressió angulosa, austera, rarament il·luminada amb un somriure; i si de vegades li aconsellava de revisar els criteris generals a l’hora de vestir-se, era més aviat com a amic. Se’n va anar a buscar una Coca-Cola light a la màquina expenedora abans de lliurar-los el resultat de les seves investigacions. Els seus trets facials estaven més tensos que de costum, feia la impressió que no havia dormit durant tota la nit.

—Pel que fa al mòbil, no hi ha hagut cap problema… —va anunciar—, ni tan sols tenia codi. Però tampoc no tenia gaire interès. Converses amb la seva editora, amb el paio que li havia de portar el fuel, un altre que li havia de posar un doble vidre… converses pràctiques o professionals. Aquest home no sembla que tingués cap vida privada.

La sorpresa d’en Messier era, en un cert sentit, incongruent: un inventari de les converses per telèfon fix havia donat uns resultats si fa no fa idèntics. El cert era, però, que l’home no tenia la intenció de morir assassinat; i sempre se suposa que la víctima d’un assassinat té alguna cosa en la seva vida que el justifica, l’explica, que alguna cosa passa o ha passat, ni que sigui en un racó reculat de la seva vida, alguna cosa interessant.

—L’ordinador ja era una altra cosa —va continuar—. D’entrada hi havia dues contrasenyes consecutives, gens senzilles, contrasenyes amb minúscules, caràcters de puntuació poc habituals… A més, tots els arxius estaven codificats; un codi seriós, SSL Double Layer, 128 bits. En fi, no hi he pogut fer res, l’he enviat als tècnics informàtics de la BEFTI. Què era aquest paio, un paranoic?

—Era un escriptor… —va remarcar en Ferber—. Potser volia protegir els seus textos, impedir que els hi pirategessin.

—Sí… —En Messier no semblava gaire convençut—. Aquest nivell de protecció més aviat fa pensar en un paio que intercanvia vídeos pedòfils.

—No és incompatible… —va observar en Jasselin amb bon criteri. Aquella simple observació, feta sense mala intenció, va fer més feixuc l’ambient de la reunió en posar l’accent sobre la deplorable incertesa que regnava entorn de l’assassinat. S’havia de reconèixer que no tenien absolutament res: cap mòbil evident, cap testimoni, cap pista. Tot feia témer que seria un d’aquells casos carregosos, caracteritzats per un expedient buit, que de vegades triguen anys a resoldre’s, si és que es resolen mai, i el desllorigador es deu a un fet casual, un assassí reincident detingut per un altre crim i que, en el decurs d’una declaració, confessa un assassinat suplementari.

Les coses van millorar una mica amb l’arribada de l’Aurélie. Era una noia bonica de cabells arrissats i pigada de cara. En Jasselin la trobava una mica caòtica, mancada de rigor, no s’hi podia comptar al cent per cent per a una feina que requerís precisió; però era dinàmica, i d’un bon humor inalterable, unes virtuts molt importants en un equip. Acabava de rebre les primeres conclusions del Servei d’Identificació. Va començar lliurant un dossier gruixut a en Jasselin:

—Les fotos que havies demanat…

Hi havia una cinquantena de còpies en paper setinat, de format A4. Cadascuna representava un rectangle del terra de la sala d’estar on s’havia produït l’assassinat, d’una mica més d’un metre de base. Les fotografies eren clares i estaven ben exposades, desproveïdes d’ombra, preses quasi verticalment, amb prou feines se solapaven, el conjunt reconstruïa fidelment tot el terra de l’estança. L’Aurélie també havia obtingut algunes conclusions preliminars sobre l’arma de la decapitació, tant de l’home com del gos, que havia sigut, tothom se n’havia adonat, d’una netedat i una precisió excepcionals: tot i que fóra d’esperar que el canapè i tota aquella zona haguessin quedat bruts de sang, gairebé no hi havia hagut esquitxos. L’assassí s’havia servit d’una eina molt especial, un tallador làser, una mena de fil per tallar la mantega en què la funció de fil la feia un làser d’argó que, a mesura que seccionava la carn, en cauteritzava la ferida. Aquest instrumental, que costava unes quantes desenes de milers d’euros, només es trobava en els serveis de cirurgia dels hospitals, on s’utilitzava per a les amputacions gruixudes. Pel que fa al conjunt de talls en llenques del cos de la víctima, probablement s’havien realitzat, ateses la precisió i la netedat de les incisions, amb instruments de cirurgia professional.

Uns murmuris d’aprovació van recórrer tot el despatx.

—Això ens posa sobre la pista d’un assassí que pertany al món mèdic? —va suggerir en Lartigue.

—Potser sí —va dir en Ferber—. De tota manera, s’hauria de comprovar si en algun hospital ha desaparegut un material d’aquesta mena; tot i que, evidentment, l’assassí l’hauria pogut manllevar només uns dies.

—Quins hospitals? —va preguntar l’Aurélie.

—Tots els hospitals francesos, per començar. I les clíniques també, és clar. Caldrà verificar també si el fabricant no ha fet cap venda inusual, a un particular, durant aquests últims anys. Suposo que no hi deu haver gaires fabricants per a aquest tipus de material, oi?

—Només n’hi ha un, que és únic al món. És una empresa danesa.

Van posar al corrent dels esdeveniments en Michel Khoury, que acabava d’arribar. D’origen libanès, tenia la mateixa edat que en Ferber. Rabassut i presumit, no se li assemblava gens físicament, però compartien aquesta qualitat tan inhabitual en els policies d’inspirar confiança i, per consegüent, de suscitar sense cap esforç aparent les confidències més íntimes. Aquell mateix matí, s’havia ocupat d’avisar i interrogar els familiars i amics de la víctima.

—En fi, familiars i amics, per dir-ho d’alguna manera… —va precisar—. Podríem dir que estava molt sol. Divorciat dues vegades, amb un fill que no veia mai. Ja no tenia cap contacte, des de feia més de deu anys, amb ningú de la seva família. Tampoc cap relació amorosa. Potser en sabrem alguna cosa més desglossant les converses telefòniques, però, de moment, només he trobat dos noms: Teresa Cremisi, la seva editora, i Frédéric Beigbeder, un altre escriptor. I a més, he parlat per telèfon amb en Beigbeder aquest matí, semblava molt afectat, crec que sincerament, però m’ha dit que feia dos anys que no es veien. Curiosament, ell i l’editora m’han repetit el mateix: tenia molts enemics. Tinc una cita amb tots dos aquesta tarda, potser en trauré més informació.

—Molts enemics… —va intervenir pensativament en Jasselin—. És interessant; en general, les víctimes no tenen cap enemic, tens la impressió que tothom els estimava… Haurem d’anar a l’enterrament. Sé que això ja no s’estila gaire, però de vegades se n’aprèn. A l’enterrament, hi van els amics, però, algun cop, també els enemics, sembla com si hi trobessin una mena de plaer.

—Per cert… —va remarcar en Ferber—. No se sap de què va morir? Què el va matar, exactament?

—No —va respondre l’Aurélie—. Haurem d’esperar… que facin l’autòpsia dels trossos.

—Podria ser que l’haguessin decapitat viu?

—Segurament no. És una operació lenta, que pot durar una hora. —Va tenir una lleugera esgarrifança i es va sacsejar.

Tot seguit es van separar per dedicar-se cadascun a la seva tasca. En Ferber i en Jasselin es van quedar sols al despatx. La reunió acabava millor del que havia començat: tothom tenia coses a fer pel seu compte; tot i no haver aconseguit encara realment cap pista, si més no, disposaven d’algunes línies d’investigació.

—De moment, no s’ha publicat res a la premsa —va observar en Ferber—. Ningú no n’està al corrent.

—No —va respondre en Jasselin, fixant la mirada en una barcassa que baixava pel Sena—. És curiós, em pensava que la notícia correria de seguida.