54

Quan la Mireia va cap a la porta deu somiar que sigui la policia, fet impossible perquè no ha arribat a parlar ni amb el 112. Qui pot ser, doncs, en aquesta hora? La pregunta és comuna per a tots dos. Però, bàsicament, per a ella. Espero que sigui qui m’imagino que és. Fa vint minuts, he rebut un WhatsApp de l’Eduard que diu que tot està bé i que vénen cap aquí. El normal seria que fos ell i l’Oriol però vés a saber quin és l’entorn d’aquesta estranya noia, que podria permetre que qualsevol sonat s’acostés a casa d’ella a mitjanit.

La Mireia s’acosta a la porta intentant no perdre’m de vista. Normal. No sap ni qui sóc, ni com sóc, ni què vull fer, ni on vull anar a parar.

Mou el pany per obrir i, efectivament, al llindar veig com l’Eduard em busca amb la mirada mentre l’Oriol, a qui només havia vist en foto, amb la cara com un mapa i amb una tristesa que no es pot aguantar, saluda amb un depressiu:

—Hola, Mireia.

Vam entrar a Gràcia amb la ràdio a tot drap. La música em semblava una tortura. No entenia res. Volia fer-li mil preguntes, però no m’atrevia. Potser era una mena de mafiós (en feia tota la pinta), algú contractat per la Gemma o vés a saber què. Després de la pallissa, per mi tot eren fantasmes. Se’l veia nerviós. Suava.

—On anem? —vaig demanar sense gaire esperança.

I cap resposta.

—On anem? —vaig insistir una mica, que no feia cap mal.

—T’he dit abans que res de preguntes.

Va aparcar per sota la plaça del Sol. El calb continuava silenciós i no parava de mirar el mòbil tota l’estona, com si esperés ordres. Vam travessar la plaça i, a mesura que ens hi apropàvem, ho vaig intuir, ho veia cada cop més clar. Aquell desgraciat treballava per ma germana. Vam trucar al timbre, va esperar uns segons i el van obrir. Tot el cos em pesava, als peus hi duia ciment.

Davant meu, la Mireia amb els ulls plorosos i un paio amb americana que no sabia qui era.

—Hola, Mireia.

Si hi ha una definició d’angoixa és la cara dels dos germans. Tot i que si veiessin la cara de l’Eduard i la meva podrien pensar el mateix. He fet un nus amb la complicitat impensada del meu amant i ara l’hauré de desfer. La Mireia i l’Oriol es deuen preguntar què fan tots dos junts a casa de la germana amb dos desconeguts que els han portat a aquella inèdita situació. Una mena de: què volen aquesta gent que ens han ajuntat de matinada?

Potser el jet lag m’ha confós. La meva germana em fa passar i es queda uns segons en silenci. Jo intento esbrinar qui és aquest home, què té a veure amb la Mireia, per què estem tots dos, de nit, a casa seva. Feia anys que no trepitjava aquest pis. Em fa mal, tot i que no puc pensar. Però tinc la maleïda intuïció que no són bones notícies. M’estimo més callar, veure les intencions.

—Per què has contractat aquests dos? —pregunta l’Oriol, perplex.

—Com? Què cony fas tu aquí? I qui són aquests dos? —va replicar ella.

L’Eduard no sap com posar-se. Tant ell com l’Oriol ja han entrat a la casa.

—Com? No em toquis els ous. —Els ulls de l’Oriol s’encenen—. M’has trucat cada dia, cada hora, no has parat fins a tenir-me aquí. Doncs, ja sóc aquí. Què vols? Què collons vols de mi?

—Em sembla que t’equivoques. No tinc res a veure, Oriol. Res. La clau de volta de tot plegat són aquests dos.

Els dos germans es giren cap a mi.

—Efectivament. Em presento: em dic Albert Martínez Boixadera, estrany nom per a un investigador, ho sé. Treballo desconjuntadament amb els mossos. Aquest és un ajudant meu. No us hi fixeu gaire: l’he contractat fa dos dies.

La cara de l’Eduard és d’odi controlat.

—És la millor escena que puc tenir. La millor. Tots quatre aquí, especialment, vosaltres dos. Dos germans víctimes de l’odi, d’una manera de ser, d’una manera de fer. Dos maltractadors professionals, dos requisadors d’egolatries, dos somiatruites econòmics… En definitiva, una generació de catalans.

Els dos germans es miren enrarits. No saben a què ve tot allò, encara que creuen que ho intueixen.

—Sou dos desgraciats. Em sap greu dir-vos-ho, però ho sou molt. Víctimes d’una definició familiar d’una època i d’una generació. Res no se sap, res no es pot fer i tot és aparença. Somriure, sempre somriure. Es plora a casa i cadascú tancat a la seva habitació. Heu suportat tot això precisament per acabar com heu acabat: barallant-vos pels calés. Estava escrit que seria així. És un fracàs generacional.

Els dos germans ens miren amb cara de no sé ben bé què, però ara és el meu moment: vaig crescut.

—Fa tres dies vaig rebre la trucada de la vostra excunyada Gemma. Volia saber què havia passat amb el Jofre. Ho volia saber ràpid i no volia perdre’s en la teranyina i la lentitud judicial. Em va donar pistes, tot i que la millor va ser quan et vaig veure, Mireia, amb les ulleres de sol mirant el cadàver de ton germà. No era gens normal aquella escena i et vaig seguir. Tu vas ser clau en tot. Tu i Saw.

La Mireia em mira amb cara d’estranyesa, l’Oriol, de no entendre res, i l’Eduard, d’admiració. Em sento el Sherlock de Benedict Cumberbatch resolent un misteri a partir del no-res. Però no puc fallar. Ni una frase mal feta ni una paraula mal posada. Ho he de resumir.

—La Gemma em fa investigar i, per raons que no vénen al cas, trobo casa teva i veig que ets una malalta del cinema de terror. Casualitats de la vida i gràcies a l’enginy del meu ajudant Eduard, descobreixo que Saw deu ser la teva pel·lícula de capçalera. Quin mal gust, per cert. I mirant el film amb l’Eduard lliguem caps amb una carpeta que hi ha al teu ordinador. Et sona Lawrence Gordon?

Ara sí que l’he ben caçada. La cara és de derrota. L’Oriol no sap ben bé què cony està passant.

—Ai, les herències. Com es canvien i amb quina facilitat. Com n’és, de fàcil, manipular la voluntat de la gent gran, oi que sí, Mireia? És igual si se n’adonen els teus germans, és indiferent si ells queden trinxats per la voluntat dels pares. La clau és quedar-se amb tot. I aquí vas ser hàbil, Lawrence Gordon? —dic mirant fixament i amb cara de mala hòstia a la Mireia.

Acabo de jugar fort a un únic cavall. L’Oriol, amb esforç, obre els ulls.

—Què diu, Mireia?

—No diu res, no li facis cas.

Delicat, com qui no vol la cosa, deixo els documents damunt la taula. L’Oriol s’hi apropa, camina molt a poc a poc, s’atura.

—Què és això? —em demana.

—Tu mateix —li dic.

S’ho llegeix de pressa. Furiós. Repeteix alguna frase. El nom del pare. Els ulls li van bojos d’una línia a l’altra, com si cada nova frase, cada nova paraula el tornés més boig. La Mireia es va fent petita al sofà.

—Filla de la gran puta!

—Oriol…

—Ni Oriol, ni hòsties. Explica-m’ho tu —diu cridant.

—Què vols saber?

—Vull que m’expliquis què collons signifiquen aquests testaments? Perquè un me’l conec bé, però l’altre és completament nou.

—Oriol… —La Mireia busca la paraula, però no la troba.

—Parla, collons!

—Que parli? Ara vols que parli? Quantes vegades t’he trucat els tres últims dies, Oriol? Quantes? Què et vaig dir abans que llancessis el nostre germà per un espigó? I després? Què va passar després? No he parat de trucar-te! He anat a casa teva, per intentar parlar amb tu… i ara tu em demanes que t’ho expliqui tot?

L’Oriol fa una pausa. S’esforça, sense èxit, perquè la respiració no es dispari.

—Mira, Oriol —segueix ella—, en aquesta família cadascú ha anat a la seva. Sempre. Tots hem intentat sobreviure com hem pogut. Els avis suïcidant-se, el pare malgastant i la mare fent veure que no s’adonava de res. Però, i tu? I jo? I nosaltres, Oriol? Vam dir que no mataríem el pare i què collons va fer el Jofre? I digue’m, on collons eres tu? Explica’m què feies mentre nosaltres els anàvem a veure… Jo estava sola, completament sola.

—Això no et dóna dret.

—Dret, a què?

—A falsificar un testament, Mireia.

—No em dóna dret a buscar-me la vida. Creus que volia compartir-ho tot amb un desgraciat que passa més hores col·locat que viu? Creus que volia compartir-ho amb un home, encara que sigui el meu germà, capaç de matar el meu pare? Ho creus de debò que jo vull compartir res amb vosaltres? Em fas fàstic, Oriol. Ningú no m’ha fet tant de fàstic a la meva vida.

—Quan ho vas fer?

—T’importa?

—Vas aprofitar que el pare estava pitjor, m’equivoco? I la firma de la mare?

—Oriol… —Ara el vol calmar.

—La firma de la mare, segurament a la residència. Alguna tarda, al jardí, sense saber què signava? És veritat o deliro? Quatre paraules boniques, potser la promesa que era el permís per marxar… per això cada vegada que l’anava a veure em demanava quan ens n’aniríem d’allà.

—Oriol, vas matar el Jofre.

—Tu em vas omplir el cap en contra d’ell. Tu em vas emmerdar, no sé per què collons vaig escoltar-te.

—Oriol, vas matar el Jofre.

—No el vaig matar.

—Vas matar el Jofre i vas fugir cap a l’altra punta del món, mort de por. No ets ningú per reclamar res, no ets res, ets una puta merda.

Veig en l’Oriol unes ganes boges de matar la seva germana. D’estrangular-la com a mínim, però no ho fa. Aquest nano té mil dimonis lluitant dins del seu cap.

Com si fos el protagonista absolut de l’obra segueixo interpretant la situació en veu alta. Quan em fixo en l’Eduard veig uns ulls espantats per tot el que està passant des que ens vam conèixer a El Cangrejo. Espero que la seva mirada que s’encreua amb la meva signifiqui que bé que ho estàs fent, Albert.

—Estem en les explicacions. Les finals. Ja sabem el que ha passat. Ara hem d’acordar què fem i com ho fem. Tenim l’opció de denunciar-vos. Un per homicidi i, si no ho vols així i pel que m’ha explicat la Gemma, per falta d’auxili, i l’altra, per manipulació documental.

—Falta una tercera via —diu la Mireia—. Denunciar-te també per violar un domicili sense permís judicial. Això també és una pena important.

—La pena ets tu, estimada. Fes-ho. Marca el 112 i digues això mateix: que m’han entrat a casa. No sabré davant del jutge si dir que has potinejat tota la família per fer un testament a la teva mida o si has falsejat un document públic al teu gust. De debò, si la teva millor defensa és aquesta, val més que ho provis, estimada.

La Mireia abaixa la mirada. Em torno a mirar l’Eduard. Fa uns ulls oberts de mussol com dient: «Collons, noi, que ben posats». Segueixo.

—Alguna cosa més, Mireia, o truques al 112?

La Mireia s’asseu al sofà. Dubto que sàpiga què pot dir per no empitjorar el que ha fet i el que m’acaba de dir.

—I tu, Oriol, alguna cosa?

—Sí, que el Jofre era un fill de puta, però jo no l’he matat i…

—Ignoro si era un fill de puta, això ho sabreu millor vosaltres dos que coneixíeu el vostre germà i la pobra «puta». El que em queda clar és que sou una família de desgraciats: els avis, els pares i els germans. Sou un càstig generacional. Sou un drama. Heu anat sempre a la vostra puta bola perquè no sabíeu on caure morts, ni qui us recolliria. Heu viscut en l’opulència, però amb una falta d’estima i d’autoestima que fa que, vist en perspectiva, es pugui arribar a entendre tot el que us ha passat. Això no us disculpa, però almenys és un atenuant en paios sentimentals com jo. Si us agafa un jutge mal parit heu begut oli. Un ha deixat caure son germà a l’aigua, i l’altra ha canviat un document oficial en benefici propi.

Els dos germans estan enfonsats al sofà mentre l’Eduard està palplantat al mig del saló.

—Què faries, Eduard? —M’encanta fer vacil·lar la gent.

L’Eduard em mira amb cara de sorpresa, la mateixa que tinc jo amb la resposta.

—Un acord, Albert. Un acord.

—Què vols dir?

—Doncs que ni l’un l’ha matat ni l’altra tampoc. El càstig ja el porten tots dos de sèrie: són dos desgraciats d’una família desgraciada.

L’entenc de seguida perquè n’havíem parlat ahir sopant a casa seva. Les desgràcies quotidianes familiars. Les penes generacionals. La generació de la transició: els fills del postfranquisme. Rics oportunistes i fills de l’opulència de baixa estofa.

—Porteu la desgràcia incorporada —els dic—. La vostra pena serà, una vegada més, la vostra salvació. Tu, Oriol, et quedaràs amb el dubte de saber si no hauries pogut haver ajudat ton germà a salvar-se i treure’l de l’aigua, si no haguessis estat un addicte a la cocaïna. Una merda de vida. I tu, Mireia, et quedaràs amb una manipulació sistemàtica que no t’ha portat enlloc. És més, considero que tampoc no t’hi portarà.

—Llavors? —em pregunta la Mireia.

—Doncs que un advocat de la meva confiança, per suposat, convindrà un nou document, renunciareu al testament. Amb el vistiplau de tots dos, signareu que tota l’herència passi a mans dels vostres nebots i només dels vostres nebots. La Clara i el Roc. I que els diners no els podran tocar fins que l’hereu en faci divuit. D’aquesta manera ens estalviarem que hi hagi un tracte de favor per a la vostra cunyada.

Silenci a la sala. La sensació és que a la Mireia no li acaba de convèncer la derrota. Entén que la desfeta existeix, però ja se sap que gestionar una pèrdua és complex.

—Vosaltres direu…

L’Oriol fa que sí amb el cap. De fet ell és el que en surt més ben parat. Dins de la terrorífica desgràcia de ser com és, el resultat final és un mal menor. La Mireia ho accepta també.

—D’acord.

—Perfecte. Vaig a descansar que ja és tard.

—I si el jutge continua investigant? —em pregunta l’Oriol, apenat.

—El jutge no continuarà investigant —dic per calmar l’ambient—. No t’amoïnis. Parlaré amb ell. No pots ni imaginar-te la feinada que té per haver de perdre el temps amb un cadàver que ha aparegut flotant a l’aigua, amb un informe de toxicologia i cap càmera que hagi enregistrat res. Si tots complim la nostra part, aquí s’acaba tot.

El rellotge marca pràcticament la una de la matinada.

—Alguna pregunta?

Més silenci a la sala.

—Si us sembla bé, quedem demà a les cinc de la tarda al meu despatx. Ara truco també a la vostra excunyada perquè vingui.

Els passo una targeta a cadascun dels dos.

—Que passeu una bona nit.

L’Eduard em segueix, i ell, més educadament que jo, els ofereix la mà a tots dos, que observo que accepten de mala gana.

Quan tanquem la porta ens mirem.

—Quanta desgràcia —em deixa anar com a resum l’Eduard.

—No, Eduard, no. Quanta tristesa.

I anem, barri de Gràcia enllà, parlant de la solitud, de la mort en vida, de la desgràcia familiar i dels calés.

—On anem? —li pregunto a l’Eduard.

—A xerrar.