8

Sóc gai però no marica. És que no les aguanto. Aquelles plomes, aquells crits, aquelles desfilades, aquell ús del femení, aquella manera de caminar… Que no. Que així, no. El Rubén no té ploma. Té aquell punt afrancesat que el situa al llindar. Sóc un ruc d’enredar fàcil. M’havia promès que res de copes. Ni una. I menys a locals d’ambient perquè no els suporto. Però el pesat del Rubén amb la frivolitat de l’aniversari m’ha demanat clemència i que l’acompanyés. I jo, com que vaig de dur però sóc una bleda assolellada, li he dit que «una i prou», la pitjor frase de la història de les copes.

Hem agafat un taxi des de la zona del Port Olímpic de Barcelona i ens hem dirigit cap al carrer Sepúlveda.

—Hòstia tu, quina quantitat de gais —li dic al Rubén.

—D’això és tracta, no? —em confirma amb un evident atac de sorpresa.

—No. No es tracta d’això. Vull trobar-me còmode i en aquest tipus de bars no m’hi trobo.

El Rubén em rastreja amb cara de no saber què dir, ni ganes que jo digui res. Aprofitant el silenci penso «ara deixa’m a mi» i li dono una ordre al taxista que està escoltant a aquelles hores de la nit La Linterna, de la Cope.

—Escolti, ens podria portar a un altre lloc. És que aquí hi ha massa gent. Deixi’ns a prop de Colom.

El Rubén fa cara d’enrarit.

—No em miris amb aquesta cara —li dic.

—No et miro amb cap cara.

—Sí. Sí que em mires amb cara de peix de roca. Mira, així de clar. Anem a El Cangrejo. Ja sé de quin mal he de morir, però allà almenys hi veig de tot. Hi ha ètnies, races, sexes diferents.

—No t’he dit res. T’ho recordo.

—Per si de cas.

—Només que per anar a Colom des del Port Olímpic no calia passar per la plaça Catalunya.

—Tranquil. Ja pagaré jo el taxi.

El taxista ha canviat d’emissora i ara escolta Ràdio Tele Taxi. En un quart d’hora de carrera sonen: El Canto del Loco, Manu Carrasco, Siempre así i Shakira. I molta publicitat.

—Són dotze amb setanta-cinc —diu el taxista.

—Em farà un rebut, si us plau?

El taxista prem un botonet i una màquina minúscula emet un soroll desproporcionat per la mida de l’aparell. Surt el paperot, que arrenca amb una certa cura i, mentrestant, per la ràdio sona una sevillana que em fa pensar que la nit no pot superar aquest moment musical:

Soy andaluz, andaluz,

andaluz de nacimiento.

Catalán soy de adopción.

Demasiados sentimientos

para un solo corazón.

El Rubén i jo sortim del taxi somrient.

—«Demasiados sentimientos para un solo corassssssón» —cantem reiteradament.

A la porta de l’entrada d’El Cangrejo, l’amo, que coneix el Rubén, ens saluda efusivament. El lloc és un dels més divertits de la ciutat, certament. S’hi barreja una fauna de gent, corol·lari meravellós del que és Barcelona. Per discreció, prefereixo anar a la barra del fons de les dues que hi ha mentre passo per la cabina del discjòquei. Primera parada: el Rubén coneix el Gonçalo, un portuguès català d’aquells que ens agraden perquè ell ens ha volgut conèixer abans a nosaltres. Sap com pensa el país i com parla, per això, usa indistintament el castellà i el català, idiomes que va aprendre només d’aterrar, per amor, fa pocs anys a Barcelona. Un exemple. El Rubén xerra amb el discjòquei a qui he saludat després de regalar-li el meu millor somriure mentre sona «La revolución sexual» de La Casa Azul.

Toco l’espatlla al Rubén i, a cau d’orella, li pregunto quin líquid vol prendre.

—Una aigua —em diu.

Li fotria una puntada de peu als ous. Però l’ignoro. I l’odio. Aquesta capacitat d’entrar en un bar de matinada i demanar una aigua. Una puta i insípida aigua. És un tipus de gent. Doncs, jo no. Encara que em fotin garrafa necessito un Bacardí amb Coca-Cola. Mata tots els mals. Mentre el Rubén xerra que xerraràs amb el Gonçalo m’aposento a la barra. El local comença a estar agobiant. Un grup de noies i nois ballen ara «Where The Streets Have no Name», en versió Pet Shop Boys saltant sobre el seu propi eix. Si es veiessin la fila que fan. Sempre he pensat que, en la propera vida que tindrem (que segur que serà millor que aquesta), ens regalaran els grans èxits que hem fet i un dels tracks serà el de veure’ns en una discoteca ballant però sense música. No hi ha d’haver ridícul més espantós que això. Aquest grup de nanos que no passen dels vint anys, que es pensen que ballen bé, que remenen els cossos, que mouen els malucs i giren el cap d’una banda a l’altra, si es veiessin sense música no sortirien més de casa.

Per això no ballo mai.

Em quedo a la barra. Allà on passa la vida. I ara passa una tia insuportable que m’ha començat a donar la tabarra. Tot i tenir panxeta encara estic de bon veure. A sobre sóc dels que els agrada anar ben vestits i, si puc, amb americana. I és evident que, en un antre així, la raresa sóc jo. I la raresa, com la imprudència, es paga.

La noia deu tenir sobre la trentena, cabell ros amb rínxols, ulls clars, pell lletosa i un timbre de veu que lliga amb la següent cançó que ha punxat el discjòquei: «Bohemian Rapsody» dels Queen. «Mamma mia, mamma mia, here we go».

I, és clar, quan m’entra ja la caga:

—Què fa un noi com tu en un lloc com aquest?

Tinc dues opcions, la simpàtica o la sincera. I agafo la segona via, menys diplomàtica, però sempre molt efectiva.

—Buscant un tio aviam si me’l follo.

S’acaba la tonteria ràpid.

La noia somriu, gira mitja volta i carda el camp. Missió acomplerta.

La fauna es va amuntonant. És evident que hi ha un problema avui amb l’aire condicionat a la sala, perquè, mira que jo sóc fredolic, però ara mateix em comencen a caure gotes per l’esquena. No em vull treure l’americana, que seria el més normal; sóc molt insegur per més investigador que sigui.

Em giro i veig el cambrer. Collons amb el cambrer. És més ample de bíceps que de tríceps. Deu agafar els bidons de cervesa amb el dit petit. No es gaire alt. Un quiosc: petit però hi ha de tot. Se m’acosta. Com que el volum dels bafles és el que és, és a dir, insuportable, parlem boca-orella, orella-boca.

—Una aigua i un Bacardí amb Coca-Cola.

Com a bon bàrman de discoteca amb so impossible m’ho repeteix a cau d’orella:

—Una aigua i un Bacardí amb Coca-Cola?

Sant tornem-hi:

—Sí. Una aigua i un Bacardí amb Coca-Cola.

Fa que sí amb el cap i busca en una nevera una ampolla de plàstic d’aigua d’aquestes que valen 0,25 al supermercat de sota de casa i agafa un got alt, hi posa un parell de glaçons, treu una Coca-Cola de la nevera, es gira i busca en un ampli assortit de líquids diversos el de Bacardí.

Aboca rom blanc per sobre dels glaçons generosament (visca!) i ho acaba omplint fins a dalt amb la Coca-Cola. Sobra un dit, que me’l bec d’un glop. Quina set que fa.

Sona Mónica Naranjo. Això és cosa del Rubén, penso. De cop entren un grup de tios que es posen a ballar ridículament. Hi ha dues coses ridícules en el món del ball. Un grup d’heteros ballant l’Y.M.C.A. i un grup d’homos ballant Mónica Naranjo. «Sobreviviré». Em giro i m’autocastigo de cara a la paret per evitar observar aquell ridícul globalitzat. Però, al cap d’un minut, menys potser, ja torno a mirar. Són mitja dotzena de carallots entregats a la causa musical. Tots? No. Hi ha una Gàl·lia de l’Astèrix. Un paio d’uns quaranta anys belluga el cap des de l’extraradi del grup. No fa res més que acompanyar subtilment el ritme de la música. El paio en qüestió és barbut, porta camisa blanca planxadíssima i pantalons crus. Perfecte. Dels que es planxen les camises abans de sortir de casa, dels qui tenen les camises estirades i no doblegades. Quin art tan solemne el de les camises blanques! Una camisa blanca defineix el seu propietari. I aquest és perfecte. Porta un rellotge Hamilton i juraria que també un anell al dit petit. Ho veig perquè de tant en tant quan mou el cap no sap on posar les mans i les aixeca una mica per fer més sensual el seu ball immòbil, fet que afegiria un detall més al seu caràcter: la timidesa.

És calb, detall no menor. Calb que es passa la fulla d’afaitar cada dos per tres. M’ha clavat dos cops la mirada i jo he intentat aguantar-l’hi. He perdut, fet que ara confirma que si ell és tímid, jo més. Canvi de música. Ara el Gonçalo ha posat «Ni tú ni nadie» d’Alaska, clàssic de clàssics i la gent es torna desacomplexadament sonada. I vinga a saltar «Ni tú ni nadie, nadie, puede cambiarme. Mil campanas suenan en mi corazón que difícil es pedir perdón. Ni tú ni nadie, nadie, puede cambiarme». Ai, senyor.

L’amic continua movent el cap, però des de la barra. És a deu metres de mi. I de tant en tant es gira buscant la meva complicitat. Es veu que ell ja me l’ha donada. Suposo que està prenent un gintònic pel color blanc de la copa i va movent els llavis fent una «Escala en hi-fi», d’Alaska. «Vete de aquí no me supiste entender…». Ens tornem a encreuar les mirades i pujo les celles com dient «pues mira qué bien». És a dir, una gilipollada. Ell fa una rebufada com assegurant que tot allò que estem veient a ell no li agrada gens ni mica.

I, en un atac de divisme meu, faig un moviment tàctic. A la pròxima mirada encreuada li faré amb la mà que fa calor i que em faig aire i me n’aniré a fora al carrer. Esperaré dos minuts a veure si ve. Si no, buscaré ubicació nova a la sala.

Així ho faig. Mirada encreuada. Mà que es mou. Quina calor. Surto un moment. Començo a caminar cap al carrer. Travesso la sala. I patapam…, apareix el Rubén.

—Albert?

—La mare que et va parir. Pesat.

—Què fas?

—Res important.

—Marxes?

—Vaig a prendre la fresca que estic suant.

—T’acompanyo al carrer.

—Ni de conya. Gràcies.

—Què et passa?

No tinc cap ganes de dir-li res, però si no l’hi explico, el pla se’n va a fer punyetes.

—És que estic lligant.

Ja l’he cagat. El Rubén comença a riure.

—Que boooo. I qui és l’afortunat?

—Mira, deixa-ho. D’aquí a un moment parlem. Tu ara no et moguis d’aquí.

El Rubén somriu i es queda allà. He perdut un minut. Per tant, ara em queden seixanta segons perquè, si surt, plantegi seriosament una conversa amb el personatge.

Surto. Un grup important de gent fuma amb el got a la mà. M’allunyo per tenir un millor angle de visió. Si fos una gran pel·lícula, marxaria corrents.

Em quedo quiet esperant que em busqui amb la mirada. I, és clar, m’està buscant amb la mirada. I ens trobem. I ve. Cony. S’apropa.

—Hola —em diu.

—Què tal?

—Aguantant. I tu?

—No m’ho preguntis perquè no ho sé.

—Em dic Eduard.

—Hola. Jo em dic Albert i no suporto la Mónica Naranjo.

L’Eduard comença a riure. Comencem bé.

—Què t’ha fet, pobra dona?

—Cridar. Crida molt. Per què crida tant?

Torna a riure molt fort. Seguim bé.

—Veig que no ets molt de ballar —em deixa anar.

—Home, tu tampoc no ets el Michael Jackson.

Torna a riure.

—No. Semblo un d’aquells gossos que portaven els nostres antecessors darrere del cotxe que movien el cap.

Ara qui ric sóc jo.

—I aquesta colla, qui és? És que sembleu tots tallats pel mateix patró. Tots així com guapos, molt blancs de camisa, morenets…

—Ah! És que treballem en una agència de models.

Aquí em cau el món a terra. Ja està el model de torn. Cagada pastoret.

—Molt bé. I fas de model de roba o de què?

L’Eduard torna a riure.

—No, home, no. Jo sóc un dels socis. No sóc model ni en tinc cap ganes ni tampoc tinc ni cos, ni temps, ni art.

—Ah! Molt bé (ho havíem salvat).

—I tu de què treballes?

—D’advocat —vaig mentir com sempre faig en circumstàncies com aquestes.

—A quin bufet?

—A un de meu, petit i amb pocs clients però bons.

Ara estàvem començant a avorrir-nos en la coneixença mútua perquè era probable que ell tampoc no fos soci d’una empresa de models. Per tant, estàvem fent via per veure si ens atrèiem prou per anar a follar.

—Vols que fem una copa? Et convido —em va dir.

—Ah! Molt bé però la segona ho faré jo —li vaig respondre.

No li vaig dir, però, que la faríem a casa meva.

Vam obrir la porta d’El Cangrejo. I va sortir una bafarada d’aire calent acompanyat d’un so ensordidor mentre la massa ballava el Raphael. «¿Qué pasará, qué misterio habrá? Puede ser mi gran noche».