38

Agafo l’Eduard per la cintura i el guio.

—Deixa’t portar —li dic xiuxiuejant.

—Hòstia puta, Albert. M’estàs buscant la ruïna —em respon queixant-se.

Temo que se’m posi a plorar i això ja no ho suportaria.

—Dóna’m la mà.

Compleix l’ordre i entrem a l’habitació gran.

—Segur que vindrà aquí dins, segur —es queixa.

—Si ve no ens trobarà. Tomba’t i posa’t sota el llit. I sobretot calla i no et moguis.

Ens estirem sota el llit King Size. Hi cabem tots dos bé. Sentim que algú puja els esglaons. Podria ser ella o potser no. No sé res. Ara sí que, si en sortim d’aquesta, l’Eduard em mata, em deixa, em sodomitza o em denuncia. Res podrà ser positiu. És impossible. El pobre desgraciat no obre la boca. El tinc a tocar i, només d’imaginar-me com es deu sentir, m’agafa un mig atac de riure. Començo a treure aire pel nas de manera compulsiva pel riure. Cop de colze de l’Eduard. Li agafo la mà i amb el dit índex li faig ralet, ralet al seu palmell. Aparta la mà amb contundència com dient au vés a la merda. M’encanta putejar-lo malgrat la crueltat de la situació.

Què és el pitjor que pot passar? Que ens denunciï. Cap problema. A la policia, declaració, i als deu minuts, cap a casa. Per tant, tot és un joc. Se sent un clic. La llum de l’habitació. Ara sí que freno. Em converteixo en una iguana: no em moc. Veig, ara sí, l’ombra de l’Eduard al meu costat. Està de bocaterrosa amb el cap girat a l’esquerra, amb els punys tancats a l’alçada del cap. Definitivament, està cagat.

Veig les sabates. És ella. El problema és saber per què ha tornat: per quedar-se o perquè s’ha deixat alguna cosa. El normal seria que s’hagués deixat vés a saber què, o que vingués per buscar el tabac, per exemple. Potser s’ha deixat el tabac perquè he observat un parell de cendrers i un paquet de Nobel en una de les tauletes de nit. Nobel. Quin fàstic. Si fumes, almenys fuma bé. Jo me’n fumava un parell de paquets diaris, però de Winston, que fa fumador. Nobel fa impossibilitat.

Un altre clic: la llum del quarto de bany. Torno a mirar l’Eduard. Si jo sóc una iguana, ell és un mussol. Ha girat el coll i li veig la cara. Només sé que és viu perquè mou els ulls. Em mata. Segur. Va ser preciós mentre va durar. I va durar una nit, un polvo i uns quants missatges. Pobre noi. Això sí: mai més s’oblidarà de mi. Li faig cara de pena i el somric. Ell fa la cara de la Drew Barrymore quan veu el fantasma de Scream amb el ganivet a la mà. Està literalment amb els collons per corbata.

Sento el rajolí de la pixera d’aquesta mala bèstia que no acaba de marxar. De casa es marxa pixat i cagat. So de la cadena. So de l’aixeta. So del clic. Travessa el dormitori. Un altre clic i tornem a les fosques. So de sabates baixant les escales. Surto de sota el llit. L’Eduard està embalsamat i no es mou. Em mata, collons si em mata. Sento el cop de porta. Tornem a estar sols.

—Va, Eduard, surt —li dic amb to suau.

Ara és quan desapareix de la meva vida per sempre més.

Veig la preciosa cara espantada que sobresurt per un dels cantons del llit il·luminada pel telèfon mòbil. Es dóna impuls amb les mans i s’aixeca. No diu res. S’espolsa la pols que pot haver xuclat el vestuari en arrebossar-se per terra. Ja se sap: la polseguera de sota dels catres.

—Perdona —li dic—. Em sap molt greu, però…

I no em deixa seguir. Comença a plorar. Plora fort producte dels nervis. No em mata. Molt pitjor: aquest tio m’esquartera sobre els fogons d’acer inoxidable de la cuina. Ho deixarà tot perdut, però el meu assassinat s’ho val. Segueix plorant. No sé si abraçar-lo. M’apropo i, de cop, va convertint progressivament el plor en rialla i ara li toca riure molt fort. Ha embogit. Ara riu. Hòstia. M’esquarterarà i llençarà els trossos pels carrers de Gràcia perquè se’m mengin els gossos. Riu com un psicòpata. Els nervis són una pèssima companyia.

—La mare que em va parir, Albert —diu amb una cara que mescla el terror i la fascinació.

Abaixo el cap.

—Volia fotre un polvo amb tu en una habitació superior d’un dels millors hotels de Barcelona i m’has portat a una atracció de l’Indiana Jones.

Ignoro on vol anar a parar, però tampoc no podem fer d’aquesta habitació la barra del Café Gijón, perquè la sonada aquesta pot tornar en qualsevol moment.

—Què vols que faci, Albert? —em pregunta.

Dec fer la cara de l’emoticona de la sorpresa perquè torna a descollonar-se.

—És que no sé com reaccionar, Eduard.

—Respon la meva pregunta. Què vols que faci, Albert?

Cara d’emoticona de sorpresa de bell nou.

—Que continuïs remenant calaixos amb mi en aquesta casa de merda és una bona resposta?

—És la correcta. Si he superat això, ja no ve d’aquí.

Ens hem tornat tots bojos. Somric i el beso. I l’abraço. Ell em torna el petó. L’animo a seguir. Una tercera habitació.

—Queda’t aquí i remena. Ara torno.

—On vas? —em pregunta.

—Segueixo per aquesta planta. Tota casa com Déu mana ha de tenir un despatx. I aquesta, segur que en té.