41

Odio volar.

Sempre oblido el pànic que em fan els avions fins al moment que sento els motors retronar sota els meus peus. I no em consola ni el paisatge diminut a través de la finestra, ni el somriure buit de les hostesses, ni tancar els ulls per imaginar-me que en realitat sóc en una altra banda.

Vaig quedar-me enclaustrat en aquell seient esquifit. No sé per què carai vaig demanar finestra. Potser per evadir-me, però amb l’home gras de pell greixosa que seia al meu costat, havia de fer esforços per respirar. Tenia els ulls petits, la barba espessa, i tota aquella carn que li vessava per tots dos costats.

Sort que no passaria les vint-i-vuit hores del viatge amb ell. Conformar-se és el principi de la felicitat, repetia sovint l’avi.

Vaig comprovar si la carta de la mare continuava al seu lloc.

L’home greixós em va mirar un parell de vegades; intentava establir, amb més pena que glòria, un principi de diàleg, diàleg que evidentment jo vaig defugir; l’últim que necessitava era intercanviar experiències i foteses amb aquell desgraciat. Em vaig posar ràpidament els auriculars a les orelles i vaig fer veure que escoltava alguna peça clàssica que m’ajudés a dormir.

Res de res.

Els enlairaments sempre em recorden que sóc molt a prop de la mort, però aquesta vegada no em podia treure del cap la cara del Jofre, el seu cos tremolant a l’aigua. Els ulls que se’m clavaven. Volia aixecar-me, però el greixós m’ho impedia.

—Esté tranquilo —em va recomanar.

—Ya lo intento, ya.

—¿Es la primera vez que vuela?

—No. Y tampoco será la última, esta es la mala noticia.

L’home va somriure i em va oferir la mà.

Que li donés la mà? Era una broma? Si era broma, era de molt mal gust. No li pensava donar la mà a un home greixós i obès que no coneixia, només perquè volia tranquil·litzar-me.

Vaig estar tot el viatge neguitós. Aixecant-me per anar al lavabo, fent preguntes impertinents a les hostesses, detestant els nens que xisclaven pel canvi de pressió…

I, per fi, l’avís del cinturó de seguretat. Life vest under your seat.

Cada cop que l’avió s’acosta cap a terra no tinc la sensació que aterrarà, al contrari, m’imagino que les rodes pateixen un problema tècnic, i que l’avió esclatarà contra l’asfalt i s’incendiarà i que desapareixerem per sempre.

—Esté tranquilo, amigo.

Collons, que pesat.

Quan vam aterrar vaig esperar que tothom fotés el camp de l’avió. M’agrada sortir l’últim. Em vaig acomiadar de les hostesses joves i vulgars, i per fi vaig tornar a trepitjar terra ferma. D’acord, era a l’aeroport d’Amsterdam, però per a mi aquells metres quadrats impersonals i plens de botigues eren el que més s’assemblava al paradís.

Vaig tornar a revisar l’iPhone. Quasi no em quedava bateria i necessitava wifi per acabar de repescar els correus que ens havíem enviat amb la Macarena setmanes enrere. M’havia explicat un munt de coses, però no m’havia donat mai l’adreça exacta de casa seva. Tan sols m’havia esmentat la plaça de Botero.

—I need a plug.

I cares de no entendre res.

Era al primer món, perquè, per damunt dels Pirineus comença el primer món, i no trobava un maleït endoll per carregar l’iPhone.

Va ser molt desagradable haver de discutir amb aquella parella de musulmans que tenien el telèfon carregat (amb el cinquanta per cent!) i jo amb cara de desvalgut i d’urgència. Ells no parlaven anglès, i jo evidentment no sé àrab. Vaig gesticular, em vaig posar de genolls i la cara de la dona era un poema, una merda de poema, però un poema al cap i a la fi.

—Please! Please!

Ni cas.

Es van mirar sorpresos i no sé què collons es van dir. Mentre la dona marxava, ell feia que no amb el cap i es defensava com si aquell endoll fos la seva meca, la seva terra sagrada, on jo, com a occidental, venia a fer-lo fora. Collons, compartir és viure.

—Share is live! Please!

Sí, d’acord, em vaig posar una mica nerviós. I no li vaig clavar una empenta, però li vaig aixecar el braç. I, és clar, enmig de la confusió, no sé molt bé per què, l’home, enfurismat, va treure el seu telèfon del maleït endoll.

—Thank you. Veus com encara ens entendrem. Five minuts, only five minuts!

Però què collons ens havíem d’entendre!

La poma il·luminada. El telèfon encès. I tornava a tenir trucades i missatges de la Mireia. Silenci. Vaig recuperar alguns missatges que m’havia escrit la Macarena, vaig poder localitzar el barri on vivia, però no el carrer. Merda! Els mapes que m’havia imprès a casa no servien absolutament de res. I la merda es va fer més grossa quan de lluny vaig veure arribar dos policies amb la dona musulmana.

La mare que em va parir! El món al revés. Els musulmans fent servir la gent d’ordre? Vaig mirar al seu home, que somreia complagut, i el vaig insultar amb un català de terra endins perquè no entengués un borrall.

—Capsigrany, tal·lós, fill d’una meuca, folla fems, cap de cony, cul d’olla!

Els policies van ser molt amables. Jo vaig treure l’iPhone de l’endoll i em van acompanyar cap a una saleta. Amb el meu anglès d’estiu a l’hotel quan era jove, em vaig fer entendre, no volia problemes, havia estat un malentès, una urgència perquè volia trucar a la meva dona, problemes a casa, però tot bé, els musulmans, ja se sap… Em van demanar els bitllets d’avió, van mirar, suposo, si tenia antecedents (vaig començar a suar), però havien passat poques hores i tenia la documentació del Jofre a la bossa.

—Sorry. Sorry.

La cara compungida.

Em van treure d’aquella saleta, on vaig poder carregar el mòbil, i em van acompanyar fins a la porta d’embarcament. Que macos. Em van fer seure i em van assegurar que si hi havia un altre problema, per petit que fos, un comentari, em tornaven cap a Espanya d’una puntada de peu ben educada al cul.

—Of course… yes… sorry…

I van desaparèixer.

Per fi, tot sol.

Poca bateria però suficient. Vaig trucar a la Macarena, encara quedaven quinze minuts per embarcar, sabia que no em respondria, però, contra totes les lleis universals del sentit comú, va despenjar al tercer to.