42

Cony, com crema.

El cafè ristretto del bar del Casa Fuster em deixa els llavis adolorits. Està a temperatura de fosa. L’Eduard fa olor de net. És net. Meravellós. És un amor. És que no es pot aguantar. És que…

—I què, Eduard? Què has de fer avui?

—És diumenge. Descansar. Tu no?

Ignoro si la pregunta té segones lectures. Hauria de treballar, però em ve molt de gust acompanyar-lo a la fi del món si és que té decidit anar-hi avui mateix.

—Sí. Hauria de fer unes trucades, però el sofà o el cinema o el teatre o un passeig és sempre una bona solució.

Més clar no puc ser. Si vols, reietó, t’enganxes al pla que t’acabo de llançar.

—Ah, doncs, si vols podem fer alguna cosa. Això de ser un professional liberal em permetrà agafar-me festa.

—Ah, perfecte. Alguna idea?

—No tenim cap casa més per atracar?

Ens posem tots dos a riure.

—De moment, no. Si vols podem anar a casa meva a deixar les bosses i allà decidim què fem. Hem de pensar un lloc per dinar primer. Alguna preferència? Convido jo, perquè l’habitació et deu haver costat un ull de la cara. Més del que sumaran els dos àpats: el d’ahir al vespre i el d’aquest migdia.

—Anem a una cosa arregladeta, que no emprenyi.

—El Cornelia. Què et sembla?

L’Eduard accepta amb un somriure.

Llegeixo els papers. Tot massa clar. Un testament a tres. Per als tres fills. Res a comentar. No és estrany però no quadra res. El pare d’edat avançada deixa la fortuna a la seva descendència. I què? Cony, com tot Déu. Els fills pensant amb tristor que se’ns mor el pare però farem l’egipci. Plorarem una estona, passarem uns dies el dol i pararem la mà. I aquí pau i després glòria. La puta vida. Però anem a la gènesi de tot: dues persones que van a un espigó una tarda d’un dia feiner qualsevol, un s’ofega, l’altre desapareix. Una dona observa el cadàver. La dona resulta que és la germana. La germana té una casa a Gràcia que fa caure de cul. Està obsessionada amb les pel·lícules de por i és seguidora de Saw, que és com enamorar-se del protagonista de La matança de Texas. No vol dir res, però remarca una manera de ser, i espero que no de fer. Un ordinador ple de carpetes, un correu que no es pot obrir i un testament del pare en què ho deixa tot als tres fills.

Mentre penso escric paraules a la meva Moleskine amb dibuixets que sempre faig, estranys tots ells: espigó, un home cau, un altre se’n va, ulleres de sol, Saw, carpetes codificades, Saw (una altra vegada), Gràcia, germana, Mireia… En fi…

L’Eduard està llegint La Vanguardia.

—Tot sota control? —pregunto.

—El què?

—El país.

—Quin?

—El teu.

—Doncs molt bé.

—Quin és el teu?

—Doncs el mateix que el teu.

Em poso a riure.

—Anirem al cinema o què?

—Va, mirem Saw a casa meva?

—No. Hòstia, ho passo fatal.

Aquesta puta mania de veure pel·lícules per patir.

—Tu t’ho perds. Coneixeries les meves habilitats a la cuina.

I continua llegint. Somric. No suporto la idea de Saw, però m’entusiasma la de passar el vespre amb ell i que em faci el sopar.

—I què em faràs per sopar?

Esclata a riure.

—Ja ho veuràs. Un plat de pasta. I res més. Però cantaràs amb els àngels i els arcàngels. I un bon vi.

—Encara guardo l’esperança que no tinguis aquesta merda de pel·lícula a casa teva.

—No. No la tinc. Ahir a la matinada vaig mirar al web de Movistar Plus per si estava en demanda. I sí. Hi és.

—A cagar a la via, doncs.