18

He anat a dinar a Can Vilaró, que, juntament amb el Restaurant del Fermí Puig, són els dos millors llocs que conec de Barcelona per menjar mongeta tendra. A Can Fermí te l’acompanyen amb uns trossos de pernil ibèric, aquí amb patata bullida. De segon m’he endrapat un conill amb herbes per plorar de l’emoció. I, per acompanyar-ho, un vi de Gandesa que no sé si és blanc o negre perquè, pel color, és una mescla de tots dos. Pel gust diríem que és d’aquells que ho mata tot.

Mentre em prenc el cafè rebo un WhatsApp del pesat del Rubén:

Ni un trist adéu. Devia anar bé, la nit.

Aquests missatges que no tenen ànima i que no saps si són un clatellot o una ironia.

Aquestes xorrades o bé les acabes ràpid o passen a formar part de les preocupacions absurdes. Per tant, marco el telèfon del Rubén.

—Hola, ligón.

És indiscutible que el missatge era pura ironia.

—Hola, imbècil.

I esclata a riure.

—Què? No volies anar a dormir d’hora perquè tenies feina aquest matí? Sort d’això.

I segueix rient, el tros de quòniam.

—Mira, maco —li dic—, va anar bé. Deixem-ho així.

—I què tal l’Eduard?

I faig un silenci dolorós. Com cony sap, el Rubén, que es diu Eduard?

—Què dius? —li dic amb molt mala llet.

—Sí, home, l’Eduard. És un clàssic de les nits de Barcelona.

I un gerro d’aigua freda em cau a sobre. Segon error en només vint-i-quatre hores.