19

No hi ha cap llei universal que expliqui què decanta la balança cap a un costat o cap a l’altre. No hi ha cap justícia, cap lògica contra el caos. Som aquí i no hi podem fer res. Sobreviure ja és molt. I és veritat que a alguns els esguerren la vida de petits i ja no hi poden tornar mai; d’altres, arrosseguen els pecats dels seus ancestres i tampoc no se’n surten. A vegades només és qüestió de ser al lloc just en el moment adequat i això un tampoc no ho controla, ni el cos ni el mareig… i l’Oriol que tremola a la vora de l’espigó mirant-me sense entendre res… observant com em precipitava lentament cap al mar i xocava contra les roques.

Primer un cop al cap.

A les cuixes.

Al tronc.

No vaig cridar.

El meu germà es va quedar mut veient com m’ofegava a poc a poc.

Mirava, igual que jo, com el seu germà havia ensopegat a l’espigó. Com em submergia… com obria els braços demanant auxili, auxili, auxili, però no podia parlar, només m’empassava aigua, no podia respirar, tenia la sensació que el cap em pesava una tona i que duia les sabates plenes de ciment. Ho veia tot borrós, estava confús i l’aigua era molt freda, molt. No recordo si en un darrer esforç vaig aconseguir acostar-me a les pedres, era un instint inútil…

I l’Oriol em mirava immòbil, ajuda’m fill de puta, ajuda’m, i jo no sentia que la vida s’allunyés de mi, ni sentia cap música, cap avís, cap paraula reveladora, no trobava la pau en mi mateix, no veia el pare, ni la mare, ni sentia l’espantosa tranquil·litat que allò era el final, el buit absolut, res que s’assemblés a res…

Només jo, tot sol, i el pes dels meus ossos i el fred que havia entrat dins meu, només jo, tot sol, de nit, enmig d’una platja fastigosa de Barcelona ofegant-me, morint-me, mentre el meu germà fugia.