30

—Digue’m Pérez.

He despenjat el telèfon mòbil enmig del meu despatx mentre rellegeixo apunts que vaig fent a la Moleskine.

Anoto detalls del que veig, del que em diuen, i faig petits dibuixos al marge de la llibreta que m’ajuden a relaxar-me. En una de les pàgines subratllo una expressió que m’ha dit la Gemma: «mitja merda». M’agraden molt aquestes dues paraules juntes: «mitja» i «merda». No arriba ni a merda sencera. Imagina’t quin drama de persona.

El Pérez Navarro em truca cada vegada que té una informació policial que em pot fer servei. Ens complementem a la perfecció amb els mossos i, si els puc ser útil a la seva feina, també els dono un cop de mà. Ells fan exactament el mateix. I, com que, a més, això del lluïment personal ho mantinc al congelador, doncs oli en un llum. Que s’enduguin ells la fama i l’èxit… i jo els honoraris.

—Hem revisat el mòbil del mort.

Era important saber si havien pogut recuperar alguna dada del telèfon del difunt que havia caigut amb ell a la Mediterrània. Per molta marca que tinguin els aparells, normalment, amb l’aigua, poc o res tens a fer, però ignoro la tàctica que usa la policia per intentar trobar algun rastre que permeti recuperar encara que sigui la darrera trucada feta o la galeria de fotos emmagatzemades o senzillament l’últim missatge de WhatsApp.

—Res, Albert. Ni una dada. Insalvable. Hem passat el xip a Movistar per veure si pot rescatar-ne alguna cosa, però ja ens han dit que quan està tanta estona en contacte amb l’aigua i a sobre amb sal difícilment poden aprofitar-ne res.

—D’acord, Pérez. Gràcies, de totes maneres.

—Per cert, Albert, si saps res més, truca. Hem recuperat la seva roba, però tampoc no ens diu gaire cosa, la veritat.

—La clau és saber qui era l’altra persona que era amb ell. Dos i dos han de fer quatre. I si el mort va caure havia de ser l’altre qui l’empentés.

—Però, i si n’hi havia més d’un i tu no ho vas veure? —em va preguntar sensatament el Pérez.

—És una bona pregunta. Jo només puc garantir-ne dos. Però tampoc no puc afirmar que només en van ser dos. Per tant, no puc acusar el segon de res perquè tampoc no sé què va passar. Confirmo que n’hi havia dos discutint i molt probablement, però molt, l’un és el mort i l’altre, l’assassí, però a la vegada no ho puc confirmar.

—Doncs tot és tan clar que tot és massa fosc.